SOS 4.8 2012 - Crònica dissabte

A priori, el dia era més fluix, però tenia un parell de descobertes que volia confirmar en directe: Yuck i Delorentos. Tot i que el dia va estar ennuvolat, la pluja que va acompanyar els primers concerts no va fer perillar el festival. Així que mentre els 3 nois estaven veient la final de l’FA Cup a l’hotel, jo vaig fer cap a veure Yuck, que com en la majoria dels nous grups m’hi havia 'presentat' el Marcos. Tot i que la imatge del grup sobre l'escenari és bastant poc atractiva (el cantant és una altre esquelet amb guitarra i la resta són bastant peculiars), la seva música té una contundència que inclús s'hagués agraït encara més en l’escenari petit. La pluja però, no va desanimar (ens va donar les gràcies per estar allà) el bon grup de fans que els vam poder escoltar. Guitarres enèrgiques i certa distorsió que va culminar en una gran interpretació de Rubber, que no és pas la meva preferida. Crec que va ser una de les sorpreses del festival i tot i l’horari i l’espai, els que no els coneixien van quedar-ne gratament satisfets. Els altres simplement vam confirmar el que esperàvem.

Anècdota: Diumenge pel matí estaven el cantant i la baixista esmorzant a l’hotel. Portaven la mateixa roba que la nit anterior. Dubtava si no s’havien dutxat o empalmaven, però quan vam pujar amb ella a l’ascensor i va badallar em va quedar clar que havien aprofitat la festa murciana.

El final de Yuck va coincidir amb l'acabament de la performance de ‘Muchachada Nui’ a l’auditori, on estava l’Eva. Com volia recollir les entrades per Miqui Puig, vam quedar al SOS Club. A priori no és un espai que em miri a l’hora de possibles solapaments amb altres actuacions perquè és un tipus de música sobre el que no estic gens familiaritzada. Però és curiós perquè sempre què hi faig cap hi trobo alguna sorpresa positiva. En aquest cas va ser el pocavergonya de Meneo. Allà estàvem prenent una cerveseta, gaudint de l’eclèctica barreja tropical generada amb una consola portàtil (per exemple, amb una inspiradíssima versió del Take on Me d’A-ha), quan Rigo Pex (ell posa la part musical, el company la part de vídeos) baixa cap al públic i comença a saltar i a cridar amb la gent. Aleshores arriben els 3 ‘futboleros’, s’afegeix també gent disfressada (precisament els que van guanyar el concurs de disfresses del SOS) i seguim amb la marxa. I de cop, el ‘despiporre’. El ‘tio’ es treu tota la roba i segueix fent el boig. Deliri total. Bisos i tots amb ganes de seguir cridant fins l’infinit “Tiger Woods is Gaaaay” (un dels seus leitmotiv d’animació)

Després d’això, anar a veure Antònia Font, quedava una mica fora de lloc, així que vam optar per un personatge una mica especial: Bigott Per ser sincera no vaig estar 100% pel concert. Era moment de trobar gent que encara no havia vist, com el Gustavo, però em va semblar bastant curiós. Una barreja ben eclèctica de pop, folk, incloent aires de Goran Bregovic, que intentaré revisar al Primavera, que si no vaig errada també hi toca.

Anècdota 2: Aquest tio ens el vam trobar en diferents hores a l’esmorzar. Uns a les 8, altres a les 10. Collons, com hala!

Em va saber greu no anar a Matthew Herbert, i la seva performance One Pig, molt em temo, no apta per tots els públics, però com ja havíem vist una actuació seva, vam preferir canviar d’aires. Encara no quedava clar si plouria més quan ens vam acostar a menjar un entrepà, però de cop el cel es va obrir per mostrar la lluna més gran de l’any.

I la lluna, apareixent tan artísticament, es va deixar acompanyar per la banda sonora de Mogwai. I nosaltres després de veure algunes cançons també la vam fer servir de banda sonora per descansar a la zona VIP. Crec que és un grup que s’adiu més per escoltar a casa que no pas en concert, però estic segura que a les primeres files havia gent propera a l’èxtasi. No és el meu cas. No vaig a un festival per caminar sobre les aigües.

I aquí venia la segona descoberta de la nit, Delorentos, un grup irlandès que potser no té una fórmula molt innovadora, però a mi m’encanta, començant per la veu del cantant, especialment en directe on sona més fosca, més greu. Podeu fer-ne un tastet amb aquesta cançó (I què coi, són molt simpàtics i m’agreixen a Twitter que els corregeixi una frase en català que es van preparar). Llàstima que no vaig poder escoltar tot el concert per anar a l’auditori.

I és que l’auditori tenia una actuació d’aquelles que val la pena: Miqui Puig i la Original Jazz Orquestra (OJO) del Taller de Músics. Des de la primera vegada que vaig veure al Miqui Puig en directe (crec que al Summercase del 2007), m’ha agradat sempre, en grup, com a DJ o en espectacles especials com aquest. Ja el nom de l’espectacle Canciones que hacen Bum (y otras memorias pop), amb un evidentment homenatge a Kiko Amat i el seu llibre 'Cosas que hacen bum', permetia veure el cant d’amor a les cançons del pop espanyol i català per les quals el Miqui sent debilitat. I això és així, perquè no totes són els hits obvis que se’ns passarien pel cap, sinó que són una tria cuidada, com ens avisava ell. Una tria sobre la que la revisió per part d’una orquestra de 20 músics de jazz pogués reforçar-les encara més. Reconec que més d’una no la coneixia però només amb ‘Cien Gaviotas’ ja em van conquistar, i ‘La casa de la bomba’ o ‘Miedo a la muerte estilo imperio’ ens van fer ballar a tots. I un altre punt és la gràcia i l’elegància del Miqui dalt de l’escenari (adoro les sabates Oxford estil màfia, són el bon gust personificat si es té classe). Ho va donar tot, es nota que és un concert que ha parit amb molt de carinyo.

Un altre #MomentazoSOS48 va ser que per urgències em vaig veure obligada a anar al lavabo. Doncs sorpresa, perquè hi ha altaveus a l’auditori i va fer que no em perdés cap cançó.

Vam sortir just per veure el clàssic espectacle del confetti i efectes escènics de The Flaming Lips. Tot i que he coincidit temporalment en algun festival amb ells, crec que no m’havia dignat mai a fer-los una visita. A part de sobresaturar l’escenari amb gent, poca cosa a dir, la música és prou animada, però després d’una actuació més personal, veure’ls des de la grada em va deixar força freda, tot i l’apoteosi final. Més em valdria haver anat a El columpio asesino, però em vaig despistar, ho reconec.

L’espera fins a La casa azul la vam passar amb un gintònic i les fotos amb zombies, que d’aquests també n’havia. I aquí vénen els dos desastres personals. Degut a l’obsessió del Billy per aquest grup, ens vam posar força endavant, però el Josep Maria ja no es trobava massa bé. Així que al començament del concert em va demanar allunyar-se i ja no vaig entrar en la música. Tot i que un concert de pop ballable i divertit em podria encaixar perfectament, no estar dins de la massa enfervorida sinó rodejada de gent que es dedicava a xerrar em va fer perdre el fil. I mira, que la parafernàlia que l’acompanya (coreografies i projeccions) val molt la pena. No passa res. Ja el retrobarem.

I per no fer un lleig, vam intentar treure el cap per Love of Lesbian, però no vam aguantar ni una cançó. Quan estàs preocupada per una persona no pots gaudir. Així que ens vam recollir d’hora.

 DIUMENGE 

Com la nit anterior havia estat tranquil·la i a més havíem demanat late checkout (gratuït fins les 16) per evitar l’infern de llevar-se a les 11.45, fer la maleta i pirar, vam poder fer un bon esmorzar i un bany a la piscina abans d’anar al concerts a la Plaça de Santo Domingo del Red Bull Tour Bus. Em feia gràcia veure Maika Makovski, però per problemes personals no va poder actuar i en el seu lloc va actuar Parade. No vam veure el concert, només la prova de so. Tocava anar a dinar i fer l’última jornada de #gastronomiamurciana.

SOS 4.8 2012 - Crònica divendres

Ja ha començat la meva temporada de festivals amb el SOS4.8. Som uns veterans. Hem assistit a les 5 edicions. Un festival que ha anat creixent, i que malgrat aquests temps de pocs diners per esdeveniments culturals i de ferotge competència, ha sabut mantenir un més que digníssim cartell. Em fa gràcia que des de les primeres confirmacions la gent es dediqui a carregar (no parlo de critiques constructives) i fins i tot insultar perquè no porten els grups que voldrien. No compris l’entrada, coi, que ningú t’obliga. O potser són aquests els que estan als concerts xerrant i donant pel cul. Hi ha moltes zones on es pot anar a xerrar. Deixa l’espai dels escenaris pels que sí estan interessats.
Un dels trets diferencials d’aquest festival és la part de “Voces” i “Arte”, que aquest any estava dedicada a les sèries com a referent actual de la cultura popular. Èxit absolut en les xerrades d'una part comisariada per . La veritat és que em sap greu no haver assistit a cap d’elles, però a la meva edat o s’està de nit o s’està de dia, i a Múrcia les migdiades es converteixen en sagrades.
Un tema que sí m’ha sorprès és el cobrament pels horaris. Tot i que hi ha una aplicació o te’ls podies portar impresos de casa potser sí aniria bé un parell de panells lluminosos on informar (també d’algunes cancel·lacions que es van produir per problemes de vols) i evitar algun moment de desconcert.

Un punt positiu ha estat la millora de cobertura, encara no perfecta però molt superior a anys anteriors. I un de negatiu l’aparició de mosquitets, que per sort no picaven. I per als nois segur que també és punt positiu, que els pantalons ultracurts encara siguin trendy entre les modernes.

Divendres 4

Aquest any forçats per Vueling que ens va obligar a viatjar abans, vam poder arribar als primers concerts (no al festival que obre les portes el divendres a les 12 del matí amb conferències i sessions de DJ) prèvia aturada tècnica al Ventorrillo (properament crònica gastronòmica del SOS).
Presa de contacte amb Nacho Vegas que personalment fa una música que em deixa una mica indiferent , suposo perquè no sóc de les que valoro les lletres. No obstant em va fer viure un #momentazoSOS48 (veure vídeo)

També s'ha de dir que tocar a l’escenari gran a aquella hora no era el millor per a una música que hauria de ser commovedora i em va semblar més aviat diluida.

Ens vam perdre el freaky show d’Hidrogenesse a l’auditori però la següent actuació no me la vaig perdre: Kiko Veneno. Sembla que potser no tingui cabuda en aquest festival (i de fet no sé si surt comentada en cap crònica dels gurús), però la platea va estar ben plena de gent ballant la seva barreja de flamenc-rumba-rock. Tio simpàtic amb molta gràcia a l’escenari (com quan va prendre un got de vi tot dient "un vino de la tierra, de Jumilla; que esto no es por vicio, es por salud, que me lo ha dicho el médico"). Acompanyat d’una banda boníssima i amb un guitarra molt especial que semblava a cada moment que s’anés a desconjuntar. I clar ,quan va cantar allò de ‘Te echo de menos, la cama revuelta...’ no vaig poder evitar pensar en la facultat, en un dia en que conversant amb el “Baude” sobre Kiko Veneno, vam desembocar cap al pernil de Jabugo, i vam tenir que fugir de la classe cap al Tritón a fer un pinxo de truita perquè ens estàvem desmaiant de gana.
Va fer un concert on la gent s’ho va passar molt bé, perquè el més interessant dels concerts en l’auditori és quan com en una mena de catarsi col·lectiva la gent s’aixeca i balla i aplaudeix com si no hagués demà. I acabar amb “En un Mercedes Blanco” és un triomf total.
I d’aquí cap a buscar unes begudes i trobar un bon lloc per veure Pulp. Que sí, que l’any passat van ser a Barcelona, però si ho recordeu, el meu estat d’embriaguesa no em va deixar assabentar-me’n i en tenia ganes. La veritat és que el senyor Jarvis Cocker tot i la seva pinta d‘exiliat exsoviètic (no em mateu, però és que està tan prim i amb aquesta barba, que em fa angoixa), tipus Aleksandr Solzhenitsyn, té una presència brutal a l’escenari (imagineu un duet de pelvis amb Brett Anderson comentàvem amb el Lluís). L’escenografia va ser el primer punt positiu d’un concert a molt bon nivell i amb veritables moments d’entusiasme com quan va baixar al fosso i es va acostar al públic. El fet d’estar força endavant no em va deixar veure la massa de gent, però on estàvem nosaltres la seva discografia va ser altament corejada, ballada i saltada, especialment el moment ‘Common people’. I detall maco amb un violinista de l’orquestra de Múrcia que els va acompanyar al final. Potser sí que és veritat que el seu esperit messiànic, explicant cada cançó, exhibint tota mena de gadgets i posturetes, és excessiu. Però no anem als concerts per a això, per veure a les estrelles lluir-se?

La veritat és que després d’haver gaudit de dos concerts, ja em donava per satisfeta però el concert de Gossip em va sorprendre positivament. Tant la inclusió de l’Smell Like Teen Spirit de Nirvana com el final emotiu cantant a capella I will always love you en homenatge a Whitney Houston. Sí que és cert que després del moment màgic de la nit amb Pulp, costava posar-se a nivell, però per mi que sóc un desastre musical van complir sobradament. La Beth Ditto és una d’aquestes dones que es mou (tot i el seu tipus) amb una gràcia infinita sobre l’escenari i té un tros de veu. És una diva capaç de baixar a les tanques i acomiadar-se d’un en un (als de primera fila). Per cert, aquest any va ser l’únic concert que vam veure des de la grada PRO.

I crec que els que no en tenien prou van canviar d’escenari per sentir la marxa (perrea perrea) de Buraka Som Sistema.

D’aquí cap al llit amb la sessió de John Talabot de fons. Tot i que alguns volien anar a l’after per veure DJ Amable a les 6, ens va vèncer la son i la certesa que encara quedava un dia de música i de halar