Trobar semblances on no n'hi ha

Aquest dies he acabat aquests tres llibres:

• Vida y destino (Vasili Grossman, Galaxia Gutemberg-Círculo de Lectores, 1111 pàg., 26€)


• L'últim patriarca (Najit El Harmri, Planeta Editorial, 336 pàg., 21'5€)


• Estupor y temblores (Amélie Nothomb, Quinteto, 144 pàg., 5'95€)

Els recomano tots tres. Tots tres són totalment diferents, tant en quant a llenguatge com a temàtica com a volum, però jo els hi he trobat (o he volgut trobar) un nexe comú. I és que en els tres casos es parla de repressió de la societat envers l'individu protagonista i en els tres casos ens adonem que ser conseqüent i mantenir la ment lliure fa que el reprimit sigui més fort del que sembla.

Per als qui no els coneguin, la primera és una novel·la, però amb alguns personatges reals, ambientada en els moments finals de la batalla d'Stalingrad, en totes les ubicacions clau: un convoi amb destí un camp de concentració, els quarters generals del front, els instituts científics... Com tota bona novel·la de la literatura russa l'ús variable dels patronímics dificulta la lectura, i especialment en aquesta on probablement hagi més de 100 personatges, encara que uns quants menys siguin els principals. També em va costar especialment el tema de les graduacions militars. Però tot i així és un llibre excepcional, amb moments de grans reflexions i de gran crítica envers a l'stalinisme repressiu (D'quí el fet que també l'autor la patís).

La segona novel·la, una de les grans triomfadores del Sant Jordi de l'any passat i premi Ramon Llull, aborda les relacions dins d'una família marroquina emigrada a un poble de l'interior de Catalunya, on la narradora aconseguirà la rebel·lió contra un món marcat per un pare dominador que ha fet sempre el que ha volgut amb terrible crueltat. M'ha semblat especialment interessant el format narratiu en estil indirecte però a més on el punt de vista de qui parla afecta aquest estil (Em costa explicar-ho, fa molts des dels comentaris de text del COU).

L'última és una de les primeres novel·les d'aquesta prolífica autora belga en llengua francesa i nascuda a Japó. D'inspiració autobiogràfica, narra la repressió a la que se sent sotmesa en entrar a treballar a una multinacional japonesa. De lectura molt fàcil i amb un component molt irònic i mordaç el final em va semblar especialment bo. Recomano també la seva novel·la 'Biografía del hambre', també de caràcter autobiogràfic i on es mostren les seves debilitats (la seva fam per la xocolata, per les llengües, per descobrir coses noves).

Ara he començat en que 'La guerra del fútbol' de Ryszard Kapuściński on es parla sobre conflictes africanos i llatinoamericans que l'autor va viure en primera persona. Després tocarà la segona part de la trilogia d'Stieg Larsson, que ja tinc a casa.

Llàstima que només llegeixo al metro i vaig molt a poc a poc.

Com si fos aristòcrata

El dissabte vaig poder acomplir una il·lusió, anar a un casament amb pamela. La majoria dels meus amics i/o parents han fet casaments de nit, i en aquests casos no s'admet barrets, i els pocs que he anat de migdia o encara no tenia la dèria o eren pel civil (i si dissabte ja era una rara avis no em vull imaginar en un casament civil on normalment no es vesteix tant).
M'he adonat que és molt trist que s'hagi perdut una tradició tan elegant com la de portar pamela. I trobo que si el nuvi i els pares anaven amb jaqué s'adeia molt la meva pamela (tot i que les mares anaven ambdues molt elegants). Així que des d'aquí moltes gràcies Manel i Eli per ser els facilitadors de poder realitzar aquest petit somni (i és que cada vegada me n'adono que has d'anar pel carpe diem i fer tot el que puguis i estigui dins de les teves possibilitats)
Suposo que molta gent pot pensar que la portava per destacar, però res menys lluny de la veritat. M'hagués fet immensament feliç que 20, 30 o totes les dones de la festa en portessin i jo no hagués estat una excepció.
Com diu el protocol no me la vaig treure ni per dinar. Hi estava tan còmoda!!

PD: Aquí teniu el 'capritxet', i si alguna vegada sentiu el mateix desig, només me l'heu de demanar que us la deixaré gustosament.
PD2: Anava a començar aquesta entrada parlant del Timeout, que en l'edició que ha sortit avui parla de Cheap Londres (tot i que sempre ho fa de coses que es poden fer a Barcelona i la recomano fervorosament) i en les pàgines de botigues parla de Rius de Forns, precisament la botiga de barrets on em vaig comprar la pamela.

PD3: I aquesta si és una veritable postdata. He fet aquesta entrada de forma ràpida abans d'anar a classe de Pilates, i mentre hi era m'he adonat que no havia parlat de la núvia. La veritat és que portava un vestit molt senzill i elegant (no sabria dir quina roba era, potser organdí es diu, però és una roba transparent i tenia puntets) però el toc especial el donava el vel. A mi el primer al que em va recordar va ser al casament de la reina mare d'Anglaterra (foto del costat), però sabent com és el que buscava era una vena més hippie i la veritat és que ho va conseguir perquè a diferència de la reina mare, el vel anava totalment arrapat al cap. La veritat és que sóc fatal explicant-ho però estava molt guapa (també he de dir, que com passa amb els barrets, no és una opció que es pugui posar qualsevol)

Estirp

Des de que tinc el blog han mort, com cada any, actors i actrius i altra gent del món del cinema i el teatre. Des de Paul Newman a la recent i trista mort d'en Rubianes. En general no faig articles d'obituari però avui m'ha sorprès la mort de la Natasha Richardson.

I m'ha sorprès perquè una actriu, que potser per molts és desconeguda, casualment l'he vist en molt poc temps en dues pel·lícules (gravades): 'La condesa rusa' (The White Countess) i 'Obsesión' (Asylum). En la primera, ambientada a Shanghai, comparteix pantalla amb la seva mare en la vida real, la gran Vanessa Redgrave i també amb la seva tieta Lynn Redgrave, menys coneguda però també molt bona actriu. A més l'altre protagonista és Ralph Fiennes, que en el seu primer paper mediàtic a 'La lista de Schindler' (Schindler's List) va compartir cartell amb Liam Neeson, el fins avui marit de la Natasha. Però si no us he embolicat prou, encara n'hi ha més. La seva germana és la Joely Richardson, la Julia McNamara de Nip/Tuck, on la seva mare en la vida real, també ho era en la sèrie. I no podem menysprear al seu pare, el director Tony Richardson, guanyador de dos Oscars per 'Tom Jones'.

Després d'aquest embolic no m'estranya que hagi pàgines com la 'The Oracle of Bacon', una mena de sis graus de separació entre Kevin Bacon i qualsevol actor, a través de les dades existents a imdb. Per exemple, la meva amiga Arantxa, té una relació de 3.

Per cert, la Natasha va tenir un accident aparentment lleu d'ski, però poc després va començar a sentir mals de cap que han desembocat en la seva mort.

DEP

Marató de 'comilonas'

Aquesta marató va començar dissabte per celebrar l'aniversari del Josep Maria. La meva primera idea va ser anar a Can Vallès, un restaurant del qual he llegit molt bones coses i del qual també la Sònia me n'havia parlat. Pero no sóc jo l'única de Barcelona que hi vol anar a sopar, i les taules eren plenes. Així que vaig dir, anirem al Gaig, però em vaig embolicar i vaig trucar a la Fonda Gaig. Ja tenia la reserva feta. Però en això que arriba el missatge del Barça dient que el Barça - Athletic de Bilbao es jugava dissabte a les 20.
Sí, és clar, que em podia perdre el partit però el problema de tenir uns pares més 'forofos' que jo és que ens quedàvem sense cangurs. Però tinc molt bones idees (tinc àvia encara que no ho sembli) i vaig proposar al Pep fer el sopar a les 22.30, després del futbol a Casa Jacinto, que té l'avantatge que ens cau a meitat camí entre casa i el camp.
També feia molt de temps que hi volia anar. La veritat és que no decep, cuina tradicional, amb una carta extensa, gran qualitat dels productes, ambient rústic i amb un però. El preu. Sí, no és precisament barat, però especialment en dues coses, els postres (que no són elaborats i van costar 6 i 8€) i l'amanida amb ventresca que valia 20€, 1€ més que les boníssimes cloïsses a la planxa, gairebé tant bones com vives perquè no estan tan fetes com a la marinera i conserven un boníssim gust a mar (De fet el primer cop que les vaig provar va ser a Gijón fa un parell d'anys, ja que sempre les demano vives i aquí no s'acostumen a fer d'aquesta manera).
De segon bacallà per tots dos, el meu amb pebrots del piquillo i mongetes de Tolosa. Senzillament perfecte, al punt de sal i de cocció. Així que no m'importa tornar-hi però sense l'amanida i sense els postres. Una altra cosa d'agrair és l'agilitat, si vols anar ràpid vas ràpid, més que en algun lloc de menú.

Aquí veieu la taula on vam seure i on veiem l'amunt i avall dels cambrers amb els plats.

Però clar, en el títol parlava de marató, i aquí només hi ha una crònica... Però demà comença:
- Palermo : Un lloc que després de sentir-ne tant a parlar als meus excompanys d'InfoSIR com a punt de grans jornades festives, he aconseguit que sigui el restaurant on fer precisament el seu comiat.
- Dissabte migdia: Can Majó, lloc tradicional de la Barceloneta que encara no he tingut plaer de provar i on he quedat amb uns amics que vam conèixer en el nostre viatge de noces i amb els que sempre provem llocs nous (tot i que ara hi ha criatures i la tria també les ha de tenir en compte)
L'sprint fort és l'altra setmana:
- Dijous. Síííí. Ho he aconseguit, vaig tornar a trucar amb més dies d'anticipació i tenim taula a Can Vallès, per celebrar el sant del Pep, i perquè no, el dia del pare.
- Divendres. Sopar amb els pares de la classe de les balenes al Love Factory Lounge, un nom una mica especial per a un restaurant però que transformant-se després en bar de cope té el seu sentit. Farem un catering de peu per socialitzar-nos més i després tenim copes a més bon preu, però...
- Dissabte. Casament al Monestir de Sant Cugat i dinar a Mas Bonvilar, que sembla un bon lloc per celebrar-hi un banquet. Això sí, el Pep podrà beure tranquilament ja que ens hem apuntat a l'autocar. Per cert, m'he comprat una pamela perquè em feia molta il·lusió portar-ne alguna vegada. Crec que destacaré :-)
Si hem conseguit sobreviure fins aquí, faré una mini crònica que tal i com anem això s'està convertint en un blog del bon menjar.
PD: Perquè m'enrollo tant? Potser anys de treballar emplenant de literatura coses que es poden dir en dos línies però que cal explicar bé perquè tothom ho entengui i ningú s'ofengui

Chasing cheese down a hill

Em diu el meu amic Francesc en un comentari a l'entrada anterior que li agrada aquella carrera de tirar-se muntanya avall perseguint un formatge.
A mi també m'agrada, però mirar-ho perquè si veieu les fotos a la web de la "Cheese Rolling at Cooper's Hill in Gloucestershire" la veritat és que s'ha d'estar molt passat de voltes.
Heu vist quina pendent??!!!!
Us passo algunes imatges de la de l'any passat

PD: No sé si has buscat formatge, pendent, piños o què, jo posant chasing cheese al google ja m'ha suggerit down a hill
PD2: Si ti vols apuntar encara et queden 2 mesos per anar practicant...

Marató de Barcelona 2009

L'any passat la Marató passava just enfront de casa. Avui havia de baixar fins a Avinguda de Madrid a les 9 del matí, havent sortit ahir de festa. Però tot i la pluja fineta he decidit anar a veure si el Sampi i el Marco feien bona pinta entre el quilòmetre 8 i 9.

Quan he arribat encara quedaven uns minuts per què arribés el cap de cursa però a les 9.00 ha arribat el cotxe marcant els 26 minuts que es portaven de cursa:

i han començat a passar els valents corredors, començant pel grup de favorits:

En la foto es veu Kosgei, de taronja, amb el dorsal 00001, que ha acabat sent segon amb 2:14:06, 7 segons per sobre del guanyador Chebbi.Després han passat els primers 'no africans', casualment catalans, i entre ells veiem el de la diadema groga, en Roger Roca, que ha acabat cinquè amb 2:17:40.

M'havia d'esperar una estona a veure el Sampi que tenia previst arribar als 3:24, així que la idea era passar allà un 39 minuts després de la sortida. He posat tot l'interès en veure'l passar però si no fos perquè m'ha cridat, no l'hauria vist. Ha estat tan ràpid que només li he pogut fer aquesta patètica foto:

Felicitats Sampi pel teu temps de 03:27:54!!

Aleshores han anat passant masses i masses de corredors, sobretot acompanyant els globus que marcaven el pas:
Em quedava veure al Marco, que se suposava que rondaria les 4 hores en la seva primera marató, així que he esperat un quart d'hora més i de nou he aplicat tots els meus sentits. Però res, de nou ha estat ell qui m'ha cridat tot i que anava just a l'altra banda del carrer. Sí m'ha donat temps de fer-li aquesta simpàtica foto:
Felicitats Marco!! Per acabar la teva primera marató amb un temps envejable de 04:06:19

La veritat és que admiro el vostre ànim. Jo seguiré nedant per poder fer el meu repte de la Cursa de Nadal al port de Barcelona.