dilluns, 25 de maig del 2009

De pares a fills (o de mares a filles en aquest cas)

14 d'Agost 2004: Dos dies després del fitxatge d'Eto'o pel Barça
25 de maig de 2009: Dos dies abans del gols d'Eto'o en la final de la Champions
Serà una premonició?
PD: L'Ariadna diu que el futbol és avorrit però canta Copa, Lliga i Champions. La seva tieta i jo orgulloses d'aquest any de bon futbol marxem cap a Roma esperant celebrar la victòria i si més no disfrutant d'una oportunitat única
PD2: Dedicat al Pep per la seva paciència futbolística :-)

diumenge, 24 de maig del 2009

Orgull del nostre modernisme

M'encanta descobrir llocs nous de Barcelona, sobretot si són del modernisme. Possiblement ja havia vist aquesta casa alguna vegada però divendres em va deixar astorada. Parlo de la Casa Thomas al número 293 del carrer Mallorca. Projectada pel gran Lluís Domènech i Montaner al 1895 és una de les obres on des de fora més es pot contemplar la bellesa interior.
En els baixos hi ha instal·lada la botiga de mobiliari Cubiñá, que ha aconseguit crear un espai on ve de gust entrar a comprar... quan ens toquin els Euromillones. I és que a més a més el mobles són de les millors marques del mercat i els preus són...
Recomano anar-hi, sense comprar, quan els llums de l'aparador siguin oberts, perquè aquesta foto no li fa justícia.
PD: A més d'això, divendres va servir per una lamentable incursió, després de molts anys, al bingo. Erem 5 vam jugar 12 cartrons cadascú i només vam aconseguir una lamentable línia... Sort que el sopar al Palermo va ser tan bo com sempre... Gran dia el primer dia que m'hi van portar els companys d'InfoSIR!!!!!!

dilluns, 18 de maig del 2009

Once upon a time... (The true story about Brad Pitt & Maida)

Aquesta història té 15 anys... 15 anys en què l'he explicat en català, en castellà, en anglès, en francès i fins i tot en alemany (quan encara podia dir més de dues paraules seguides); per escrit, de forma oral, per msn i gairebé amb senyals de fum; a la biblioteca, al bar, al mig del carrer, a la feina, en un dinar, en una festa; a gent que conec, a gent que m'acabaven de presentar i fins i tot a gent que no coneixia. La majoria dels que llegiu el blog l'heu sentit mil vegades i especialment moltes us estireu els cabells quan l'escolteu.
Aquesta meravellosa història va succeir la matinada del 18 al 19 de maig de 1994 quan molts dels meus amics estaven passant un doble patiment, el d'una derrota amarga (4-0 en la final de la copa d'Europa d'Atenes contra el Milan) i el d'un retorn cap a casa des d'Atenes marcat pel caos. Així que en especcial homentage a tots ells (Lluís, Marc C, Edu, Dani i tota la resta) que m'han sentit dir moltes vegades que és un dels dies més especials de la meva vida i sabent com això els fot, explico aquesta història de forma definitiva i per a la posteritat (que pressumptuosa... diguem que perquè jo no ho oblidi del tot).
Possiblement la culpa de tot la té l'Albert, més conegut pel 'The Cure'... En aquells temps m'agradava molt (què fàcil és confessar antigues històries en públic un cop passats 15 anys :-) i sempre muntava coses per tenir opcions a lligar-me'l... així que quan es va acostar la data de la final, vaig proposar veure el partit a casa meva (on visc ara i en aquells moments una casa sense habitants). No recordo qui va ser-hi però erem més de 20, entre ells la Geni segur, a més de l'Albert i molts dels seus amics (si algú ho llegeix i va ser-hi que ho comenti).
No cal explicar massa ni com va anar el partit ni la decepció que vam sentir. La majoria va abandonar la nau un cop acabat. Va quedar un reducte de 8 persones que potser necessitàvem passar el mal tràngol en companyia d'altres i de l'alcohol. I finalment passada la una de la matinada quedàvem ja només el Toni, un parell d'amics seus i jo mateixa. Possibilitats: Tornar a casa o baixar al centre. Evidentment vam baixar al centre amb el meu estimat R11... Com han canviat les coses!! Vaig aparcar a les Rambles just davant del carreró que porta al Moog, i vam fer via cap al Karma.
La plaça Reial estava buida. Ara si baixes un dimecres encara que sigui després d'haver perdut una final de Champions segur que hi trobes com a mínim els guiris (siguin turistes o ja assentats a casa nostra), però aquell dia allò estava totalment solitari. El Toni i jo vam entrar ràpidament al Karma per trobar ambient, però abans d'arribar a l'entrada em va dir que on eren els seus col·legues. Li vaig dir que eren fora i vam tornar a sortir.
Error, sí havia algú. Una taula amb unes 10 persones i els nois parlant amb una de les noies de la taula. [M'acosto al passat des del present]
Miro la noia i com no la conec em dedico a revisar la resta de la taula. De cop, uns ulls com unes taronges. En una de les cadires hi està assegut Brad Pitt. Sí, sí, és ell. L'he vist ja en diverses pel·lícules com a secundari (Thelma & Louise) i com a protagonista (Cool World i Johnny Suede), a més del l'anunci de Levi's... I he llegit fa poc que protagonitza una pel·lícula amb Anthony Hopkins sobre una saga i l'adaptació d'un llibre que m'ha encantat... L'amiga em mira com dient: Sí, és ell. Al seu costat hi ha una cadira buida (hi posa el meu nom!!!) així que dic adéu als nois i m'hi assec. Ell es gira i em diu: Hi! I'm Brad Pitt... Jo també em presento (sense cognom) i ens fem dos petons. [De la conversa en faré un resum dels temes tractats perquè entre els anys, l'alcohol i l'anglès...] No recordo molt bé com la conversa comença a fluir però ho fa... Em pregunta que perquè hi ha tan poc ambient i li explico el drama del futbol. Li dic que com és que ha vingut a Barcelona i em parla de l'arquitectura i Gaudí. Ambdues coses li agraden. Porta ja uns dies per aquí i aquesta és la seva última nit. Vitja amb el seu mànager (jo sé que en aquests moments no té companya). Li demano una cigarreta (Malboro Light). Veig que hi porta la clau de l'habitació. S'allotja al Claris. Parlem dels projectes en què està treballant. Just ha acabat de rodar 'Leyendas de pasión' i 'Entrevista con el vampiro'. Per això porta el cabell encara llarg. Faig un glop de la seva cervesa (Voll Damm com jo). Està especialment content de la seva participació en aquesta pel·lícula. La resta de la taula són quatre noies catalanes, uns canadencs i el seu mànager. Ens hem assegut tot de desconeguts que no volem estar sols. Li demano una signatura dedicada per la meva germana mentre medito si anar al VIPs de Rambla Catalunya a comprar una càmara [Ara és tot més fàcil, dius ah i tothom té com a mínim la càmara del mòbil)] Ho deixo estar, prefereixo allargar la nit amb ell, que marxar i que no estigui en tornar. Comencem a parlar d'actrius. Especialment em parla del 'polvazo' que té la seva partenaire Geena Davis. El temps passa volant i portem ja més d'una hora xerrant. Li demano la seva adreça, la comença a escriure, però el mànager està al cas i no li deixa. M'acaba donant la de fans. Almenys tinc alguna cosa escrita per ell. És divertit, té bona conversa i està espectacular. Vesteix bastant hippy. És més alt del que em pensava. Seguim parlant de cinema. Els meus amics que han preferit el Karma al Brad Pitt surten i em diuen si marxem. Amb tristesa però també fruit del cansament m'acomiado amb dos petons més. Deixo als meus amics. Em quedo sola al cotxe i crido... Ara sí semblo una fan enfervorida.

Pel matí desperto a la meva germana amb la notícia i és la primera vegada de les moltes que l'explicaré...

PD1: Sempre em sabrà greu que això em va passar amb 21 anys. Amb tot el que sé ara ja et dic jo que aquella clau hagués anat a la meva butxaca. Que hi tens a perdre de presentar-te a l'habitació... que et faci fora?

PD2: La foto és l'aparença que tenia quan me'l vaig trobar. I a més babegeu amb el vídeo de l'anunci



it's mine... my treasure


guardadetes a la caixa forta...

Sevilla, Atenes, Roma o Londres, Paris, Roma? (Casu, que és això d'enviar-me sms amb la primera opció..., que no vols que hi vagi? :-)

divendres, 15 de maig del 2009

Tal dia com avui...

...de fa un any va començar aquesta aventura que m'ha portat a escriure 121 entrades (més o menys 1 cada tres dies), les quals han generat 177 comentaris. Amb una entrada supercomentada, aquella que recordava els anys 80 amb 14 comentaris, una entrada amb polèmica, la de la crisi... i altres entrades que no semblen despertar massa interès (Sanfermines?)... però totes fetes amb la mateixa il·lusió.
No tenia molt clar quan vaig començar si seria capaç de mantenir un bon ritme però n'estic contenta dels resultats, de poder-vos explicar coses que faig, que em passen i que veig, compartir sentiments, i espero que fer-vos passar una bona estona
Així que entre tots els que em llegiu, ajudeu-me a bufar l'espelma del primer aniversari... BUUFFFFF... Moltes gràcies a tots perquè un bloc sense lectors no és un blog...
PD: Vaig prometre unes braves al Tomàs per als que fessin més comentaris... Com no hi ha eines per contar-ho fàcil, ho faré per aproximació... Crec que per quantitat ha estat el Lluís (tot i que com no parlo de Lost, últimament no escriu tant), però per llargada de comentaris guanya el David... Així que el dia que vulgueu fem un sessió de braves (i segur que hi trobem al Simon)
PD2: Des de fa algunes entrades estic intentant adaptar una mica més el meu estil escrit al meu escrit oral... fent cas a certes observacions que m'han dit no reconèixer-me en el que o més aviat en com ho escric... :-) Serà que per escrit no sóc tan cabrona com a la vida real?

dijous, 14 de maig del 2009

Serà una diagonal màgica?

València, Mallorca, Roma? Esperem que sí... De moment, la Copa... Així que Força barça...
----------
Dues coses relacionades amb l'esport (o no):
- Demà un Time Out (1'95€) dedicat als meus amics runners: Marcos, Jordi, Josep M, Sampi i tota la resta.... Reportatge central sobre on córrer, botigues, etc.
- Avui he viscut la meva primera experiència nudista a Barcelona... Tornava amb bici i venia una bici de cara amb un senyor totalment en pilotes... Llàstima que no fos un tio bo :-)

dimecres, 6 de maig del 2009

SOS 4.8 Edició 2009 - Dia 2 i tornada

L'hotel Nelva es fantàstic, té una piscina molt recomanable que va ser la nostra primera destinació del matí quan ens vam poder llevar. Solet del bo i fotos sexis (jajaja) al costat i dins de la piscina (aigua gelada amb efectes tensors de flipar).


Per continuar un dinaret amb tot el grup a la Plaça de Santa Catalina i un cafè amb el Christian, un excompany de facultat, que també havia anat al SOS i al que em va fer molta il·lusió veure i compartir després bona part dels concerts. Per cert, felicitats de nou per la Dana, que està a punt d'arribar (i Chris, penja les fotos ja).

Durant el dinar i el cafè, la conversa era si veure o no el Barça. Tots excepte la Cris, el Pep i jo es van decantar pel partit. Nosaltres per l'increïble i vibrant concert de Matthew Herbert i la seva big band. Una apassionant combinació d'una brutal vocalista (incomensurable veu i mida la d'Eska Mtungwazi), una genial orquestra de jazz i el treball amb samplers, per contagiar al públic reivindicació i ritme i inclús formar part d'una performance molt treballada. Així que vam acabar tots dempeus, ballant i disfrutant (i més sabent ja el 2-6). La gent a posteriori em deia que com no havia vist el futbol. El partit i els gols els puc veure quan vulgui. Aquest concert no.
L'arribada a l'escenari Estrella de Levante per veure el final d'Spiritualized es va traduir en una visita alcohòlica a la zona VIP (acaparant toooots els sofàs per fer temps fins al concert de Keane. Em van sorprendre gratament. Per ser un grup que va triomfar ràpidament, a vegades esperes veure un bluff sobre l'escenari, però ben al contrari. Entrega total del cantant (amb la seva careta típica de porquet) que tot i que amb apunts anava dient frases en castellà buscant la complicitat del públic, i sobretot moltes ganes de moure't al ritme del seu rock-pop pianístic (el tio del piano no para d'una banda a l'altra per tocar un dels 3 o 4 pianos que havia sobre l'escenari) i de les seves cançons més conegudes, més una versió de l'Under Pressure.

Underworld. La gent que hi va ser diria que en va disfrutar, especialment amb la interpretació de Born Slippy (BSO de Trainspotting). Vam escoltar algunes cançons però vam decidir anar a l'escenari petit (des d'allí sí vam veure els globus-penis -eh, Chris!!- que van muntar en la cançó esmentada). Els que hi havien de tocar tenien molt bona pinta i no em van decebre en absolut.

Concert brutal el de The Wombats. Es va fer curtíssim i m'hagués agradat que hagués durat tota la nit, va ser tota una festa. Dinamisme a tope, a part de cantar una cançó genial com 'Let's Dance to Joy Division' (veure vídeo), en certs moment l'ús dels baixos em recordava un The Cure més punkarra. Però és que a més la veu del vocalista és la d'un Robert Smith rejovenit i no tan sinistre. I si nos us ho creieu escolteu el vídeo:
Dels concerts fora de l'Auditori, el millor.

Ladyhawke, no els coneixia però mentre estàvem esperant que toquessin, la gent m'havia generat expectació per veure-la (més quan el seu especial teclista havia estat esmorzant amb nosaltres). Però jo no sé si va ser el so o què, no vam passar de la primera cançó.
Així que ens vam acostar a l'escenari gran on els 2ManyDJs tornaven a la penya boja. Nosaltres vam aprofitar per acomiadar-nos de tothom, ja que al dia següent cadascú tornava d'una manera. I vam estar en el moment de l'apertura del xampany (sí, Moet) per celebrar el nou èxit del festival.
I per acabar, al dia següent una visita a Elx per admirar el seu palmerar després d'haver pujat les 170 escales en espiral de la torre de l'església (sort que no tenia ressaca).

PD: Aquest any cap foto amb cantant... Però diversió no n'ha faltat gens.
PD2: Com en tots els festivals, el principal problema és el menjar. Això sí millor que l'any passat.
PD3: Èxit absolut del autos de xoc. Una de les estrelles del festival.PD4: L'hotel com l'any passat estava ple de comunions. Aquest any a més hi havia l'equip de l'Eibar (que va rebre 2 gols del Múrcia)

SOS 4.8 Edició 2009 - Dia 1

Divendres 1 de maig a les 6 del matí arribàvem a l'aeroport de Barcelona amb destí Alacant i després amb cotxe cap a la destinació final: Múrcia i la segona edició del festival SOS 4.8. Aquest any es presentaven novetats: més escenaris, més grups, una part artística més treballada amb el comissari Jota Castro i més conferències sobre sostenibilitat, la raó del seu títol. Però sense perdre les nostres tradicions: passi VIP, estança a l'hotel de l'organització, bon temps i sobretot molt bona companyia.
Vam arribar d'hora a Múrcia i no vam poder fer ni el check-in ni els passis, així que vam optar per fer una volta pel centre, relaxadament, dinar i fer una bona migdiada per estar en forma. Després de trobar-nos ja al recinte amb la Cris, la Gemma i l'Òscar vam fer una mica de temps esperant les pulseres i les entrades per al concert de PJ Harvey . Una de les novetats d'aquest any eren els dos concerts amb aforament limitat a l'Auditori. Durant tot el dia s'havien produit cues per aconseguir les entrades. Nosaltres teníem 'enchufe'. Moltes gràcies Hèctor per reservar-nos-les (tot i la confusió inicial amb les entrades del dia següent). Concert màgic, amb molta força, amb una PJ ben acompanyada de John Parish que li dóna un aire molt més canyero i vibrant (sobretot comparant amb l'actuació que havia vist jo al Summercase 2007). Totalment esquelètica i vestida de blanc van oferir un repertori basat en l'últim disc i l'únic però el vaig trobar a faltar en la manca de cançons dels primers discs (però la durada limitada és el que té).
S'havia avisat diverses vegades des de l'organització que no es podria entrar ni sortir un cop començat, però es van veure obligats a obrir portes perquè la gent que s'havia quedat fora, sense raó, es va posar a picar les portes.


El vídeo és molt piratilla..., No van avisar que no estava permès l'enregistrament d'imatges i jo vaig anar fent fins que em van venir a cridar l'atenció... Sóc una nena dolenta. La veritat és que estem en un punt que entre càmares i mòbils ja no té massa sentit no deixar fer fotos, i de fet no et posen pegues a entrar càmers, però entenc que en recintes tancats i no massa gran no es permeti... més que res per evitar que l'artista se senti com un monstre de fira.
Al sortir vam veure 3 o 4 cançons de Maxïmo Park... Em va saber greu no haver escoltat més perquè pintaven bé, però no és pot estar a tot arreu. Aquest és un dels problemes de tenir més escenaris. Has de triar.
La següent era la quota 'mediàtica' del dia: Duffy. Havia tingut problemes amb la seva maleta i va improvisar el vestuari però es va presentar radiant amb tota la seva blancor, encara més magnificada per un focus blanc que reforçava el seu halo. Gracioses també les miniduffies, el cor de dues bessones, petits clons d'ella. No n'esperava molt del concert i potser per això em va agradar força. Ella canta molt bé i el grup que l'acompanya és bo. Potser no té encara la grapa d'una gran estrella però no li manca bona presència damunt l'escenari.

I a continuació Babyshambles, una aposta arriscada, no per la qualitat musical, sinó per la inestabilitat del seu cantant i estrella 'Pete Doherty'. Vestit com un dandi, no va quedar encorsetat per la roba, i es va dedicar a moure's per l'escenari sense caure ni una vegada... excepte al final quan es va tirar sobre el públic. Potser la veu no és el seu fort, però les cançons són bones i el resultat del concert va ser molt satisfactori. Música amb guitarres de so punk clàssic i carisma, que en el món de la música és important. A aquelles hores vaig començar a patir uns forts atacs de son, i com costava molt estar a la zona VIP perquè feia fresca (pel matí va ploure i l'aire del riu es calava als ossos si no estaves dins la massa de gent) vam anar a fer un tomb mentre esperàvem el començament del concert de 'Prodigy'. Em va passar el mateix que l'any passat amb 'Chemical Brothers'. És un tipus de música que excepte en comptades excepcions em ratlla. Entenc que si estàs a dins, ballant i immers en el tipus de música, t'ho pots passar molt bé, però si et quedes una mica al marge, vas directament fora. I entrar a la massa era una tasca massa arriscada (tinc ja una edat per rebre trepitjades i prefereixo els concerts menys multitudinaris)... així que vam optar per l'escenari Radio3... Sorpresa: Peaches, amb una aparença extravagant i unes certes reminiscències a Nina Hagen, va sortir vestida de maduixa i es va anar treient peces de roba en cada cançó. Llàstima que no estigui bona. Pel poc que vam veure (la son em va vèncer), possiblement el millor del divendres.

PD: Aquest any amb el cartell d'entrades venudes pels dos dies, es va començar ja a denotar una forta presència d'estrangers (anglesos bàsicament) que a més de parlar un altre idioma, es reconeixen pel grau d'alcohol en sang, sempre molt superior al dels nadius.
PD2: Em va saber greu perdre'm el concert de CatPeople i també la sessió de Miqui Puig, personatge odiat per molta gent però que m'encanta de DJ (ja el vam veure l'any passat) i amb el seu grup (vist al Summercase 07).