Stop, Sookie is mine!

Aquesta és la frases clau del tercer capítol de 'True Blood', una de les últimes estrenes de sèries a la que m'he enganxat totalment. Ja els títols de crèdit i la cançó que els acompanya donen ganes de ser-ne la protagonista. Viure en aquest moment estrany en què una sang sintètica (la del títol de la sèrie) permet que els vampirs puguin conviure amb els humans (però en ambdues parts hi ha interessos que no sigui així). Però la convivència no és fàcil ja que la sang dels vampirs és un bé molt preuat per les seves propietats afrodisíaques (més aviat viagrils).
Però no és l'única sèrie que em captiva aquests dies. Un amic, amb qui comparteixo sèries, em va amenaçar de disfressar-se de Hank Moody, l'encantador caradura protagonista de 'Californication' que fa poquet ha estrenat la segona temporada. És una sèrie on el sexe és més que la base, és l'argument, és l'humor, és la vida dels personatges. Tot i no agradar-me el David Duchovny i no entendre que lligui tant, no deixa de ser ideal per al paper, gràcies a la seva vessant més cínica.
I per acabar amb sèries amb sexe, ahir es va acabar la segona temporada de 'Los Tudor' que tal i com va tindrà sis temporades, una per cada dona.
I dos petites notes més: 'Los Conchords', una sèrie de les més frikies que he vist últimament sobre el no triomf de dos músics neozelandesos a NY; i última temporada de 'The Wire', últim cop per disfrutar una de les millors sèries de tots els temps i de la qual ja faré algun dia una entrada.
Aprofito aquesta entrada per fer un petit incís en el món del cinema. Fa poquet vaig veure una de les pel·lícules que més m'ha agradat en els últims temps, V de Vendetta. Té un romanticisme fosc, té una acció tranquila (i només cal veure la genial escena de la lluita d'un contra tots, i no dono més pistes per si algú la vol veure), una ambientació molt de còmic i molt bons actors i una actriu que si fos home seria una fixació. El JM em va dir que el còmic encara era millor, i l'he demanat per Reis.

PD: [I wanna do bad things with you]

La lluna també està a Barcelona

Aquests dies he tingut les nits ocupades preparant les postals de Nadal (cada vegada em costa més trobar alguna cosa original...) però no volia deixar de comentar un bon sopar de Nadal amb antics companys de gedas (Bayo, Trici i Pifa... posa't així sembla el nom de tres clowns). Com sempre els vaig fer servir de conillets d'índies i els vaig portar a 'Au port de lune', per dir-ho d'una manera un lloc on es respira menjar francés, i on el producte es veu tan fresc com el que venen al lloc on està ubicat, la plaça de Sant Galdric, més coneguda com la plaça de les pageses de la Boqueria (potser ara ja no hi són, hi eren quan jo hi anava de petita)
L'oferta es basa en dues opcions. Per una banda, el menú, amb plats que venien molt de gust (com un confit d'ànec) o amb molt bona pinta (com les ostres que estan descartades perquè no les tolero) però que vam decidir deixar per un altre dia, i per l'altra pel menú que diríem de 'taules' (opció 2 i 4 persones). Vam escollir el Gainsbourg (per 4 persones): una bona amanida amb formatge de cabra, una selecció de formatges i una selecció de patés. Crec que aquest últim plat és excel·lent. Llástima no haver pres nota dels quatre tipus però estaven boníssims (ens van portar com doble ració de torradetes i tot). També estava molt bo el vi de la casa i l'únic postre, una mena de muffin-french-style amb gelat.
Us recomano reservar perquè el lloc tot i tenir tres pisos té aquell encant de les petites coses, dels racons que val la pena conèixer a Barcelona.

PD: Encara m'han de confirmar si aquest restaurant és al que els meus amics de la facultat van anar amb el Mo.

Devil inside

Aquest vídeo no és per parlar d'aquesta cançó i dels meus bons records associats, ni per parlar dels suicidis (Michael Hutchence ja fa 11 anys), ni per excusar-me quan trec tota la mala llet que tinc dins (que no seria molt superior si tingués el diable a dins). És per parlar d'una cosa més banal que m'ha passat avui. Un fet ocult en el meu interior i que he d'explorar. M'ha fet gràcia i ho explico.

Avui he anat a fer la revisió mèdica que tenia pendent de quan em vaig apuntar al Mediterrani. M'han medit, m'han pesat, m'han fet un electro, una espirometria i una prova d'esforç. Tot normal. Però el metge de cop em diu: - Tu has practicat esport?; - No, fa molt que no faig el que es diria practicar esport; - És que tu pels resultats tens fusta d'esportista; - Però si m'ofego quan corro 10 metres; - Si entrenessis ràpidament agafaries resistència.

Collons!! Ho podia haber sabut abans això!! Ara seria una Messi (o per l'edat ja una Guardiola entrenadora)

Shibui 渋い, la subtil bellesa d'un restaurant japonès

Segons la wikipedia, Shibui és un adjectiu que ha evolucionat fins a ser servit com un terme aplicable a tot el que és bell, agradable i ben fet però de manera que no resulta ostentós.

Crec que així ens vam sentir el dijous quan vaig anar al restaurant Shibui amb la Carol, l'Ester i la Glòria, unes excompanyes de gedas amb les que anem a sopar de tant en tant (a més de la Karin que va faltar per malaltia).
La decoració és una oda a l'elegància, d'una subtilitat tal que pots passar de llarg per davant del restaurant. I el menjar és boníssim, gairebé sublim, sempre sota el nostre punt de vista, però d'aparença normal, no gens luxosa.

Quan vam decidir fer el sopar de Nadal amb elles, quedava triar el lloc. Es va parlar d'un japonès i com feia relativament poc en la revista Time Out va haver un especial 'El millor sushi', tenia un parell d'idees. El restaurant en 4a posició era el Shibui. Tenia bones referències d'algun amic però no n'havia parlat ni amb la Reika ni amb la Tomomi (que sent japoneses són encara més bona referència). Vaig buscar per internet i l'únic problema que hi veia era que posava uns 40€ per persona i això en un restaurant ja saps que acaben sent 45-50€. En aquest cas no.

Vem menjar molt bé i de preu també, 30€. Així que és una molt bona recomanació, especialment si a més gaudiu de bona companyia, com va ser el cas. Això sí, reserveu, perquè era dijous i estava ple tant al pis de baix (on hi ha taules orientals) com al de dalt.

El que vam menjar va estar basat en clàssics que ens van servir en dues tongades (cadascuna en una de les fotos):

- Yakigyôza: les empanadilles de carn i verdures amb una pasta molt i molt fina i delicada.

- Yakisoba: els fideus a la planxa amb verdures, carn i llagostins. Molt melosos.

- Kakiage don: Arròs amb llagostins i calamars, servit en la plataforma de fusta i acer que es veu en la foto, que permetia guardar la calor. Quina dificultat amb els bastonets!

- Tenpura no moriawase: Potser el plat del que menys vam disfrutar tot i estar també molt bo.

- Tori no teriyaki: Pollastre amb salsa de soja. La veritat és que estava deliciós però només el vaig tastar per tal que la Carol i la Glòria que no els agrada el tema cru, tinguessin per menjar.

- Chichûkai setto: Combinació de sushi i sashimi amb un peix finíssim, melós i que de tan suau no tenia ni gust de peix.

- Uramaki: makis de tonyina, alvocat i llagostí arrebossat. És l'especialitat de la casa. Quan el maître ens va venir a demanar el que volíem ens ho va recomanar. No vam fer molt bona cara i ens va dir que ens portava mitja ració (un maki per persona) però que ho havíem de provar. Ho vam deixar pel final. Definitivament i com ja recomanava la revista (però jo no recordava el nom) es va convertir en el plat orgàstic de la nit. Tant és així que vam repetir una altra mitja ració.

I per acabar Toryufu, unes trufes de te verd i sake.

Tot regat amb cervesa japonesa que per tenir poca bombolla queda prou bé amb el menjar.

Espero que si hi aneu la bona crítica no us creï unes expectatives que després no es compleixin.

'Confianza ciega' o la Marató de Tv3

Fa uns anys va aparèixer aquest programa en què tres parelles havien de confiar en el seu/la seva company/a que estava en una altra casa on tenia tot de temptacions de l'altre sexe. No és d'això del que vull parlar, però sí de la confiança com a base de la societat i de les relacions. I per què?
Per que avui quan estàvem esmorzant s'ha produit una estranya discusió sobre la Marató de TV3. Sobre el fet de donar diners a aquest esdeveniment.
Hi havia un apunt que podia tenir raó sobre la conveniència o no que una televisió pública s'hi impliqui. Però el que no hem pogut entendre de cap manera era l'argument dels que no volien donar diners perquè no sabien què en feien i no tenien clar si algú s'enriquia, no confiaven del bon ús d'aquests diners. Preferiria un argument del tipus 'Sóc egoista i els meus diners són meus' que no pas això.

Com pot viure algú en societat i no confiar: Confiem en la nostra parella (i no fer-ho és viure amargament), confiem amb els amics (i sabem que les seves respostes envers nosaltres mai ens perjudicaran) , confiem amb els metges quan estem malalts (i si poden ens curen), confiem amb l'empresa on treballem (treballem sense saber si ens pagaran), confiem amb els bancs (o com a mínim hi deixem els diners), confiem amb tota la gent que ens transporta (no pensem que esitmbaran l'avió a propòsit) i seguim confiant en un munt de coses però no hi reflexionem.
I és que quin sentit té viure sense confiar? Potser sí, t'emportaràs alguna garrotada, però desconfiant també te n'emportaràs i a més hauràs viscut amargat.

Per tot això aquest any tornaré a fer una petita aportació a la Marató perquè no només em refio que els diners no se'ls queda ningú sinó també que els projectes que els reben en fan bon ús. I ja m'he fet fan de la pàgina de la Marató a Facebook.

Dedicat als meus companys d'esmorzar, especialment a aquells en qui confio.

'Confiem massa en els sistemes i molt poc en els homes' - Benjamin Disraeli
I tot i així no volem donar diners a la Marató?