SheWoreBlueVelvet

3, 2, 1… Arrenca la carrera

2012-01-25T16:40:00.000+01:00

Ahir vaig llegir aquest seguit de tweets:
“Soy talifan de los Oscars y las nominaciones son lo de menos. Disfruto de la gala aunque sea aburrida. Se trata de una cuestión de fe”
“Los Oscars son como el Atlético de Madrid, es difícil explicar por que eres fan. En el fondo solo dan disgustos y siempre decepcionan”
“Cada año dices, este será el último que veo la gala. Y zas, llega el día y ahí estás pasando sueño para ver como gana Slumdog Millionaire”
“Es duro lo sé, pero es que a mi me gusta el cine”
I ja li vaig comentar al Xavi (@XaviSanchez l’autor d’aquestes idees) responent-ne a un: “Jo no ho hauria escrit millor” I és que cadascuna de les frases reflecteix el que sento jo pels Oscars, passió pel cinema. I sí, ens donen disgustos, ens donen sorpreses, ens deceben, però ens agrada el cinema i no ens els podem treure del cap. Són (evidentment, cal usar la frase dels tòpics) ‘la gran festa del cinema’
I en el meu cas, degut a que no vaig al cinema tant com m’agradaria (descomptant pel·lícules infantils), em serveix per prioritzar i endreçar les estrenes que s’han i s’aniran produint en aquest primer trimestre.

No puc fer massa valoracions perquè hi ha moltes pel·lícules que encara no he vist, però sí goso fer algunes reflexions respecte al que he sentit i llegit després de l’anunci de les nominacions:
- Em podia haver estalviat ‘Un dios salvaje’, que no em va convèncer massa. Però com l’alternativa era ‘Un método peligroso’, que tampoc ha tingut massa repercussió oscaril... em serveix per afegir un Polanski
- Dues de les pel·lícules que han demanat retorn d’import d’entrades i queixes per desconeixement: ‘El árbol de la vida” i “The Artist” són reconegudes per l’acadèmia, especialment en el segon cas. Totes dues em van agradar molt, però així com recomanaria fàcilment la segona si la persona és capaç de superar alguns prejudicis, no recomanaria la primera més que a la Isa (amb qui m’uneix una especial convicció artística). Perquè no és una pel·lícula que es pugui veure de manera convencional, cal sentir-la, no entendre-la; igual que passa amb un quadre. Només li veig opcions en fotografia.
-    Una de les absències que més s’ha destacat és ‘Las Aventuras de Tintín’ com a pel·lícula d’animació. Com a poc entesa i tenint en compte que així va ser nominada als Globus, se suposa que hauria de ser-hi. Però per mi això no és animació. Segurament em podeu demostrar tècnicament que ho és, però sota el meu punt de vista són actors els qui treballen i als que els hi posen un capa ‘de còmic’ (no pas menys que els maquillatges alguna vegada guardonats). Així que si la pel·lícula hagués estat prou bona, podia haver anat a la categoria de ‘Millor pel•lícula’, però com tampoc ho és, s’haurà de conformar amb el que li han donat. I la sorpresa ha estat ‘Chico&Rita’. No la vaig veure al cinema però aprofitaré que la fan aquests dies al plus.
- Per mi una de les sorpreses ha estat la categoria de millor cançó. Només dos nominats? I no hi és la cançó de Rango? Casualment quan estava escrivint aquestes línies m’ha arribat aquesta notícia i he entès els motius. Demanar aquest promig? Si jo votés no hauria cap nominat en cap categoria, em costa molt posar notes per sobre del 8. Crec que la cançó de Rango hagués passat aquest filtre, però no el dels títols de crèdit. Si no recordo malament, la cançó només està als títols de crèdit. De moment he vist una de les nominades, però l’altra està feta per Germaine de ‘The Flight of the Conchords’ i per tant ha de ser la bomba.
- Seguint en l’àmbit musical, hauria de deixar escriure al David sobre la tercera nominació d’Alberto Iglesias, que juntament amb la nominació de Gary Oldman, em portarà a veure ‘El topo’, que tot i que al començament em venia de gust, m’ha fet aquests dies una mica de mandra anar-la a veure. En aquesta categoria també s’ha parlat de l’absència de Trent Reznor i Atticus Ross per Millenium. No l’he escoltat, però segurament hagués estat més reeixit que repetir el pesadet de John Williams (5 oscars i 47 nominacions).
-    Una altra de les absències comentades és la de David Fincher com a director. Encara no he vist la pel·lícula, però crec que m’agradarà. No obstant això, si la categoria té cinc nominats, treuríeu algun dels que hi ha a la llista? I més tenint en compte que la pel·li no està en la llista de nou, i que a EEUU no ha tingut massa ressò?
-    Sobre actors també ha anat ple, especialment Michael Fassbender per Shame. No l'he vist, però la temàtica i suposo que el tractament cru (vaig veure fa poc Hunger i bufff, quina cruesa) no crec que hagi acabat de convèncer als acadèmics. Tampoc hi és Leo DiCaprio per Hoover. Em dóna la sensació que un personatge tan refotut per Hollywood està millor si no hi ha perill que guanyi. Sobre els afortunats, tinc ganes especialment de veure Moneyball. Tot i que aquí no triomfen massa les pel·lis d’esports, he llegit tot de coses bones. I amb Brad Pitt tinc un especial feeling. Per cert la nominació de Jean Dujardin hauria de ser compartida amb el gosset.
-    I en la part de dones confio en què posats a parlar de biopics i maquillatges, l’escollida sigui Michelle Williams. De tota manera dubto que vagi a veure ‘The iron lady’, pel que he llegit li manca esperit bèl·lic i li sobra sentimentalisme absurd.

-    Finalment i per no emprenyar més, sembla, que la batalla final està entre ‘The Artist’ i ‘Hugo’. Aquesta, si no canvien dates, s’estrenarà el cap de setmana abans dels Oscar. La voldré veure en anglès, així que si l’Ariadna la vol veure, tocarà repetir-... Més val que sigui un dels Scorsese que m’agraden (de fet en sóc molt fan, excepte de The Age of Inocence). Quan la vegi podré decantar-me. És complicat si les dues pel·lícules no són convencionals (i Hugo no ho és per ser de temàtica infantil). Això si no se li pot treure el mèrit a fer una pel·lícula muda en blanc i negre, i el senyor Thomas Langmann té un olfacte que ja desitjarien milt.s

PD: Més informació sobre l’estricte codi d’entrada als premis d’animació (http://www.cinefilo.es/noticias/premios/tintin-por-que-no-esta-nominada-oscar/40986/)
PD2: També ha quedat fora Melanchonia... Fantàstic, perquè aquesta sí que em feia molt pal!!!

Dillunsato

2011-12-19T13:27:00.001+01:00

Molt bé 'mentes pensantes'. Potser no és lògic un desgavell com el de la setmana del pont, però això de passar TOTES les festes a dilluns em sembla terriblement poc pensat. I potser la raó que us donaré us semblarà molt simple, però som molts els que paguem per activitats que es fan en dilluns. En el meu cas, les classes de natació de l'Ariadna. Fins ara sabia que algun dia potser algun festiu era dilluns i me l'havia de menjar, però ara que passarà, que me n'hauré de menjar com a mínim uns 3 a l'any (i això sempre que les festivitats autonòmiques i locals no es contagiïn). A partir d'aquí, que fem tots els afectats: Ens passem a classe de dimarts i sobresaturem els cursos? Demanem descomptes per classes no impartides? O simplement seguir pagant, que la 'cas és gran'?
Sí, ja sé que aquest no és el principal problema de l'economia. Però si una cosa tan simple ja es fa malament, no vull ni pensar que es farà amb les coses que realment importen.

PD: Per cert, la meva filla la setmana del pont tenia piscina.
PD2: En un to més divertit i irònic, l'Empar Moliner ja comentava fa uns dies en un article que, els nens demanaran que es posin les mates en dilluns :-)

Receptes contra la fam

2011-11-24T18:33:00.002+01:00

Cadascuna de les últimes entrades diu que últimament no escric gaire... I és cert! Raons en sobren, però avui per contra tinc un bon motiu per escriure, la iniciativa #blocscontralafam #blogscontraelhambre promoguda pels blogs Decuina i Baixagastronomia per promocionar el Gran Recapte del Banc d'Aliments: Per si no ho coneixeu demà i passat-demà es recullen a mercats i supermercats de tota Catalunya aliments bàsics com llegums seques, oli, llet, llaunes de conserva de peix i tomàquet natural per a persones amb dificultats.

Molt parlem últimament de la crisi, però sembla a vegades en termes massa macroeonòmics. A dia d'avui hi ha una realitat i és la manca de menjar per a moltes famílies, així que aquestes iniciatives són molt interessants per conscienciar-nos que no gaire lluny d'aquí hi ha gent que no menja, no perquè no vulgui, sinó perquè no pot. Als que som pares, si tenim una criatura que no menja massa, patim, però en el fons sabem que no es morirà de gana. Què passaria si no mengés perquè no tenim res que posar-li a la boca? Una pregunta com aquesta encara es fa més difícil de respondre després de llegir aquesta notícia.

Per això, tot i que normalment quan parlo de menjar és sobretot per esplaiar-me en restaurants que visito, avui faig un petit gir per incloure una recepta. Faré servir tres ingredients dels que demanen: llegums (en aquest cas cigrons), oli i llauna de tomàquet natural.

La meva idea inicial era fer uns cigrons amb gambes, però em semblava que s'allunyava de l'objectiu, així que he optat per un clàssic.

Cigrons amb tripa i cap-i-pota

És curiós perquè tot i que habitualment faig tripa i cap-i-pota, mai havia fet el clàssic. Fins ahir la nit, que com tenia un guisat de tripa i cap-i-pota congelat, vaig pensar que seria una bona pensada fer-ho per dinar. Aquí al costat teniu el resultat (a dins del tupper), i queda lleig que ho digui jo però estava de cine.

Ingredients:
Oli
1 ceba
1 pot de tomàquet natural
1 tall de sobrassada
1 bitxo
10 ml de brandy
400gr de barreja de cap-i-pota i tripa (mig i mig) tallada a trossets petits
1 pot gran de cigrons (sí, els compreu secs i els bulliu, quedarà millor, però normalment no tinc massa temps)

Poseu un pot amb aigua a escalfar, quan estigui bullint, hi escaldeu la barreja de cap-i-pota i tripa durant uns 5 min. Escorreu i passeu per aigua.
En una cassola poseu un rajolí d'oli i sofregiu la ceba picada ben fina, quan comenci a estar cuita, tireu-hi el bitxo. Un parell de minuts després afegiu el tomàquet i deixeu coure. Quan ja estigui cuit i afegiu la sobrassada a trossets perquè es desfaci millor. Aboqueu-hi el brandy (opcional cremar-lo una mica). En aquest moment jo acostumo a treure el bitxo, però això al vostre gust. Afegiu la barreja, una mica d'aigua i deixeu-ho fent xup-xup. Al cap de 10 minuts afegiu els cigrons, i deixeu coure uns 20-25 min més. Aneu controlant que no es quedi sense aigua i ja ho tindreu preparat.
(Jo com ja tenia la tripa i el cap-i-pot fet, ho vaig descongelar i vaig afegir els cigrons, i una mica d'aigua i ho vaig deixar coure uns 20 min)
I per acabar, el més important, col·laboreu demà amb la recollida, no costa res aportar 1kg de qualsevol dels aliments.

PD: A més del blog de Baixa Gastronomia del qual ja us he parlat altres vegades, us recomano també el http://www.decuina.net/ que em va engrescar a participar en això i http://blogs.cuina.cat/olletadeverdures/, tots dos grans cuiners a més de persones molt interessant

Els festivals. Concerts 2011 (Part 2)

2011-09-07T14:47:00.082+02:00

Aprofitant a meva convalescència escriuré quatre ratlles sobre els tres festivals que he visitat aquest any. Dos ja són un clàssic dels últims anys. El tercer una novetat que esperem tingui continuitat. Començaré per aquest últim, que està més recent en el temps:

- Pròxims (Barcelona, Poble Espanyol, 21/7/2011): Com he llegit en alguns mitjans, el festival que molts esperàvem, el de la 'música independent' pensada o interpretada en català. Per la meva banda m'atreia especialment el fet que fos un sol dia, intens, amb un grup darrera l'altre i sense solapaments. A més el cartell era molt interessant, per descobrir o repetir amb alguns sons. A primera hora 'Anímic'. Tot i que sabia alguna cosa de la seva història bucòlica, no havia escoltat res, i em van sorprendre gratament combinant cançons amb aire folk amb altres molt enèrgiques i alhora commovedores. Ells estaven sorpresos del públic que havia a aquella hora de la tarda i ho van agrair diverses vegades. Seguidament 'El petit de Cal Eril'. A part dels comentaris de patrocini confús de cerveses (els nois són de San Miquel), la seva música és bastant peculiar. Així de bones a primeres no em va entrar, però crec que són per escoltar més vegades. De fet no difereixen conceptualment massa dels anteriors però em van semblar massa pausadets. I a continuació, venia un grup per qui tinc devoció després de veure'ls al PS10 i al SOS11: 'Mujeres'. Rock garatger i molta energia en l'escenari. En aquest festival no van brillar massa perquè estaven emprenyats pel so (jo a davant de tot ho sentia de fàbula :-), així que no parlaré massa perquè quan un músic no para de queixar-se no fa un bon concert (i és que no havien pogut fer la prova de so). I a partir d'aquí venien els tres caps de cartell, perquè no n'havia un, en va haver tres: 'Mishima'. Pobres, no m'han fet res, però és que no suporto el seu cantant, així que no sé com però obvio la seva música... No obstant, la gent va vibrar i realment no estan malament. Potser amb el temps... I per mi el gran descobriment de l'any. Sí, fa molt que estan en aquest món però jo vaig descobrir la música d'Standstill' al SOS11, a l'auditori, veien Room. Ho explicaré després, perquè allò em va agradar tant que pensava que potser un concert em decebria, però no. Tot al contrari, em van

refermar en què són del millor del panorama musical d'aquí, i com diu el meu amic David, tenen una qualitat tècnica que ja voldrien molts dels grups que trionfen arreu del món. Jo que no en sé tant, diria que són intensos. Volia posar el vídeo que vaig gravar, però se sent molt malament, igual que altres que he buscat, així que us poso un vídeo oficial, per veure si us convenço. I finalment 'Antònia Font'. A hores d'ara aquest grup no necessita presentacions, però a mi em va fer especial il·lusió poder-los veure en concert. Potser no van tocar les meves cançons preferides però va ser un espectacle vibrant. Llàstima que les ordenances no permeten concerts més enllà de les 00:30, i la tarda-nit va acabar, i ben ràpid que la gent va marxar.

Per cert, moltes gràcies a l'Héctor per les comoditat VIP, realment la terrasseta va quedar molt bé.

- Primavera Sound (Barcelona, Parc del Fòrum, 27/5/2011). Aquest any l'assistència al festival estava condicionada a la final de la Champions, així que només va tocar un dia, el divendres. Si això hi sumem que hi vam anar de comiat de soltera, entendreu molt bé que no recordi pràcticament res dels concerts, però amb l'ajuda de les fotos i fragments de memòria faré un petit resum. Després de fotre'ns les botes al bar de la piscina de l'hotel Princess (ull!! més barat que el PS) ens vam dirigir cap al recinte, aquest any amb molts canvis tant en pagament (fracàs de la targeta moneder) com d'escenaris (per mi millora, tot i que en alguns la ubicació i quantitat de lavabos és desastrosa). No es pot dir que arribessim d'hora, així que el primer que vam veure va ser 'M. Ward'. Vam estar-hi poc estona, perquè deien que s'havia d'anar al Pitchfork, però la veritat va ser el que més recordo i més em va agradar de tot divendres. Hauré d'aprofundir en la seva música rock amb tocs country. I marxar per anar a veure un tal 'James Blake', que es veu que és la bomba. Personalment em va avorrir, però la veritat és que estava pleníssim. Crec que no és la música que em venia de gust. I d'allà cap a un dels plats forts de la nit, 'The National'. Crec que aquest concert és l'últim del qual encara recordo alguna cosa. Però els 'xupitos' de Jägermeister, em van matar. És un grup que per tipus de música m'agrada, així que quan l'altre dia el Lluís me'ls va posar al cotxe (porta tot l'estiu flipat, diu) em va saber greu no poder dir m'havia entusiasmat el concert... Però és que no el vaig viure prouuuuuuuuu!! (Costava trobar lloc a prop) D'aquí a Belle&Sebastian, però ja només recordo, trobar-me amb el Marcos, amb el David, l'anècdota de l'Iphone perdut i recuperat per uns portuguesos (el meu no, el meu no el vaig perdre). I em sap greu, perquè m'agraden molt B&S. Crec que aleshores vam anar a veure Shellac, i al pobre David no li vam deixar veure el concert en pau. I el pitjor, és que Pulp, la part més important del cartell, el recordo com en una nebulosa. I em fa força ràbia perquè és un grup que no havia vist en la seva època. Ni me'n vaig assabentar que dedicava el concert als indignats. No obstant això, recordo algunes cosetes, com uns flashos de passar-m'ho bé. I crec que d'aquí cap a casa, amb el meravellós David, que de nou em va fer de taxi, no només a mi sinó també a les amigues. Sort d'ell!! Encara no sé com a les 6 vaig ser capaç d'anar cap a l'aeroport i no tenir ressaca al dia següent. Suposo que la Champions revifa.

- SOS 4.8 (Múrcia, Recinte firal La Fica, 6 al 8 de maig). Dia 1. Recordo quan va començar aquesta aventura fa quatre anys, un petit festival, amb moltes coses per fer. I les podíem fer totes!! Ara també hi ha moltes coses per fer, però tantes que has de triar i aquí vénen els problemes. Aquest any era una mica especial, a l'endarrerir una mica les dates, el Josep M no podia agafar vacances divendres. Això va fer que ens perdéssim els Manel per arribar tard i el Somiatruites de l'Albert Pla i Pascal Comelade. Erem dins l'auditori, ens van fer sortir per arreglar les coses, i al tornar ja era ple. Crec que això em va marcar durant la resta de festival. Em va fer ràbia perdre'm un acte que em venia molt de gust. Mentre feiem temps, vam escoltar una mica de Yann Tiersen, que per la seva faceta multiinstrumentalista em sembla un tio molt interessant d'escoltar, però potser no era el més adequat per aquell escenari. També vam escoltar a la zona DJ, als Buffetlibre, que em van semblar molt amants del 'petardeo' i molt divertits. I d'aquí a veure el 'Hidden Live' dels These New Puritans. Crec que cada any em repeteixo dient que les actuacions de l'auditori són les millors, però és que és així. Més respecte per la música, coses innovadores amb orquestra i coral compartint escenari. Realment val la pena. Aquí podeu veure una mostra que vaig gravar. En sortir d'aquí, vam anar a parar al grup revelació de l'any, o el hype espanyol, Vetusta Morla. No dubto que no siguin bons i puguin agradar, però per mi no aporten res substancialment nou al panorama. Potser sóc jo i la meva poc afinitat pels grups que canten en català o espanyol (amb certes excepcions). També reconec que part del concert vam estar a la meravellosa zona VIP amb les seves pantalles. I tot i el cansament, venia MGMT. Esperava animar-me, però allò va ser una desfilada de psicodèlia i poca marxa. Jo que li deia al JM que li agradarien. Totes les cançons tocades a baixa revolució. Sort de Kids, que almenys va donar una mica de vida, sinó tots dormint. Va ser estrany, com si anessin al ralentí. I aquest any vam ser capaços d'escoltar una estona la part electrònica de la nit, The Bloody Beetroots Death Crew 77, on la gent no va parar de saltar.
No ens van quedar forces per més. Pel matí havíem treballat i això de volar cansa.

Dia 2. Com sempre, una de les virtuts del SOS és combinar la música amb l'art i les veus (conferències), però pel matí últimament ja no tenim forces. A més l'Oriol i l'Óscar feien anys, i després del cartell alusiu al seu aniversari, penjat per totes les plantes de l'hotel, feiem un dinar de germanor. De camí cap a la Pl. de las Flores, dues de les novetats: l'autobus Red Bull on tour (no vam poder escoltar, just acabaven), i el, per així dir-ho, 'Ball de vermut' a la mateixa plaça, on tot i la calor, la gent va poder passar-s'ho bé amb 'Mujeres', que aquell dia sí estaven inspirats (podeu veure la samarreta del Barça que un d'ells s'havia tret). Després d'un bon dinar, una migdiada per agafar forces. La tarda-nit es presentava dura. I va començar a l'auditori amb un dels concerts més emotius en què he estat mai, Patti Smith. Realment la veu d'aquesta cantant, poetessa i musa punk, em va colpir profundament, fins al punt de sentir ganes de plorar. Però no perquè desprengués tristesa, tot el contrari, per la bellesa de la seva veu i les seves paraules, tendres com en la dedicatòria per a Seve Ballesteros, compromeses a 'People have the power' (Amb l'aparició d'Antonio Luque -Sr. Chinarro- amb el qui havia compartit conferència pel matí) i properes (i a més estàvem a 5a fila). Us poso dos tastets dels clàssics que no arriben ni a fer justícia a un concert espectacular: Because the night i Gloria. Crec que després d'un concert així, quedes tan satisfet que creus que tot el que vingui serà sobrer. Però venia White Lies, que tot i no ser un supergrup, em venien molt de gust veure'ls, ja que sóc molt fan de les seves cançons. Així que mentre el JM es quedava amb una companya de feina, jo vaig passar bastant a primera fila, per escoltar els seus hits com 'To Lose my life' o 'Unfinished Business'. Si no els coneixeu, i els escolteu, sabreu perquè m'agraden... I d'aquí, cap a veure Standstill, amb el seu espectacle Room. No n'estava massa convençuda, em feia una mica de mandra tornar a entrar a l'auditori i deixar 'Mujeres' a l'escenari Jägermeister, però sé que és aposta segura, així que allà vam fer cap. Quin gran encert! Com ja he dit als comentaris del Pròxims, a més de descobrir un grup, em van emocionar el muntatge audiovisual, la precisió en l'execució, el risc de l'aposta i la capacitat de poder passar de la tranquil·litat a la rauxa en dècimes de segon. Si podeu anar a veure-ho, us ho recomano. Us poso una de les fotos impactants, on el joc de pantalles els col·loca a l'habitació. El dia ja havia estat rodó, amb els dos concerts de l'Auditori. Quedava el plat suposadament fort, Suede. El problema, de fet van ser dos, va ser que els havia vist al novembre, i allà va ser un concert càlid i marxós. A Múrcia el so va estar horrible i tampoc la gent semblava massa bolcada. Aquest va ser el problema segon. Nosaltres ho estàvem veient des del VIP i unes suposades amigues del grup de 'papalllones' que anaven amb el Mario Vaquerizo (Corria per allà fent promoció del programa) no paraven de riure i fer l'idiota. Quan a sobre em van treure el lloc i els vaig fer veure el seu comportament, tot es va convertir en un desastre. Ja el mal humor no em va deixar disfrutar al màxim del concert tot i els esforços del Marc i les cerveses :-) Tot i així, el Brett Anderson segueix sent un heroi amb els seus moviments ments sexies i la seva marxa dalt de l'escenari. A partir d'aquí l'alcohol començava a fer efecte, prou efecte com per poder veure Lori Meyers i després una estona de Tiga, tot i que no recordo si va sonar allò de 'Sunglasses at night'. Aquest any el festival va allargar una mica més amb un nou ball de vermut diumenge on vam poder veure 'Sr. Chinarro'. Després venia Standstill però ho vam deixar córrer, la gana apretava.

I tot i que ens va donar temps de veure una processó i menjar un geladet de iogurt, les hores a terres murcianes s'acabaven i vam agafar el cotxe en direcció a l'aeroport d'Alacant.

PD: Lluís, Marc C, Jordi, Àngels, MJ, Eva C, Eva A i Gustavo... Us vam trobar a faltar

Una festa només per borratxos? No, també familiar

2011-07-31T19:45:00.000+02:00

Quan estàs a punt de marxar i la teva filla et diu: -Mama, m’ho he passat molt bé aquests dies!- saps que no t’has equivocat, que portar-la al seu primer Sanfermin ha estat una decisió encertada. I és que tot i que aquests dies ho he estat repetint, davant de la incredulitat de molts amics tant pares com no pares, les glorioses i internacionals festes de Pamplona als que el sant Fermí dóna nom, són ideals per a qualsevol criatura. Evidentment no parlo de portar-hi bebès ni nens molt petits, però minipersonetes a partir dels 4 o 5 anys fruiran davant d’un espectacle diferent i que els sorprendrà en molts aspectes:

- El primer, i sobretot si ja marxes així des de Barcelona, és la roba. Veure tota una ciutat vestida igual, combinant blanc i vermell és tot un espectacle. L’emoció de comprar-se el mocador vermell, saber trobar els pares entre tants desconeguts que vesteixen igual, i sobretot sentir-te integrat, saber que tu també formes part de la festa és una sensació que reconforta als infants. I ull!, anar vestits iguals no vol dir uniformitat, des dels guiris amb els seu blanc amb estampat vinícola, fins als pamplonesos de tota la vida lluint els millors vestits sense perdre aquesta combinació de vista.

- L’olor. Potser l’aspecte que menys va agradar a l’Ariadna, però que en certa manera també estimula. En el món cada vegada més asèptic en el que vivim, poder despertar els sentits té quelcom d’aventurer, distingir l’olor del vi, de les xistorres fregides, dels carrers mullats després de la neteja matinera però també dels pixats fa uns nens més com nosaltres, més vívids. Això sí, l'Ariadna quan veu les fotos del carrer Estafeta, diu: Mira, el carrer apestoso.

- Els toros. Sabeu que sóc una fanàtica dels encierros, tot i el que representen per als animals. Veure una bona carrera és una de les coses més excitants del món (poder córrer seria genial, però fa poooooor). Però degut a la quantitat de gent, és una tema complicat. I més amb una nena de 5 anys. No pots estar 3h sobre d’una barana. Així que tant al 2003 com aquest any vam optar pel lloguer de balcó. Una opció cara però especial. Si comptés per segon de toro que veus potser surt a 5€/segon, però estàs allà i en formes part. Veus com els bons corredors es preparen, fan escalfaments i admires la tensió en les seves cares. Per contra, també veus gent que pensa que allò és un divertimento. L’adrenalina et corre per les venes durant uns breus instants, i un cop acabat, repasses les imatges a la tele plana que aquella família segur que s’ha comprat amb els diners que tu i altres com tu els hi donen durant aquests set dies. Voldries repetir i repetir, però com a molt tens el vídeo que has gravat. O l'opció de veure l'arribada a la plaça de toros, que surt molt més econòmic.

- Els toros ‘bis’. La gent pensa que els toros a Pamplona són només els encierros. Alguns amb nivell avançat, s’adonen que per la tarda hi ha les corrides. Però gairebé cap dels que hi va només per beure, coneix les dues altres maneres de sentir els toros. L’Ariadna es va sorprendre de les dues. La primera visitar els corrals on estan els toros. Sí, no penseu que els toros estan allà al capdavall de Santo Domingo. Fins al dia del seu encierro, totes les ramaderies comparteixen uns corrals que es poden visitar. Allà es veuen el toros, tranquils, propers. S'hi pot apreciar la seva morfologia, i les diferències, per exemple, entre uns Miura i uns Fuente Ymbro. La segona, l’encierrillo de nit. El moment, sobre les deu de la nit, en què els pastors pugen els animals de l’encierro del dia següent als corrals de Santo Domingo. La gent xerra i fa soroll mentre espera. Comença a fosquejar. De cop se senten els esquellots, es fa el silenci, i darrere dels mansos (cabestros) apareixen els toros i els pastors, corrent muntanya amunt. Només els seus crits trenquen el moment. Fins i tot la fira ara muntada al costat, sembla que aturi per un moment la seva activitat.

- Kukuxumuxu... La marca de Pamplona (tot i que a vegades massa present a tot arreu), fa un acte ben divertit, un encierro Txikia per als més joves amb tres toros Mr. Testis. Va ser una bogeria de calor (i ni m’imagino els pobres que anaven a dins de la disfressa) però ens ho vam passar de meravella fent-nos les perseguides. I en la foto final l’Ariadna va adonar-se què volia dir d’això del Mr. Testis. En aquest vídeo, just al final, es veu l'Ariadna (durant el vídeo sortim tots, però has de saber on buscar)

- Les barraques, és a dir, la fira. Però una fira amb més empaque que algun dels parcs d’atraccions que conec. Si per l’Ariadna fos haguéssim estat tot el dia allà: atraccions amb aigua, la nòria, ponis, atraccions de por, de caiguda lliure, per a agosarats i per a porucs. Una font inesgotable de gastar diners. I on fins i tot algun perdut era capaç de dormir-hi al mig sense tenir en compte el brogit que el rodejava. Per si aquesta no fos prou, una de gratuïta. Tota una plaça ombrejada per bonics plataners, estava inundada de llits inflables, i altres jocs gratuïts durant tot el dia.

- La comparsa dels gegants i els capgrossos. Tot i ser una tradició ja coneguda i segurament viscuda pels vostres fills, a Pamplona, dins de la comparsa hi ha els kilikis, que són una mica especials. Porten uns ‘caramels’ d'espuma amb els que qualsevol despistat pot ser pegat. Primer l’Ariadna no ho veia clar però després buscava brega. Clar que els cops que li donaven a ella eren molt més lleugers que els que rebia el cul de la meva germana, que semblava tenir més atractiu per a aquests edils trapelles.

- El menjar. Si teniu una criatura com la meva, podrà fer uns bons menjars a Pamplona. A més dels ja coneguts Otano (on vam menjar massa per ser el primer dia) i San Ignacio, aquest cop també vam provar una sidreria a l’altra banda del riu prop de la fira, i unes tapes a peu de carrer. Si vols tapes al centre, millor visitar Pamplona en una altre moment, però hi ha llocs cèntrics on també es pot menjar un bon platet de pernil, uns ‘fritos’ acompanyats de vinets, sidres o cervesetes. L’haguéssiu vist tastant cua de bou o menjant la truiteta de bacallà.

- I a més de tot això coses tan diferents com esmorzar uns xurros a la terrassa del cafè Iruña, seguir una banda de música pels carrers de Pamplona ballant i cantant, veure una sessió d’esports basco-navarresos, comprar números a la tómbola de Càrites esperant guanyar algun detallet o veure una colla de ganàpies contra les vaquilles.

L'únic problema d'aquest viatget és l'allotjament. No perquè no en puguis trobar, sinó perquè és car. Però, a l'hotel Avenida s'hi està de conya, prop del centre però sense sorolls, al saber que hi anàvem a celebrar el nostres desè aniversari ens van donar les dues habitacions reformades de les golfes. Vam estar com a casa, tota la planta per nosaltres!!

PD: Recomano no anar-hi en cap de setmana. Nosaltres vam arribar diumenge tarda quan les hordes forasteres ja replegaven.

Una experiència més que cinematogràfica

2011-07-03T20:39:00.000+02:00

Divendres vaig assistir, per primera vegada des que existeix aquest sarao, al Phenomena. I ara tinc clar que no serà l'única. Aquesta experiment que ha engegat Nacho Cerdà per a homenatjar la doble sessió al cinema, és quelcom recomanable per a tothom que tingui una certa inquietud cinematogràfica.

Des de la primera sessió de la temporada, l'Enric m'havia anat engrescant, però el fet que fos en dijous i acabés tard (i per tant sense possibilitat de metro) m'havia fet una mica enrera (també és cert que dues de les sessions van coincidir amb concerts que ja tenia pagats). Finalment va arribar el dia perfecte. Doble sessió amb 'Regreso al futuro' i 'ET, el extraterrestre'. Tant d'èxit que les entrades per al dijous 30 s'esgoten en un moment (les 1832 butaques del cinema Urgell!!!!), i es programa una altra per divendres. El 'comando' cine: Pablo, David i jo (més el resignat Josep Maria) ens proposem viure l'experiència.

I quina experiència! Pantalla gran, versió original subtitulada, i el més important, una munió de gent disposada a emocionar-se en cada fotograma que tenim marcat d'aquestes dues pel·lícules.

El Delorean a la porta del cinema, fent-nos ja viatjar cap la primera experiència. Cues per entrar ja que les entrades no són numerades. Gràcies a l'Enric, entrades a la primera fila del pis de dalt. Emoció. Per començar unes paraules del instigador de l'assumpte, i una sèrie de tràilers: Impagable el de 'El furor del dragón', sobretot la imatge en què Bruce Lee li arrenca un manyoc de cabells del pit a Chuck Norris; ultraemocionant (llagrimetes incloses) el d'Edward Scissorhands, amb una BSO que encara m'emociona només sentir-la. Una sèrie d'anuncis antics com el d 'Scotch Brite de Gracita Morales o el de Pantis Dusen. I primera pel·lícula: 'Back to the future (1985), aplaudiments en els títols de crèdit per a cada nom que va apareixent. I comença. Més i més aplaudiments en cadascuna de les escenes mítiques: acompanyant la cançó 'The power of love', la primera vegada que el Delorean viatja en el temps, quan Beef queda cobert de fem, quan el cop de puny del pare McFly... Tants moments d'excitació col·lectiva que no es poden comptar amb els dits de la mà. La veritat és que la pel·li ha envellit molt bé, i segueix sent emocionant i passa molt molt ràpid. I que mono estava el Michael J. Fox (tot i la malaltia que pateix, us recomano veure'l en un paper secundari a la sèrie The Good Wife, impressionant).

Després d'això una pausa de mitja hora que vam aprofitar per sopar unes tapetes al casa Jacinta, emulant el vermuts de matí de diumenge al mercat de Sant Antoni.

I després d'uns tràilers més, cap a la segona pel·lícula. ET, una pel·li que potser ara es veu una mica naïf però que en el seu moment va marcar època al tractar els éssers d'altres planetes d'una manera càndida. Tot i que em feia una mica de mandra, al final va pesar més el fet de voler veure-la en cinema (al 82 els meus pares no m'hi van portar i crec que la vaig veure per primer cop a TV3). Un petit atac de son però també la vam disfrutar, sobretot el moment que tots volen amb les bicis. Evidentment, llagrimetes al final :-) Esment especial a Drew Barrymore que està espectacular cada vegada que surt, i amb només 6 anys (algú només la imaginava actualment i que va aparèixer per primer cop a pantalla va fer un xiulet de 'fiufiu'). I alguns també es van adonar que hi surt Erika Eleniak.

Al final 5 hores de diversió. Moooolt recomanable

Per que us feu una idea, aquí teniu el vídeo resum de la primera temporada:

PD: Al setembre més, i ja comenten a la pàgina Phenomena de Facebook que es faran cicles de cap de setmana amb algunes de les pe·lis que ja s'han passat.

De petit format. Concerts 2011 (Part 1)

2011-06-30T19:24:00.000+02:00

Primer de tot... Ara escric poquíssim però em venia de gust un canvi de colors. Ha arribat l'estiu i també el cel blau al meu blog.
Hauré de canviar-ne el nom perquè en els últims temps escric (és un dir) més de música que de cinema... Però tranquils, tot arribarà. Sobretot vull parlar de sèries, que fa molt de l'últim post del tema.

Aquest 2011 s'ha repartit musicalment entre la 'barbàrie' dels festivals i els concerts de petit format. Començo avui per aquests últims. És veritat que al febrer vaig anar a veure Skunk Anansie (post aquí), però tot i la cançó de la publicitat no deixa de ser un grup poc conegut... Però he vist coses encara més íntimes i casualment totes suggerides, i molt ben suggerides:

- 26/2/2011 - Paul Ansell & Number 9 - Cabaret Berlin: El Josep Lluís per tal de celebrar el seu aniversari ens proposà anar a veure a un bon cantant 'rockabilly'. A més del motiu esmentat em feia gràcia visitar l'antic Bailén 22, i la veritat és que el lloc no em va decebre gens (vaig entendre perquè els homes i anaven tant :-) Però no només el lloc, també el concert va ser molt entretingut, poca gent, molts amb estètica rocker i un repertori oscil·lant entre el seu i les versions de clàssics. Especialment curioses les versions de “Kiss” de Prince i “Hey Joe” de Jimmy Hendrix. Si feu una ullada al vídeo veureu que el tio té 'taules'.

La part de 'Infierno parecidos', que no sé si es veu massa en la foto, és que el bateria era com Christopher Walken (especialment a les pel·lis Buscando a Eva i Atrápame si puedes) i el guitarra era com un David Lynch revellit.
PD: Per cert a la sortida va haver fotos amb el grup

- 31/3/2011 - No Age - Sala Bikini: El Marcos em va proposar dos grups, Igloo, que tocaven a principis de mes, i aquests. Els primers tenien una retirada massa a l'estil 'planetari' com perquè em vingués de gust, així que després d'un intensiu d'escoltar-los, m'hi vaig animar. El xoc va ser entrar quinze minuts abans de l'hora oficial de concert i trobar-nos només 15-20 persones. Vaig suggerir al Marcos posar unes espelmes per fer-ho més romàntic :-) Poc a poc, i començant amb una mica de retard, la cosa es va anar animant, sense arribar a omplir-se. Tot i que d'entrada són un duet, en concert portaven un tercer component, el teclista, per donar un aire diferent a un grup bastant basat en la tralla (de fet no penjo vídeo perquè sona molt distorsionat). I el problema potser és aquest, que entre uns i altres, la veu s'acaba perdent. No obstant això, el concert va estar bé, contundent amb bona instrumentalització però m'hi va faltar una cosa (cervesa, no, cervesa en vaig tenir prou), de fet un tema personal, no vaig acabar de sentir el feeling del concert. Potser la gent estava massa tranquil·la. Era un concert per fer 'pogos' i semblava que toqués en Llach. De tota manera sempre és un plaer anar a concerts amb el Marcos, per poder xerrar després sobre cinema i altres temes.

PD: Concert curtet, però bé de preu. Possiblement hagués estat millor en un lloc més petit i amb gent més animada :-)

- 20/06/2011 - The Pains of Being Pure At Heart (TPOBPAH per als amics) - Apolo: Un altre concert suggerit pel Marcos. Tot i que ja els coneixia i els havia vist molt lleugerament a un Primavera, em venia de gust. Corresponen al típic grup que m'agradava fa 20 anys i que em segueix agradant ara (aquesta barreja shoegaze guitarrera amb un cert regust poppy, i em podeu matar per les classificacions, però així és la meva classificació musical), i es va veure perquè m'hi vaig trobar altres companys de fatigues en concerts (David, Chema, el mític Ceballos :-) Tot i així, em feia una mica de por els comentaris llegits i escoltats sobre un directe una mica fluix que havien rebut en visites prèvies. I por relativa, que tinc una oïda musical tan desastrosa... que molt malament ho han de fer. Però temors fora. Va ser un concert brutal, en especial 'Heart in your Heartbreak', que crec que defineix molt bé el que deia abans. Encara no sé com aquest grup no està ja a un nivell més reconegut ((i tampoc és que vulgui, que ja m'està bé poder anar a concerts de petit format :-)

PD: Repetiré quan tornin

I properament, els festivals, SOS 4.8, Primavera Sound, i el que està per venir Pròxims

El que estem vivint

2011-05-31T21:59:00.016+02:00

Fa dos anys vaig escriure potser el que ha estat el meu millor post arrel de la Champions guanyada a Roma. Va ser una experiència fabulosa perquè tot i ser la tercera que guanyàvem per mi era la primera que veia guanyar, i no només en el sentit presencial sinó també en el purament visual (ja sabeu el poc que veig de futbol per televisió)

Aquest any l'emoció era igual o més gran per moltes coses però per mi aquestes van ser les principals:

- Era a Wembley, allà on fa 19 anys vam guanyar la primera. Sí, Wembley ja no és aquell mateix estadi, però la màgia no s'ha perdut. Mai oblidarem aquella falta igual que mai oblidarem els tres gols d'aquest any.

- Abidal sortia en l'onze inicial, escassament 2 mesos després de ser operat del tumor. I ell es mereixia això i més.

- Tota la penya 1899 hi érem al complet: Albert, Dani, Edu, Héctor, Jordi, Lluís, Marc, Miquel i jo mateixa (Núria, tu no hi eres, encara no ets membre de la penya però jo et vaig recordar molt a cada moment, pensant tot el que vam patir a Roma)

PD: Que maca és l'entrada de la final, però el blog va de pena i no me la deixa penjar... Ho intento demà

Com em costa expressar el que vam sentir us recomano veure aquestes fotos i aquest vídeo (ben trobat per @lluisdp)...

Tinc un propòsit...

2011-04-30T21:36:00.003+02:00

Sí, tinc un propòsit. I el poso aquí al blog, per si algú s'apunta. Aquest any sí, aquest any vull nedar a la Copa Nadal de natació. Són 200 metres al Port de Barcelona el dia 25 de desembre. És una tradició, com els canelons de Sant Esteve, i vull fer-ho abans de fer 40 anys; així que aquesta és la meva última oportunitat.

I perquè abans dels 40? No sé si ho recordareu alguns, però al fer 30 anys us vaig enviar un correu electrònic on demanava suggeriments de coses que no hagués fet mai, per fer-les durant els 30. I els 30 s'estan acabant... Estic vora les 30, inclús fent algunes de les inicialment descartades com era ser mare :-), i aquesta és una de les maques per arrodonir la xifra. Si no us apunteu a aquesta encara me'n queden moltes per fer durant la quarantena (és que em vau proposar una llista molt gran!!!):

Anar a menjar cargols a Lleida (Xec Caragol)
Anar a sopar al restaurant del castell de Peretallada (Girona)
Carrera de karts
Fer el Camí de Ronda (costa brava)
Fer esquí nautic (Canal Olímpic de Castelldefels)
Fer la ruta Gaudí a BCN (Una que hi ha en bici)
Fer snowboard
Fer una excursió amb kayak per la Costa Brava
Fer una excursió en globus
Partit de futbol mixt amb celebració Guaranà
Passejada en bicicleta per collserola
Picnic a l'escullera de BCN
Plantar un arbre
Pujar a Montserrat a peu o amb l'aeri
Tirar-te en paracaigudes
Fer un dia a un balneari per provar tot tipus de massatges i coses relaxants
Anar en patins o monopatins per BCN
Fer la ruta completa de bars de l'època de la facultat
Llogar una limousine i fer un volt per Barcelona
Pujar a l'aeri de BCN
Visitar el Museu de Catalunya
Anar a Caldea
Anar a Eivissa o Formentera
Fer hidrospeed (Cap de setmana d'aventura)
Llogar quads (Cap de setmana d'aventura)
Curs de Krav Maga (defensa personal especialitzat per a dones)
Curs de Tai-Txi o Ioga
Pujar a les noves "Golondrines" amb visió subaquàtica

PD: Us animeu? Els 40 seran la bomba :-)

De vicis... i de Twitter

2011-03-22T17:44:00.010+01:00

Què n'és d'estrany el món dels vicis i de les addiccions! No he estat addicta a cap de les més freqüents (aquells 'xxxxoholics' yankees): Drogues (I això en el meu cas només està en el mèrit de no provar més enllà d'un porro), Tabac (La sort de no saber empassar el fum); Sexe (A partir de quants al dia és adicció? :-); Joc (però per si de cas no em deixeu a Las Vegas); Feina (Sèriament, algú és adicte a la feina? ) i Alcohol (Aquí sí que... adicta no, però millor no començar, que em costa parar :-)
Però no sóc una dona perfecta (ja em coneixeu, ja ho sabeu :-) i algun que altre vici he de tenir (d'altres en dirien hobby). De fet només en tenia un: les pel·lícules. Veure i veure pel·lícules sempre que tenia una estona lliure (abans més al cinema, des de fa uns anys complementat pel plus); fins al punt d'haver de dir-li a la meva mare quan em deia que estava viciada: 'Prefereixes que em drogui?'.
Però els anys passen i els vicis s'adapten. El primer no ha desaparegut, simplement ha tingut descèndencia. Per si no tenia prou, m'he enganxat a les sèries. Sempre n'havia vist alguna, tipus CSI, Dawson crece o Los Soprano, però des que tinc el gravador digital això és una bogeria i estic sobre les 10 sèries setmanals.

Dos vicis, i més o menys similars. Podrien ser gestionables. Tinc altres amics com jo. Però ai las! (moment 'Ermessenda'), ha aparescut quelcom pitjor. El món 2.0.

Primer va ser el Facebook, diria que a començaments del 2007 vaig crear el meu compte. Al començament era avorrit, poc moviment. Va tenir un 'boom' espectacular i vaig començar a trobar gent i gent, tot i que la meva era ja una generació 'velleta' per a aquestes modernitat. El Fb va ser el primer pas a la dependència diària de l'ordinador a casa (a la feina ràpidament el van 'capar' però tampoc tenia temps per dedicar-m'hi) però només per un retrobament ja ha valgut la pena les hores invertides.

Després, el blog (maig del 2008). Una altra porta sobre mi oberta al món. Ara no hi escric tant, i possiblement la culpa la tingui el que tancarà aquesta entrada, però tot i així és una eina fantàstica per a la meva memòria, per al meu exhibicionisme i per a poder delirar a estones. I escriure un blog és potser el que més temps consumeix (pensar, desenvolupar, complementar) però val la pena, només que el llegeixi una persona (inclús si ets tu mateixa)

I després va venir el gadget imprescindible per al vici: l'Iphone (vaig trigar més del que deia, però en trec un rendiment!!!) al maig del 2010. Tan sigui aquest o altre smartphone, em sembla bàsic per a viciar-se en:

TWITTER... I aquí és on volia arribar. Aquest és actualment el meu principal vici (en la imatge el meu perfil actual). O això és el que em dieu, quan em veieu enganxadeta a la pantalla fent passar el dit per llegir les últimes piulades (o tweets). El més curiós és la meva evolució al Twitter. Al crear el compte (juliol 2009) no hi veia cap utilitat. Seguia a 4 o 5 amics que tampoc eren massa actius... Així que vaig deixar-la córrer fins l'estiu passat. Després d'esmorzar amb el meu gurú particular (@MarcPifarre) vaig entendre que la gràcia era seguir a gent que aportés. Però no sabia per on començar. Aviat vaig saber com fer-ho. Mirar a qui seguien els altres. I així vaig començar a seguir a gent diversa que em va fer enganxar: molts periodistes, sobretot freakiesportius (com @AxelTorres), esportistes (el tio més divertit i irònic del món @CharlyMoya), polítics (@dolorscamats), informació (@diariARA), gent 'follonera' (@pepecolubi), gent interessant (normalment trobada amb els retweets: @Borja_Pardo, @XaviSanchez) i uns quants amics al que els hi dec un #FF (@mcalpena: una gran bloguera, amant de la gastronomia, i millor guionista; @zuzust: la persona més reivindicativa i amb criteri que conec; @Marixuan: en sap tant d'esport i ho vol demostrar tan poc; @Caviargirl: per estar al dia de moda, d'art, de cultura). I dia a dia, anar creixent fins als 255 que segueixo ara, on fins i tot tinc a @lorenzo99 (per allò de saber què fa l'enemic) i a jugadors de l'Espanyol. Només dir-vos, no ho proveu. Us enganxareu!

PD: Tota aquesta parrafada per... felicitar Twitter en el seu 5è aniversari (sí, va ser ahir, però també serveix)

La porra dels Oscar... (una nit sense dormir)

2011-02-25T23:28:00.017+01:00

S'acosta ja la nit del cinema per antonomàsia... No acostumo a veure massa gales de premis però aquesta és una de les meves tradicions. Diria que ja fa més de 25 anys que la veig en directe, primer a casa dels pares, durant molts anys compartint nit a casa la Isa, i finalment ja a casa meva. L'any més complicat va ser quan l'Ariadna era ben petita, més que res perquè vaig veure molt poques pelis, però no s'ha faltat mai.
No obstant això, no acostumo a encertar-la. Excepte l'any de 'El pianista', que vaig guanyar la de la feina, les porres tan reals com mentals, les fallo bastant. Crec que això em passa per barrejar el que vull, amb el que penso que vol la gent de l'Acadèmia, i del mix resultant en surt un nyap. Podria fer com el Xavi i establir una llista emotiva de fílies i fòbies, i una de racional... però aleshores deixaria de ser jo i el meu eclecticisme :-) Així que em dedicaré a fer algun comentari de cada peli (de les deu nominades a millor pel·lícula, que aquest any, SÍ, les he vist totes) i de les meves sensacions respecte als premis. Les poso per ordre de visió:

- “Toy Story 3”: Pixar torna a encantar-nos. Si amb la primera vam quedar trasbalsats, pensant que hi havia quelcom més que Disney (per allò de la mala fama de les pelis de dibus), amb aquesta han reinventat l'emoció. Els que em coneixen saben com ploro, però aquí em va tocar la fibra. A tots ens ha costat deixar segons quines joguines!! Per desgràcia, no ho va aconseguir Up i tampoc crec que aquesta, quedarà només com la millor pel·lícula de dibuixos. En la categoria de guió la competència és ferotge... però segurament triomfarà la cançó.
- “The Social Network”. Junt amb “The King's Speech”, les favorites per arrasar en aquesta edició. Tinc un problema amb aquesta peli. La vaig veure després de llegir una crítica que em va generar moltes expectatives, i això sempre em representa un handicap. Sí, em va agradar i bastant, però l'esperava sublim, i això no ho vaig trobar. Després dels últims anys, la veig com a guanyadora a les categories principals (peli, director, guió) i deixant la resta (possiblement amb més nombre d'oscars) a la peli 'britànica' (produïda pels 'americans' germans Weinstein). Penso que el que ha creat Facebook, ha de tenir un reconeixement... o com deia aquell: 'La red social es una peli tan buena que hasta le han hecho una web... http://www.facebook.com/ :-) Nota: Això sí, molt fan de les seves xancles (l'únic que diuen que reconeix com a cert en Mark Zuckerberg )
- “Inception”. L'única que no he vist en cinema... i és una pena, perquè els Oscar que crec que s'emportarà es mereixien ser vistos en una sala. Una peli més de sensacions que de sentit, deixa sobretot un final que et fa donar més d'una volta al cap. Potser per mi l'únic problema és veure interpretar al Leo en un interval tan curt dos persones amb tants problemes al cap (tot i que Shutter Island no té res a veure)
- “The King's Speech”. En certa manera és una peli massa ancorada en els Oscars clàssics i això pot acabar repercutint. Últimament els premis sorprenen per sortir-se una mica de la línia, tal i com va passar l'any passat amb 'En tierra hostil'. De tota manera, em va agradar la història, tot i que estava esperant en que la reina mare (aquí simplement esposa) es fotés uns quants gintònics. No sé perquè però em dóna la sensació que perdrà enfront de 'The social network', tot i que l'Oscar a Colin Firth sembla bastant cantat, sobretot perquè no li van donar ahir.

- “127 Hours”. Ja ho vaig dir al twitter. No sóc fan de la pretesa modernitat de Danny Boyle amb els moviments de càmara, però per sort, el tema de la pel·lícula fa que s'hagi de moderar. Però tot i això, la força de la història et fa estar enganxada a la butaca, pensant què faries tu en aquesta situació. Molt fan de James Franco, no crec que tingui cap possibilitat de premi. Si té alguna opció és en muntatge (que a mi no m'agradi el mareig no vol dir que no triomfi). Nota: Curiosa la imatge dels castellers. I sobretot no aneu al cinema amb algú que tingui aversió a la sang (eh? joder!! :-)
- “True Grit” (Paramount). Per mi la que hauria de triomfar als Oscar. Em va encantar, sobretot l'humor negre que destil·la, i les grans interpretacions tant de la nena com de Jeff Bridges. No he vist la versió amb John Wayne però em dóna la sensació que són dues pel·lícules diferents i que per molt que digui el David no és necessari comparar-la (i no val dir que potser la recent Psicosi seria una obra mestra si no la comparéssim amb la de Hitchcock). Em dóna la sensació que els Coen no repetiran l'èxit de 'No country for old men', i possiblement marxin de buit a casa... Només Jeff Bridges té alguna oportunitat, o també la Hailee, per allò que és una nena :-)
-“The Fighter”. És una pel·lícula de set, de notable baix. Per mi hi ha poca boxa i la que hi ha no mostra cap mena de passió (mireu qualsevol deles que comento aquí o 'The wrestler' que vaig veure fa poc). Si em dieu que és una peli sobre el crack, us diré que em sembla que per això ja hi ha el documental, que he llegit que és força canyero. Però sí hi ha una gran interpretació de Christian Bale (seria estrany que no guanyés, tot i que és un secundari amb un paper mooolt llarg) i de Melissa Leo (que tembé està genial a la sèrie Treme). No obstant, ella crec que es repartirà vots amb Amy Adams (per cert molt més sexy que a 'The doubt' :-)

- "Winter's Bone”. D'un punt de partida que podria ser interessant, es passa a una peli crua però amb la qual no puc empatitzar. Molt ben interpretada (i així unes molt merescudes nominacions, especialment la de John Hawkes, un personatge entre el bé i el mal), no crec que tingui la sort del toc independent que va tenir l'any passat Precious.
- “Black Swan”. I arribem a la pel·lícula més original, més allunyada del concepte Oscar de totes les que he vist. La recerca de la perfecció que és converteix en obsessió, en paranoia i en sacrifici. Angoixant, va ser capaç de posar-me els pèls de punta sense ser una pel·lícula de terror. Darren Aranofsky excel·leix en la recerca de la passió de la dansa, amb meravelloses escenes, en les que sobresurt Natalie Portman. Aquella nena de 'Leon' ha crescut fins tornar-se un bell cigne en tots els seus sentits. Ull! Em sorprèn que la peli hagi estat la més vista de la setmana passada, crec que més d'un encara no sap que va veure. Nota: fixeu-vos en l'analogia del color de la roba de la Natalie i la Mila Kunis i el rol en la dansa. Tot i que crec que té l'Oscar de millor actriu a la butxaca, serà difícil que s'emporti res més... No és peli per a Oscar, tan de bo m'equivoqui

- “The Kids Are All Right”. I finalment aquest matí (m'encanten les matinals, se'm fa el dia més llarg) he vist l'única (tragi)comèdia (no hi incloc Toy Story 3) de l'any. Aquesta és una pel·lícula de les petites coses, de la importància de parlar, encara que a vegades sigui massa. I no és una peli de lesbianes, és una peli de la dificultat de les relacions, del pas del temps, i de l'amor, que està per sobre de qualsevol 'polvo'. No és una gran pel·lícula però és una bona pel·lícula que val la pena veure. I per cert que maco és veure envellir Annette Benning o Julianne Moore enfront de Nicole Kidman i altres adictes al botox. Per cert, bones cançons, especialment The Youth de MGMT.

Un parell de curiositats: 4 de les nominades són biopics... i en 4 d'elles són molt importants els braços/mans (dir més seria spoiler :-)

Skunk Anansie... o... ja tocava

2011-02-17T23:28:00.008+01:00

És curiós que dos dels meus amics més musicals (El David i el Marc) pensessin que jo estava al concert? Doncs sí, és prou curiós perquè tot i que el grup havia vingut a tocar a Barcelona altres vegades encara no hi havia anat mai. Per què? Doncs perquè no mai havia trobat ningú que li agradés prou per acompanyar-me i jo, al cinema sola, sí, però de concert... no.
Per sort al llarg dels anys coneixes gent i tens la sort que una d'aquestes noves persones et vulgui acompanyar al concert :-)
I quin bon concert. Començant pels teloners, un grup de Manchester anomenat The Virginmarys, dels quals només vam gaudir un parell de cançons però que són certament una opció a seguir.
A partir d'aquí, i amb la cervesa de 6€ (6€ una cervesa!!!! això 'no es pot permitir'!!!!) a esperar una estoneta, a que comencés el show. I quin començament. Un teló on es projectava una imatge d'un cor ens separava de l'escenari. De cop unes ombres projectaven la imatge de 3 dels 4 integrants. S'intuïa que la sortida d'Skin seria espectacular. I sí, una intro electrònica i contundent de sons i llums per començar amb 'Yes (its fucking political)'. Apareixia l'Skin amb un coll de plomes espectacular i un ajustat vestit. Amb que més ens podia sorprendre?
El concert va començar amb ferocitat, la nena de 12-13 anys que teníem al costat s'ho mirava sorpresa (sí, semblava que hi venia atreta per l'últim disc, ja que són les cançons que li vaig veure corejar, però el Marc i jo encara flipem amb que estés allà). Tot i ser la presentació del nou disc, la majoria (o almenys jo) estàvem esperant les cançons dels seus tres primers discs. I és en aquestes on es va veure la gent vibrar al màxim. Skunk Anansie han estat deu anys sense fer música junts, però a la represa no s'han oblidat del que havien fet. Tot i així, les noves cançons (i no en coneixia cap), també van triomfar, sobretot Over The Love, que és la que més em va agradar.
Però tot i els bons mèrits de la banda (espectacular el 'catxes' bateria) el que va fer brillar el concert és la presència escènica d'Skin. La cantant, que el Marc, va calificar d'esbojarrada punk, va ser la gran amiga dels 'segurates' del Razz. En la foto la podeu veure cantant per sobre del públic, cosa que va fer en un parell de cançons, tirar-se en planxa i acabar-hi estirada i transportada per les mans embogides del públic.
I molt especial, sobretot per al noi, el moment en què va pujar per sobre dels altaveus per 'jugar' amb un noi assegut al pis de dalt.
I a mi, sobretot el que em va agradar és la força del concert. Feia dies que necessitava un concert un pèl més 'canyero' i me'l van donar. Dos sortides de bis, la segona, per acabar, amb la preciosa cançó "You'll Follow Me Down" en versió acústica.
A la propera, repeteixo, inclús si hi he d'anar sola :-)

Us deixo un vídeo de"Secretly", dedicada especialment per al Marcos (esa peli!!!). El so és bastant deficient. No sé perquè però la meva càmara i el Razz no són bones amigues.

El mètode Grönholm

2011-01-23T22:09:00.003+01:00

M'agrada estar a l'avantguarda. No hi sóc gairebé mai però això no vol dir que no m'agradi :-). M'agrada conèixer els grups punters, saber les pel·lícules que vindran, quina serà la moda de la propera temporada... I si pogués, quins seran els artistes en què val la pena invertir.
També m'agrada ser de les primeres que veu les coses. Però dijous diria que vaig ser de les últimes. Veure per primera vegada 'El mètode Grönholm' a aquestes alçades sona molt poc avantguardista :-) Com diu aquell, més val tard que mai.
Hi anava una mica amb por perquè moltes vegades quan sento moltes recomanacions i crítiques positives m'emporto decepcions. Però no va a ser així. Em va agradar moltíssim. El dia havia estat bastant complicat i no tenia el millor dels ànims. Quin canvi! Vaig riure com feia molt que no reia. El text, agut, mordaç. Exagerat, potser sí, però molt representatiu del que és la junglade la vida, i sobretot la laboral. I més ara, en època de vaques magres. Les interpretacions bordades (sí, aquí 900 representacions fan que potser ho puguin fer amb els ulls tancats, però no per això deixen de fer-ho molt bé) gràcies a uns personatges perfectament construïts. Per mí, espectacular Lluís Soler. I per cert, tot i la dificultat de fer rèpliques després d'un moment còmic (quan la gent riu i aplaudeix), felicitar-los per la facilitat de no perdre gens de diàleg.
No comentaré l'argument, però tant si heu vist l'obra com la pel·lícula (que tot i que em diuen que té un caire més dramàtic, tracta del mateix), estaríeu disposats a arribar a aquests límits per una feina? Quin és el moment més estrany que heu
viscut en una entrevista de treball? Heu fet entrevistes en comú?
Jo crec que excepte si estés desesperada no faria res estrany per aconseguir una feina, em sembla denigrant. La veritat és que he fet poques entrevistes en la meva vida, i potser el més estrany va ser quan vaig portar el cap que m'entrevistava a recollir el seu cotxe al taller (però no per això vaig conseguir la feina :-)
I recordo, el joc de rol per al Banco Popular, com una manera molt fàcil de fingir el que no ets :-)
Després d'aquest tendre moment sobre la meva vida laboral només em queda recomenar-vos l'obra (hi és fins el 13 de febrer, després va de gira) i que us serveixi per trobar feina si no en teniu, o per si n'heu de buscar en un futur (Esperem que no!!)

Els 3 de novembre

2011-01-16T17:14:00.015+01:00

Se'm fa difícil escriure això, i és que la memòria musical no és un dels meus forts... així que imagineu que en sortirà de comentar els concerts de fa dos mesos :-)
Però toca fer-ho, és una mena d'automemorització. M'hagués agradat fer-ho des del primer concert que vaig anar, així ara els podria repassar tots.
Igual que el novembre del 2009, sembla que els concerts tenen tendència a concentrar-se. Aquest any també. Unes breus notes del que em van robar el cor prou com per anar-hi.

The Drums (13/11/2010) - Razzmataz 2 [Isis i Marc R.]: Vaig ser de les pioneres de comprar l'entrada, al juny, quan encara estaven programats a la sala BeCool. No hi he estat mai, però em deien que era molt petita. Va triomfar la lògica i van ser reprogramats al Razz2, i després contraprogramats per Vampire Weekend al Razz1 (però això són figues d'un altre paner, problemes d'agenda en les gires que fan coincidir dos concerts amb públic objectiu similar)
Tot i que el resum de la nit va estar molt bé (prèvia i postconcert), el concert en si no va ser tant divertit com el del Primavera Sound. Potser feia massa poc que els havia vist (6 mesos) o potser la seva música fresca i vital encaixa més en un concert a l'aire lliure. També el fet d'estar més lluny de l'escenari. No obstant això segueixo pensant que el cantant però sobretot el guitarra (perquè no hi estem tan acostumats) tenen una presència escènica brutal, un moviment sincopat encomanadís i uns collons impressionants (JAJAJA, és que amb la calor que feia allà dins encara em pregunto com el cantant va poder estar gairebé tot el concert amb aquella mena de jaqueta-anorac ballant i saltant sense parar). Tot i així totes les seves cançons són hits, i el concert, d'una horeta de durada va compensar llargament els 14€ que havia costat. L'anècdota de la nit la va protagonitzar el Casu, que només va veure 30 min (tot i que el concert va durar uns 55) dels Vampire Weekend (encara no tinc clar si va començar a abans o ell es va confondre), així que giarebé li va sortir a euro el minut (o més si comptem les birres :-)
Arcade Fire (21/11/2010) - Palau Sant Jordi [Marc R.]: D'entrada dir que Arcade Fire no era un grup que em cridés massa l'atenció fins fa relativament poc. Tot i que ja els havia vist al (mai prou comprés:-) Summercase del 2007, em costava entrendre com tot aquell grup dalt de l'escenari provocava tan deliri en molts dels meus amics. Però com em deien l'altre dia, m'agrada donar segones (i fins i tot terceres) oportunitats, i especialment a la cultura en general. I vaig decidir demanar-me un regal d'aniversari en forma d'entrada i una immersió en l'últim disc (sí, Casu, el que a tu no t'agrada), i a través d'aquest a la resta. El concert va estar molt bé amb només un però. El so, on jo estava, va sonar força apagat (si algú n'entén em podria dir si el fet que el cul del concert fos una tela negra pot xuclar la potència dels altaveus?). Tot i així el setlist crec que ens va satisfer a tots ja que tot i presentar The Suburbs, l'àlbum no va destacar per sobre dels altres. Com és lògic molt moviment a l'escenari i un bon joc de llums que reforçava a cadascun dels protagonistes. Per veure una mica l'ambient que s'hi respirava podeu escoltar aquí Modern Man, una cançó per la qual tinc una debilitat especial. L'anècdota aquí va ser perdre'ns el teloners Fucked Up que pel que em van dir no van deixar indiferent a ningú amb el seu hardcore punk (lleugerament allunyat d'AF diria :-)
Suede (26/11/2010) - Razzmatazz [Arantxa, Enric i Lluís]: Per començar aquesta crònica he de dir que crec (el Lluís els ha comptat, jo no) que és el grup que més vegades he vist (The Cure està també en el podi o potser comparteixen el número 1) i per alguna raó des de que el Gaizka me'ls va "presentar" ja fa moltíssims anys diria que tots els concerts han estat al Razz (abans Zeleste o A Saco o el que toqués). Així que no podien faltar en el concert del 10è aniversari d'aquest local emblemàtic. I clar, ni el Lluís ni jo hi podíem faltar (el Casu ens va fallar). Sembla mentida però ho havien deixat el 2003 i havia ganes de tornar-los a veure, o millor dit tornar-lo, perquè aquest grup és Brett Anderson, una bèstia a l'escenari, que als seus 43 anys, va donar-ho tot, en un concert curt però molt concentrat, i on les seves caderes van vibrar com si en tingués 20. I sense un moment de respir. Després d'un començament intens però més sobri es van encadenar un darrera l'altre tots els hits, fins a deixar-nos a tots sense respiració. Llàstima que els dos vídeos que vaig gravar tenen un so horrorós i no els puc penjar, perquè són per flipar. Com a anècdota, l'Enric no els havia vist mai, i crec que va sortir encantat (i després amb tot el que vam beure, extasiat)

PD: Lluís, he llegit que DJ Amable va ser el que va amenitzar el preconcert, per això ens vam sentir taaant joves!!! :-)

Un clàssic

2010-12-31T15:55:00.005+01:00

Em queden algunes coses per explicar de l'any que està a punt acabar... però espero no perdre la memòria aquesta nit... ja hi ha temps per explicar-les.

Mentrestant desitjar-vos un any millor en tots els aspectes.

Un petó ben fort

A la recerca del Pare Noel

2010-12-09T18:05:00.031+01:00

Tinc un parell de coses que vull deixar per escrit: el resum de la tríada de concerts de novembre, i dues descobertes en clau japonesa... però com ja són fets passats, poden esperar una mica més. En canvi poder estar al costat del veritable Pare Noel, tot i ser una persona avesada a la tradició del tió, és un fet absolutament irrepetible i emocionant (tot el viatge de tornada el vaig fer amb el barret :-). I toca explicar-ho ja (vaig començar a escriure el 9, però fins avui no ho he pogut acabar).
Per poc frustrat pels senyors controladors (Tot i que no és aquest moment de retrets... només llanço una pregunta: quants d'ells van secundar la vaga general, que suposava un moment de queixa generalitzada i de col·lectivització d'inquietuds i problemes?) finalment va ser 'només' escurçat un dia. I això va suposar una major compressió de les activitats i menys temps lliure per disfrutar del paisatge però tot i així un viatge absolutament recomanable (amb o sense fills).
Si és amb fills us recomano del tot la feina de Travelkids, viatges cars però que permeten que tant pares com fills s'ho passin molt bé des de l'arribada a la terminal; en el nostre cas a part dels animadors (ajudants pare Noel), vam comptar amb un mag molt i molt bo. I sobretot això va ser ideal el dissabte, durant l'estona (unes 5 hores) que vam estar a l'aeroport abans de saber que no marxàvem fins al dia següent.
Per ara ja he fotut més rotllo del que hauria volgut... així que no descriuré el viatge de forma lineal, sinó per les coses que val la pena. Ah!! Sí!! És important: nosaltres no vam anar a la casa del pare Noel de Rovaniemi, sinó a la cabana que té a Saariselka, 250 km més al nord, tot molt menys turístic, ja que aquest és nucli vacacional clàssic per als finlandesos.
Comencem doncs:

Val la pena viure amb molt poques hores de llum natural, perquè quan la tens és preciosa, sobretot si hi ha una mica des sol (els dos dies van ser una mica ennuvolats). Però també és maca la foscor absoluta, i disfrutar-la des del bosc amb una excursió en motoneu. I sobretot (degut a la intensitat vam dinar a horaris poc europeus) pensar que estàs sopant, i recordar que encara no has dinat :-)
Val la pena tastar el menjar d'allà, la carn de ren, sí, però també la truita salvatge, res a veure amb les nostres petites truites de riu. I sí, és clar, és un menjar que cansa però s'entén, sobretot pel fred. I una cosa curiosa, suposo que lligada a la manca de llum, els llocs tancats tenen una il·luminació molt tènue, d'espelmes, suposo que per evitar contrastos. Per cert, la cervesa no ens va semblar tan cara (sí el vi): 5'5€ mig litre .
Val la pena la neu, neu arreu, ni gota d'asfalt, neu dura pels llocs on has de caminar, neu pols cada dia per la resta. I una neu perfecta, preciosa, que pots mirar a simple vista i veure la forma d'estrella de moltes puntes.
Val la pena passar una miqueta de fred (i no em vam tenir al cos, sí una mica a les mans i als peus, sobretot les nenes) i per reconfortar-te prendre un dels seus sucs calents en qualsevol de les cotes (com un tipi indi, però també de fusta) de les activitats. Sí, suc calent, no sé de quina fruita o de què estava fet, però era realment deliciós.
Val la pena l'excursió amb huskies, encara que siguis tu el que hagi de fer musher, els animals estan entrenadíssimis, i tot i l'esgotament del Josep Maria, quan els havia d'ajudar, va ser una experiència preciosa. Només em va entra una mica de mal rotllo pensar en els huskies que viuen aquí, quan els veus disfrutar allà estirats a la neu i rebolcant-s'hi.

Val la pena de poder disfrutar d'una sauna a la teva habitació, i posar-t'hi tant de matí per agafar forces, com entrar-hi cap al tard després d'una jornada dura. Jo la vaig aprofitar, però finalment no em vaig atrevir a tirar-me a la neu, no per fred, sinó més perquè em cremés o em fes alguna ferida (però em sap greu no haver-ho fet)

Val la pena que un ren et doni amb les banyes a l'esquena en cada frenada (com no era jo la que rebia, em vaig fer un fart de riure). Sort que només eren 400 metres!! Però sí és important entendre la cultura dels rens, que durant molt de temps han estat la font de subsistència dels samis, proporcinant-los aliment, transport i resguard del fred.
Val la pena l'excursió en motoneu, tant la matutina que vam fer amb les criatures, com la nocturna que vam fer només la Núria i jo. Només hagués faltat veure l'aurora boreal, però aquest no ha estat un bon any, i amb núvols encara més. La sensació de velocitat és molt diferent a una moto normal... En la del matí no vam passar de 30, en la de la tarda, fins a 70, però és la bomba!!! (i sort del manillar calefactat). També l'Ariadna va poder disfrutar de la minimotoneu.

Val la pena poder portar el teu fill en trineu a sopar al restaurant, i que s'hi adormi (les hores i les emocions donaven per això) en tornar cap a l'hotel.

I evidentment, val la pena veure la cara dels teus fills quan entren a la cabana, enmig d'un bosc nevat, després d'una excusió de mitja hora en motoneu, i descobreixen al veritable pare Noel, que els rep amb en Rudolf esperant a fora. Els agafa la carta i els hi dóna un petit regal, una bestreta del que vindrà!

I finalment, val la pena una festa final, amb pares sopant tranquils, nens passant-s'ho bé, i després tots junts ballant al ritme de les cançons del moment sota les ordres de Lappikid, l'ajudant personal del pare Noel.

Només una incomoditat: el posar i treure roba. Ja haureu vist per les fotos que anàvem força abrigats, i haver de treure i posar, guants, barrets, bufandes, jaquetes cada cop que entraves a un lloc, es fa pesat, sobretot si tens que vigilar també les coses de la teva filla.
PD1: En breu penjaré algunes fotos a facebook i també a Picassa (aquí teniu l'enllaç)
PD2: Per si alguna vegada voleu visitar Finlàndia us recomano aquest blog, de fet la Núria diu que a la botiga de les motoneus el va veure al tal Julian.

On ho fem? (Aniversaris infantils)

2010-11-13T18:13:00.006+01:00

Les festes d'aniversari dels grans són a vegades complicades; les dels petits, sempre. I més si convides tota la classe amb germanets i voreges les 50 persones (sense comptar els pares). Així que sempre es planteja la pregunta: On ho fem?
Quan erem petits, els que celebraven l'aniversari ho feien a casa en petit comitè... Suposo que en uns anys també passarem a aquesta fase de celebrar-ho només amb els amics més propers, però de moment anem 'a lo grande' (tot i que entre vàries famílies perquè sinó és impossible).
Opcions n'hi ha moltes, però com a vegades anem curts d'idees us en passo algunes:

La més fàcil: el parc infantil. Molt ben organitzats, t'ho donen tot fet, hi ha monitors i si els nens ja tenen 4 o 5 anys pots fer bastant la teva. Els que jo conec: Aventura Park que a més té espectacle però sempre està molt ple; Jocland, molt més familiar però menys espectacular.
Zoo de Barcelona. Tenen un parell d'opcions segons l'edat dels nens i el nombre de nens, en què tots remenen els animals del terrari, o la que només el homenatjats toquen els dofins (en breu hi anirem per la següent festa i us podré dir com va)
Poni Club: Activitats amb ponis i monitors i la possibilitat de portar berenar.
Aquarium: Activitats, pica-pica amb preu apart i limitació a 25 nens.
Cinema IMAX: Aquí es veure la pel·licula que toqui segons horari, fer una mica de pica-pica (abans o después de la peli) i ja està. No hi ha monitors, han d’estar amb els pares però és ideal per que podeu convidar mooolta gent.
Teatres: Poliorama, permet fer una visita prèvia a les interioritats del teatre i veure l'obra infantil que estigui en cartellera. Els nens homenatjats presenten l'obra a l'escenari. Si es vol fer un esmorzar abans et posen en contacte amb www.petitexplorador.com (que també munten festes d'aniversari). També La Puntual organitza espectacles de titelles personalitzats.
Club Natació Barcelona: No és barat (26€, però tampoc ho són moltes de les altres) i hi ha 1h d'activitats de terra, 1h d'activitats de piscina i 30 min per esmorzar. No hi ha límit de nens ni cal ser soci del club.
Parcs de Barcelona: Si els vostres fills fan l'aniversari durant el bon temps, hi ha opcions molt maques com el Parc de la Ciutadella, el Parc de l'Oreneta o coses més senzilles com el Parc de la Maternitat. Crec que s'ha de demanar permís però jo ho vaig fer al Parc de la Maternitat i per desconeixement no ho vaig demanar :-)
I finalment allà on ho vam fer nosaltres: Barcelona Bosc Urbà, un circuit de tirolines i altres elements en què els pares han d'estar pels fills però on els nens s'ho van passar molt bé (i fins tot alguns pares que es van animar a fer part del circuit vermell). A més hi ha l'opció de fer maquillatge i és a cobert (però no tancat). La part de l'esmorzar és potser la més fluixa però potser fins i tot t'ho pots portar tu.

Ja ho sabeu... De llocs no en falten, només és veure fins on arriba la butxaca :-)

Cronologia de l'ascensió meteòrica d'un bar de tapes

2010-10-12T20:48:00.009+02:00

Dia 12 de setembre: Celebració vermutera del meu aniversari al xiringuito Aigua (algun dia també hauria de parlar d'aquest lloc molt recomanable, tot i que encara em falta visitar-lo de nit). El David en plena ressaca em comenta que la nit anterior el Moh els ha portat a sopar a un lloc curiós de tapes, el Cañete (Web en construcció però no us perdeu el vídeo d'en Joan). Em quedo a mitges amb el nom, però en l'intent de ser una bona amfitriona i estar per tots, enganxo només una paraula aquí i una paraula allà de la seva explicació :-)
Dia 16 de setembre: Compro el Time Out un dia més tard de la seva sortida (des de fa poc surt en dimecres). Obre el reportatge de Menjar i beure un article sobre llocs de tapes: Lolita Taperia, renovació de l'Inopia, i Cañete, el nou lloc in de tapes de Barcelona. Encerclo les adreces i se'm queda això del carrer Unió.
Dia 24 de setembre: Festes de la Mercè. Tradicionalment dia de veure el Seguici des del carrer Ample, una volta, dinar i la Cavalcada per la tarda. Aquell dia després del Seguici, anem al concert de Minimúsica, amb els Surfing Sirles (us deixo aquí l'enllaç del víde o. Si us fixeu al minut 1.55 o així surt a l'esquerra el Josep Maria, la Núria i una mica l'Ariadna penjada de la barana) i Me and the Bees, entre d'altres. La Núria vol fer un vermut abans d'anar a casa. Ràpidament penso en el Cañete, només hem de creuar la Rambla. Cañete, carrer Unió. No recordo el número però des del Liceu a la Rambla del Raval no hi ha tant. Però de seguida hi arribem. Està al número 17. Entrem. Sí, és diferent. Ens acull una barra de postres (És curiós començar pel final, però si penses en quan surts és perfecte per aturar-t'hi abans de marxar, per dir adéu amb un pecat dolç). Després una llarga barra on veus tots de temptacions, i al fons quatre taules que donen a un petit i coquetó pati d'aires andalusos. Encara no hi ha massa gent i ens asseiem en l'única taula que queda lliure. El senyor Joan (això ho he sabut després) ens porta la carta (tot i que entre el vist i el llegit a les pissarres ja ens hem fet una idea). Hi ha molt per escollir. Triem tapes d'inspiració andalusa: caragols i morena fregida; de l'àvia: canelons de carn i d'espinacs; de les típiques: croquetes i cecina; de les luxoses: kokotxes i mandonguilles amb sèpia; i d'especialitat: la truita de la casa.

I per beure, és clar, unes "cañetes" ben tirades de Moritz. Tot molt recomanable, a uns preus molt raonables (quan superi el trauma potser escriuré sobre el Bar Mut i els seus preus incomparables), i sobretot un tracte molt afable. Només la por del Joan de morir d'èxit, una mica angoixat pel munt de gent que no para d'entrar-hi. Nosaltres no hem pas esperat més del que és normal. Per cert, em quedo amb les ganes d'una tapa molt canyera, com una mena de cansalada fregida. Avui m'hagués vingut de gust, aquell dia fa massa calor. Quan anem als serveis em sorprene alguns detalls com el toro del bany que subjecta el paper de o la il·lustració en una de les parets.

No penso que la cosa vagi més lluny, però...

Dia 2 d'octubre. Suplement Teletodo+Idees de El Periódico. Article d'en Pau Arenós sobre un nou bar de tapes. Això comença a esgarrifar. En l'article m'assabento del nom del cambrer, i quan li ensenyo la foto a 'Ariadna el reconeix perfectament.
I per acabar ahir, un altre David, el meu excompany de feina David Givoni escriu al Facebook: "El David Givoni El nuevo Bar Cañete en el Raval lo recomiendo! Buenas y diferentes tapas, buen servicio y no es caro."

Això no pot ser nois!!! He de deixar constància que jo ja hi he anat! Que segueixo sent un persona cool que va als llocs de moda! Somric. Avui escric. D'aquí no passa.

El setembre no es podia quedar sense entrada

2010-09-28T20:59:00.004+02:00

Aquest mes ha estat molt poc reeixit. Tot i que és ben cert que entre festes de Gandesa i aniversaris no he tingut massa temps lliure els caps de setmana, tampoc m'hi he esforçat la resta de dies. La mandra ha pres la meva ment i les meves mans i no m'he dignat a escriure res al blog (a part d'un breu comentari). I no serà per manca de temes. De fet fa molts dies que vull escriure sobre la meravellosa experiència com a voluntària al B10, però la perspectiva d'una entrada llarga, m'ha fet enrera... També tinc pendent parlar de sèries i de pel·lícules, però no sé com la inspiració s'ha perdut 'als cerros de Úbeda'.
Finalment m'he trobat amb un tema que no es pot deixar passar. No era pas el tema que volia per tancar el mes, però hi ha coses que un no escull.
Ahir va morir Gloria Stuart. A molta gent d'entrada el nom no els dirà res, però si parlem de l'actriu que té el paper de centenària supervivent a Titanic (1997), recordarem potser que va ser nominada com a secundària, quan només tenia 87 anys. I és que ara n'acabava de fer 100!!!
I el que m'ha fet escriure és que fa un parell de setmanes, estaven 'el trio calavera' :-) a casa i mentre fullejàvem un llibre que m'havia regalat el Marc pel meu aniversari (501 Estrellas de cine), ens va entrar un vena morbosa: revisar quins eren els actors/actrius més grans que estaven vius. Ella no hi era i a cap se'ns va ocórrer incloure-la, segurament perquè tot i una llarga carrera (això sí, interrompuda durant 30 anys per dedicar-se a la pintura), mai va ser de l'star system, i és normal que no entrés en una llista de 501 actors. Tot i així, es mereix un senzill homentatge des d'aquesta pàgina, a vegades cinèfila.
Però segur que ara esteu molt intrigats per saber quin són els més grans. Va, penseu! L'actor és més fàcil, però casualment és del mateix any que l'actriu, 1916, però ella ja ha fet els 94. Amb una pista ho heu d'endevinar: el clotet (glups!! he tingut que buscar hoyuelo) més viril del cinema. Si no en teniu prou, que us sembla si us dic Spartacus (per cert, potser la meva pel·lícula preferida d'en Kubrick). Doncs sí, és Kirk Douglas. Molt a prop està Ernest Borgnine, de 1917 (Si no heu vist Marty, la peli per la que va guanyar l'Oscar, us la recomano).
I de dones: Curiosament dues germanes actrius (però sense gaire bona relació: I married first, won the Oscar before Olivia did, and if I die first, she'll undoubtedly be livid because I beat her to it!) són de les més grans: Olivia de Havilland, també del 1916, la pobra Melània d'Allò que el vent s'endugué, i Joan Fontaine de 1917, protagonista entre d'altres de la pel·lícula que va donar nom a una peça de roba, Rebecca (per mi un dels millors Hitchcock). I també del 17, June Allyson, molt menys coneguda, però formant part de l'elenc de 'Mujercitas'. Curiosament, els dos següents, ja de l'any 20, són dos pèl-rojos: Maureen O'Hara i Mickey Rooney (Sampi, això no és piloteig)

Espero que estiguin molt més temps entre nosaltres, però el que sempre ens quedarà és veure'ls en totes aquestes, i moltes d'altre grans pel·lícules.

PD: Un petit homenatge també a la mort de José Antonio Labordeta. Perquè les persones reivindicatives moren tan joves?!!

Més música que futbol

2010-08-28T00:11:00.005+02:00

A poques hores de l'inici d'una lliga que sembla destinada, i cada vegada més, a un abisme entre els dos primers i la resta, m'ha fet força gràcia l'article a l'Avui d'ahir 27/08 de l'Empar Moliner. I és que tot i que no analitzava res sobre la lliga, parlava sobre futbol però des d'una perspectiva força curiosa, el gustos musicals d'un jugador que ja no està al Barça, Txigrinski (aka Chewbacca :-).
Moltes vegades veiem els jugadors de futbol amb cascs (se suposa que escoltant música, o ràdio) però poques vegades en sabem els seus gustos musicals. O almenys jo no els sé. Sí sé que a Iniesta li encanta Kasabian; que algun jugador que ha fet els seus "pinitos" artístics (i no em refereixo a l'LP que van fer els jugadors del Barça quan van guanyar la primera Champions, i que per cert està a casa els meus pares) com Gullit o el 'Mono' Burgos però que en sabem del que escolten? Potser Guardiola amaga dins del seu Ipod les millors cançons de Kiss a part del seu estimat Lluís Lach :-) O potser Sergio Busquets és fan d'Antònia Font? O Sergio Ramos ho és dels Beatles? No ho sabem. Per això està bé saber-ne algun més, i en aquest cas, m'ha alegrat que tot i que no ha pogut triomfar, Txigri, té un immillorable gust musical. El seu grup preferit és Pixies (algú el va veure al Primavera? :-) i la seva cançó preferida Where is my mind? Us ho imaginàveu?
Però l'Empar amb la seva sempre ironia posa un altre exemple de gustos musicals d'un jugador, Touré Yayá. Es veu que en una entrevista similar havia dit el que més escoltava era Laura Pausini, així que quan el veu amb cascos se l'imagina escoltant Se fue.

PD: Sí que hi ha molts músics que mostren la seva admiració pel futbol, alguns en forma de cançons, altres en forma de lluir bufandes i samarretes en concerts, o en la vida mateixa (Que content deu estar Sabina aquesta nit) però i dels esportistes? Quins gustos musicals en sabeu?

Aquí millor no fer-se el suec

2010-08-23T00:11:00.010+02:00

Nota: Aquesta entrada porta un endarreriment de gairebé dos mesos, però el juliol ha estat agitat i amb poc temps i l'agost molt mandrós :-), però tenia ganes de fer-la.

-----------

Aquí el que cal és aprofitar al màxim i sentir-se més suec que comprant mobles a Ikea mentre parles per un Nokia. I és que Pappa Sven no és només un restaurant suec a Barcelona, és una manera d'ampliar mires respecte al menjar nòrdic, que en la meva ment anava fins al moment associat a plats d'aquelles que en diem d'hivern o limitats als arengs fumats. L'única experiència nòrdica es redueix a les vacances de fa dos anys a Copenhagen (per cert, on ara hi ha el que diuen que és el millor restaurant del món, el Noma, encara que algun comentari parla de massa herbaci per a 300€ pp) on vam menjar bé, però a preu força i força alt. Així que quan amb la Karin, la Carol, l'Ester i la Glòria es va proposar aquest restaurant, totes hi vam donar l'OK, assumint una part de risc però també trobant que era molt estimulant (i a la web els postres feien tan bona pinta!!!!)

Aquell dia vaig arribar una mica tard per un compromís inesperat i ja havien fet una tria de 3 plats per compartir. I quina bona selecció, i no només per l'ingredient principal del plat (digue-li areng, truita o ren, que són els que vam escollir) sinó, i sobretot, per les salses i acompanyaments (diversos tipus de pa, mantegues...); sense deixar de banda els detalls explicatius de l'amabilíssim cambrer/cap de taula. Per no crear massa expectatives diré que no són plats per fer la gran endrapada, sinó més aviat per degustar-los percebent tots els contrastos de sabors, i no obstant això crec que cap de nosaltres es va quedar amb gana. De segon, dos plats d'hamburgueses de llenties, dos de mandonguilles i en el meu cas un melosíssim bacallà, en el punt ideal de sal i cocció (Aquí teniu un collage del primer i segon plat, i una altra dels postres)

I per acabar el 'despiporre' dels postres: una de formatges (us han d'agradar potents, perque aquests ho són i molt), una sopa de melissa amb cava, una terrina de fruites del bosc i un combinat de tres xocolates... Un final massa feliç per a un sopar molt agradable i amb una sempre divertida conversa amb les noies.

PD: Per si us interessa, el 4 de setembre fan com una mena de festa del cranc

PD2: També es pot sopar a la terrassa (el carrer Villarroel no mata però... les terrasses sempre són agradables)

PS 10 (III) - Relaxació i festa final

2010-07-20T17:54:00.014+02:00

I arriba el tercer i últim dia, poques forces (molta edat i poques drogues :-), excepte cervesa, per sobreviure a tres dies intensos) i poques expectatives (ja havia vist Pixies!!!!)
D'entrada vam arribar tard, cap a les 20h, amb la intenció de veure Mujeres, però amb el clàssic 'Primer passem pel VIP a fer una birra', gairebé vam veure només el final. Tot i així, els bons comentaris que n'havia sentit es van acomplir i em van agradar força, sobretot per la canya dalt de l'escenari.
D'aquí, i per no variar, a fer un descans-sopar aprofitant el concert de Florence & the Machines. No vaig estar massa atenta a la seva música però sí em vaig quedar amb el detall de vestuari, un vestit blanc vaporós a mig camí entre un àngel i les famoses túniques de Demis Roussos. I de cop i sense saber molt bé perquè (tot i que després em vaig adonar que coneixia el hit 'Let's go surfing' -el vídeo és meu- no l'associava pas a aquest grup), vaig anar a parar a The Drums. Sabia que hi eren el JL i la Maca, però com no els vaig trobar i estava sola, vaig anar avançant i avançant fins acabar a gairebé primera fila (podeu veure quin primer pla :-) I va ser una de les sorpreses agradables de la nit, em van agradar molt, pel seu aspecte molt de britpop, els moviments sincopats del cantant, ajudat pel boig guitarra, i un reguitzell de cançons amb mooolta marxa que van ser dels moments més divertits del festival (Per cert, al novembre toquen al Be Cool i ja tinc les entrades).
Sortir de la disbauxa per anar a parar a un dels concerts més exigents del festival, el de Built to Spill, i no pas per als oients, sinó per al grup i per als tècnics. Ja em sembla bé que un concert soni bé, però aturar les 3 o 4 primeres cançons amb cara de mala llet perquè no 'sona prou bé' em sembla bastant hard. No m'estranya, que tal i com em va explicar el David, els components de la banda gairebé canviïn en cada disc. A part de ser un torracollons, és un grup amb molta qualitat i un so molt, molt americà. No el vaig veure sencer perquè volia fer una petita ullada a The Charlatans (i només va ser això, una oïada :-)
I per fer una mica de temps fins als PSB, res millor que passar per la zona VIP a fer alguna que altra cerveseta en companyia dels 'bateries' (veure foto esquerra) i després passar-me a veure un altre dels grups que s'ajunten i apareixen als festivals (últimament en va ple), Sunny Day Real State, que no van estar del tot malament.
I... comença el show? Sí, MERDA!, estic fent cua al lavabo de reines (un lavabo molt pijo dins de l'àrea VIP). Per sort, puc escoltar i a més veig l'escenari. Arribo a la 3a cançó i penso dues coses, que els Pet Shop Boys són fans de Parchís i que no crec que sigui gaire bo que uns ballarins vagin gairebé tot el concert amb el cap tapat. A nivell musical, els millors moments amb les cançons purament disco-ballables-poperes... mentre que les altres es feien una mica pesades (així vam poder fer foto de grup). Però les de ball van tenir moments brutals com una macroconga per la VIP.
I estranyament, es va acabar el concert i el Casu, el David i jo, ens vam sentir amb forces per continuar. No ens motivava Orbital, així que animats pel David (que deia que era una experiència per la que s'havia de passar), vam anar a veure Health. Diguem que va ser el més inclassificable que vaig veure. Us penjo el vídeo perquè sóc incapaç d'explicar el que és... hardcore amb electrònica? Us recomano que abans de veure els moviments de cap d'un dels tios us foteu una Biodramina. No és el concert al que portaria als meus pares (ni molts dels meus amics) però em va semblar interessant.

I això ja s'acaba, una breu estona per la sessió de DJ Coco, per tenir aquell petit moment de records indies, però dels més desconeguts...

La nit es tanca, el festival també però l'any que ve més... Ja en conec un parell que tenen l'entrada VIP per l'any que ve.

PD: Aquest any he tingut la sensació que em vaig perdre molts concerts que m'haguessin interessat. Quin us va agradar molt i jo no vaig veure?

Que tal si nedam en pilotes

2010-07-12T17:01:00.003+02:00

Avui he escoltat aquesta cançó i m'ha fet pensar en totes les vegades que escolto parlar en el temps dins d'un ascensor... Per això no vull dedicar-la a aquells que es queixen que aquest estiu és el més calorós en anys, que la tardor ja no existeix, que l'hivern ha estat molt fred i que la primavera ha estat massa plujosa.

Vull dedicar-la a tots aquells que quan senten que fa calor, s'asseuen amb els amics i prenen una cervesa fresqueta, que en plena tardor aguanten vent i pluja a la festa del vi, per als que aprofiten una nevada a Barcelona per fer-se fotos amb els lleons de Colom i per aquells que tot i la pluja s'enamoren a la primavera....

perquè que tal si nedam en pilotes què tal si me dius que m'estimes
durant es següents trenta mil dematins.

PS 10 (II) - De la introspecció a la fascinació (28/5)

2010-06-16T00:25:00.017+02:00

Arrencar el dia amb energia és fonamental per tirar endavant un segon dia de festival, així que a les 17.30 ja era allà en l'únic concert en el que vaig anar a l'Auditori. Gràcies al David que va anar a primera hora, el lloc era prou bo, i gràcies al passi VIP vaig poder avançar una cua infinita i arribar a temps (a més es barrejava amb els que ja esperaven l'actuació de Low). Curiosa personeta la Hope Sandoval (no tant '&The Warm Inventions', excepte pel fet d'aguantar excentricitats), l'únic concert endarrerit (15 min), llum al mínim (de fet, estic segura que li van donar més pasta que el caché habitual per l'estalvi energètic), certa tendència a la fotofòbia (no només pel llum sinó per petició expressa de no fer fotos i marxar de la sala agafada del braç d'un tio per retirar-se de l'escenari). A part de les curiositats (la foto que veieu correspon a la llum màxima que es va veure), un bon concert amb cançons força hipnòtiques acompanyades d'unes vídeoprojeccions que reforçaven aquest sentiment. Potser no és la millor opció per començar però la veritat és que va ser relaxant. D'aquí, directament a fer la primera cerveseta mentre sonava de fons The New Pornographers que em van semblar interessants escoltar més a fons en un altre moment :-).

Com jo havia quedat a les 20h amb la Maria José i la Macarena perquè ens havia d'explicar un projecte, vam anar a fer temps amb el David a Scout Niblett, l'actuació de la qual al Primavera Club l'havia deixat bastant 'afectat'. Quan arribàvem a l'ATP em xoco amb una noia i li dic al David: Aquesta porta el mateix estil, és igual que la cantant de The XX... I ell em diu: És que ho és... Coses que passen... Després es van passar tota la tarda-nit asseguts a la zona VIP bevent cervesa (veure foto esquerra). Com sempre ja ramejo (verbalització d'anar-se'n per les rames) i no explico el concert. Allà em vaig trobar l'Enric i després d'escoltar un parell de cançons em va semblar que el David exagerava. I qan ja marxàvem: Bumm! comença a cridar amb tota la força sortida del més a dins i vaig entendre a que es referia el David. M'hagués agradat haver estat al PClub!!

Tornada al VIP i anunci del projecte... Ai, projecte!! Que la Maca i el Chuchi es casen!!!! MOLTES FELICITATS!!! I tot i que encara falta un any l'Eva i jo ja donàvem voltes a com vestir-nos (o li com dir-li de fer-nos els vestits a les amigues!)

Per celebrar la notícia res millor que anar a veure els Yo la tengo en la seva versió més garatgera, Condo Fucks, i fumar-se un puret a la salut dels nuvis. Quina energia!, més que molts grups de jovencells... La veritat és que em van agradar força.

De camí cap al VIP vam passar pel nostre estimat Adidas on tocava Fuel Fandango, amb una noia amb un bonic floripondio al cap, molt adient al nom i l'estil musical (pel poc que vaig escoltar una bona fusió de jazz, flamenc i rock). I com que Wilco no començava fins al cap de mitja hora, també vam passar a veure Beach House (que tothom deia que hi volia anar) que no estaven malament però potser no eren l'estil que em venia més de gust aquell dia.

I durant tota l'estona patint, perquè amenaçava pluja i temia el no concert dels Pixies i la meva maledicció amb Black Francis (en el seu moment no havia pogut anar a veure cap dels dos concerts de Frank Black dels quals ja tenia l'entrada).

Després d'anar a saludar el Chema (em va fer molta il·lusió veure'l en aquells ambient, i recordar bons temps de facultat), que per un dia es va escapar per anar al CONCERT (sí, el de Pixies!), ens vam posar bé per disfrutar d'un intens concert de Wilco, molt profund (tot i alguns problemes inicials de so), molt clàssic però molt integrador, en el sentit que tot i ser cançons molt americanes les sents molt teves (Uiii, uii, que ja no sé el que dic. Suposo que als que els agrada Wilco m'entendran).

S'anava acostant l'hora i volia estar força endavant, així que només vaig poder disfrutar de poquets moments de Marc Almond, que té a la seva carrera dos cançons que m'encanten (el clàssic de Soft Cell, Tainted Love, i la freaky cançó amb Gene Pitney, Something's Gotten Hold of My Heart) tot i que em venia gust de deixar-me emportar més estona per aquest aire vuitentero i també una mica cabareter.

I s'acostava el moment, aproximació, trobada amb la gent, reposicionament, i fins i tot fugida del David i del Chema per culpa d'una pava que bramava les cançons a l'orella. No puc dir res més del concert de Pixies a part de que va ser extraordinàriament genial, potser per ells més professional que passional, però per mi un moment d'èxtasi total, especialment en el Tame (el vídeo té una qualitat fatal) i en el Here comes your man (que em porta als millors records de joventut). Però també en cadascun dels acords de totes i cadascuna de les cançons d'aquesta cadència tant d'ells de soroll, calma, soroll. Aquí veieu el setlist (gentilesa del Casu), variat, molt equilibrat, que em va posar els pèls de punta en molts moments i em va donar moltes, moltíssimes ganes de més (Per sort ara fan anuncis amb la seva música).

S'havia acomplert el meu objectiu bàsic del PS2010, veure'ls, disfrutar-los i decidir si era el Black o la Deal el qui té les 'tetes' més grosses :-)

PD: Tot i marxar d'allà un cop acabat el concert, la festa no va acabar allà. Per donar una mica de suport a un amic, el Casu em va acompanyar fins al Mephisto, on punxava l'Adolfo (de fet estàvem bastant en família). Allà vam a acabar de fer el cabra (fins i tot hi ha vídeos de croquetes -no pas meves, que jo els hi portava 15 anys als pocs que corrien allà-), picar cacahuets i cotnes, i el Casu sentir-se admirat per haver pogut anar al concert de Nirvana ja fa uns quants anys.

Els teus estius són així? (Anunci Estrella Damm)

2010-06-08T22:13:00.008+02:00

Fa uns dies que volia fer una entrada sobre un parell d'anuncis (en aquest cas de tipus cartell) que em semblaven prou il·lustratius del que per mi és un anunci encertat o no... però no els he pogut fotografiar encara, així que l'entrada quede pendent. Però l'altre dia en un correu el bon amic Lluís em demanava un 'Anunci sí, anunci no' en aquests termes:
DEMANO un post al teu blog per al desfogue general (a favor i en contra) d'un tema de rabiosa actualitat: el (puto) anunci d'Estrella Damm dels estius.
Segur que "t'ho pots currar": la teva sensata opinió, enllaços youtube de diferents temporades, enquesta,...
Jo és que ja estic una mica fins els collons i ja em fa molta ràbia el rotllo i la imatge aquesta de Formentera, d'Ibiza, els vividors i la merda de cançó politono d'un grup de pijijipis hora sí hora també.
PD. Per sort, la publicitat no té res a veure amb la qualitat:
He aconseguit trobar el meu "moment" per aquest estiu (i aquest Mundial) gràcies a la "Damm Weiss Cerveza de Trigo": IMPRESSIONANT, previ pas de 10 minuts al congelador i en got de vidre prim.
(creia que no hi havia vida més enllà de la AK...)
Suposo que el fet de tenir el paladar castigat per la cervesa de llauna del futbol i la merdosa cervesa de barril que se serveix a Barna, també fà.

Era imprescindible posar el contingut del correu per entendre que estic entre l'espasa i la paret a l'hora de'exposar la meva suposada docta :-) opinió en el tema. La veritat és que sobre l'anunci d'Estrella em sorprén sobretot la velocitat de propagació positiva. És una mica com si donés el tret de sortida a l'estiu (una mica allò que fa uns anys marcava el 'Ya es verano en El Corte Inglés'). Sembla que cal penjar-ho en el mur del Facebook (Lluís i tu n'estàs fart sense tenir Fb!!!) per sentir-nos estiuencs.

No obstant això penso publicitàriament està ben enfocat per vendre el que ven, una cervesa. Tot i el consum massiu durant l'any, és evident que quan s'acosta la calor, és una beguda que ve molt de gust, però sobretot és una beguda per compartir i això està perfectament reflectit en l'anunci: festa, amics, cervesa com un tríada imprescindible per passar un bon estiu. I a mi l'anuncia em fa agafar ganes de beure una cervesa (tot i que no Estrella :-). De tota manera aquesta visó és especialment detectable en la versió llarga més que no pas en l'estàndard televisiu. D'aquesta part positiva també es pot treure un dels aspectes negatius, i és el títol de l'entrada: Sou molts els que teniu un estiu així de vaixells, aigües cristalines, festes constants i 'amorius'? I ja sé que molts som pares i no estem per aquests trotes, però n'havíeu tingut? O és que ja ens agrada que l'anunci mostri unes vacances ideals encara que no siguin les que puguem tenir?

Un altre punt interessant és la música pijipolitònica. Des d'una òptica publicitària, el model clàssic es basava en jingles que si triomfaven podien quedar retinguts en les ments durant dècades (per exemple “yo soy aquel negrito, del África tropical…”. NOTA: Avui n'he sentit un horrorós basat en la cancó de 'Bulería' de David Bisbal per a la nova mantega en xorro de Central Lechera Asturiana que no crec que es retingui durant dècades). Ara hem passat a grups que canten cançons en anuncis i aconsegueixen una fama efímera. No m'atreveixo a jutjar la qualitat de les cançons dels anuncis d'Estrella de l'any passat i l'altre però el que si puc garantit és que per la meva ment passen amb la següent seqüència: 1a visió. No està mal, els ha quedat bé amb l'anunci; 2a visió. Sí, prou bé;... 25ena visió. Quantes vegades l'he sentit ja...?!!! 50ena visió. Prouuuuuuu... vull que s'acabi l'estiu i no escoltar mai més la cançó. El que passa és que això a mi m'ha passat sempre amb la música: comprar un LP per un single i acabar estimant tot el disc excepte aquella cançó que me'l va fer comprar.

I com ja m'estic posant molt pesada i m'estic allargant massa (la capacitat de síntesi és inversament proporcional a la meva edat) només una petita reflexió comparativa entre aquest any i l'any passat: M'agrada més la història d'aquest any (potser em surt la vena romàntica), m'agradava més la cançó de l'any passat, sento més proper el d'aquest any perquè les darreres vacances van ser a Menorca i m'ha portat molt bons records... La meva cervesa segueix sent la VollDamm (però encara he de tastar la proposta del Lluís, que té molt bona pinta per una gran fan com jo de les WeissBier)
I finalment una petita enquesta que podeu complementar amb tots els comentaris que vulgueu per esplaiar-vos. Us deixo els dos anuncis en format llarg perquè tingueu base per opinar (però si no els heu vist ja no crec que sigueu d'aquest món):

PD: Els anuncis de cartells són: d'un partit polític i d'una associació d'oci... A veure si sabeu de quins parlo i quin és el que considero que explica molt bé el que vol explicar i quin no

PS 10 (I) - Hype o mainstream (jajaja)

2010-06-01T18:34:00.020+02:00

Ja sé perquè l'any passat vaig trigar 3 mesos en escriure la crònica. Són tants concerts, és tant stress per fer la tria que es fa costa amunt... i a més són tantes cerveses que al final costa recordar-ho tot :-)
Hem estat els mateixos, amb algunes absències significatives com l'Eva i la Geni i el Ramon, amb alguns canvis com el Marc C. pel Marcos però amb molt bons moments compartits en concerts sencers, cançonetes, riures, cerveses, cues de lavabo, trobades casuals i momentànies, fotos, sofarets reciclables, caminades i fins i tot havans. Potser el pitjor ha tots els que han passejat per allà i no he aconseguit trobar.
Me n'adono aquest segon any, que no sé ben bé perquè però he parat ben poc per l'escenari Pitchfork, que tinc devoció pel Vice tot i la llunyania, i que espero veure l'any que ve a Zlatan (antic Owned) a l'escenari Adidas... ideal per la seva ubicació i mida.

La meva idea inicial de no anar el dijous, igual com vaig fer l'any passat per motius futbolístics, es va veure ràpidament desmuntada al saber que era el dia escollit per The XX i en menor mesura Pavement. Així que amb tota la bona predisposició del món va començar el festival.
Recollida de pulsera VIP; que ens anem fent grans i va bé una zona on descansar i on beure birres gratis. Difícil tria entre Monotonix, Surfer Blood i The Wave Pictures, finalment em vaig decantar per aquests, per una qüestió de comoditat. Pop contagiós però alhora amb certa melanconia amb alguns hits destacables com 'I love you like a madman'. Em va fer molta ràbia no anar a Surfer Blood (al de Monotonix com a mínim el vaig veure amb Pavement, fent un curiós ball) però encara estic en pla de proves de clonatge.
Seguim el passeig i anem a saludar la MJ i cia a l'escenari Adidas on tocava Guadalupe Plata, no dóna temps per massa, però sonen bé. M'he de decidir i tot i que el David decideix anar a Circulatory System, jo no estic per massa psicodèlies i m'enfilo a veure els primers iaios, The Fall.
Però de camí tinc temps de veure l'última cançó de l'acústic de Crocodiles i em reafirma amb al voluntat de veure'ls.

The Fall amb una cerveseta a la mà és molt reconfortant i me n'alegro d'haver vist part del concert. A més com a grup nascut a Manchester em permet veure una de les millors samarretes de tots els temps.
Cal preparar-nos per al hype de l'any, el grup que va esgotar entrades fa uns mesos i del que vaig gaudir al Razz, The XX. Aquí he canviat de company pel Casu. M'esperava gent però no tanta. Tinc els meus dubtes que el concert agradi a més d'un 50%, crec que no és un grup de masses, però la gent és tan rara o la gent també vol dir que ha estat al concert :-). Vull anar una mica endavant per fer-los alguna foto. Després marxo cap enrere i cometo un error. En els concerts i encara més en els festival has d'estar ben aprop, perquè sinó hi ha molta gent que xerra enlloc d'escoltar... Com sempre m'encanten però he de dir que prefereixo el concert previ per tot el que va significar i perquè el vam disfrutar molt. Com a mínim segueixen junts (i bebent molt birra per cert --> anècdota en el proper liurament PS) així que espero poder-los tornar a veure.
I d'aquí cap a veure Crocodiles, que en certa manera em deceben una mica, potser pel so, tot i que les seves cançons i la seva manera d'estar a l'escenari m'agraden força i m'ho passo molt bé al concert.
Per fer temps fins a Pavement em passo a veure un parell de cançons de The Big Pink. Prou bé per no ser el tipus de música que m'agrada.
I arriba l'odissea del dia, aconseguir travessar la marea humana i trobar-me amb el David. Després d'aconseguir convèncer als que no em deixen passar, consegueixo arribar al lloc triat. Un lloc força decent. Per trencar el gel, que millor que començar el concert amb 'Cut your hair', una mica amb la intenció de dir... ja l'has escoltat, si només venies a això ja pots marxar... I van sonar bé, molt bé, tot i que una mica 'pallassos' (la samarreta animant la selecció espanyola va sobrar).
I d'aquí cap a casa, que 3 dies de concerts són molt durs... però la lluna ens acompanya.
PD: El títol és molt globish, però qui no ho és en aquests temps :-)
PD2: Com m'agrada tenir un iphone i anar penjant fotos durant els concerts :-)

Serem o estarem losties per sempre?

2010-05-24T13:04:00.006+02:00

Avui suposo que toca parlar d'aquest fenòmen televisiu que ens ha fet aixecar d'hora en un dia festiu (almenys els que som de Barcelona). Suposo que com amb tot hi haurà defensors i detractors del final de la sèrie, però tinc un 'feeling' que la majoria ens haurem quedat en un terme mig, com perduts :-), esperant alguna cosa més.
O així és com m'he sentit jo. Tota aquesta temporada m'havia semblat força fluixa excepte algun capítol concret, [SPOILERS beyond this point] però la veritat és que el doble capítol final d'avui m'havia agradat força fins que he vist que tots es reunien a una església.
Suposo que tots sabíem que era impossible resoldre tots els misteris, i la majoria ja pregonaven que tot estava lligat amb la mort, però crèiem que podíem esperar alguna cosa més. I no. O almenys no per mi. El final em sembla el més simple de tots els possibles. No dic que sigui un mal final perquè està ben portat, però l'evocació mística i el més enllà (encara que sigui un més enllà que et prepares tu) no és una mica un final molt emprat en el món fílmic?
No obstant això i dins del final en sí em queden alguns misteris per resoldre (I escric tot això abans de llegir comentaris per tal de no veure'm contaminada):
- És Jack l'últim en morir? O també els vius poden anar la reunió de comiat?
- On estan en Michael i el seu fill? Ells no estan morts?
- Perquè Ana Lucía no està preparada?- Perquè apareix el gos al costat d'en Jack?
- El fuselatge de l'avió en els títols de crèdit vol dir que tots van morir en l'accident però l'illa els va crear la realitat paral·lela?
Crec que en el fons aquest era l'objectiu dels creadors de la sèrie, acabar-la. I deixar que els milers de fans que hi ha pel món, segueixin donant voltes i voltes... buscant la llum de color groc :-)
PD: Tocarà veure els minuts que ens han tret, perquè no sabem com s'han trobat Jack i cia amb en Locke/Smokey? La semi descoordinació dels subtítols no és problema, però això sí que ha estat una putada!!
PD2: En tot cas i pel que a mi respecta no abomino de la sèrie en el seu global, perquè ens ha fet passar bones estones... Ara veig que serà el moment de tots els que no l'han vist de dir que els semblava banal
PD3: Lluís, tu que ets el més malalt entre tots els addictes que conec, espero els teus comentaris, si has aconseguit aixecar-te de davant la tele apagada.

SOS 4.8 2010 (Mi bizarrismo)

2010-05-06T02:00:00.021+02:00

Coses que no hauria d'haver fet al SOS 4.8 2010:

- Menjar una tapa + cervesa a 2€ de la novetat 'El SOS se va de tapas' a un local castís amb moltíssimes fotos de futbol antigues
- Pegar-me els primers 'bailoteos' amb el Nacho Canut i l'Alaska punxant bona música mentre el seu marit 'Nancy Rubia' anava emprenyant i fent de les seves
- Disfrutar de la increïble dolça veu d'Alondra Bentley i envejar a un pintor que vam conèixer dissabte i l'havia tingut cantant al seu casament
- Sentir-se dins de l'anunci de Cruzcampo mentre escoltaves the Sunday Drivers
- Escoltar les cançons (especialment entranyable 'Diririrí dirarará') de Joe Crepusculo i les seves lamentacions sobre l'eliminació de la Champions alhora que compartia l'escenari amb La Bien Querida
- Fer-se fotos amb uns cartells en cartró cutrillo, que crec que va deixar dispersats un dels artistes del SOS Arte, amb missatges gens subliminals tals com 'joputa', 'perrita' o 'pajillera'
- Perdre'ns la performance de Fernando Arrabal però arribar prou a temps per veure'l amb la copa de vi a la mà (per cert, qui era el tio de la samarreta friki de l'Arlhetic?).
- Decidir si fer com els meus amics integristes i fer-me fan (jajaja) de Los Planetas o aprofitar per relaxar-se (d'això se'n diu eufemisme) al concert dels Tindersticks amb la tenebrosa veu del cantant
- Pensar per un moment que havia deixat d'entendre l'anglès quan els de Franz Ferdinand van dir que era l'última cançó i en van cantar 10 més... i creure que en aquest lapse de temps s'havien convertit en Safri Duo... i tot així no deixar de preguntar-te com s'ho fan per fer-ho tan bé

- No deixar de ballar amb els nerdies de Hot Chip, uns tios que si només els veus i no els escoltes no els fitxaries mai per a un festival. Especial menció al seu cantant amb un meravellós look a lo 'Paco Clavel'
- Retrobar un antic company de McGraw i compartir amb ell i la seva dona un agradable dinar 'tapero', unes quantes cerveses i fins i tot una copa per esquivar la pluja
- Escoltar dins de l'exposició d'art bizarro 'Esto es arte? Una tía con fuego en el culo? i jo: Es arte bizarro, i ell 'Ni bizarro ni hostias'... Em partia
- No aconseguir veure We Are Standard per segona vegada (aquest cop no per borratxera) i quedar-no amb el pop garatger de Nada Surf per aprofitar i fer fotos (i preguntar si eren o no espanyols)
- Descobrir un bon grup amb els Mistery Jets i preguntar-nos si el cantant havia patit la polio (però no, he buscat i té espina bífida)
- Vibrar amb la música dels siebling (és que em flipa aquesta paraula) The Magics Numbers en una increïble barreja de rock i pop
- Descobrir uns nous ídols 'PlenoalquinzeDjs' en estat de gràcia després de l'1 a 4 del Barça (per més informació preguntar al Lluís i veure foto adjunta)
- Saltar, 'poguejar' i inclús 'fer la conga' al concert de Madness, on em vaig adonar que coneixia més hits dels que em pensava

- Anar més perduda que la gran majoria adoradora en l'espectacle de Chris Cunningham, això em reafirma en què el vídeoart és l'únic art contemporani que no entenc
- Esperar mentre un munt de mans onegen i ballen els ritmes de Fatboy Slim que faci servir la bocina arrambada al Virrey de Sicilia
- Rematar el postfestival de diumenge amb un Caldero a Cabo de Palos. No va poder ser 'El Mosqui' (De la mar el mero, y del Mosqui el caldero) però 'La tana' va ser una molt bona opció (localitzat gràcies a l'iphone)
- I durant tot el festival compartir mirades, bromes, xerrades, begudes amb amics, companys, coneguts i algun que altre desconegut

Crec que queda clar que totes aquestes i algunes que m'oblido són les coses que no hauria d'haver fet si no m'ho hagués volgut passar de puta mare

I a més, uns quants punts positius del festival:
- Tot i l'èxit d'aquest any segueix sent un festival on encara s'hi pot respirar
- Una zona vip més gran (tot i que una mica remullada) i uns tiquets 'gentilesa de...' perfectes
- Segons el Marc està de conya perquè hi ha moltes ties i tot i la pluja no hi va haver fang (ep!! no feu associacions d'idees que us veig a venir ;-)
- El shuttle entre l'hotel i el festival... que ens va permetre veure la zona 'botellón' de l'Eroski i les acampades ilegals del marge del riu

- I aquest any una distribució de lavabos fantàstica

Però com vull ser una mica dolenta, els punts negres:
- El càmping. Sí, no hi vaig dormir (per sort) però hi vaig anar i estava una mica lluny a més de ser un desert. Però amb la premura que es va muntar em comentaven els amics que hi van anar que tot i ser un drama estava millor que altres càmpings de festivals
- Els mòbils. Jo que estrenava iphone, pensava que era culpa d'ell, però resulta que la gent amb movistar va tenir molts problemes de comunicació (del tipus rebre un missatge: 'estic a dorian, quedem després', unes 3 hores després del concert de Dorian)

- La pluja del dissabte que va fer endarrerir els concerts de l'escenari Estrella Levante i, per tant, la impossibilitat de veure Love of Lesbian (sempre que no optessis per deixar Madness)

- No poder anar ni a l'Antikaraoke ni al Taboo per les cues... A veure si així ens animem i hi anem aquí
- I que comença a haver molts modernos... jajaja. Això és broma! Moltes noies amb cinta cabell tipus Bjorn Borg, bambes victoria, faldilles curtes de flors... i samarretes 'A mi no me gusta el indie pop, he venido aquí para ligar'

Curiositats:

- El pur bizarrisme del personatge Virrey de Sicilia plantat al mig del festival, reclamant el seus drets... de lo más

- Jo estrenant modernitat amb l'Iphone (dicen por ahí que es el culpable de todos lo males :-) i les ulleres de sol retro...

- La MJ veient abans la meva bossa de El Delgado Buil que a mi mateixa tot i les indicacions de l'Eva

- La lluna Jack Daniels que ens anava confonent a tots, fins i tot hi ha un grup al FB amb més de 5000 membres

- I finalment la més curiosa... Ens trobem finalment dissabte amb el Marc a la zona vip i ens fem un parell de fotos. A l'estona, i molt normal amb la fama que em precedeix, la Gemma em pregunta: A quin famós has trobat per fer-te una foto?... No Gemma, aquest any no... Esperem que triomfi ben aviat però de moment... és només un amic :-)

PD: Aviat penjo fotos i vídeos a Picassa i us ho faig saber... I ara queda esperar l'any vinent... i mentrestant Primavera Sound

Persèpolis (o el llibre que no vaig comprar per Sant Jordi)

2010-04-26T15:02:00.006+02:00

Com sempre escrivint a hores que no toca... Però jo m'ho puc permetre, no he d'escriure cap novel·la per Sant Jordi. Un Sant Jordi, que després de l'èxit aclaparador de Larsson l'any passat(un autor pobre que no podia signar), ha estat més repartit.
Un Sant Jordi ple de gent, més que mia, suposo que per ser un divendres, de fet tanta gent que no vaig comprar ni un llibre (menteixo una mica) en la passejada per la tarda, però si ho havia fet dos dies abans (en un estrany estat d'anticipació) amb els llibres per regalar:

- 'El cel és blanc-i-blau: Vint-i-una històries amb el 21' sobre Dani Jarque
- 'Viatge d'anada i tornada' de Gerard Piqué
- 'Seis sospechosos' de Vikas Swarup
- 'Sang vessada' Asa Larsson

A més, divendres pel matí, a les parades que posen a l'escola de l'Ariadna, el Josep Maria em va comprar:
- 'L'elegància de l'eriçó' de Muriel Barbery, que fa poc estava (no sé si encara ho està) a la cartellera en la seva adaptació cinematogràfica
- 'Fever pitch' de Nick Hornby, que intentaré llegir-me en anglès

Sense comptar els 3 llibres per l'Ariadna més el que li vam regalar a la seva padrina de l'escola, més el còmic d'Alícia (pel·lícula) fan un total de 10 llibres.
Si tots els nuclis familiars fan això, 'esto se nos va de madre'...

I sí, hi ha un llibre que no me'l vaig comprar, me'l van regalar pel meu cumple. Fa una setmana me'l vaig començar a llegir perquè en res faran la pel·lícula a Digital+. El llibre és 'Persèpolis', de Marjane Satrapi, una història autobiogràfica d'aquesta iraniana en els últims dies del règim del sha, la revolució i el pas al fundamentalisme.
Tot i la seva senzillesa gràfica, t'atrapen les històries que explica i sobretot com les explica. Si us interessa una mica la història recent de quan érem petits (jo era una nena fascinada pels palaus que havia construit el Sha i li tenia simpatia, serà que pensava que un sha és diferent d'un rei :-) us el recomano. Podeu comprar-lo abans del proper Sant Jordi... :-))

PD: Per cert fixeu-vos en la diferència de les portades de català i castella...

I'm not Vito Corleone

2010-04-18T22:24:00.007+02:00

Però divendres vaig portar-ne una. Va ser la meva primera experiència amb una furgoneta tan gran (només havia portat una Alhambra) i a més a més amb responsabilitat afegida. I trobo que me'n vaig sortir prou bé tot i el cansament (és que no m'arribava la punta del peu al pedal i el taló al terra simultàniament). El recorregut va ser: Estadi Olímpic - Hotel Rey don Jaime (Castelledefels) - Estació de Sants (amb aparcament inclòs) - Gasolinera - Aeroport.

No penseu que he canviat de feina... Tot formava part de la primera col·laboració amb el voluntariat per al B10, el campionat europeu d'atletisme que es farà a Barcelona d'aquí a 100 dies. La meva tasca per divendres tarda era portar alguns atletes que arribaven per l'exhibició de dissabte.

Però per desgràcia no en vaig portar cap. Només vaig portar l'enllaç de la federació europea d'atletisme amb el B10. Un senyor molt amable que anava de cul per culpa de les cancel·lacions àeries, ja que hi havia una trobada dels CEO de totes les federacions europeees d'atletisme a Castelldefels i molts no van poder arribar.

Quan estava gairebé a l'aeroport per recollir dos perxistes que arribaven em van dir que no calia, ja que degut al volcà, s'havien cancel·lat moltes arribades i ja havia prou cotxes.

Tot i així l'experiència va ser molt positiva en conèixer part de l'equip i alguns voluntaris i em vaig sentir novament amb l'esperit olímpic... De fet vaig aprofitar la visita a l'estadi (allà és on estan les oficines del B10) per fer unes fotos a la nova pista que s'havia inagurat pel matí.

Ja tinc ganes de participar de nou...

Què cony! (Visca els concerts amb ressaca inclosa)

2010-04-11T17:35:00.013+02:00

Avui toca fer la crònica 'cutrilla' dels dos concerts als que he anat en poc dies.

El Casu gairebé m'hi està obligant (per al primer) i per fer-ho m'ha passat un enllaç que destrossa el concert de Kitty, Daisy & Lewis del passat 29 de març a la sala Apolo. Però no n'opinaré. Ja he dit moltes vegades que jo no n'entenc gens de música (molt han de desafinar perquè jo ho noti). Em passa com amb les pintures o qualsevol altre tipus expressió artística. M'és igual com ho facin, el que m'importa és que em transmetin algun sentiment que em faci disfrutar. I aquests tres germans amb un talent natural (igual et toco una acordió que una harmònica o un banjo) em fan venir ganes de ballar, de tirar enrere 50 anys i pujar-me sobre un Cadillac descapotable bevent un batut de maduixa. I crec que els 7 o 8 amics que hi vam anar tenim la mateixa opinió: la Núria i la Isa que gairebé no els coneixien van sortir encantades, també el Marc tot i que digui que estava ple de modernillos... L'Eva, la Maria José, la Macarena i el Josep Lluís ja teníem l'experiència del Primavera on ens ho vam passar de conya i aquest cop també ens ho vam passar igual de bé... Així que a diferència d'altres concerts com el de Moby on em vaig dedicar a rebatre crítiques... aquí simplement li diré a aquest bon home que fantasiegi més (i que cadascú ho entengui com vulgui), que em sembla que li cal per no destil·lar tanta mala llet :-)

L'altre concert és una de les experiències més freakies que he tingut mai. Grup pràcticament desconegut (Blood Red Shoes) però que m'havien encantat des del primer dia que els havia escoltat; horari totalment desconcertant, ja que fora de festivals, anar a un concert que pensava que era a la 1 de matinada, em semblava molt estrany (i també a tots als qui ho vaig comentar). Però confio molt en el Marcos i el seu gust musical (i des del divendres també en el del Roberto i l'Isra) així que em vaig tirar a la piscina [Nota: Los Planetas són l'excepció que confirma la regla en confiances]. Del concert puc parlar-ne poc perquè a les 3 que va començar jo gairebé no m'aguantava dreta (començar a les 9 amb cerveses i seguir després amb cubates de ginebra em va matar) però tot i així puc dir que va ser un concert que es va fer molt curt, que són només dos a l'escenari però que mostren molta intensitat i que en les primeres cançons la veu d'ella quedava una mica enfosquida. Per cert, els meus companys estaven totalment flipats per la cantant i la veritat és que tot i que la foto no li fa justícia, està ben bona. Crec que deprés va tocar We are Standard, però si els veig a Múrcia ja en faré la crònica... seria massa agosarat fer-ho ara. Us deixo un vídeo per què us feu una idea

PD: No, no he deixat d'escriure al blog, però les sèries m'han absorbit el poc temps que ja tenia (en breu faré una entrada sobre el tema) i em costa posar-me una estoneta a escriure.

PD2: Gràcies per aguantar-me divendres... i Pep, gràcies per aguantar-me dissabte. Sort de la victòria del Barça que sinó crec que no em recupero en tota la setmana.

Sprint final... (Nit de Oscar)

2010-03-07T16:16:00.003+01:00

Que millor que barrejar termes d'atletisme (després de llevar-me aquest matí a les 8.30 per anar a veure els amics maratonians...) per introduir les últimes hores abans del lliurament dels Oscar.
I com a cirereta de pastís una petita opinió/crítica/curiositats de les pel·lícules que he pogut veure (totes al cinema) i que es corresponen bàsicament a les més nominades:
- Avatar (Avatar). Vista en 3D com ha de ser, unes setmanes després de la seva estrena (i amb això vull dir, amb molt entusiasme popular assumit), em sembla una 'pel·lícula' en el sentit més clàssic del terme, espectacularitat i diversió. Probablement avui no acabi guanyant més que premis tècnics, però tot i que la crítica no l'hagi vist amb bons ulls, em sembla una pel·lícula a obtenir més. Detall interessantíssim l'apologia del tabac després d'anys sense veure'l en pantalla (almenys en pel·lícules dirigides a tots els públic)
- En tierra hostil (The Hurt Locker). La gran competidora i amb el morbo d'una directora exparella de James Cameron. Personalment em va fer vibrar moltíssim i gran part de la pel·ícula sentint una angoixa com si estés jo mateixa desactivant les bombes. Per a mi el punt feble són els moviments febrils de càmera (com ja em van molestar a Slumdog Milionaire), per al Carles que em va acompanyar, el poc interès en el que ens ha d'explicar el poble iraquià, fins al punt que majoritàriament no entenem que diuen (jo crec que és més aviat un recurs per sentir-te més com els soldats que van allà sense saber on estan)
- Malditos bastardos (Inglorious Basterds). Tot i que ja fa temps que estava en cartellera, no vaig veure-la fins dissabte passat a les 11.20 del matí. A hores d'ara em sembla la pel·lícula més complerta de Tarantino, amb un aire més madur però sense perdre gens del seu 'canallisme' particular. Ferma candidata al guió, sobretot per aquest interessant gir en la història. I en tot cas amb un clar vencedor en el millor secundari... un personatge brutal amb el seu cinisme i intel·ligència. Spoiler: Quina canya la descàrrega d'adrenalina sobre Hitler.
- Precious (Precious: Based on the Novel 'Push' by Sapphire). Per mi la pe·lícula més fluixeta de les que he vist, amb aspecte de telefilm. Seria el dia o què però no vaig aconseguir sentir empatia amb el terrible drama que pateix aquesta noia. Possiblement el mateix estocicisme de la protagonista fa que no sentis res. Sí que la interpretació de Mo'nique és bona, però la pel·lícula em va deixar una mica ni freda ni calenta.
- Up in the air (Up in the air). Tot i que la pe·lícula em va agradar força i és molt representativa en la conjuntura econòmica en què estem vivint, potser no té massa res a destacar, tot i que els personatges són molt interessants.
- Up (Up). Doblement nominada com a millor pel·lícula i millor ídem d'animació, em sembla el millor guió de l'any, i l'exponent màxim de sensibilitat. Tant de bo fessin pel·lícules així d'originals en la no animació. I em sap greu no haver-la vist en 3D.
- An Education (An Education). Una pel·lícula bastant interessant que vista des de l'actualitat seria gairebé pederàstia (o no?), i que en basar-se en una història real, perd sobre el meu punt de vista la càrrega de moralina que podria tenir si no fos així.
- Tiana y el sapo (The Princess and the Frog). Un Disney clàssic que no sembla aportar massa res. Vull dir, està bé però no molt bé. La nota original és l'ambientació en Nova Orleans, mantenint així el suport a aquesta ciutat després de la desgràcia del Katrina.

I finalment La Dama y la Muerte (The Lady and the Reaper), el curmetratge produït per Antonio Banderas i nominat al millor curt d'animació. Si teniu 8 minuts us recomano veure'l, és prou divertit i està molt ben fet.

La meva travessa de les categories principals (objectiva: aquí escriuré el que crec, subjectiva: el que m'agradaria)
1. Millor pel·lícula--> O: En tierra hostil / S: Avatar
2. Millor director--> O: James Cameron / S: Quentin Tarantino
3. Millor actor --> O/S: Jeff Bridges (Creuré als que diuen que s'ho mereix)
4. Millor actriu --> O: Sandra Bullock / S: Meryl Streep (segur que ho fa molt millor, encara que el Pablo li tingui mania)
5. Millor actor de repartiment--> O/S: Christoph Waltz
6. Millor actriu de repartiment--> O/S: Mo'nique
7. Millor guió original--> O: Up / S: Up
8. Millor guió adaptat --> O: Precious / S: An Education
9. Millor pel·lícula d'animació--> O: Up / S: Up

PD: 10 pel·licules són massa si no es classifiquen en dues categories com passa als Globus.
PD: Felicitats al Jordi, a l'Albert i l'Àngel per la marató del matí. I especialment pel Jordi que ha acabat en la posició 836... Neng... perquè collons t'has dedicat a la informàtica i no a l'atletisme...

Ja està triat (+ divertimento Lost)

2010-02-23T23:00:00.006+01:00

Ahir va ser la gala per triar la canço que enviarà Espanya a Eurovision. Tot i que aquest any estic força desconnectada del tema (si l'any passat no vaig poder fer la festa tradicional per què estàvem fora, aquest any ni el veuré ja que si tot va bé estaré al Primavera Sound en ple concert de Pixies), dissabte en arribar del futbol, vaig fer una ullada (oïdada, més aviat :-) a les 10 cançons més votades.
Primera constatació: tants OT donen perquè 7 dels 10 finalistes hagin passat per OT
Segona constatació: el nivell és lleugerament superior al dels últims anys
En la breu repassada (la majoria de cançons no vaig ser capaç d'escoltar-la sencera) em quedo amb la petita llum projectada per 'Algo pequeñito'... Com a mínim em va semblar diferent.
Ahir la gala final... No la vaig veure sencera (per sort em vaig perdre el lamentable espectacle de John Cobra ); de fet ni en part (massa sèries en dilluns), però com volia veure 'Something tiny' (ja ho he llegit així pel món digital), vaig poder arreplegar també les actuacions de Venus (m'ho esperava pitjor), Ainhoa (em sap greu per ella però buff quin pal de cançó) i, el ja poc estimat per mi quan estava a OT, Fran Dieli (ULL amb el seu vestuari a lo capitán Garfio).
I veient True Blood em vaig despistar, així que fins aquest matí no he pogut saber que Daniel Diges i Algo pequeñito anirien cap a Oslo (Aquí podeu veure el vídeo).
M'ha alegrat bastant. Possiblement la cançó no farà res però com m'ha dit el David al FB, per quedar malament, almenys portar alguna cosa diferent. Tot i això, ahir amb el JM vam fer gairebé un visavis, dient que tenia un aire molt de Bunbury (serà per això pel que em va agradar de bon començament?). I la coreografia té el seu encant (sobretot si com jo vius en un món de joguines)
Ara queda començar a escoltar els altres països...

PD: Avui l'Alba ha penjat això al FB i com m'ha agradat ho penjo aquí (ONLY FOR LOSTADDICTS)

Com m'agrada no ser jo

2010-02-15T18:44:00.007+01:00

Una de les frustracions de la meva joventut (entenem un ampli període entre els 15 i els 30) ha estat no disfressar-me per carnestoltes. No és massa elegant donar la culpa al amics, però és ben cert que cap de les colles que he tingut al llarg del temps no han estat massa amants de l'intercanvi de personalitats. L'arribada de l'Ariadna està començant a servir per treure'm aquesta espineta (i a sobre per embolicar també al meu sant marit). En tres anys (sumant Carnestoltes i festes del poble) he acumulat més disfresses que en 15 anys. Vaig a fer-ne una repassada:

- Carnestoltes 2007. L'Ariadna de cowgirl... nosaltres encara en vessant tímida només vam optar per unes camises de quadres i un barret de vaquer.

- Carnestoltes 2008. L'Ariadna de Minnie Mouse... Ja ens llancem i anem de Mickey i de rateta sense definir.

- Festes Gandesa 2008. Carrossa de Grease. Un intent horrorós d'assemblar-se a l'Olivia Newton-John en la seva fase agressiva (em sobrava massa 'molla')

- Carnestoltes 2009. L'Ariadna de Blancaneus... El JM de nan (sobretot per alçada) i jo, amb la difressa més aconseguida, de madrastra.

- Festes Gandesa 2009. Carrossa d'Egipte. Quin trio d'egipcis que estem fets!!!

- Carnestoltes 2010. L'Ariadna de Jasmin. El JM de xeic i jo de princesa àrab (Aquí sí que eren vestits portats de Dubai pels meus pares). Massa fred per lluir-lo...

Cursa cap als Oscar amb ulls amenaçadors

2010-02-02T20:56:00.004+01:00

Avui han donat les nominacions, però divendres va començar ja la meva cursa cap als Oscars (aquesta cursa no esgota com una marató). I arrel de les dues pel·lícules que vaig veure volia comentar una cosa que m'està començant a irritar bastant i és la poca consideració envers els frikies com jo que no consideren una pel·lícula acabada fins que no ha passat l'última línia dels títols de crèdit. Ja sé que els títols no es poden llegir tots i que si els vull els tinc disponibles en llocs com imdb.com però és una qüestió de principis. A més alguna vegada s'hi amaga una sorpresa (sobretot en títols infantils) com per exemple a 'Up in the air'. Des de ja fa molt temps, he suportat la gent que té pressa i s'aixeca, però quan el que no suporto és quan entren els acomodadors i la gent de la neteja i et comencen a assenyalar perquè ets l'única persona asseguda (com em va passar a Avatar) Et sents estranyíssima (per no fer servir paraules dures). Si han de netejar que ho facin però no criminalitzin. Si tenen pressa perquè comença la nova sessió, doncs que es fotin, no les posin tan juntes o ja de passada que facin com a la tv i amputin una part del metratge. I ja està, prou de fanatisme fílmic per avui :-)

Dels Oscars d'avui només dir:

- Que de les 6 pelis amb més nominacions he vist: Avatar, Up in the air i Up. Veuré segur Precious, Malditos bastardos (si no la repesquen ejem ejem) i En tierra hostil. De la resta el que pugui, amb preferència per La cinta blanca i An education (guió d'en Nick Hornby sona molt bé, tot i que la novel·la original no sigui d'ell).

- Que novament han nominat la Penélope Cruz i l'acompanyarà a nivell d'Espanya la nominació al curt d'animació per a 'La vieja y la muerte' (us passo l'enllaç però no sé si és visible per tothom). Sorpreses: Per mi, Up en doble categoria (tot i que de moment em sembla la millor de totes) i l'absència d'Invictus (o la presència d'alguna peli que no esperava com la de Sandra Bullock).

- Que l'acadèmia del cinema no té ni idea i hauria d'haver enviat Celda 211 (per qualitat) o Los abrazos rotos (per l'efecte Almodóvar)

- Que com s'esperava massiva presència d'Avatar però sense la possibilitat de guanyar més estatuetes que Titanic

- Que en els actors hi ha la possibilitat de fer justícia amb Jeff Bridges que porta 0 de 5, que Meryl Streep s'ha penjat una nova nominació i ja en porta 16 (però només dos Oscar, que és molt però no proporcionalment)

- Que sempre hi ha pel·lícules més independents que apareixen com Precious

- I que està servit el duel entre l'exparella Cameron - Bigelow

PD1: Enmig de la polèmica de la Llei del cinema (i no en parlaré perquè entenc les postures però no comparteixo cap de les dues) ahir es van atorgar els premis Gaudí de cinema català. Vaig veure només un tros de la gala, però des d'aquí felicitar a Antonio Belart (parent força llunyà del meu pare) que va dedicar-ho a Gandesa i em va emocionar amb les seves dues frases (Aquí teniu l'enllaç del moment de recollida del premi - Gràcies Mercè per l'enllaç-)

PD2: I mentrestant alguns ja no poden esperar ni a demà per baixar-se Lost. Jo esperaré a la setmana que ve que ho donaran a la Fox. Veurem si l'últim capítol me'l compro a Taquilla (ho sé, sóc massa legal)

PD3: Dissabte vam fer l'últim 2x1 al restaurant Coure (que estava de vacances durant la promoció). Despeses estalviades: 45€, Despeses extra: 35€ (begudes, cafès i servei). Menú desgustació exquisit en un lloc amb classe sense embafar, preu car però amb una barra divertida amb pinta de més assequible. Company de fatigues: Pep

Els meus 2x1 en xifres

2010-01-24T19:17:00.009+01:00

Fa molts dies que no escric res pequè el fred m'ha fet estar més mandrosa que mai. A més l'època nadalenca no afavoreix que faci res fora de la rutina que mereixi ser explicat. Però fa quinze dies el Time Out amb motiu de la publicació del seu número 100, va treure una promoció de vint-i-cinc 2x1 inspirats en els números 1 d'alguns articles publicats, com per exemple, la tria de les millors braves, la millor hamburguesa o el millor arròs. Cadascun dels 'guanyadors' feia la promoció a la seva manera però sempre el fet de comprar-ne/consumir-ne un/una suposava que te'n donaven un/a altre/a igual. Hi havia 14 dies per portar-los a la pràctica, i tot i les ganes al final només n’he pogut fer 9 (+ 1 que vaig cedir als meus pares)
• Divendres 8: La millor tapa: Els calamars a l'andalusa de Casa Lolo. Estalviat: 6€. Despeses extra: 40€ (Entrava la tapa però no la resta de tot el que vam endrapar). Companys de fatigues: David, Pablo, Núria, Pep i Ariadna. Un lloc molt recomanable prop del Camp Nou, amb molt bones tapes i només cervesa Moritz. Ja el coneixia i per això no em va importar repetir.
• Dissabte 9: El millor pa de Can Turris. Estalviat: 1'8€. Sense despeses extra perquè vaig tancar els ulls per evitar temptacions. El pa estava molt bo però per mi una mica massa torradet... Sóc de les rares que estan en contra d'allò de: "que me'l pot donar ben torradet?". Companys de fatigues: Pep
I durant la setmana ja no va haver res més perquè em sabia greu sortir a sopar per la nit i deixar l'Ariadna a casa els meus pares quan ja hi havia estat molts dies,així que el gran esprint ha estat durant els 6 dies entre el dissabte 16 i el dijous 21
• Dissabte 16: Com en una mena de tour, la primera etapa va ser: El millor croissant de Baixas. Estalviat: 0’95€. Despeses extra: 3€ (estan molt bons però són molt petits, així que en vaig comprar d’extra). Companys de fatigues: Pep i Ariadna
• Després de deixar el cotxe a casa, vam baixa al mercat de Sant Antoni per veure la passejada de gegants. D'allà, agafant el carrer Hospital ens vam plantar a fer la segona etapa. La millor botiga de discos: Wah-Wah. Preu estalviat: 12€ (discos comprats: Disintegration i BSO The Jungle Book). Despeses extra: 20€ (Ara que el Tió m’ha portat un plat de disc i puc comprar vinils em va venir molt de gust quedar-me amb el Doolittle de cara al concert de Pixies del Primavera Sound). La veritat és que cal hores per remenar i no m'hi vaig poder dedicar ja que l’Ariadna deia que no li agradava la música que sonava. Companys de fatigues: Pep i Ariadna
• I seguint el carrer Hospital vam arribar a la Rambla per fer el millor gelat: Maximum 1940. Estalviat: 2’4€. Sense despeses extra. Dues terrines, una de xocolata per l’Ariadna i una altra de maduixa i iogurt per mi. Molt bo, però potser m’hagués entrat millor a l’estiu. Companys de fatigues: Pep i Ariadna
• El millor arròs: Can Solé. Estalviat: 30’26€. Despeses extra: 50. L’arròs boníssim però els plats per acompanyar-los bastant cars, és un restaurant força car. L’anècdota va ser que va marxar la llum (per sort quan ja havíem gairebé acabat) i es va omplir de fum, no podien fer cafè i tampoc el compte. Finalment el van fer a mà. Companys de fatigues: Ramon, Geni, Gemma, Joana, Pep i Ariadna

• Diumenge 17. La millor terrassa: L'Orangerie. Estalviat: 58€. Despeses extra: 7€ (algun extra per les nenes). Quina llàstima el dia que vam agafar perquè el lloc és extraordinari, amb luxe però sense embafar. I el brunch amb cava dels diumenges és una manera de sentir-se VIP. Companys de fatigues: Ramon, Geni, Gemma, Joana, Pep i Ariadna

• Dimecres 20. El millor gintònic: Tirsa. Estalviat: 7€. Despeses extra: 16€ (un cocktail és poc :-). Feia molt que hi volia anar, però com cau força apartat, sempre m’acabava fent mandra. Finalment l’excusa del 2x1 del gintònic va ser perfecta per atansar-nos-hi amb cotxe. Gairebé vam ser els únics clients de la nit i això va permetre rebre encara més atencions de les que ja es reben en un local d’estil clàssic però on et sents molt a gust. Abans del gintònic (el primer de la meva vida, perquè no m’agrada la tònica, però si tots fossin com aquest...), un Gin Cooler, boníssim i que si te’l prens a l’estiu amb set, t’entrompes segur. Companys de fatigues: Marc
• I com a traca final. Dijous 21. El millor plat japonès: Onsen tamago a l'Icho. Estalviat: 55€. Despeses extra: 25€ (les begudes que no entraven). M’havien recomanat molt aquest restaurant (tot i el preu) i em va encantar. Sobretot el plat estrella... No sé si s’ha de menjar però jo em vaig fotre tota la closca del cranc (és tova, no penseu que sóc un animal). Segur que hi torno... com a mínim a la barra de sushi. Companys de fatigues: Pep

I em vaig quedar molt amb les ganes de fer el millor esmorzar de forquilla i la millor hamburguesa. Per cert per mi el 2x1 ha estat un 9 de 9, però als meus pares el tema Velódromo els va semblar una mica escàs. Suposo que haguessin preferit pagar 35€ enlloc de 25€ i halar una mica més.
PD: Volia posar com a títol de l'entrada 'El Lluís vol els Azucarillo Kings de teloners dels Pixies' però com encara no li he fet el grup al facebook, i ningú excepte ell hagués entès la relació amb els 2x1 del Time Out... s'ha quedat amb un títol més entenedor
PD2: Ahir va morir Jean Simmons i em sembla que el millor homenatge que se li pot fer és veure 'Cara de ángel (Angel Face)', si teniu oportunitat, que fa poc no vaig incloure una llista de facebook sobre pel•lícules que m'havien impactat, però que va entrar en els comentaris posteriors. Pensava que no havia vist massa coses d'ella però repassant la filmografia he recordat: 'Cadenas rotas (Great expectations)', 'Ellos y ellas (Guys and dolls)', 'Mujeres culpables (Until they sail)', 'Espartaco (Spartacus)', 'Donde reside el amor (How to Make an American Quilt)' i els episodis de Norte y Sur

Le penseur

2009-12-29T20:09:00.012+01:00

L'altre dia la meva germana va penjar al Facebook una foto que s'havia fet amb 'Le penseur' de Rodin a Rambla Catalunya. Amb la meva, sempre retorçada, associació d'idees vaig anar a parar pensar en la seva altra obra 'Le baiser' i d'aquí a l'altre petó escultòric de Brancusi i encara més a la meitat de la carpeta que vaig dedicar al petó en l'art, en un dels cursos de la facultat. I tot i que encara la tinc, reprodueixo aquí les obres que hi vaig posar, esperant que me n'amplieu la sèrie.

En un costat hi havia l'aspecte fosc: una foto de Robert Smith, que tot i que no té res a veure amb un petó, els seus llavis malpintats de negre podien haver donat molt de si; una foto del meu amic Matute en una sessió que van fer en B&N dins d'una casa abandonada; tres retrats en B&N de la colla d'Andy Warhol i la portada del K7 amb el single Interlude cantat per Morrissey & Siouxie (i que jo vaig fer posar sí o sí al vídeo resum del casament)
En l'altre costat vaig fer una tria que es deixava, per exemple, 'Le baiser de l'Hotel de ville' de Doisneau. Una fotografia divina que per molts anys semblava robada a uns amants i que recentment es va descobrir preparada (sense que això li tregui ni un tros de bellesa). Però hi ha moltes obres i en aquell moment vaig agafar les que em van ser més fàcils de trobar (no és com ara que cercant una mica per internet pots trobar les coses més estranyes). Clar que també podia haver posat el petó de Times Square que anys després vaig emular al costat de l'escultura.

Hi havia dues obres de Rodin: Le Baiser i The eternal idol (aquesta pur erotisme)...

Rodin era en aquells moments el meu escultor preferit i encara ara està força amunt en el rànquing, però com a conjunt d'obra admiro ara de manera profunda Brancusi, ja que la primera vegada que vaig veure el seu 'Le Baiser' vaig entendre que mai ningú podria dir tant sobre l'amor amb tanta simplicitat i d'una forma tan meravellosa. Per mi explica l'amor com ha de ser, donant-ho tot però simple, sense complicacions. I tenir la sort de veure una exposició al Guggenheim de NY i veure-la en directe no va fer més que confirmar-ho.

Dins les esculptures no podia faltar el neoclassicisme d'Antonio Canova amb la bella 'Psique reanimada por el beso del amor', una història d'amor (Eros i Psique) tan dramàtica que només un petó expressat en aquest marbre pot salvar-la.

Però moltes vegades un petó acaba en alguna cosa més, així que no podia faltar el sexe del kamasutra en les meravelloses escultures en pedra dels temples de Khajuraho...

I dins la pintura, evidentment el meu petó preferit, 'Der Kuss' de Klimt, del qual només vaig poder posar una escena ampliada perquè sinó m'hagués ocupat tota la carpeta...

I una raresa, 'Le petit baiser' de Jean Dubuffet, una obra pictòrica d'un pintor-escultor molt més conegut per les escultures fantàstiques com la que podeu veure a la plaça del Chase Manhattan Bank de NY.

La tria, com tot el que s'ha de seleccionar, és imperfecta però en aquell temps, molt marcada per les possibilitats d'aconseguir certes imatges. I segur que per molts amics amb massa importància d'un tipus d'art que diuen no entendre, però l'art no s'ha d'entendre, s'ha de sentir, i no necessito que sigui figuratiu per entendre'l (tot i que aquí tot és figuratiu :-)

PD: Hauré de seguir parlant d'art, m'adono que em fa viure, que em permet emocionar-me, cosa que el cinema no aconsegueix darrerament.

El caganer

2009-12-15T23:15:00.000+01:00

Boníssima!!

3 en 1 o 1 en 3 (Crònica de 3 moments musicals)

2009-12-06T22:03:00.006+01:00

3 concerts en una setmana o una setmana amb 3 concerts... Crec que mai havia fet això (festivals a part) però així va ser la setmana del 21 al 28 de novembre: 21 de novembre Depeche Mode, 24 de novembre Muse, 27 de novembre Owned. Els vaig veure en ordre descendent a nivell de fama però fins i tot l'últim, tot i ser un concert en el marc d'una festa major tenia ingredients que em permeten fer una crònica conjunta de semblances i diferències:

L'aforament: en clar sentit descendent, des del ple gairebé absolut de DM (tot i ser el segon dia), al gairebé ple de Muse (tot i competir amb el Barça-Inter i un canvi d'escenari i dia) i al reducte d'incondicionals i groupies (:-) del concert d'Owned.
Els teloners: No els vaig veure ni al primer ni a l'últim concert (tot i que tampoc és que fossin teloners, sinó companys d'escenari), i sí al segon, però Biffy Cliro em van agradar molt més al Summercase (mola veure com el tio es mou i envia la suor per tot arreu)
L'efecte 'fideuà': Quan el Marc C. em va preguntar per l'efecte 'fideuà' a Muse, vaig tenir que fer servir el Google (em sorprén que això es pugui escriure en un diari seriós:-)... Crec que tots dos concerts van patir en excés de l'efecte, que a hores d'ara a més de fideus (braços) té també cloïsses (les càmeres). Abans s'aixecaven els encenedors en els moments àlgids, ara és una constant. A Owned vam patir més aviat l'efecte sushi, que vindria a ser les convulsions per l'ingesta de wasabi (sobretot patides pel Pol), i en el meu cas en escoltar els covers de Pixies.
La posada en escena: Tot i les limitacions del Palau Sant Jordi, tant Muse com DM van lluir-se però per mi en el primer cas va ser espectacular, apoteòsic i molt elegant (si un escenari de rock pot ser així considerat). El que em va encantar en tots dos casos van ser els live vídeos amb qualitat tant HD que semblen antics... Res a dir d'Owned, l'escenari no donava per més... però les llums van donar prou com per fer fotos prou bones
El cost de l'entrada: Que els artistes no guanyen amb l'edició de CD està molt clar amb el preu de les entrades... Sí que hi ha molt per pagar, però ja s'està convertint en un tradició pagar com a mínim 35€ per un concert (i em foto negra si llegeixo allò de costos de distribució...), així que el millor el concert d'Owned, tot i els 16€ del taxi de tornada.
Les birres: Si l'entrada és cara, el tema birres ja és espectacular... 10€ una birra (per molt de mig litre que sigui) en el concert de Muse... Almenys a Owned la barra d'Esquerra era a preu popular (també el bar del costat :-)
El concert: Deu ser l'únic punt en què hi ha unanimitat... tot i les diferències entre els tres grups, em van agradar els 3. DM no els havia vist mai, i Muse i Owned era la segona vegada.
Es cantant: Per ser cantant cal tenir un feeling especial. Dave Gaham és un monstre de l'escenari que a la seva edat encara és capaç de mostrar múscul; Matthew Bellamy em va sorprendre ja fa molts anys a Benicàssim (aquell FIB del 2002 per veure The Cure) i és un veritable showman... I l'Adolfo, té un convenciment sobre l'escenari que augura bones coses... però no cal que sempre posi cara d'estar patint :-)
La resta de grup: aquí tinc una debilitat pel baixista d'Owned, però és el que passa quan el pateixes gairebé cada dia de l'any (i a més té menys panxeta que el de Muse :-)... Molt bons els bateries, i què dir dels guitarres, sobretot aquest Pol que com no vigili es fotrà qualsevol dia de dalt a baix de l'escenari.
La canya: Aquí hi ha un clar moviment ascendent... La potència de so no era la mateixa, però ja et dic jo que els veïns de Sant Andreu se'n recordaran d'aquest concert :-)
La durada: 2 hores, 1.30 i vés a saber quan (per les interrupcions tècniques), prou hores de música... per una temporada :-) Seriosament de la durada dels concerts només tinc un què, la poca gràcia dels bisos... S'acaba el concert però ja saps que l'allargaran fins arribar al promès. Abans els bisos venien a ser un regal per la bona feina feta. Ara hi ha bisos perquè n'ha d'haver... Menys pantomima JA!
La companyia: A mi no m'agrada anar sola als concerts, així que sempre em busco bona companyia. En aquests concerts també... Alguns van repetir de concert (com a públic o com a star), d'altres no, però un concert t'agrada més si els que estan amb tu també el disfruten. Això sí, en cada concert, com a la feina, hi havia un Marc (sou la plaga!!!) i en l'últim tres, un a dalt i dos a baix (i no penseu malament :-)
Les fotos: S'ha acabat allò de no portar la càmera de fotos al concert per si no es pot entrar. En tots tres concerts vaig poder fer fotos i vídeos a cor que vols. Les millors, les d'Owned. No hi ha res com conèixer-los per poder agafar primera fila.

PD: Primavera amb Pixies i The XX (+ Pavement)... MJ confio en ti... Este año no fallo :-)

Talent de la casa

2009-12-02T12:07:00.005+01:00

Ahir el Messi va guanyar la Bota d'Or i va dir que se sentia orgullós de ser el primer futbolista de la cantera en guanyar-la.
Però ell no és el primer de la cantera amb que es mereix un reconeixement. Catalunya sempre ha estat una terra de gent (de naixement o d'adopció) emprenedora, visionària i amb talent... Per això és motiu d'orgull poder felicitar la Macarena i l'Anna (El Delgado Buil) pel seu premi “Barcelona és Moda” a l'empresa emergent, perquè quan es reuneix talent, treball, inteligència i a més a més simpatia i modèstia, arriben els fruits (ja tocava un reconeixement des d'aquí després dels èxits a Pasarela Cibeles).

Us passo l'entrevista que els va fer la Bibiana Ballbé a Ànima, on estan fantàstiques (llàstima que durés tan poc)

PD: Macarena, a veure si em passo a provar-me (i si em queda bé comprar-me) la faldilla que portaves tu... que veig que té molts pretendents

PD2: Si arriba un dia que feu desfilar als vostres coneguts, jo em demano el vestit de núvia i el passejo per Barcelona :-)

Si fuera... (llegir 'a la Carrà')

2009-11-18T21:24:00.011+01:00

Pensava que només tenia una adicció confessable, les pel·lícules, però en tinc una altra relacionada, les sèries. A dia d'avui, i gràcies al DVD enregistrador, en segueixo 10 a la setmana. Algunes han acabat fa poc la temporada (sempre parlant del Digital; no descarrego res i no és pas per convicció, sinó per no embogir definitivament) i d'altres la començaran, però és un bon moment per fer un 'Si fuera...'
<>Les que estic veient:

Si fuera... Miénteme seria... una microexpressió de sorpresa (Lie to Me, Fox, veient la 1a temporada). O com un gran actor com és Tim Roth no li cal fer el goril·la per estar genial.
Si fuera... The Beast seria... Ellis, per estar 'really, really hot' [noies us recomano buscar a Google imatges Travis Fimmel] (The Beast, C+, veient la 1a temporada). Per veure l'últim treball de Patrick Swayze (els últims capítols es veu bastant afectat).
Si fuera... Daños y perjuicios seria... una advocada d'èxit, la dolenta, la més dolenta o l'encara més dolenta (Damages, C+, veient la 2a temporada). Trames complexes amb un ús incremental del flashforward.
Si fuera... FlashForward seria... un altre món és possible (FlashForward, AXN, veient la 1a temporada). Podem canviar el nostre futur? Si us va saber greu que el Charlie morís a Perdidos aquí el podeu recuperar.
Si fuera... Fringe seria... el calb que tot ho observa (Fringe, C+, veient la 2a temporada). Perdidos és una paranoia, però això és l'increïble. Molt millor la sèrie a partir de la meitat de la 1a temporada. A més puc veure el meu actor preferit de 'Dawson crece' (sèrie de 'quinceañeros' que em flipava)
Si fuera... Dollhouse seria... una impromta de cantant, la meva gran frustació (Dollhouse, Fox, veient la 1a temporada). Algú s'oferiria voluntari per ser alienat i convertit en personatge per satisfer les il·lusions d'altres?
Si fuera... 5 hermanos seria... una republicana al llit de Rob Lowe [no em sento capaç de ser la Calista, no m'agrada gens, però ell m'agrada massa encara:-)] (Brother & Sisters, Fox, just acabada la 3a temporada). No existeix una família així però és genial.
Si fuera... Ganando el juicio seria... l'advocat milionari d'ofici per vocació (Raising the bar, TNT, veient la 2a temporada). Per veure el noiet ros de 'Salvados per la campana' com a abnegat advocat d'ofici. Es pot separar feina de plaer? Ells ho fan, lluiten a l'estrada i prenen copes plegats.
Si fuera... Gossip Girl seria... un dels xulíssims minivestits de la Serena (Gossip Girl, Cosmo, veient la 2a temporada). El glamour de l'Upper East Side o la bohèmia de Brooklyn?
Si fuera... El mentalista seria... mentalista (The mentalist, TNT, veient la 2a temporada). Un tio ben estrany que resol casos sent a 'pain in the ass'

<>Les que han de tornar (algunes aquest mes, altres el mes que ve i moltes per al 2010)

Si fuera... True blood seria... una proveta de sèrum 'V' per veure l'efecte en la gent (True blood, C+, esperant la 2a temporada). Admetrieu els vampirs a la vostra vida de cada dia si no s'alimentessin de sang humana.
Si fuera... Los Tudor seria... Tomas Moro, a hores d'ara ja amb el coll tallat, però l'únic sincer amb el rei (The Tudors, C+, esperant la 3a temporada). Sexe, història, sexe, història, sexe, història...
Si fuera... Perdidos seria... un altre, sempre un altre que pogués despistar-ho tot (Lost, Fox, esperant la 6a temporada). La sèria que fins i tot ha fet comportar al Lluís com un adicte.
Si fuera... Héroes seria... Nathan Petrelli, no perquè m'agradi el seu personatge, però és que m'encantaria poder volar (Heroes, Sci-Fi, esperant la 4a temporada). Si et despertessis amb un superpoder quin voldries tenir? (Superfollador no és un poder :-)
Si fuera... Dexter seria... un ganivet esmolat (Dexter, Fox, esperant la 4a temporada). A més d'una gran sèrie, els millors títols de crèdit en anys.
Si fuera... Weeds seria... la fulla de marihuana que s'escola en cada principi de capítol (Weeds, C+, esperant la 5a temporada). Molt divertida, planteja un curiós dilema sobre el món de la droga.
Si fuera... Californication seria ... la mà que bufeteja Hank Moody (Californication, Fox, esperant la 3a temporada). Una altra sèrie on el sexe és el més important de tot.
Si fuera... Mad Men seria... un got de whisky o una cigarreta, sempre presents (Mad Men, C+, esperant la 3a temporada). L'entorn laboral que més m'agrada, la publicitat, en l'època que més m'agrada, finals 50, principis 60

<>Les que ja han acabat per sempre. N'hi ha moltes a recomanar, però just ara ha acabat una que immerescudament no tindrà continuació. Si voleu només veure 13 capítols sense final tancat, us la recomano

Si fuera... Kings seria... les papallones taronges que es posen sobre el cap de David per mostrar el relleu real. (Kings, Fox, 1 temporada ) O com la monarquia, autoritària o no, encara no està feta per l'audiència americana. O potser adonar-se que les guerres amb esperit comercial s'assemblen massa a les provocades pels USA?

PD: Xulo, xulo... Estrenen el mes que ve des del començament a C+2, una de les sèries que m'havien recomanat des de fa temps: A dos metros bajo tierra (que després va fer True Blood)

The XX vs Hermanas Borràs

2009-11-11T22:52:00.007+01:00

Dilluns va ser una nit especial. Per primera vegada en molt de temps anava a un concert en petit format, a veure un grup cridat a ser la revelació de la música alternativa (o com li vulguis dir, però el que està clar és que no són el relleu de David Bisbal). Em van passar pel cap els records d'aquells concerts dels 90 on vam descobrir grups: Blur al Zeleste 2 (ara Razzmatazz 2), concert gratuït d'Smashing Pumpkins a l'Apolo i tants d'altres... però en aquest cas em sentia com una nena amb sabates noves diposada a disfrutar de la seva música amb tots els sentits.
I curiosament els teloners eren Extraperlo, el disc dels quals m'havia regalat el David pel meu cumple. Així que en un sol concert podia conèixer les últimes novetats que m'havien fet arribar (i no sabeu com agraeixo a gent com el Marcos, el David, el Marc que em donin a conèixer grups...) i a sobre amb una companyia esplèndida.
Anem a fer un compte enrere dels moments més destacats de la nit (i és només una numeració, no una gradació):

10. La calvície és símbol de potència sexual... La frase és del Marcos quan la meva germana es queixava al bar preconcert que tots els de la seva edat ja tenen una bona zona d'aterratge... Sense comentaris.
9. L'obsessió dels tres per les semblances: que si ella és com la filla de Californication, que si ell em recorda al Marc Almond (quan era jove), que si aquesta cançó té una tirada a Chris Isaak, que si aquesta cançó és com un 'polvo'... Sembla que només sabem opinar per comparació... però la veritat és que és un joc ben divertit.
8. Un públic més madur del que em creia, força guiris i més d'un notes, com el que un cop acabat el concert i mentre sortíem li diu al seu company: 'Este concierto ha sido como lo del Marqués de Esquilache, todo para el pueblo pero sin el pueblo'. I l'altre li contesta: Sí, puro 'esquilachismo' [Per cert Carles, com sempre, tenies raó, és la frase resum del Despotisme il·lustrat]. I després algunes crítiques diuen que estava ple de modernillos cridaners... que coi!! estava ple d'intel·lectuals :-). I per cert, com creix la gent, quins tios més alts... no havia manera més que de veure una mica dels capets dels cantants, i de tant estirar el coll se m'ha empitjorat la contractura
7. I al crit de 'Bañadores', t'entren unes ganes boges que torni a ser l'estiu... pur pop tropical o l'etiqueta que els vulgueu posar... perquè Extraperlo no és un grup fàcil d'etiquetar, perquè les seves cançons sonen a platja, les seves lletres a veritat i la seva imatge a... tot el contrari.
6. El so, bastant defectuós per a Extraperlo, ja que semblaven uns Planetas als qui no s'entén res del que diuen. Tampoc la sonoritat de la sala era la ideal per a The XX, especialment en el seu moment més shoegaze.
5. El 'moquillo' de la cantant que al més pur estil U2 al Camp Nou, va obligar a començar de nou una cançó... però aquests nois tan joves ja tenen unes taules que els van permetre fer un gran concert tot i tenir la baixa de la segona guitarra.
4. Guerra al tabac. Increïble arribar a casa d'un concert sense pudor a tabac. Uns 'segurates' molt eficients (i crec que amb un implant de detector de fums) tallaven qualsevol intent d'encendre una cigarreta.
3. L'espera desesperant d'un bis que no va arribar, possiblement no per falta de ganes d'ells, sinó pels encarregats de la sala. No tenen més que les cançons del seu únic LP però no ens hagués im portat repetir-ne alguna: digue-li Stars, digue-li VCR...
2. La poca confiança en mi a les copes postconcert. Desconcert inicial en veure un Bracafé, sorpresa en baixar unes escales, calidesa a l'entrar a una sala on sí es podia fumar, entusiasme al prendre el Pisco Sour (que la meva germana va conèixer a Xile) i aprovació final vist l'ambient del dilluns. Molts ja ho sabreu, parlo de la cocteleria Milano.
1. Sexe... i és que les seves cançons em van semblar molt sexuals, i tot i que no poso música quan faig l'amor... de fer-ho, posaria qualsevol d'aquestes cançons fosques però càlides, sobretot pels contrastos de la veu masculina i femenina.
0. Crec que després de l'expectació creada i tot i la baixa van estar més que a l'alçada. Així que quedeu-vos amb aquest nom: The XX... us els recomano
Al final no he fet cap crítica, perquè no hi ha res a criticar, a mi em van encantar... I tampoc sé utilitzar el vocabulari dels crítics musicals... A mi les coses o m'entren o no m'entren :-) [Ja hi ha blogs i revistes musicals on podeu llegir crítiques del concert]

PD0: Sí, era l'últim concert... però de la gira europea...
PD1: Per cert el títol de l'entrada és la frase que va posar el Marcos al Facebook per dir que anava amb nosaltres al concert... No us podeu ni imaginar els comentaris que va haver :-)

PD2: El vídeo és lamentable, però la foto amb la càmera del mòbil més, així que les fotos estan agafades de la web http://www.indienauta.com/

Sense Sitges però amb cisternes...

2009-11-01T20:13:00.006+01:00

Aquesta frase és un estúpid acudit que només poden entendre els que han treballat al SIR però em servei xper titular l'entrada sobre les pel·lícules que no vaig poder veure a Sitges (aquest any el tema 'canguril' de les àvies i la no preparació pel fet de ser una setmana després d'arribar de Nàpols ho han evitat). Però tinc bons espies, el principal dels quals el Pablo, que com va visualitzar-ne 25, va poder triar les millors per ell. Així que amb el seu permís el cito textualment:

Entre las 25 películas que he visto, las mejores fueron: Moon (la ganadora), Pandorum (mezcla de Alien 3 y Horizonte final muy interesante), The Road (gran Viggo Mortensen y futuro apocalíptico de total depresión), Celda 211 (motín carcelario con un inmenso Luis Tosar), The Orphan (Niña diabólica en película muy bien hecha) y Carriers (lástima que cambiaran el final original). En plan más "friki" divertídisima película Noruega "Dead Snow" sobre !ZOMBIES NAZIS!. Aplausos generalizados y risas entre las 3:30 y las 5:00h de la madrugada (Tiene mérito a esas horas,je,je). No he enganchado ningún tostonazo por suerte. Este año el nivel ha sido superior al del año pasado y por primera vez no ha llovido ni un sólo día y una temperatura casi,casi veraniega.

Sobre The Road m'ho va confirmar la Geni. I me n'alegro, tot i que em sorprèn, perquè sí he llegit el llibre i apart del desassossec que provoca, no el vaig considerar gens cinematogràfic... Una que sabe!! jajaja. Per cert, 3 de les que recomana el Pablo ja podeu degustar-les al cinema. Per la meva banda vaig fer el meu propi Sitges veient força pel·lícules aquella setmana, algunes de les quals han estat al festival o hi podrien estar... I com fa molts dies (n'he vist només 84 des d'aleshores) que no comento pelis que he vist, faig un resum de les millors (o destacades per una altra raó):

28 semanas después (28 Weeks Later): Pitjor que la primera però bastant interessant dins del cinema d'infectats i diria que bona incursió de Juan Carlos Fresnadillo en les majors.
Más extraño que la ficción (Stranger than Fiction): Títol bastant surrealista i inclassificable que posa al seu director com un dels més prometedors de la dècada.
Zodiac (Zodiac): Un boníssim thriller inspirat en un assassí en sèrie mai descobert i que a més compta amb la presència d'un dels meus actors talismà: Robert Downey Jr.
El último rey de Escocia (The Last King of Scotland): Terriblement ben interpretada, un calfred recorre el cos en les escenes més cruentes de la pel·lícula. Una biografia per mostrar molts dels mals patits per Uganda.
Control (Control): Una altra biografia, en aquest cas de Ian Curtis, que intenta mostrar els motius del seu suicidi. Evidentment, destaca la BSO i la fotografia en B/N.
Rocky Balboa (Rocky Balboa): Ja vaig comentar que no havia vist més que una pel·lícula de la sèrie i no pas la primera... Tot i estar molt atrotinat físicament, la pel·lícula és una bona reflexió sobre l'èxit i l'ocàs dels esportistes.
Once (Once): Una pel·lícula senzilla sobre la música, les persones, el trobar una ànima bessona. Amb una de les cançons que en els últims anys sí ha merescut l'Oscar. La recomano especialment un dia que tingueu els sentiments a flor de pell.
El truco final (The Prestige): Duel interpretatiu, emoció, misteri, època. Una bona barreja del director d'una de les pel·lícules més impactants del començament de la dècada, Memento.
Diario de un escándalo (Notes on a Scandal): En aquest cas duel femení, en una història on domina la gelosia. Curiositat: La meva ment sempre tan vívida en els somnis, em va fer somiar una història similar, que em penjava d'un cambrer surfista que resultava tenir 15 anys... Sense comentaris.
Death Proof i Planet Terror: Divertidíssimes pel·lícules de sang i fetge dels dos 'niños malos' del cinema actual. Veig que cada vegada m'agraden més les pel·lícules inversemblants.
Kill Bill: Vol. 1 i Kill Bill: Vol. 2: Sí, sí, en un parell de setmanes em vaig actualitzar una mica de Tarantino. Sota el meu punt de vista molt millor la primera que la segona. La cançó 'Goodnight Moon' de la BSO m'acompanya tots els matins (la tinc d'alarma) des de molt abans que veiés la pel·lícula, com a record d'una vetllada genial.
Up: A hores d'ara, i dubto que canviï, la millor pel·lícula de l'any. Pur sentiment i emoció a flor de pell, no hi ha millor manera de mostrar l'amor entre dues persones que en el recull d'imatges de l'Ellie i el Carl.
Carmen Jones: Peculir versió de l'història de Carmen on es mostra fins a quin punt pot arribar l'amor malaltís. De tota manera no sé si fins i tot és més dura la biografia de l'actriu, que podeu veure a 'Dorothy Dandridge'
4 meses, 3 semanas, 2 días (4 luni, 3 saptamâni si 2 zile): Aquesta cal que l'agafeu en un dia optimista perquè sinó us ensorrarà. Sense cap concessió al sentimentalisme, narra de forma molt dura com aconseguir un avortament quan aquest és il·legal.
300: Tot i que em va agradar bastant l'estètica i el disseny de les lluites, vaig trobar molt poca empatia amb el protagonista.
Shoot 'Em Up: Qui la vegi després de les meves lloances dirà que no n'hi ha per tant, però és pura adrenalina, el Clive Owen està genial, i per mi hi ha un dels polvos més canyeros de la història del cinema (com a mínim un dels menys factibles en el món real)... i per als tios, la partenaire és la Monica Bellucci.
Resacón en Las Vegas (The Hangover): Tot i ser un peli que decreix en intensitat és una de les més divertides dels últims temps (que fer riure és molt més complicat que fer plorar), a més dormen a l'hotel que vam estar en la nostra honeymoon, i té en el personatge de l'Alan una perla de frases cèlebres. Per cert, la vaig veure als Icaria i només estàvem un noi i jo... Els dos partint-nos alhora.
[REC]: Gairebé a l'hora que preestrenaven la 2a, estava jo encara intentant saber qui és la nena Medeiros. Un altre tema d'infectats que em va fer pensar en: si passés una infecció massiva d'aquestes zombístiques (olé adjectiu pillat al vol) preferirieu ser dels primers a caure i no preocupar-se més o quedar dels últims intentant ser un heroi sense futur?
El ultimátum de Bourne (The Bourne Ultimatum): Per mi la millor de la saga, els primers minuts són pur cinema d'acció.
El orfanato: Crec que el cinema espanyol està fent una bona especialització cap al cinema de terror (visual o psicològic) en els últims anys i sinó repasseu la meva llista i la del Pablo.
Hairspray: Un musical molt divertit i molt menys escatològic que la versió de John Waters amb la immensa, en tots els sentits, Divine, i aquí amb un immens John Travolta.
Toy Story: Tretze anys després però en versió 3D. La pel·lícula no ha perdut ni un tros de genialitat (l'Ariadna no es va moure ni un sol moment de la butaca tot i les ulleres) però el 3D està poc aprofitat. Si us recomano, almenys pel tràiler que van fer, veure Alice in Wonderland en aquest format, però haurem d'esperar per al març del 2010.

I com sempre m'he passat... I jo que em tenia per una bona resumidora :-)

PD: Si voleu saber l'acudit. Hi ha un mòdul en el projecte en el que estic (SIR-Sistema d'informació ramadera) d'enregistrament d'elements del sector lleter, entre ells sitges i cisternes (Els de l'Escrich són bastant més bons)
PD2: I encara em queda parlar un dia sobre sèries
PD3: Sí, he fet una petita renovació d'imatge en el bloc... ja m'havia cansat del verd

Ad, joke or truth?

2009-10-22T22:22:00.006+02:00

Fa un parell de setmanes va aparèixer aquesta tanca publicitària davant de l'empresa on treballo. D'entrada em va xocar. Diguem que ja no està molt de moda la publicitat 'expectativa', és a dir, aquella en què no se sap qui la paga fins després del segon anunci o segona tanca.

I obro parèntesi perquè en la memòria de tots (o almenys dels de la meva edat) està el mític anunci de la ONCE 'Traerá cola' , el de la cua de gent esperant, que va marcar un hit en la publicitat espanyola al ser el primer en fer servir aquesta tècnica.

Així que suposant que no sigui aquest el cas. Què pot ser? Una broma? D'entrada gastar-se diners en una tanca per fer una broma (per exemple, a un treballador de l'empresa de davant) no té massa sentit perquè si no ha variat, quan tu contractes tanques, pots arribar a contractar unes certes zones, però mai la tanca exacta. Per aquest mateix motiu tampoc tindria sentit que la persona que apareix fos un autèntic morós al qui es volgués molestar.

No obstant això el missatge és contundent i extraordinàriament realista (i si substituíssim morós per corrupte encara més), així que no pot ser un caprici de la naturalesa ni unes cares de Bélmez que han aparegut allà.

Algú n'ha vist a algun altre lloc? Teniu alguna idea? Sou els autors? Es desvetllarà el secret o canviaran de tanca i posaran un anunci de un cotxe que no tindrà cap lligam i ens quedarem amb un pam de nas?

Sóc una exhibicionista

2009-10-12T15:34:00.012+02:00

Aquesta serà sens dubte l'entrada més egocèntrica i autoaduladora de totes les que he escrit fins ara. Però per una persona poc acostumada a les 'floretes', girebé mig any d'afalacs fa créixer, i molt, l'autoestima, sense cap necessitat de llibres d'autoajuda... :-)
I el truc és ben fàcil, perdre els 5-6 quilets que no eren per mi, però que alguna mala persona m'havia cedit temporalment. I com molta gent m'ha preguntat com, doncs us ho diré: Mètode Montignac. No entraré a explicar-lo (si algú vol em pot demanar el llibre) ni a jutjar-lo, només que a mi, sense ser estricta m'ha permès assolir el meu objectiu sense cap penúria (els qui em coneixeu ja sabeu que dieta i jo són paraules a cada cantonada del quadrilàter)... Si faig una petita confessió, el més complicat per a mi va ser reduir molt el consum d'alcohol els primers mesos, ja que entre casaments, comunions, festivales de música, sopars diversos i partits del Barça, no m'ho van posar fàcil. I com a complement una mica més d'esport: Pilates (des de ja fa dos anys), natació des de fa un any i plataforma vibratòria des de fa dos mesos (i això ho recomano fervorosament... qualsevol pot tocar-me les abdominals - només les abdominals, eh!- per veure-ho).
Ara direu, tampoc és tant 'ohquebonaqueesticitothomm'hodiu'!! No patiu que ara ve el meu moment d'estrella: vaig a fer la passarel·la d'aquests mesos amb els models més comentats que també serveixen per veure que hem fet durant l'estiu:

Model "Portes el vestit més curt del casament" i/o "Estàs espectacular": Vestit d'Etxart & Panno. Un èxit en els dos casaments de l'agost (Marco & Susana, Fede & Roser) i un altre desig acomplert, ja que feia molt que volia portar un vestit curt en una cerimònia.
Model "Doncs et queda molt bé la Palabra d'honor" i/o "I no portes sostenidors?": Vestit llarg de Mango amb cinturó comprat a Menorca. Vestit ideal pel comiat de soltera de la Susana i per anar a menjar una caldereta de llagosta al restaurant Es Pla de Fornells.

Model "Si que vas juvenil...": Samarreta i faldilla de Topshop... No en aquesta foto (aquí més aviat diria que era infantil), però el dia que m'ho van dir, calia, un concert on la majoria dels assistens podien ser fills meus.

Model "Estàs més guapa que Elizabeth Taylor". Disfressa d'egípcia. Cal dir que la família potser em té en massa bona consideració. Un altre any de disfressa per les festes majors de Gandesa (I sí, com sempre, tota la família).

Model "Mama, ets com una sirena". Biquini model Halle Berry (però a anys llum d'ella). Això és el que es diu amor de filla. O la famosa aigua del Carib a Cala Macarella.

Model "37 anys molt ben portats" o "Últimament vas molt sexy". Vestit que tan serveix per un sopar a un dels llocs més xic de Menorca (Cales Fonts) com per celebrar amb bons amics el meu aniversari.

Model "Que te tengo que ir a buscar una qué". O de com em vaig comprar una pamela a l'Accesorize de l'aeroport abans de la final de Roma... i li vaig fer anar a buscar al Javi, per no haver-la de passejar. Per cert una opció ideal per al fort sol que feia a Maó.

I després d'aquest passeig per l'exhibicionisme de premsa groga... Quin és el vostre preferit (Sí, ja sé que és difícil de triar davant aquesta diversitat però... aquí està la gràcia, com sempre eclecticisme al poder)

PD: Gràcies a la Dàcil per les web de recollit de cabell
PD2: Espero que si algun dia torno a estar tan guillada per tornar a fer una pasarel·la com aquesta pugui ja incloure el models de "El Delgado Buil" que ja estan a l'armari. Aprofito per felicitar a la Macarena i l'Anna pels 5 anys de la botiga, per la desfilada 'Majorettes' a Cibeles i per la foto a 'El País' (suplement de moda) de la setmana passada.

Fall sound o vergonya... d'escriure això ara

2009-10-04T21:46:00.005+02:00

Fa 4 mesos vaig anar al Primavera Sound i no vaig escriure res perquè amb l'entrada sobre la Champions se'm va acabar tota la força... Han anat passant els mesos i ja em feia una mica de vergonya, però com a deure moral amb mi mateixa escriuré una llisteta dels concerts que vaig veurei/o escoltar (gairebé tots a mitges com a bon festival), més que res per recordar-los.
No tenia idea d'anar al Primavera, tot i que sabia que no havia Summercase, havia anat ja al SOS 4.8 i no havia cap grup que em tornés boja, però una meravellosa proposta d'entrada VIP (i que bé s'estava assegudeta a les gandules) a bon preu que em va aconseguir la MJ em va fer canviar els plans. Així que primer de tot: moltes gràcies MJ perquè vaig descobrir cosetes interessants i vaig passar molt bones estones amb molta gent.
Dijous 28: La meva presència a Roma el dia 27 i haver dormit només 3 h, a més de la distància al Fòrum em van fer retirar-me del primer dia i haver esperar al 28 per escoltar la punyent música de My Bloody Valentine (i l'adjectiu ha estat suau pel que em van explicar els col·legues)
(Les meves fotos i vídeos són amb la càmara del mòbil i com són més aviat patètics, poso enllaços del youtube)
Divendres 29:
*17h (Auditori): Damien Jurado. Començar un divendres amb un cantautor pot ser una mica de dormir-se, però el noi canta bé i va fer un bon concert. (Suposo que el David m'hagués dit d'anar a Estraperlo, i com no hi vaig anar em va regalar el CD pel meu cumple)
*19'30h - 20'20h (Saló MySpace): Limbo Starr Orquestra i Kitty Daisy & Lewis. En aquest mini escenari com si estessis a casa, vam conèixer la revelació del festival, els germana de KD&L que amb només tres cançons ens van animar a veure el concert seu del dia següent.
*21'45h (Auditori): My Bloody Valentine. Tot i la por que m'havien posat al cos, com a mínim l'arribada i la 'colada' de més de 200 persones va ser per morir-se de riure. Amb l'avís vaig decidir posar-me els taps però el concert em va agradar encara que em vibrés tot el cos i que no calgués cantant (no se l'entenia)
*22'45h (RockdeLux): Throwing Muses. Un concert canyero per tota una senyora del rock... Jo no parava de dir-li al David si tocaria Your Ghost (una canço preciosa de Kristin Hersh), però ja veia que no quadrava gens amb el concert... Llàstima
*23'55h (Estrella Damm): Jarvis Cocker. Bon concert però preferia Pulp tot sencer. El tio a més està totalment 'skinny'. De fet vaig estar tot el concert dient-li al Marcos que em recordava els intelectuals o científics que als 80 sortien de la URSS com a refugiats polítics.
I a partir d'aquí una visita amb el Marcos pels diversos escenaris i amb massa cervesa al cos per ser molt objectiva, no obstant:
*1'00h (Pitchfork): Dan Deacon Ensemble. Primer tenia pinta de ser una ratllada, però la veritat és que tot un grup de gent dalt de l'escenari i amb molt bon rotllo (de fet semblava que d'allà anessin a la comuna a fer una orgia) va fer que m'ho passés molt bé.
*1'30h (ATP): Shellac. Només una petita estona per un concert molt dinàmic de camí cap a...
*2'00 (Ray-Ban Vice): A Certain Ratio. Digue'm que d'aquí fins que vaig sortir, la música era un acompanyament a les xerrades (endarrerides) amb el Marcos... I també la possibilitat de veure gent estirada al terra envoltada de cervesa i les coses que fan les tantes de la matinada :-)
Dissabte 30:
*19h (Ray-Ban Vice): Kitty Daisy & Lewis. La veritat és que el concert va ser genial, divertit, ballant sense parar i envenjant el vestidet de marinera d'una de les germanes (gairebé teenagers per cert). I tant em va agradar que va servir d'inspiració a un gran regal d'aniversari.
*19'45h (Auditori): Michael Nyman. Només dues cançonetes per dir que havíem estat... Evidentment bona orquestra però em va agradar més el Matthew Herbert a Múrcia.
*21'15h (Estrella Damm): Neil Young. I aquí el protagonista del festival (de fet no havia alternativa a ell) que evidentment és un gran músic, però que a mi especialment no em motivava gaire... Així que vaig tirar de gespeta del VIP per veure'l tranquilament i de passada xerrar amb el David (que el pobre sí volia veure el concert)
*23'50h (RockdeLux): Deerhunter. Tot i estar xulo no comparteixo l'enfervoriment del Marcos i el Nacho, però m'ho vaig passar molt bé al concert
*1'00h (Estrella Damm): Sonic Youth. Espectacular la pàjara en aquest concert que em va obligar a fer una pausa a la zona VIP. Uns altres megaveterans amb els anys molt ben portats.
*3'00h (Ray-Ban Vice): Black Lips. Un altre concert de música de fons i uns frankfurts obligats per entrar en calor.
I com a resum, dos dies molt divertits en companyia de bons amics i amics d'amics escoltant música nova (em va faltar The Pains of Being Pure at Heart) i els clàssics que mouen masses.
PD: L'anècdota va ser que el primer dia vaig entrar un ganivet (del dinar de migdia) però en cap moment me'l van detectar.
PD2: Encara no tinc portàtil nou, espero no haver perdut l'esquena, però o em poso a escriure o explicaré les coses de l'estiu, no a la tardor sinó a l'hivern

Petits plaers a la Zona Franca

2009-09-22T23:40:00.005+02:00

Quan treballava a gedas al costat de la SEAT, a vegades deixàvem de banda el menjador i feiem excursions a la recerca de millors menús. Van ser anys dels restaurants del Consorci, dels empatxos de frankfurts i sol al Gran Via amb el Marcos i l'Emilio (DEP), del Boviscum que vaig conèixer pel Chema, i també d'aquells restaurants al Passeig de la Zona Franca: Mai Ona, Tip Top, Arlequin, La Pineda... Però mai vaig trepitjar un lloc que des d'avui s'instal·la en el meu temple personal de la bona cuina: Granja Elena (Pg de la Zona Franca, 244)
N'havia llegit elogis al Time Out però pels seus horaris (només al migdia i entre setmana) era difícil de visitar. Així que avui, aprofitant aquesta setmana de festa, hi hem anat prèvia reserva ahir (I ja que la primera idea era anar a degustar la Ruscalleda però... he oblidat reservar).
De primer: Cards guisats amb cloïsses (podeu veure la foto). És curiós perquè no m'agraden els cards (almenys com els feien a casa només bullits) però les dues vegades que els he menjat fora, han estat sublims (l'altra al Harry's Bar de Venècia en un boníssim rissotto de gambes i cards). I avui em venia de gust provar alguna cosa que no m'entusiasmés d'entrada. I l'he encertat. Però crec que en qualsevol de les opcions ho hagués fet.
De segon: Calamarsets d'Arenys a la planxa amb all i julivert. Plat senzill en què es nota la qualitat del producte amb que es treballa en aquesta casa.
Per acabar: Safata de formatges: un de cabra, un Parma i un Gorgonzola que han donat per finiquitada l'ampolla del Verdejo que hem pres.
Preu: 50€ pp, però pagats molt i molt a gust (No hem agafat pas els plats més barats, però tampoc el més car, un plat de caviar de 89€ :-)
I tot això paït amb la primera excursió conjunta amb el Pep en bicing...

PD: També hem estat fent compres a un centre comercial just enfront, es diu wala i hi ha molt material d'esport i samarretes del Barça a 60€ però també roba de carrer. És molt gran i avui no havia gaire gent.
PD2: Divendres passat vam anar a La Taverna del Clínic. Tapes molt recomanables i originals i no només les famoses braves del número 1 de Time Out (que per cert també estaven molt bones però prefereixo les clàssiques)

Your last dirty dancing

2009-09-15T08:51:00.004+02:00

Després de mesos lluitant contra un càncer terminal ha mort Patrick Swayze. Tot i ser un fet que es podia produir en tot moment, avui m'ha sorprès ja que justament ahir l'estava veient en els segon episodi de la primera temporada de la sèrie 'The beast' (C+), on interpreta un agent de l'FBI que no segueix les normes i està sent investigat. Seguirem veient la sèrie ja que va gravar tota la primera temporada.
PatrickSwayze potser no ha estat un gran actor però, especialment per les de la meva generació, va lligat a papers que em van marcar molt en la meva adolescència: Dirty Dancing, de la qual em vaig aprendre de memòria totes les cançons i que segueix sent la pel·lícula que he vist més vegades (crec que 6, de les quals 4 al cinema), i també la sèrie 'Norte y sur'.
Després també tindria dos papers molt famosos: Ghost, lacrimògena però font de revisió de 'The Righteous Brothers' i que no puc negar que en el seu moment em va agradar (crec que no ha envellit massa bé) i 'Le llamaban Bodhi (Point Break), un thriller surfero amb Keanu Reeves que fa poc vaig tornar a veure i també havia perdut molt.
Però només pels balls plens de sensualitat el trobaré a faltar.

PD: Per problemes del portàtil i a l'espera del que m'he de comprar, tinc pendents les entrades de l'estiu... però valdrà la pena esperar i veure'm amb tots els modelets :-)

9.58

2009-08-17T00:34:00.002+02:00

Crec que no hi ha res més a dir... IMPRESSIONANT!!
Usain Bolt ho ha tornat a fer... Ha rebaixat en 11 mil·lèsimes el record del món...

I vaig dir que no escriuria excepte per ell i aprofitant que estem a Barcelona a l'espera d'agafar demà el vaixell... aquestes ratlles d'admiració.

Tancat per vacances

2009-08-12T00:22:00.005+02:00

Sí, marxem de vacances

Demà agafaré el cotxe per anar a la feina i una estona després, el tren cap a Segur de Calafell i en quatre dies, de nou el cotxe... per embarcar-nos cap a Menorca.

Necessito una mica de relax que porto uns dies que estic insoportable... i a més anirà acompanyat de desconnexió de blog, de facebook i d'internet... així que... fins a la tornada, on explicaré noves tonteries, lluiré nous modelets (jajaja) i m'acostaré perillosament... fins que m'atrapin, els 37 (Per als més oblidadissos: 9/9... i si tot va bé amb alguna mena de festeta)

PD: Entrades pendents: Primavera Sound (més com a recordatori personal que una altra cosa) i casament de Marco i Susanna (un altre capritx de vestuari acomplert) i tot el que pugui sorgir en aquestes tres setmanes... (Suposo que no haurà una nova exhibició com la de l'Usain Bolt que em faci anar a un cyber)

PD2: Marc, your car is cool... and the photo is funny... thanx for the ride

Dol perico i del món del futbol

2009-08-10T01:03:00.003+02:00

Quan ahir el JM em va dir que havia rebut 2 sms d'un company seu del futbol dient-li que Jarque havia mort viag quedar en shock. Allunyats d'internet no vam poder saber gaire més que havia mort presumiblement d'un infart.

Havia de ser pare en un mes, i tenia una prometedora carrera a l'Espanyol o potser a un altre club, però la mort l'ha vingut a buscar abans del que tocava. Igual que va fer amb Puerta, dos jugadors de la final de la UEFA a Glasgow de fa 2 anys. I tot i l'impacte d'aquella mort perquè va ser en joc, aquesta m'ha deixat molt més afectada. Possiblement perquè l'Espanyol és un equip que m'és molt més proper, i perquè Jarque sempre m'havia agradat.

En moments com aquest no hi ha colors ni enveges sinó un sentiment agermanat de dolor.Així que tot el meu suport als amics pericos que estaran molt afectats per la notícia i DEP, Dani.

Bones vacances (record per als meus orígens)

2009-08-03T15:11:00.008+02:00

Us desitjo a tots que hagueu, esteu o passeu unes bones vacances a la platja, muntanya, ciutat o allà on sigueu més feliços (sofà i tele, llit i ...companyia)
I us ho desitjo amb una cançó que tot i que no té res a veure amb les vacances (però sí amb l'amor, i diuen que és durant aquestes que més parelles es trenquen :-), quan la vaig escoltar l'altre dia en una estranya festa del barri, ja vaig pensar que ilustraria aquesta entrada

A part d'això, voldria fer-vos un suggeriment per a les vostres properes vacances/excursions/sortides. Com la majoria ja sabeu la meva família (a excepció de la meva mare, ja nascuda a Barcelona) , prové de Gandesa, a la Terra Alta. Aquesta és una comarca de Tarragona, tan desconeguda que molta gent pensa que no està ni a Catalunya. Dissortadament només sembla que es conegui per desgràcies com la Batalla de l'Ebre o pel foc que va cremar part dels Ports i prendre la vida a 5 bombers. Sempre que puc en faig propaganda i amb això que ha passat crec que amb més motiu cal impulsar-ne la visita.
És una zona amb encara poc turisme, però amb ofertes molt interessants de tipus aventurer (com la V ia Verda), enogastronòmic (com la Festa del Vi que uns quants de vosaltres ja heu provat), paisatgístic (Excursions a la Fontcalda -el santuri del nom de la meva mare-, als Ports), i cultural (Espais de la batalla de l'Ebre) que permet una bona escapada tant si són dos dies com si en són 15. I amb l'afegitó que us puc fer recomanacions.

Us passo algunes webs genèriques i us he penjat algunes fotos (la primera de la dreta dels Ports des d'Arnes; la segona unes cabres salvatges que ens vam trobar):
http://www.terra-alta.org/
http://www.terra-alta.altanet.org/
www.xtec.cat/~jferre15/

PD: Especialment li dedico un molt bon viatge a Perú a la meva germana Núria

Moby is white but it's not a whale

2009-07-26T23:20:00.007+02:00

És curiós veure com la percepció de les coses permet que llegeixi la crítica d’un concert, i em plantegi seriosament si els crítics i jo vam anar al mateix. Això m’ha passat amb el concert de Moby al Palau de la Música dimecres passat (per cert dia del meu sant, Maria Magdalena). Com no vaig poder fer la crònica el mateix dia i he estat fora el cap de setmana, he pogut llegir 3 crítiques (Avui, El Periódico, Público), i encara que algunes diuen veritats, no crec que la nota general sobre el concert coincidís amb l’opinió en una entrevista a peu d’escala amb els assistents.
Així que faré un anàlisi de la crítica versus les meves percepcions (I segueix sent una crònica, perquè el meu desconeixement musical no permet fer res més):
- Afirmació número 1: ‘Oferir la mateixa actuació que hagués fet en un espai com el FIB o el Razzmatazz’. Totes les notícies prèvies deien que faria un concert intimista, reflexiu i melancònic (i això, amb el cansament que duia a sobre em feia témer un concert de roncs per la meva part), però no, Moby va començar així, tranquil, però a partir de la 5a cançó, es va passar als èxits i a portar la gent a ballar com bojos. És això dolent? Cal que un concert com el de Moby no aprofiti la bona acústica del Palau per fer vibrar a la gent? Cal que s’ajusti al guió que havia venut?
Tots els que estàvem allà vam disfrutar de l’energia i vam aplaudir sense parar.
L’únic que diria jo és que li posin el ‘set list’ amb lletres més grans, que es tornava boig mirant quina era la propera cançó!!!
- Frase número 2: ‘Sense contiuitat argumental en l’enllaç dels greatest hits’. Això és un llibre, una pel·lícula o un concert? Si llibres i pel·lícules sense continuitat argumental triomfen, perquè n’ha de tenir un concert? No conec prou la discografia de Moby però si en ella hi ha canvis d’estil, no els pot també traspassar en el concert? Algú havia vist alguna vegada els K7 que em feia als 90 amb els hits indies? Tampoc tenien continuitat argumental (Què hi ha en comú entre ‘Take the skinheads bowling’ i ‘Your ghost’?) però a mi m’encantaven (I m’encanten!!!)
- Frase número 3: ‘Ni una sola menció a ‘Last Night’ o curiositats de qualsevol tipus, més enllà de la versió de ‘Walk on the wild side’’. Què és el que volen, que s’hagués disfressat d’un zombi de ‘Thriller’ i n’hagués fet una remescla amb ‘Natural Blues’? Deixem JA en pau al pobre Jacko amb els suposats homenatges. Cal fer coses originals en un concert? Potser si les fas, passes a la història com Jimi Hendrix a Woodstock tocant l'himne dels EUA. Però crec que ha arribat a un punt que els artistes fan veritables tonteries per semblar originals i a la gent li importa un rave. A la gran majoria ens va agradar molt com va quedar i si algú volia una altra cosa, que convidi a Moby a casa seva i que li toqui en acústic.
- Frase número 4: ‘La posada en escena i les formes ens van recordar el pitjor Moby que coneixem’. La meva sort o potser desgràcia és que només en conec un de Moby, i tant en disc com en concert (i encara més en concert) m’agrada moltíssim. Si alguna vegada el torno a veure podré ser capaç d’avaluar si aquest és el pitjor Moby. Posada en escena? El Palau té molt bona acústica (i moltes recambres per amagar diners, diuen) però Domènech i Montaner no va pensar en poder-hi plantar plataformes per volar per sobre del públic. Què hi farem no era un home amb visió de futur!
- Frase número 5: ‘Per entregar-se a un talós instrumental sense personalitat […] més propi d’un grup de pop sofisticat sense ànima’: Deixe-m’ho córrer… deu ser que cada vegada m’agrada més el guitarreo canyero… Tothom té vicis ocults…
- Frase número 6: ‘Difícil trobar les set diferències entre el novaiorquès i els seus músics i una formació de versions qualificada’. Sort que en la resta de la frase salva la vocalista Joy Malcom, d’un nivell increïble i amb un paper tan important com el de la vocalista del concert de Matthew Herbert. Si les bandes de versions han de ser totes com aquesta, benvingudes siguin.
- Frase número 7: ‘Ensopit, gris i repetitiu recull de cançons de l’últim àlbum, rebudes amb passivitat a platea o fins i tot amb alguna minibecaina’. Ho he de confessar, no l’he escoltat pas l’últim àlbum però el que vaig veure al concert em va semblar, tendre i delicat. El tio que dormia també ho va fer amb ‘Raining again’ o amb ‘Lift me up’? Potser és que estava cansat.
A la meva fila no hi dormia ningú (i segons la foto tampoc), només al final s’hi va aplegar més gent, entre ells Javier de las Muelas, que s’havia deixat la coctelera a casa però no el fill i la dona.
I podria seguir però es faria encara més llarg i pesat que les seves crítiques. Així que us deixo els tres titulars: ‘Discurso vacío, público en pie’, ‘Badalls en la intimitat’, ‘Un Moby directe i a la jugular’. I el meu, que ja vaig escriure al Facebook: ‘Gràcies Moby per animar-me el dia’

Només per veure l'ambient... Els altres vídeos eren molt llargs

PD: Un parell d’acudits reforçant el tòpic dels americans ignorants, per disculpar-se de no parlar català. I un record per a Obama (Sabeu que tenim nou president) dient que quan va composar ‘Lift me up’ pensava seriosament marxar a viure en qualsevol lloc fora d’EUA
PD1: No tinc entrades per Muse. He arribat a temps per les de Depeche Mode.

STRIPJAPOHAND

2009-07-21T22:39:00.009+02:00

Dissabte vaig anar a un comiat de soltera (en plan culturilla general: Hen party -noies-, Stag party -nois-)... i feia molt temps que no anava a cap. He tingut més casaments d'amics que d'amigues i en general no he anat als comiats de les parelles dels amics... així que em venia especialment de gust... I a més fent una cosa nova (una més a afegir a les 30 coses noves que havia de fer en la trentena... un dia d'aquests hauré de recopilar), una classe d'stripdance, que com va dir el profe no és d'striptease. Vestides comodament (algunes amb sabates amb taló tal com ens havien recomanat -i és que amb bambes no es pot ser sexy-) vam anar a l'Aqua disposades a disfrutar de balls amb coreografies plenes de sensualitat... especialment amb la primera, una cançó tan inspiradora com aquesta...

Vam riure molt i la pena és que no puc penjar cap vídeo ja que surt més gent, que no vol ser vista ballant, així que només he pogut penjar la foto als vestuaris abans de començar...
I després de la suada (perquè tot i no ser una classe dura va ser canyera i una mica accidentada amb el blau que em vaig fer amb un dels 'moments cadira'), cap a la piscina del centre... No havia jacuzzi (espatllat) però els xorros feien un bon massatge i després vam fer unes fotos al jardí, inspirades en les odalisques de les 1000 i una nits. Estàvem tan posades en moments sexy!!!!!!!!

I entre una cosa i una altra es va fer l'hora d'anar a sopar. El lloc triat, el Shibui (podeu veure l'entrada que ja li vaig dedicar), però aquest cop assegudes en la part de Kotatsu. La qualitat excel·lent, tot i que al ser un grup gran en algun moment el servei va ser lent. Però això va servir per fer-li tot de petits regals picants (com la bonica funda de pene de la foto) a la Susanna, a part d'un bonic conjunt de llenceria i passar-li un emotiu vídeo amb tot de fotos recopilades i que hem convertit també en àlbum... I amb alguna anècdota, com la d'un noi del grup del costat, que a la sortida pensava que li havíem robat la corona que li havien regalat... però, evidentment estava al restaurant.

Al sortir, ja era força tard, gairebé la 1, tot i que semblava d'hora per anar a La Sal, on teníem una mena de reserva... Mentre ho decidíem, un petit grup amb la núvia inclosa ja era de camí cap al Hand Bar, l'opció alternativa que s'havia preparat prèvia a la disco... ja que sempre hi ha molt ambient (tot i la seva ubicació) i es pot ballar (per desgràcia meva més música espanyola que internacional)... I allà vam tenir el gran moment de la nit: incapaces de demanar al DJ la cançó que havíem practicat a la classe, finalment vam triar 'You can leave your hat on' de Joe Cocker... Van accedir, sempre que la núvia pugés dalt de la barra a ballar (tipus Coyote Ugly), i ho va fer. I tant que ho va fer... I no anava borratxa, però tenia la marxa al cos i la gent va aplaudir a rabiar amb l'exhibició... (també hi ha vídeos que la núvia no em deixa ensenyar, així que poso una foto de la pista)...

I d'aquí jo cap a casa amb un somriure a la boca i un cansament total al cos...

PD: Si alguna de les assistents ho llegeix... en breu us penjo les fotos i vídeos...

San Fermin a la memòria

2009-07-19T22:53:00.005+02:00

Vaig dir que escriuria poc... i de tan poc que gairebé no he escrit. Però degut a la desgraciada mort produida pe un toro de Jandilla, s'ha parlat bastant del sentit de la festa i fins i tot s'ha arribat a dir si caldria eliminar-la.
Pamplona no seria el mateix sense els Sanfermines, però cal aclarir que l'encierro no és l'únic que hi ha aquests dies de festa: estan les atraccions de fira, enormes i molt animades, les exhibicions d'esports tradicionals (foto de la nostra visita als Sanfermines l'any 2003), els concerts de música, la festa pel carrer, la tòmbola, els focs d'artifi i inclús les corrides... El que sí és cert és que és l'acte més important, més famós i que porta més gent són els encierros, i aquest últim punt és el més important. Per que hi ha molta gent que empesa per sentiment de 'Això és fàcil', es col·loca també en el recorregut... I sortir a córrer (o quedar-se quiet en un recó) davant d'aquests animalons, ni estant ben preparat, és un acte que hauria de ser de valentia extrema... no fruit d'un pensament que creua fulgurant per la ment d'algú...
Però tot i les desgràcies... m'agrada i sóc de les que pensa que ha de mantenir-se. De fet si tingués la valentia i les condicions físiques, m'agradaria córrer... però córrer, no amagar-me a veure si 'el capotillo' de San Fermin em salva...
Un breu resum de les corrides:

7/7/09 (Alcurrucén): 2'30''; 4 traumatismes, cap ferit de banya. Cursa ràpida amb alguns moments on s'han pogut fer algunes bones carreres com just al final de Santo Domingo i al final d'Estafeta, quan un dels toros s'ha avançat als esquellers.
8/7/09 (Cebada Gago): 2'35''; 2 traumatismes i 1 puntada. Tot i ser dels toros amb més mala fama, s'han comportat prou bé (i aviat això deixarà de ser atípic). Han anat força junts ,tot i les caigudes, fins al final d'Estafeta, on s'ha pogut veure alguna bona carrera (com la del seguidor del Real Madrid amb la samarreta del 22, un dels clàssics) tot i la gran quantitat de gent que havia durant del recorregut.
9/7/09 (El Ventorrillo): 2'20''; 7 traumatismes. Cursa molt ràpida però emocionant, sobretot amb una gran carrera feta a un lloc perillosíssim, l'entrada a Estafeta per l'esquerra. La resta del recorregut ha estat difícil agafar toro, però al final d'Estafeta hi ha hagut algun moment de perill per caigudes de corredors i toros que al separar-se han permès alguna altra carrera.
10/7/09 (Jandilla): 4'28''; 8 traumatismes, 4 ferits per banya, un d'ells a fins a la mort. Durant molt de temps es recordarà Capuchino, mentre que la carrera neta, maca, ràpida i emocionant dels altres no ho serà. Totalment perdut després de caure a l'ajuntament on ja ha embestit uns corredors, ha seguit donant puntades a diversos corredors fins que s'ha trobat amb Daniel (DEP), en un dels costats i li ha clavat la banya al coll, tot i que per sort no s'ha vist a la TV. Més sort ha tingut el noi que ha agafat espectacularment al carreró.
11/7/09 (Dolores Aguirre): 2'52''; 4 traumatismes. Carrera molt emocionant després del tràgic dia d'ahir on s'han pogut fer bones carreres a l'anar diversos toros separats. L'últim ha provocat un bon ensurt a l'aixecar amb les banyes un 'nerd' que li ha entrat pel costat.
12/7/09 (Miura): 5'; 6 traumatismes, 5 ferits per banya. Els toros més presents a Pamplona i amb fama de nobles han protagonitzat el més terrorífic dels encierros (tot i al desgràcia del dia 10), especialment Ermitaño, que s'ha quedat sol al caure a l'entrada a Estafeta. A més d'altres puntades, quan ha arribat a Teléfónica ha agafat un dels mossos (mosso mosso) i l'ha embestit, no una, sinó dues vegades, provocant-li dues greus ferides de banya. Per cert, gran carrera de David (corredor habitual) amb un dels toros.
13/7/09 (Fuente Ymbro): 2'23''; 3 traumatismes. Una cursa molt ràpida amb molts menys corredors, que ha permès bones carreres als corredors amb bona forma (amb ensurt per al David) i amb algun moment de perill a l'entrada a plaça degut a un petit muntó.
14/4/09 (Núñez del Cuvillo): 2'20''; 4 traumatismes. La carrera més ràpida, només per als molt ben preparats, sobretot el primer toro que s'ha emportat a més d'un per velocitat però sense greus consequències.

I això ha estat tot... Esperant ja l'any vinent... (Núria, quin mèrit veure les dues primeres des de Xile)

PD: I demà: què és una classe d'stripdance?

This is my treasure...

2009-07-13T20:06:00.009+02:00

Suposo que el Pau Gasol deu dir el mateix quan contempla l’anell de vencedor de l’NBA... amb quina facilitat es planten ara els jugadors europeus de bàsquet comparat amb aquells pioners com Fernando Martín... I direu, què explica aquesta ara, si ja fa un mes que van guanyar l’NBA... Doncs que el dimarts 7, ens vam trobar que en Pau Gasol va decidir anar a sopar al mateix lloc que el JM i jo... (aquesta és la foto millor que va aconseguir el JM). Nosaltres hi celebràvem el nostre aniversari de casament, ell no ho sé pas, potser la medalla que li van donar al dia següent a Madrid. Però anava només amb una noia.
De tota manera l’entrada no és per parlar del Pau sinó dels últims llocs nous (vull dir que no hi havia anat mai) on he anat a menjar:

Petit Comité (7/7/09): l’outlet (només cal comparar preus) del Fermí Puig, xef del Drolma. Cuina catalana amb la intenció de posar-la al lloc que es mereix. Molt ben decorat, havia llegit unes crítiques tan negatives que vaig estar a punt d’anul·lar la reserva. Cuina a la vista, personal jove però amable i educat. I sensitivament l’experiència va ser agradable, no és barat, però tot es paga i va sortir com l’Speakeasy però aquí vam menjar primer, segon i postre tots dos (això sí sense ampolla de vi, nomes copes). Ple, tot i ser un dimarts i haver crisi. Per cert, Isa i Sònia, tot i les fotos, la celebració del triplet em diuen que va ser al Solo (side by side). Seria més normal, ja que al Petit Comité, com el seu nom indica és petit (o millor dit, organitzat de manera que seria difícil posar tots els jugadors del Barça i les seves parelles)
Carmen (3/7/09): Feia temps que havia sentit parlar bé d’aquest restaurant a un pas de l'estació de Sants i vaig aprofitar el sopar periòdic amb la Karin, l’Esther, la Carol i la Glòria (que al final no va poder venir) per fer-ne una provatura. I la veritat és que vam fer un menú degustació per 17€ amb beguda altament recomanable: amanida de formatge, pernil de jabugo, calamars i croquetes, bacallà i filet (poquet de cada, clar). Ara vull tornar-hi per menjar de carta.

La Bombeta (3/7/09): Un clàssic de la Barceloneta on menjar de tapes i que no havia tingut el plaer de visitar encara. Va ser una bona entrada amb alguns companys de feina per a una tarda ben regada després de cervesa a El Vaso de Oro. Evidentment cal provar, la bombeta, que és un veritable artilugi picant, però em quedo amb el pop, per mi la millor de les tapes, junt amb el turbio (això no és una tapa, oi, Enric?)
Biergarten (19/6/09): Recreació d'un cerveseria bàvara però a petita escala. Salsitxes acompanyades d'amanida de patata i xucrut (molt bo tot i que en general no m'agrada). El menjar està bo i bé de preu, les cerveses són un pèl cares, però ja se sap que les terrasses sempre tiren cap a dalt. Ambientació cuidada amb cambreres vestides a l'estil bavarès i música alemanya
Xemei (17/6/09): Un italià diferent a la falda menys coneguda de Montjuïc, just al límit del Poble Sec. El millor, tot i això va ser la notícia de l’embaràs de la Sònia. De nou, moltes felicitats! Em van agradar moltíssim els entrants però la pasta, tot i que bona, no em va semblar extraordinària, crec que el rissotto de la Isa i la Sònia estava més encertat. Sí, va estar molt bo el postre...

Seguirem informant dels propers sopars... però el que tinc més ganes de fer és el de la caldereta de llagosta que em penso fotre a Fornells aquest mes d’agost. M’han recomanat Es Cranc, per qualitat-preu. Algú em proposa una altra cosa?

Treieu els nens fora de casa

2009-07-12T22:15:00.006+02:00

I per fer-ho us proposo dos llocs ben diferents als quals hem anat fa poc:

Mas Casablanca (especialment si treballeu o heu treballat al SIR, coleu-vos en un grup encara que no tingueu criatures!!!): Una granja real on hi passes tot el dia, aprenent un munt sobre els animals. D’entrada crec que cal anar-hi en grup, però és qüestió de preguntar. En el nostre cas van ser 8 famílies de les Balenes (classe de l'escola de l'Ariadna), i per això, al ser nens de just 4 anys (això els que ja els tenen) en algun moment perdien una mica la concentració. Un 10 al Pep, el granjer, que amb el punt d’ironia combinat amb aires de fatalitat resulta genial fent crítica al món que viviem
[Anècdota SIRera: Ensenya els cròtals per dir que la burocràcia fa que si en perden un hagin d’anar a l’oficina comarcal i demanar-ne, i fer cues, blablabla... M’estava partint i pensava que anava a dir, I no us dic res el dia que no funciona el programa informàtic!! Però no ho va dir :-)]
Reserva africana de Sigean. Tot i que per la seva proximitat (2h 15m sense córrer gens) es pot fer en un dia, ho vam fer en 2 i mig per aprofitar una mica més. Crec que les criatures surten encantades de veure els animals enganxats als vidres (en el nostre cas estruços i zebres) o de veure animals en en estat semisalvatge (zones amplíssimes tant en la part de cotxe com en la d’a peu). I també un entorn preciós on nien flamencs i pelícans, al voltant de l’estany de Sigean.
I com és el nostre cas, amb la possibilitat de disfrutar de les immenses i poc poblades platges com la de Narbonne o de Leucate...
I visitar el castell de Salses, allà on s’acabaven els dominis del regne d’Aragó... I que et permet fer una visita al McDonald’s perquè quan s’acaba la visita guiada a les 14.45, ja no hi ha cap restaurant a la vora per menjar.

Així que no hi ha excusa! I aquestes sortides també són bones si no teniu criatures

3 6 0 º

2009-07-09T17:58:00.001+02:00

És estrany començar una crònica d'un concert d'U2 amb un vídeo de música de Joy Division, però així és com em vaig sentir, aillada, però no perquè no hagués pas gent (veure foto 1, gentilesa de l'Octavi) sinó perquè no vaig conseguir integrar-me en el concert. Em sentia com un ésser suprem que mira que passa a la Terra però no hi intervé.

I amb això no vull dir que no m'agradés... El show va ser espectacular, però possiblement el fet de no ser un fan d'U2 i les dimensions no em van deixar connectar prou... Espero que els superfans d'U2 com el Yamel m'ho perdonin...
Tot i així vull afegir algun comentari i algun punt destacable:
- Originalitat en un escenari superb (veure foto 2, gentilesa de la Isa), sense estúpides lones i estructures en la part posterior, que permetien una visió de 360º (ah!! per això és diu així la gira :-) i transmetien una sensació d'amplitud...
- Dinamisme del grup: és de mèrit les carreres que van fer per tal d'aprofitar el joc de plataformes (inclús el bateria es va passejar)
- La tria de cançons des del meu punt de vista va ser prou equilibrada. Hi havia cançons dels últims discs (que no havia escoltat) però també grans clàssics (i com van tocar Sunday Bloody Sunday que em venia especialment de gust, doncs ja em va estar bé)... Però segur que gent hagués preferit altres... però no és fàcil triar en grups que tenen tants anys de trajectòria...
- Que a l'anar-hi el segon dia m'evités parafernàlies com el tall per connectar amb l'estació espacial... crec que és un tema que no aporta res... però tampoc ho vaig veure i potser sí va ser interessant... Però sí va fer un agraiment estrany: allò de què volia ser més amic de BCN que Bruce i Coldplay, no va sonar una mica com de pataleta? (Potser no hi vaig saber apreciar alguna mena d'ironia)
- La intervenció del públic proper com la pujada a l'escenari d'una noia a 'Party girl' o les màscares en suport de Aung San Suu Kyi a no sé quina cançó.
- Homenatge a Michael Jackson cantant un fragment de Billie Jean i Don’t Stop ‘Til You Get Enough...
- I la meva obsessió amb The Edge... Me'l miro del dret i del revés, però, Yamel, no m'hi veig pas semblança :-) (Ja sé que em dius que quan era jove, tenia cabell i no portava barbeta, però segueix sorprenent-me)
- Porros: COLLONS, va haver un tio/a que es va passar tot el concert fumant... Crec que al final em va afectar (potser van ser les 3 VollDamm prèvies)
- Les pantalles, a mi em van semblar petites però el Josep M deia que no
- I el so... De qualitat però crec que en alguns moments faltava una mica de volum... Algú també li va semblar?
Ja he vist U2... Quin serà el proper concert?
Poso un parell de fotos més (esquerra Isa, dreta Octavi)
Nota 1: He preferit posar fotos d'un parell d'amics que hi van anar amb la càmara i deixar de banda les meves del mòbil
Nota 2: Per cert, el dia abans havia anat a veure de reestrena 'Control', la biografia de Ian Curtis, cantant de Joy Division, basada en el llibre de la seva dona. Tot i que és una mica lenta, em va agradar molt. El vídeo inicial són imatges de la pel·lícula... La recomano, per l'època que retrata, per la fotografia en blanc i negre, per la música i per la magnífica recreació del personatge.

I ja són 8

2009-07-06T23:16:00.002+02:00

Demà, primer 'encierro' i 8è aniversari del nostre matrimoni... I a part d'un marit meravellós, hem tingut una nena encantadora que ben aviat farà 4 anys...
Us estimo...

I per mi celebrar-ho és com estar en aquest concert:

PD: Aquest any menys comentaris del Encierros... Que l'any passat no van agradar gaire :-)

... adéu a un dels pocs clàssics que queden

2009-07-02T15:42:00.004+02:00

Ahir va morir Karl Malden, gran estrella i guanyador de l'Oscar al millor secundari per 'Un tramvia anomenat desig', un drama que recomano fervorosament a tot el que no l'hagi vist...

No recordo haver-lo vist en gaire més pel·lícules (reconec que tinc pendent 'La llei del silenci' també amb Marlon Brando), però el seu físic peculiar i aquesta interpretació queden per sempre en la retina.

Per cert, amb la mort d'aquesta llegenda, recordo poques que quedin vives: les germanes Jean Fontaine i Olivia de Havilland (amb més de 90 anys), Mickey Rooney (prop de fer-ne 89 i encara en actiu) i Kirk Douglas (també amb més de 90 anys)... En recordeu més?

DEP

Si moren els nostres mites és que ens fem grans

2009-06-28T20:23:00.007+02:00

La frase no és meva... l'he pres d'un comentari d'un amic d'un amic al Facebook, arrel de la desaparició de Michael Jackson i Farrah Fawcet el mateix dia (i jo gairebé no me n'assabento... estar uns dies fora, sense TV ni internet és la bomba informativament perlant). Certament recordo 'Los ángeles de Charlie' com una de les sèries preferides de la meva infància juntament amb 'Vacaciones en el mar' i l'emissió del vídeo 'Thriller' el cap d'any de 1983 un pas cap a la música adulta després d'anys de Parchís i Enrique y Ana.
La mort de l'àngel ha quedat eclipsada per la mort d'un músic que cal considerar com a molt especial, que sempre ha mogut masses de fans, que ha estat un geni de la música, però com molts genis ha tingut sempre rampells desmesurats en el seu comportament que li han restat credibilitat musical però alhora li havien creat una certa aureòla d'immortalitat. Lamentablement no ha estat així i molta gent, com el Manu i la Silvia, es quedaran sense els concerts de Londres. I això em recorda aquell concert de Nirvana (3 mesos abans de la mort de Kurt Cobain) que no vaig anar a veure per tenir un examen al dia següent i sabent que amb la fama que tenien, segur que tornarien... EJEM EJEM.... Així que no es pot perdre l'oportunitat quan es presenta, per això vaig dijous a veure U2 i possiblement Depeche Mode al novembre... Són dos clàssics que encara no he vist mai... (I també hauria d'anar a Madonna però com deia el David aquesta toca pocs clàssics)
Tot i que l'àlbum Thriller va ser un dels meus primers vinils de música adulta, mai vaig ser prou seguidora del Michael Jackson. És curiós, però veient les reaccions de la gent per la seva mort, m'he adonat que a mi em manca el 'segell fan'. Qui em coneix sap que m'encanta trobar-me amb famosos, fer-m'hi fotos, però no en tinc cap pel qui faria alguna bogeria. Sí, em faria molta il·lusió trobar-me amb Robert Smith o, si encara pugués, amb Paul Newman, però això és tot... sense devoció. I especialment en música, tothom té un grup pel que trencaria esquemes...
Així doncs no vaig ser de les afortunades que el va veure el 88 a un ja exclusiu preu de 5000 pessetes, però sí hi va ser el Marc C que m'ha passat l'entrada original per fer-vos enveja a tots...

Com tots els vídeos del Michael tenen la inserció eliminada, els faig el meu particular homenatge (DEP) amb aquest vídeo:

I a petició popular? Braves....

2009-06-21T23:06:00.004+02:00

Ahir em van dir que com és que no havia fomentat, en el meu blog, la discusió sobre les millors braves de Barcelona, que es va encetar al Timeout, però és que porto uns dies una mica mandrosos per escriure (de fet, encara vull fer la crònica del Primavera) i alhora enfeinats preparant coses per les nits, com un àlbum de record per a la padrina escolar de l'Ariadna.
A tot això la polèmica es va crear en un reportatge on el número 1 no va anar a parar ni al Tomàs ni al Mandri, sinó a La Taverna del Clínic, segurament per la seva originalitat. Aquesta segona posició en empat per als dos mites donava més joc per fer una enquesta i forçar el desempat.
I vosaltres que me'n dieu?

Jo voto Tomàs... almenys fins que vagi a la pelu i al sortir faci un Mandri (és que les vegades que m'he assegut al Mandri no he demanat patates)

Els rumors diuen... que torna

2009-06-17T00:31:00.007+02:00

Sí, difícilment conservarà la gràcia de la vella bodega on vaig passar tan bones estones amb: Marc C, Simon i altra gent del futbol, David, Pablo i altra gent de la facultat, Javi, Francesc, Ralph, Carme i altra gent de gedas...

Però diuen que torna... sí... torna el Ciurana

El Ciurana del carrer Vallespir...

Al mateix lloc... no sé si amb la mateixa concepció o diferent, si només conservarà el nom o també hi posaran les bótes, si seguiran venent les ampolles per poder fer els cubates a la taula o els cubates valdran 12€, si tindran 40 tipus de loteria de nadal o entrar serà una loteria, si faran aquells plats tan casolans i bons o passarem a les tapes prefabricades...

Però sigui com sigui, ens n'alegrem moltíssim... I anirem a tastar-lo quan inagurin

Un sopar de trainees de gedas al Ciurana al 1999

PD: Si algú en té més info... que n'expliqui

Welcome home...

2009-06-10T22:56:00.003+02:00

It's been 6 months since you left BCN... but we have kept in touch enough to know what's going on... here and there. I missed you almost every day but I'll hate you now cause your English will be much better than mine :-)
Do you remember my joke with this song? It's my welcome song...

See you soon Marc

Una Champions de l'A a la Z

2009-06-02T15:22:00.025+02:00

A d'Andrea Bocelli posant-nos la pell de gallina amb la interpretació de 'Now we are free' de la BSO de Gladiator; i d'Antonia Dell'Atte, aquest 'momentazo' després del partit l'ha d'explicar el Lluís, que en va ser protagonista... A mi m'ho va explicar per telèfon quan ja estava dins de l'autocar.
B de la bandera de la penya, fotografiada per molt gent al Prat i allà on la penjàvem, i de totes les banderes que hi havia al camp; i de la birra, de la 'Nastro Azzurro' (o qualsevol altra hagués servit) que ens va ser negada durant tot el dia gràcies al senyor Platini. Aquest va ser el primer gol que els van marcar als anglesos.
C de Carabinieri, pesats del tot, van fer que l'autocar donés més voltes que un piano, després ens van fer esperar per portar-nos a l'estadi... però a la Núria li agrada fotografiar-los ; i del cava que ens mereixíem pel triomf i per l'abstinència. Així que després de tot un dia a pa i aigua, va caure un Benjamí en l'avió de tornada, que la molt enrotllada assistent de vol no em va cobrar.

D del dotzè component de l'equip: la grada blaugrana animant durant els 90 minuts de partit, amb tota la força i color.
E d'Eto'o autor del primer gol en els moments de nervis inicials; i d'èxtasi en el moment del xiulet final.
F de la Fontana di Trevi, un dels molts monuments romans coberts de blaugrana; i del futbol que va fer i ha fet el Barça durant tota la temporada, i del que no va fer el Manchester obsessionat en pilotades a Rooney i a CR7.
G de Guardiola que tot i no ser sant de la meva devoció ni ara ni com a jugador, ha conseguit el que necessita tot equip de futbol que vol aconseguir una cosa, que el grup pesi per sobre de les individualitats; i de Gusiluz, el nino que vam portar a Roma, el nostre nou talismà, a més de la samarreta de París.
H d'Héctor, Lluís, Marc C i Albert que vam formar l'expedició de la Penya, però també d'altres amics com el Jordi i la Mercè, i coneguts trobats per casualitat com el Romà, el cunyat de la Cèlia.
I d'Iniesta, l'heroi que potser no vendrà tantes samarretes com altres però que és per mi el veritable motor del Barça, no el puto gusiluz sinó el puto crack, i que veient el gol de la semi em va fer plorar el dia del partit contra l'Osasuna.
J de Julio Salinas, un dels herois de Wembley, amb qui vam compartir autocar des de l'Olímpic fins a l'aeroport... (Y Baude, aunque no leas esto, me recuerda tanto a ti...)
K de kafkià, perquè la situació en si ho és: viatges amb molta gent entusiasmada com tu, t'esgotes, rius, plores, triomfes, t'abraces a tot aquell que trobes, i tornes, i tot això en 18 hores... Fins i tot Gregor Samsa sabia millor qui era i què feia.
L de llei seca: una idea formulada, estrictament seguida (sí, ja sé que vosaltres vau trobar una escletxa) i que no va ni permetre la visió de lateros... (serà per culpa del roncador Berlusconi)
M del mosaic, com sempre espectacular el dels anglesos (perquè per nosaltres era més visible) però molt maco també el del Barça; i de Messi, que va fer el que ha de fer una estrella, finiquitar el partit, en un gol preciós i imparable (però on Van der Sar hauria pogut mostrar una mica més d'interès i no fer tanta vista)
N de Núria, una assegurança de Champions, 2 de 2: París i Roma; i de nervis, perquè se'n van passar molts, i potser més pel fet de guanyar (aquella estranya idea que quan perds tot és per guanyar, però quan guanyes l'únic que pots fer és perdre)
O de l'Olímpic de Roma, potser no el millor camp del món, però que quedarà per sempre entre els culés com ja ho va fer Wembley i Saint Dennis.
P de premonició, la que vaig tenir dilluns al veure l'Eto'o; i de les pipes, que m'havia portat i no vaig ser capaç de menjar pels nervis.
Q d'equip tricampió, del primer del futbol d'Espanya; i d'una quiniela que poca gent a començaments de temporada pensava que es podia endur.
R de Roma, la ciutat eterna, que m'encanta per tot el que s'hi pot veure i que per sempre més anirà lligada a la primera copa guanyada que he vist en directe.
S de samarretes: les de les germanes Borràs, que anaven de conjunt; les 3 que es va canviar el Lluís durant el partit; les de la nova equipació que la gent ja lluia, i en general les que portava gairebé el 100% de la gent.
T de triplet: Copa, Lliga i Champions, i en aquest ordre, com diu la cançó que els últims dies s'ha convertit en la favorita de l'Ariadna i em fa posar abans d'anar a dormir.
U de l'uiiii dels 10 primers minuts i les aturades de Valdés i la defensa a les escomeses més importants del Manchester en tot el partit.
V de viatge agònic amb el RACC a l'anada (sort que la tornada va anar molt bé i a les 4 ja erem a casa), especialment l'infernal trajecte en autobús (Imagineu que per anar al Camp Nou des del Prat, agafeu tota la Ronda de dalt, aneu fins a Montcada, entreu per la Meridiana i creueu BCN i tindreu una idea aproximada del que vam fer nosaltres)
W de wàter, aquell lloc on la meva germana no em volia deixar anar fins que marquessim el segon; i de Wayne Rooney: la personalització del saber perdre, lloant com cal a Iniesta.
X de Xavi: L'altre cervell del Barça i anomenat Millor jugador del partit.
Y de Yaya Touré: Personalment el millor jugador del partit (sóc una freakie, ja ho sé) amb una tasca increïble de recuperació de pilotes.
Z de ziga zaga: no cal comentaris

De pares a fills (o de mares a filles en aquest cas)

2009-05-25T23:33:00.004+02:00

14 d'Agost 2004: Dos dies després del fitxatge d'Eto'o pel Barça

25 de maig de 2009: Dos dies abans del gols d'Eto'o en la final de la Champions

Serà una premonició?

PD: L'Ariadna diu que el futbol és avorrit però canta Copa, Lliga i Champions. La seva tieta i jo orgulloses d'aquest any de bon futbol marxem cap a Roma esperant celebrar la victòria i si més no disfrutant d'una oportunitat única

PD2: Dedicat al Pep per la seva paciència futbolística :-)

Orgull del nostre modernisme

2009-05-24T22:37:00.007+02:00

M'encanta descobrir llocs nous de Barcelona, sobretot si són del modernisme. Possiblement ja havia vist aquesta casa alguna vegada però divendres em va deixar astorada. Parlo de la Casa Thomas al número 293 del carrer Mallorca. Projectada pel gran Lluís Domènech i Montaner al 1895 és una de les obres on des de fora més es pot contemplar la bellesa interior.

En els baixos hi ha instal·lada la botiga de mobiliari Cubiñá, que ha aconseguit crear un espai on ve de gust entrar a comprar... quan ens toquin els Euromillones. I és que a més a més el mobles són de les millors marques del mercat i els preus són...

Recomano anar-hi, sense comprar, quan els llums de l'aparador siguin oberts, perquè aquesta foto no li fa justícia.

PD: A més d'això, divendres va servir per una lamentable incursió, després de molts anys, al bingo. Erem 5 vam jugar 12 cartrons cadascú i només vam aconseguir una lamentable línia... Sort que el sopar al Palermo va ser tan bo com sempre... Gran dia el primer dia que m'hi van portar els companys d'InfoSIR!!!!!!

Once upon a time... (The true story about Brad Pitt & Maida)

2009-05-18T14:33:00.008+02:00

Aquesta història té 15 anys... 15 anys en què l'he explicat en català, en castellà, en anglès, en francès i fins i tot en alemany (quan encara podia dir més de dues paraules seguides); per escrit, de forma oral, per msn i gairebé amb senyals de fum; a la biblioteca, al bar, al mig del carrer, a la feina, en un dinar, en una festa; a gent que conec, a gent que m'acabaven de presentar i fins i tot a gent que no coneixia. La majoria dels que llegiu el blog l'heu sentit mil vegades i especialment moltes us estireu els cabells quan l'escolteu.
Aquesta meravellosa història va succeir la matinada del 18 al 19 de maig de 1994 quan molts dels meus amics estaven passant un doble patiment, el d'una derrota amarga (4-0 en la final de la copa d'Europa d'Atenes contra el Milan) i el d'un retorn cap a casa des d'Atenes marcat pel caos. Així que en especcial homentage a tots ells (Lluís, Marc C, Edu, Dani i tota la resta) que m'han sentit dir moltes vegades que és un dels dies més especials de la meva vida i sabent com això els fot, explico aquesta història de forma definitiva i per a la posteritat (que pressumptuosa... diguem que perquè jo no ho oblidi del tot).
Possiblement la culpa de tot la té l'Albert, més conegut pel 'The Cure'... En aquells temps m'agradava molt (què fàcil és confessar antigues històries en públic un cop passats 15 anys :-) i sempre muntava coses per tenir opcions a lligar-me'l... així que quan es va acostar la data de la final, vaig proposar veure el partit a casa meva (on visc ara i en aquells moments una casa sense habitants). No recordo qui va ser-hi però erem més de 20, entre ells la Geni segur, a més de l'Albert i molts dels seus amics (si algú ho llegeix i va ser-hi que ho comenti).
No cal explicar massa ni com va anar el partit ni la decepció que vam sentir. La majoria va abandonar la nau un cop acabat. Va quedar un reducte de 8 persones que potser necessitàvem passar el mal tràngol en companyia d'altres i de l'alcohol. I finalment passada la una de la matinada quedàvem ja només el Toni, un parell d'amics seus i jo mateixa. Possibilitats: Tornar a casa o baixar al centre. Evidentment vam baixar al centre amb el meu estimat R11... Com han canviat les coses!! Vaig aparcar a les Rambles just davant del carreró que porta al Moog, i vam fer via cap al Karma.
La plaça Reial estava buida. Ara si baixes un dimecres encara que sigui després d'haver perdut una final de Champions segur que hi trobes com a mínim els guiris (siguin turistes o ja assentats a casa nostra), però aquell dia allò estava totalment solitari. El Toni i jo vam entrar ràpidament al Karma per trobar ambient, però abans d'arribar a l'entrada em va dir que on eren els seus col·legues. Li vaig dir que eren fora i vam tornar a sortir.
Error, sí havia algú. Una taula amb unes 10 persones i els nois parlant amb una de les noies de la taula. [M'acosto al passat des del present]
Miro la noia i com no la conec em dedico a revisar la resta de la taula. De cop, uns ulls com unes taronges. En una de les cadires hi està assegut Brad Pitt. Sí, sí, és ell. L'he vist ja en diverses pel·lícules com a secundari (Thelma & Louise) i com a protagonista (Cool World i Johnny Suede), a més del l'anunci de Levi's... I he llegit fa poc que protagonitza una pel·lícula amb Anthony Hopkins sobre una saga i l'adaptació d'un llibre que m'ha encantat... L'amiga em mira com dient: Sí, és ell. Al seu costat hi ha una cadira buida (hi posa el meu nom!!!) així que dic adéu als nois i m'hi assec. Ell es gira i em diu: Hi! I'm Brad Pitt... Jo també em presento (sense cognom) i ens fem dos petons. [De la conversa en faré un resum dels temes tractats perquè entre els anys, l'alcohol i l'anglès...] No recordo molt bé com la conversa comença a fluir però ho fa... Em pregunta que perquè hi ha tan poc ambient i li explico el drama del futbol. Li dic que com és que ha vingut a Barcelona i em parla de l'arquitectura i Gaudí. Ambdues coses li agraden. Porta ja uns dies per aquí i aquesta és la seva última nit. Vitja amb el seu mànager (jo sé que en aquests moments no té companya). Li demano una cigarreta (Malboro Light). Veig que hi porta la clau de l'habitació. S'allotja al Claris. Parlem dels projectes en què està treballant. Just ha acabat de rodar 'Leyendas de pasión' i 'Entrevista con el vampiro'. Per això porta el cabell encara llarg. Faig un glop de la seva cervesa (Voll Damm com jo). Està especialment content de la seva participació en aquesta pel·lícula. La resta de la taula són quatre noies catalanes, uns canadencs i el seu mànager. Ens hem assegut tot de desconeguts que no volem estar sols. Li demano una signatura dedicada per la meva germana mentre medito si anar al VIPs de Rambla Catalunya a comprar una càmara [Ara és tot més fàcil, dius ah i tothom té com a mínim la càmara del mòbil)] Ho deixo estar, prefereixo allargar la nit amb ell, que marxar i que no estigui en tornar. Comencem a parlar d'actrius. Especialment em parla del 'polvazo' que té la seva partenaire Geena Davis. El temps passa volant i portem ja més d'una hora xerrant. Li demano la seva adreça, la comença a escriure, però el mànager està al cas i no li deixa. M'acaba donant la de fans. Almenys tinc alguna cosa escrita per ell. És divertit, té bona conversa i està espectacular. Vesteix bastant hippy. És més alt del que em pensava. Seguim parlant de cinema. Els meus amics que han preferit el Karma al Brad Pitt surten i em diuen si marxem. Amb tristesa però també fruit del cansament m'acomiado amb dos petons més. Deixo als meus amics. Em quedo sola al cotxe i crido... Ara sí semblo una fan enfervorida.

Pel matí desperto a la meva germana amb la notícia i és la primera vegada de les moltes que l'explicaré...

PD1: Sempre em sabrà greu que això em va passar amb 21 anys. Amb tot el que sé ara ja et dic jo que aquella clau hagués anat a la meva butxaca. Que hi tens a perdre de presentar-te a l'habitació... que et faci fora?

PD2: La foto és l'aparença que tenia quan me'l vaig trobar. I a més babegeu amb el vídeo de l'anunci

it's mine... my treasure

2009-05-18T00:17:00.005+02:00

guardadetes a la caixa forta...

Sevilla, Atenes, Roma o Londres, Paris, Roma? (Casu, que és això d'enviar-me sms amb la primera opció..., que no vols que hi vagi? :-)

Tal dia com avui...

2009-05-15T16:19:00.004+02:00

...de fa un any va començar aquesta aventura que m'ha portat a escriure 121 entrades (més o menys 1 cada tres dies), les quals han generat 177 comentaris. Amb una entrada supercomentada, aquella que recordava els anys 80 amb 14 comentaris, una entrada amb polèmica, la de la crisi... i altres entrades que no semblen despertar massa interès (Sanfermines?)... però totes fetes amb la mateixa il·lusió.

No tenia molt clar quan vaig començar si seria capaç de mantenir un bon ritme però n'estic contenta dels resultats, de poder-vos explicar coses que faig, que em passen i que veig, compartir sentiments, i espero que fer-vos passar una bona estona

Així que entre tots els que em llegiu, ajudeu-me a bufar l'espelma del primer aniversari... BUUFFFFF... Moltes gràcies a tots perquè un bloc sense lectors no és un blog...

PD: Vaig prometre unes braves al Tomàs per als que fessin més comentaris... Com no hi ha eines per contar-ho fàcil, ho faré per aproximació... Crec que per quantitat ha estat el Lluís (tot i que com no parlo de Lost, últimament no escriu tant), però per llargada de comentaris guanya el David... Així que el dia que vulgueu fem un sessió de braves (i segur que hi trobem al Simon)

PD2: Des de fa algunes entrades estic intentant adaptar una mica més el meu estil escrit al meu escrit oral... fent cas a certes observacions que m'han dit no reconèixer-me en el que o més aviat en com ho escric... :-) Serà que per escrit no sóc tan cabrona com a la vida real?

Serà una diagonal màgica?

2009-05-14T00:21:00.003+02:00

València, Mallorca, Roma? Esperem que sí... De moment, la Copa... Així que Força barça...
----------
Dues coses relacionades amb l'esport (o no):
- Demà un Time Out (1'95€) dedicat als meus amics runners: Marcos, Jordi, Josep M, Sampi i tota la resta.... Reportatge central sobre on córrer, botigues, etc.
- Avui he viscut la meva primera experiència nudista a Barcelona... Tornava amb bici i venia una bici de cara amb un senyor totalment en pilotes... Llàstima que no fos un tio bo :-)