Primavera Sound 2013

L’etiqueta deia #thebestfestivalever. Potser era ambiciós, però el cartell era prou bo com per poder usar-la. Per mi no ho va ser, però no en va tenir la culpa ni el cartell ni el fred ni les caminades, sinó un enutjós refredat (que finalment va ser diagnosticat una setmana més tard com sinusitis) que em va treure forces i ganes de córrer per allà. Però tot i no aprofitar les jornades al màxim per aquest motiu, la veritat és que no em puc queixar ni de la quantitat ni de la qualitat dels concerts vistos. A més, ‘no hay mal que por bien no venga’, i la reducció de la ingesta d’alcohol per temes de salut, em va fer gaudir-los de forma més intensa. Per primer cop ho recordo TOT!

DIJOUS

Com sempre arribar d’hora per fer ràpidament el canvi de la polsera. Mentre arribava la gent, res millor que seure al Ray-Ban per escoltar la proposta pop de LaBrigada, força interessant, més del que m'havia esperat. Ep! Un dels pocs moments en què vaig passar calor. Seguidament a veure un dels clàssics de l’indie espanyol, El Inquilino Comunista, que no em van acabar de fer el pes. Els recordava com bastant guitarreros i em van semblar molt tranquils. Ens fem grans.

Si vols canya, res millor que el rock de L’Hereu escampa, dos nois joveníssims amb molta força. I com a anècdota del concert, allà vaig veure el primer bitllet nou de 5€. Sense moure’ns d’allà, calia veure Savages, bastant contundents, però de les (costava veure que era una noia, però) que ens vam cansar aviat. Escoltar una estoneta de Fred i Son  va quedar descartada pel fred que feia a un Vice amb poc públic, així que amb el David vam decidir fer una excursió per calcular temps fins al Heineken.

De camí, una sorpresa al Adidas Originals, un grup Evans the death prou canyeros i interessants. Els components de la banda feien pinta de tenir 16 anys, i amb poques probabilitats d’arribar no als 27, sinó als 17. Tot i així intentaré buscar-ne alguna cosa. Em va aquest estil.

Això sí, ens vam perdre el concert de Tame Impala (que jo havia descartat perquè no estava per a psicodèlies), concert que va suscitar comentaris d’amor-odi a parts iguals entre les meves amistats. Tampoc Manel, però com no en sóc massa fan i actuen al Pròxims, ja no calia.

I seguint amb el revival dels 90, el torn era per Dinosaur Jr, que van desprendre molta força en l’escenari. Casualment era un grup que no vaig veure a l’època perquè no eren pas dels meus preferits, en canvi aquí al PS van sonar molt bé. De tota manera vaig marxar abans d’acabar i no vaig poder escoltar la versió qdel Just Like Heaven de The Cure.

I l’últim concert del dia va ser The Postal Service interpretant el mític Give Up. Moure el cos al ritme d’aquest disc fita de de l'electropop va ser molt ben rebut per tots els que poblàvem el descampat del Heineken, geladets pel vent que venia del mar. Era un concert que calia veure. Difícil repetir-lo.

I sí, la prudència pel malestar general i els dos dies que quedaven per davant em va fer acabar aquí i em vaig perdre dues coses canyeres que volia veure com DeathGrips  i Fucked Up i un concert que em van dir que va estar molt bé: Toundra, metal rock instrumental, que també tocaran al Cruïlla. Cada vegada m’agrada més les coses amb força i em costa més el pop. Vaig al revés del món.

DIVENDRES

Tot i arribar d’hora a casa, se’m va fer tard i quan em vaig llevar em trobava fatal. Així que vaig decidir que enlloc d’anar a primera hora, ho faria a la segona, just per veure Kurt Vile and The Violators. El concert molt correcte, bon cantant, bones cançons però reconec que vaig estar poc motivada. Mentre la meva germana optava per Daniel Johnston (últimament em fa molta mandra arribar-me a l’auditori, tot i que després d’haver vist el documental que el retrata en tenia moltes ganes), jo vaig anar a Merchandise, que en algun lloc venien com un grup per a fans de Morrissey i que s’anunciava com a must see del festival (d’aquells que s’ha de descobrir). La proposta no em va enganxar massa. Mira que jo sóc eclèctica però la seva oscil·lació no em quedava clara. Això sí el públic bàsicament estranger.

I d’aquí vaig passar a aquell moment en què vaig totalment a la meva i decideixo anar a veure un grup perquè se m’ha fotut al cap per una tonteria. El grup era Paus, la tonteria, que la banda es basa en els dos bateries que també actuen com a cantants. Després de l’èxit que va suposar Lisabö l’any passat (tots els instruments duplicats) no en tenia dubte, una banda amb dues bateries s'havia de veure. I el concert va ser absolutament brutal. Primer l’estàvem veient des de les grades, però els últims 20 minuts vam baixar a notar la força de les bateries. Vam quedar encantades (i no només perquè un dels bateries estigui prou bo). I jo personalment vaig flipar amb l’última cançó, per mi una oda a l’orgasme, mantenir les bateries a un ritme constant ascendent i en el moment del clímax donar-ho tot. No havia massa públic, però m’estranyaria que algú no estigués d’acord amb això.

I d’aquí passàvem cap al combo de clàssics: primer The Breeders tocant íntegrament el Last splash (amb la Kim fins i tot comentant a mig concert: Ara és quan es gira el disc i es passa a la cara B) més algunes cançons extres. A veure, jo en sóc fan, les he vist les 4 vegades que han vingut a Barcelona, però les vaig veure molt contingudes, els hi faltava una mica d’alcohol en vena. Això sí, el Cannonball mai deixarà de ‘LA’ cançó lligada a una gran època de la meva vida.

D’aquí a TheJesus and Mary Chain . Podia haver optat per Jozef Van Wissem i Jim Jarmusch per fer alguna cosa original, i més tenint en compte que l’espina de no haver-los vist ja me l’havia tret al Summercase de fa uns anys, però no puc evitar que escoltar ‘Sidewalking’ o 'Just Like Honey' en directe em trasbalsi, per molt que no hi posin totes les ganes que hi podrien posar.

Per fer temps, res millor que contemplar Neurosis des de la llunyania. Em sap greu no haver-me acostat a l’escenari amb el David, per sentir tota la contundència d’aquest grup de metal. En canvi vam fer una mica les boges pujant a la sínia que aquest any donava una aparença diferent al festival. Des d’allà les vistes de nit són espectaculars!

I ràpidament un cop baixades, directament cap a l’escenari Heineken. Ens cridava l’obligació de prendre una posició decent per Blur, per això 1 hora abans ja hi érem. Sort del mini concert sorpresa de The Wedding Present des de la zona VIP, per amenitzar una mica l’espera.

De Blur he llegit cròniques absolutament furibundes que crec que es passen. Sí que és cert que jo els vaig notar com accelerats, com si haguessin de demostrar que encara són joves i els agrada extralimitar-se, però el concert va estar prou bé, tot i els moments karaoke. Per altra banda entenc que havia allà molta gent que no els havia vist mai, i tenien un efecte fan exagerat. Ho comprenc, tots n’hem tingut. I per cert, jo sí que el vaig veure gran al Damon. Ja no era aquell noiet que em va signar l'entrada fa 19 anys (llàstima de la no foto)

DISSABTE

Com si ho hagués mamat

Les Sueques

I finalment, el dia que em trobava pitjor, vaig portar a l’Ariadna al seu primer Primavera Sound. Som bastant fans a casa de les propostes de Minimúsica, una manera d’acostar als nens la música dels grans tenint en compte també la vessant pedagògica. A més com tot és molt fàcil (els nens poden entrar gratis acompanyats fins als 12 anys) i les propostes eren interessants, valia la pena. El Josep Maria es va quedar fora esperant mentre nosaltres accedíem i fèiem un màscara de superheroi previ al concert. Els concerts són curtets, 2 cançons per grup però interessants i relacionats amb el tema escollit, en aquest cas els superherois. És curiós com es poden buscar cançons del grup i adaptar-les per fer veure que qualsevol pot ser un superheroi. Els grups escollits en aquest cas: Les sueques, un grup femení que va convidar al minipúblic a tocar amb elles, L’hereu escampa, o com el rock de canya també pot agradar als nens, i finalment Pony Bravo, amb el seu show divertidíssim. Després del concert vam construir una guitarra mentre jo em trobava cada vegada pitjor. Tocava acomiadar l’Ariadna que marxava cap a casa més contenta que un gínjol, amb els seus cascs, la guitarra i la màscara.

El dissabte era un dia que havia tingut la cancel·lació sonada de Rodríguez dos dies abans (per sort, entrada especial a 5€ comprada per al 8 de juliol), i per tant era una mica a veure-les venir. Per començar ens vam decantar per Chucho, l’escollit per substituir Rodriguez. La veritat que em va sorprendre gratament. Jo no el coneixia de res, però la seva aparença de professor de filosofia feia una mica de por. Tot al contrari, cançons contundents amb bona lletra i bona música. Un encert.

Havia llegit que Mac DeMarco acostumava a fer un bon show, així que ens hi vam acostar però les primeres cançons no ens van convèncer i vam tirar cap al Heineken a veure Deerhunter, que repetia per substituir la caiguda de

Fred, eh?

cartell d’últim moment de Band of Horses. El concert no va estar malament però diria que em van agradar més quan els vaig veure fa uns anys. Això sí, el seu cantant, Bradford Cox, fa patir de tan prim com està (és per una malaltia). Per desgràcia ens vam perdre, l'outfit que portava dijous, molt de la fauna primavera. Dissabte optava per un negre elegant.

Mentre esperàvem al Nick Cave al punt de trobada oficial (la sínia), escoltàvem de fons el rock garatger de The Oh Sees sense fer-ne massa cas.

I va arribar el concert de Nick Cave. Mireu, i em podeu dir el que vulgueu, però jo mai he escoltat cançons de Nick Cave a propòsit. És més el coneixia més per la vessant cinematogràfica que per la musical. Pel que sigui mai m’havia entrat, però considerava que era fonamental veure’l en directe; era el cap de cartell i en tenia ganes. No em va decebre gens, tot al contrari, em va encantar. És un monstre a l’escenari (ho podeu veure en aquest vídeo espectacular), només hi ha un problema, és que no tot el seu estil musical m’agrada. És difícil d’explicar però les cançons més melancòliques/cabareteres m’agraden molt. Per contra les d’esperit més rocker em passen per sobre. Suposo que per això mai abans li havia fet massa cas. Jo no #melfariadret com apareixien missatges pel meu whatsapp, però té una indubtable presència morbosa que t’envaeix i et fa connectar molt amb el que passa a l’escenari encara que sigui de lluny. Aquest vídeo (que no és meu, clar) sobre el joc de seducció a primera fila és prou clar.

Per arrodonir la jugada, el bateria guapo de Paus se’ns va plantar al costat (i mira que havia gent). Després de confirmar-ho, vaig tenir moment groupie i va caure la foto de rigor.

I per acabar vam anar a veure Liars, on s’esperava ball per fer pasar el fred, però tot i que havia aconseguit aguantar més del que creia, el meu cos va dir prou i vaig decidir marxar, després de comprovar, que sí, que Liars fan ballar, sobretot als milers i milers de guiris apilats al Pitchfork.

Tres jornades completes que tot i que no aprofitades al 100% m’han fet comprar l’abonament de l’any vinent a un any vista. A veure, si al final sempre hi vaig, perquè pagar 180€ quan en puc pagar 100€

I som sempre  la millor part, trobar-te tot i que amb dificultats i només a estones a bons companys: Dani, David M, Marcos (i la colla de València), Isra, Mar, Albert, Raquel (i Sònia), Mon, Marc, Lluís, Carmen, Montse, Isa, Pat, David V i la meva germaneta Núria.

PD: L'aplicació de Heineken no la vam poder fer servir. Impossible enganxar la wifi. Però crec que els que la van utilitzar van permetre que el 3G funcionés molt millor aquest any. Almenys jo amb movistar. I tampoc em vaig quedar sense bateria gràcies a la funda-bateria i al carregador portàtil que ni vaig arribar a  utilitzar.

PD2: Fins avui encara porto la pulsera. Vaig prometre que quan acabés el post, la tallaria. Aquí hi ha la prova.