Primavera Sound 2013

L’etiqueta deia #thebestfestivalever. Potser era ambiciós, però el cartell era prou bo com per poder usar-la. Per mi no ho va ser, però no en va tenir la culpa ni el cartell ni el fred ni les caminades, sinó un enutjós refredat (que finalment va ser diagnosticat una setmana més tard com sinusitis) que em va treure forces i ganes de córrer per allà. Però tot i no aprofitar les jornades al màxim per aquest motiu, la veritat és que no em puc queixar ni de la quantitat ni de la qualitat dels concerts vistos. A més, ‘no hay mal que por bien no venga’, i la reducció de la ingesta d’alcohol per temes de salut, em va fer gaudir-los de forma més intensa. Per primer cop ho recordo TOT!

DIJOUS

Com sempre arribar d’hora per fer ràpidament el canvi de la polsera. Mentre arribava la gent, res millor que seure al Ray-Ban per escoltar la proposta pop de LaBrigada, força interessant, més del que m'havia esperat. Ep! Un dels pocs moments en què vaig passar calor. Seguidament a veure un dels clàssics de l’indie espanyol, El Inquilino Comunista, que no em van acabar de fer el pes. Els recordava com bastant guitarreros i em van semblar molt tranquils. Ens fem grans.

Si vols canya, res millor que el rock de L’Hereu escampa, dos nois joveníssims amb molta força. I com a anècdota del concert, allà vaig veure el primer bitllet nou de 5€. Sense moure’ns d’allà, calia veure Savages, bastant contundents, però de les (costava veure que era una noia, però) que ens vam cansar aviat. Escoltar una estoneta de Fred i Son  va quedar descartada pel fred que feia a un Vice amb poc públic, així que amb el David vam decidir fer una excursió per calcular temps fins al Heineken.

De camí, una sorpresa al Adidas Originals, un grup Evans the death prou canyeros i interessants. Els components de la banda feien pinta de tenir 16 anys, i amb poques probabilitats d’arribar no als 27, sinó als 17. Tot i així intentaré buscar-ne alguna cosa. Em va aquest estil.

Això sí, ens vam perdre el concert de Tame Impala (que jo havia descartat perquè no estava per a psicodèlies), concert que va suscitar comentaris d’amor-odi a parts iguals entre les meves amistats. Tampoc Manel, però com no en sóc massa fan i actuen al Pròxims, ja no calia.

I seguint amb el revival dels 90, el torn era per Dinosaur Jr, que van desprendre molta força en l’escenari. Casualment era un grup que no vaig veure a l’època perquè no eren pas dels meus preferits, en canvi aquí al PS van sonar molt bé. De tota manera vaig marxar abans d’acabar i no vaig poder escoltar la versió qdel Just Like Heaven de The Cure.

I l’últim concert del dia va ser The Postal Service interpretant el mític Give Up. Moure el cos al ritme d’aquest disc fita de de l'electropop va ser molt ben rebut per tots els que poblàvem el descampat del Heineken, geladets pel vent que venia del mar. Era un concert que calia veure. Difícil repetir-lo.

I sí, la prudència pel malestar general i els dos dies que quedaven per davant em va fer acabar aquí i em vaig perdre dues coses canyeres que volia veure com DeathGrips  i Fucked Up i un concert que em van dir que va estar molt bé: Toundra, metal rock instrumental, que també tocaran al Cruïlla. Cada vegada m’agrada més les coses amb força i em costa més el pop. Vaig al revés del món.

DIVENDRES

Tot i arribar d’hora a casa, se’m va fer tard i quan em vaig llevar em trobava fatal. Així que vaig decidir que enlloc d’anar a primera hora, ho faria a la segona, just per veure Kurt Vile and The Violators. El concert molt correcte, bon cantant, bones cançons però reconec que vaig estar poc motivada. Mentre la meva germana optava per Daniel Johnston (últimament em fa molta mandra arribar-me a l’auditori, tot i que després d’haver vist el documental que el retrata en tenia moltes ganes), jo vaig anar a Merchandise, que en algun lloc venien com un grup per a fans de Morrissey i que s’anunciava com a must see del festival (d’aquells que s’ha de descobrir). La proposta no em va enganxar massa. Mira que jo sóc eclèctica però la seva oscil·lació no em quedava clara. Això sí el públic bàsicament estranger.

I d’aquí vaig passar a aquell moment en què vaig totalment a la meva i decideixo anar a veure un grup perquè se m’ha fotut al cap per una tonteria. El grup era Paus, la tonteria, que la banda es basa en els dos bateries que també actuen com a cantants. Després de l’èxit que va suposar Lisabö l’any passat (tots els instruments duplicats) no en tenia dubte, una banda amb dues bateries s'havia de veure. I el concert va ser absolutament brutal. Primer l’estàvem veient des de les grades, però els últims 20 minuts vam baixar a notar la força de les bateries. Vam quedar encantades (i no només perquè un dels bateries estigui prou bo). I jo personalment vaig flipar amb l’última cançó, per mi una oda a l’orgasme, mantenir les bateries a un ritme constant ascendent i en el moment del clímax donar-ho tot. No havia massa públic, però m’estranyaria que algú no estigués d’acord amb això.

I d’aquí passàvem cap al combo de clàssics: primer The Breeders tocant íntegrament el Last splash (amb la Kim fins i tot comentant a mig concert: Ara és quan es gira el disc i es passa a la cara B) més algunes cançons extres. A veure, jo en sóc fan, les he vist les 4 vegades que han vingut a Barcelona, però les vaig veure molt contingudes, els hi faltava una mica d’alcohol en vena. Això sí, el Cannonball mai deixarà de ‘LA’ cançó lligada a una gran època de la meva vida.

D’aquí a TheJesus and Mary Chain . Podia haver optat per Jozef Van Wissem i Jim Jarmusch per fer alguna cosa original, i més tenint en compte que l’espina de no haver-los vist ja me l’havia tret al Summercase de fa uns anys, però no puc evitar que escoltar ‘Sidewalking’ o 'Just Like Honey' en directe em trasbalsi, per molt que no hi posin totes les ganes que hi podrien posar.

Per fer temps, res millor que contemplar Neurosis des de la llunyania. Em sap greu no haver-me acostat a l’escenari amb el David, per sentir tota la contundència d’aquest grup de metal. En canvi vam fer una mica les boges pujant a la sínia que aquest any donava una aparença diferent al festival. Des d’allà les vistes de nit són espectaculars!

I ràpidament un cop baixades, directament cap a l’escenari Heineken. Ens cridava l’obligació de prendre una posició decent per Blur, per això 1 hora abans ja hi érem. Sort del mini concert sorpresa de The Wedding Present des de la zona VIP, per amenitzar una mica l’espera.

De Blur he llegit cròniques absolutament furibundes que crec que es passen. Sí que és cert que jo els vaig notar com accelerats, com si haguessin de demostrar que encara són joves i els agrada extralimitar-se, però el concert va estar prou bé, tot i els moments karaoke. Per altra banda entenc que havia allà molta gent que no els havia vist mai, i tenien un efecte fan exagerat. Ho comprenc, tots n’hem tingut. I per cert, jo sí que el vaig veure gran al Damon. Ja no era aquell noiet que em va signar l'entrada fa 19 anys (llàstima de la no foto)

DISSABTE

Com si ho hagués mamat

Les Sueques

I finalment, el dia que em trobava pitjor, vaig portar a l’Ariadna al seu primer Primavera Sound. Som bastant fans a casa de les propostes de Minimúsica, una manera d’acostar als nens la música dels grans tenint en compte també la vessant pedagògica. A més com tot és molt fàcil (els nens poden entrar gratis acompanyats fins als 12 anys) i les propostes eren interessants, valia la pena. El Josep Maria es va quedar fora esperant mentre nosaltres accedíem i fèiem un màscara de superheroi previ al concert. Els concerts són curtets, 2 cançons per grup però interessants i relacionats amb el tema escollit, en aquest cas els superherois. És curiós com es poden buscar cançons del grup i adaptar-les per fer veure que qualsevol pot ser un superheroi. Els grups escollits en aquest cas: Les sueques, un grup femení que va convidar al minipúblic a tocar amb elles, L’hereu escampa, o com el rock de canya també pot agradar als nens, i finalment Pony Bravo, amb el seu show divertidíssim. Després del concert vam construir una guitarra mentre jo em trobava cada vegada pitjor. Tocava acomiadar l’Ariadna que marxava cap a casa més contenta que un gínjol, amb els seus cascs, la guitarra i la màscara.

El dissabte era un dia que havia tingut la cancel·lació sonada de Rodríguez dos dies abans (per sort, entrada especial a 5€ comprada per al 8 de juliol), i per tant era una mica a veure-les venir. Per començar ens vam decantar per Chucho, l’escollit per substituir Rodriguez. La veritat que em va sorprendre gratament. Jo no el coneixia de res, però la seva aparença de professor de filosofia feia una mica de por. Tot al contrari, cançons contundents amb bona lletra i bona música. Un encert.

Havia llegit que Mac DeMarco acostumava a fer un bon show, així que ens hi vam acostar però les primeres cançons no ens van convèncer i vam tirar cap al Heineken a veure Deerhunter, que repetia per substituir la caiguda de

Fred, eh?

cartell d’últim moment de Band of Horses. El concert no va estar malament però diria que em van agradar més quan els vaig veure fa uns anys. Això sí, el seu cantant, Bradford Cox, fa patir de tan prim com està (és per una malaltia). Per desgràcia ens vam perdre, l'outfit que portava dijous, molt de la fauna primavera. Dissabte optava per un negre elegant.

Mentre esperàvem al Nick Cave al punt de trobada oficial (la sínia), escoltàvem de fons el rock garatger de The Oh Sees sense fer-ne massa cas.

I va arribar el concert de Nick Cave. Mireu, i em podeu dir el que vulgueu, però jo mai he escoltat cançons de Nick Cave a propòsit. És més el coneixia més per la vessant cinematogràfica que per la musical. Pel que sigui mai m’havia entrat, però considerava que era fonamental veure’l en directe; era el cap de cartell i en tenia ganes. No em va decebre gens, tot al contrari, em va encantar. És un monstre a l’escenari (ho podeu veure en aquest vídeo espectacular), només hi ha un problema, és que no tot el seu estil musical m’agrada. És difícil d’explicar però les cançons més melancòliques/cabareteres m’agraden molt. Per contra les d’esperit més rocker em passen per sobre. Suposo que per això mai abans li havia fet massa cas. Jo no #melfariadret com apareixien missatges pel meu whatsapp, però té una indubtable presència morbosa que t’envaeix i et fa connectar molt amb el que passa a l’escenari encara que sigui de lluny. Aquest vídeo (que no és meu, clar) sobre el joc de seducció a primera fila és prou clar.

Per arrodonir la jugada, el bateria guapo de Paus se’ns va plantar al costat (i mira que havia gent). Després de confirmar-ho, vaig tenir moment groupie i va caure la foto de rigor.

I per acabar vam anar a veure Liars, on s’esperava ball per fer pasar el fred, però tot i que havia aconseguit aguantar més del que creia, el meu cos va dir prou i vaig decidir marxar, després de comprovar, que sí, que Liars fan ballar, sobretot als milers i milers de guiris apilats al Pitchfork.

Tres jornades completes que tot i que no aprofitades al 100% m’han fet comprar l’abonament de l’any vinent a un any vista. A veure, si al final sempre hi vaig, perquè pagar 180€ quan en puc pagar 100€

I som sempre  la millor part, trobar-te tot i que amb dificultats i només a estones a bons companys: Dani, David M, Marcos (i la colla de València), Isra, Mar, Albert, Raquel (i Sònia), Mon, Marc, Lluís, Carmen, Montse, Isa, Pat, David V i la meva germaneta Núria.

PD: L'aplicació de Heineken no la vam poder fer servir. Impossible enganxar la wifi. Però crec que els que la van utilitzar van permetre que el 3G funcionés molt millor aquest any. Almenys jo amb movistar. I tampoc em vaig quedar sense bateria gràcies a la funda-bateria i al carregador portàtil que ni vaig arribar a  utilitzar.

PD2: Fins avui encara porto la pulsera. Vaig prometre que quan acabés el post, la tallaria. Aquí hi ha la prova.

The Breeders + Blur 19 anys després

Añadir leyenda

Ja escriuré (espero no trigar tant com l'any passat) sobre el Primavera 2013, però avui volia compartir les entrades dels concerts que fan oferir tots dos grups fa 19 anys. Tenir 40 anys té aquestes coses, que pots presumir d'haver vist concerts i grups que molta gent ahir veia per primera vegada.
Faig molt mala cara (refredat on fire), però ahir portava la samarreta que vaig comprar al primer concert The Breeders el 27 d'abril del 94, precisament presentant el Last Splash que ahir van tocar tot sencer, fins i tot fent la conya de quan s'havia de girar el disc (jo el tinc en CD en tot cas).
Respecte a Blur, també tinc una anècdota, evidentment no tan sucosa com la del Brad Pitt (sóc pesada amb el tema, ho sé) però també té la seva gràcia. Resulta que ahir la Sandra, va penjar al Twitter l'entrada del concert de Zeleste 2 (actual Razz) i vaig pensar que també l'havia de tenir. Abans com les entrades es guardaven!
I aquí és on ve la gràcia. Resulta que a aquell concert vaig anar amb el David, que ahir també hi era (tot i que no al mateix lloc que jo, per allò de difícil trobar-nos). Quan es va acabar, a la sortida, vaig trobar un amic, el Luis, que arribava al Ceferino. Vaig acomiadar al David i em vaig quedar amb aquesta gent. Al cap d'una estona, quan vam sortir, estava Blur allà fora al carrer. Doncs res, a saludar-los. El més graciós, ha estat aquest matí, quan he trobat l'entrada. Resulta que me l'havien firmat, tant el Damon (part davant) com el Graham (part darrera). Cony! No ho recordava!!

PS12 vs PS13: recordant

Només quinze dies per al Primavera Sound. Aquest que han venut com el ‘best festival ever’. Com tot, hi ha gustos, no estarà pas malament però n’he vist un anunciat ACL MusicFestival , que té una pinta brutal (cau una mica lluny, això sí).

En tot cas, el tema és que per una mica de deixadesa no vaig escriure res sobre el Primavera de l’any passat. I tot i que no té massa sentit llegir-ho ara, em ve de gust escriure quatre ratlles, com a memòria dels meus actes.

Com a resum diré que va ser un festival on:

Samarreta Robert

• Vaig pecar de convencional (massa anar a les coses conegudes) però
• Vaig gaudir com mai de The Cure,
• Vaig fer el gran descobriment del directe de Lisabö,
• Vaig estar en companyia de grans amics: Marcos, Enric, David, Isa, Mar, Marc, Lluís, Raquel, Albert, Núria, Chema (i alguns amb els que només vaig intercanviar dues paraules),
• Vaig desvirtualitzar en Xavi Roca i en Xavi Sànchez, dos gurús culturals i
• No em vaig emborratxar gens perquè la cervesa era aigua

Així que de l’edició 2013 espero:

• Més bogeria,
• Flipar amb Blur,
• Compartir estones amb els amics habituals i amb alguns més que ara ja conec, com la Mon, la Rachel, la Carmen, el David, la Pat,
• Desvirtualitzar algú més (per exemple @Los30fan) i
• Si la nova cervesa patrocinadora és tan dolenta, prendre el Martini que en ha promès (o no) el Gabi

I després dels propòsits poseu el Cannonball (que ballarem aquest any el divendres), himne per mi i molts dels meus companys de trapelleries a l’A Saco de l’Hospitalet i recordeu amb mi el festival de l’any passat:

Fent el guiri

 

Dijous

Com sempre, arribar d’hora, debutar amb solet i barret. Alternant entre el Vice i el Pitchfork, entre el so innocent-infantil de Doble Pletina i el so descarat-ratllant de Pegasvs (ara Svper). Ni un ni l’altre em van agradar massa. El millor, a part de la companyia, saludar una estoneta al Miqui Puig.

Fum... i de dia!

Cap a l’ATP a escoltar un dels grups heavies: A Storm of light. Molt de fum a l’escenari i dubtes sostenibles sobre el gènere del cantant. Prou recomanable si t’agrada una mica el ‘soroll’.

Allunyant-nos encara més, cap al Mini, per veure Sr. Chinarro, del que vaig renovar amor incondicional després de veure’l fa dos anys al SOS.

Aprofitant una estona morta per sopar, passar per Mazzy Star, tornar i escoltar Beirut. Era un grup que només coneixia per la seva cançó més famosa, i em van decebre una mica. Tota l’estona em semblava estar escoltant Goran Bregovic. Toquen molt bé però se’m van fer pesats.

Amb lluna plena

Finalment i després d’escoltar algunes cançons de The XX (per mi com el primer concert al Razz, no n’hi haurà cap, i ja els he vist tres vegades), primer torn de l’escenari San Miguel per fer uns bailoteos amb Franz Ferdinand (sense que ningú cantés allò de 'suave, suave como una Palmera') i John Talabot (fama merescuda, per cert) abans de tornar a casa.

Divendres

No ens enganyem, pràcticament només m’interessava The Cure, però alguna cosa altra va caure. Per exemple: Jeff Mangum a l’auditori. Gràcies al David vam tenir entrades però va ser un desastre organitzatiu; nosaltres vam entrar 15 minuts tard, però crec que hi ha gent només va veure el final. Quina cua! El concert prou bé, però l’hora i l’espai conviden massa a tancar els ulls... Nota: l’orella que li sortia entre els cabells, molt èlfic to plegat

D’aquí a veure el Rufus. Potser va ser un dels errors del Primavera. Vaig gaudir molt del seu concert al primer SOS (amb foto inclosa) però aquí no va ser tan brillant. Potser no tenia el dia.

Jo ja no tenia temps per més. Calia agafar posicions per al CONCERT. Després d’una hora d’espera, sortia el meu estimat Robert Smith per regalar-nos un meravellós concert de 3 hores i 36 cançons, amb moments emocionants (jo vaig plorar a alguna cançó) i moments de col·leccionista (per exemple, amb Just One Kiss, mai cantada en concert). I una alternativa de hits i cançons més intimistes, que em va captivar. Per no fans queixosos de tantes hores, dir que hi havia alternatives. Millor marxar que no respectar als que sí ens agrada. L’únic però, és que em van faltar uns 10 minuts per acostar-me com mai a l’escenari. I és que sí, aquest era el meu sisè concert de The Cure, però excepte el del FIB’02 (que va ser molt espès i fosc i poc atraient) mai havia estat a platea.

L’emoció només va donar per seure a escoltar les últimes cançons de The Drums, descobriment del PS de fa 3 anys i que tot i que m’agraden no vaig estar gaire per ells. Ullada a The Rapture i cap a casa, per agafar forces per l’últim dia.

DISSABTE

Arribar d’hora com sempre per fer un petit passeig per les paradetes, els concerts del minimúsica, i també deixar-me caure pel Pitchfork a escoltar Sandro Perri, una bona sorpresa que hauria de tornar a escoltar. Tot això esperant que arribés el David, que em proposava una cosa especial. I de ben segur que ho va ser: Lisabö, un grup que és pura canya, dos cantants/guitarra, dos baixos i dos bateries. Força basca a l’escenari. Reconec que no és un grup a recomanar fàcilment, música contundent sense artificis no apta ni per totes les orelles ni per tots els moments, però per a mi, una experiència brutal. No us la poseu a casa, però si podeu anar a un concert no us ho perdeu. Ull! Una amiga no va aguantar ni dos minuts :-)

Grans Lisabö

Clar, amb aquesta canya qualsevol s’encara als Kings of Convenience, que més aviat ens van fer badallar. Després d’això i fer com sempre una petita pausa per sopar, el rock francès de Dominique A, més potent (en el bon sentit) del que esperava. I d’aquí a fer una mica la part ‘bailonga’ de la nit amb Saint Etienne, amb la figura etèria i elegant de la Sarah que sap moure’s en l’escenari per encomanar un esperit juvenil que fa anys que va sobrepassar. Sempre va bé acabar un Primavera amb Yo la tengo, tot i que hagis de fer excursió fins al Mini.

I sí, estava Justice a l’escenari gran, per acabar la festa. Però em vaig adonar que l’èxtasi que compartia la gent per veure’ls no anava amb mi. Potser serà que no prenc drogues, perquè a mi em semblava molt avorrit. Així que cap a casa, que amb 40 anys, tres dies de concerts comencen a passar factura.

Oscar 2013: Les categories

Per ocupar menys espai no volia posar els nominats en cada categoria, però finalment he pensat que us serà més fàcil si ho faig convencional. En vermell estan marcades les que he vist

Millor pel·lícula

• Amor 
• Argo 
• Bestias del sur salvaje 
• Django desencadenado
• Los miserables
• La vida de Pi 
• Lincoln 
• El lado bueno de las cosas
• La noche más oscura 

Aquí crec que coincidirà el que voldria amb el que serà. Aposto per Argo. Tot i no ser el que entenem una pel·lícula Oscar i amb el handicap de no tenir el director nominat, el fet que hagi guanyat en tots els premis específics (actors, directors, guionistes) li donen una lleugera avantatge sobre Lincoln. Amor seria una sorpresa relativa. qualsevol de les altres seria una gran sorpresa

Millor actor principal

• Bradley Cooper - El lado bueno de las cosas
• Daniel Day-Lewis - Lincoln
• Hugh Jackman - Los miserables
• Joaquin Phoenix - The Master
• Denzel Washington - El vuelo

Tot i que s'ha lloat molt el paper de Phoenix, per mi el nom és Daniel Day-Lewis. El problema no és que l'acadèmia li tingui mania a Phoenix sinó que la pel·lícula en la que està nominat no ha calat massa. No la vaig comentar en l'anterior entrada perquè no va entrar en les nominades però està tan feta per ser desagradable que el personatge del Phoenix es fa massa angoixant. 

Millor actriu principal

• Jessica Chastain - La noche más oscura
• Jennifer Lawrence - El lado bueno de las cosas
• Emmanuelle Riva - Amor
• Quvenzhané Wallis - Bestias del sur salvaje
• Naomi Watts - Lo imposible)

Per mi el premi hauria de ser per Emmanuelle Riva sens dubte, és la que em transmet més en menys. Ja ho vaig comentar que la Quvenzhané em sembla una meravella però no estic a favor de trencar-li una futura carrera amb una responsabilitat de premi. La nominació és el seu regal. Ara, tinc la sensació que el premi anirà a Jennifer Lawrence, per davant de la Chastain. Encaixa més en allò de núvia d'Amèrica.

Millor actor secundari

• Alan Arkin - Argo
• Robert De Niro - El lado bueno de las cosas
• Philip Seymour Hoffman - The Master
• Tommy Lee Jones - Lincoln
• Christoph Waltz - Django desencadenado

Per mi la categoria més competida. Hi trobo a faltar gent: Samuel L. Jackson, Di Caprio i John Goodman, per exemple. Tampoc entenc que es pugui comparar el treball de Hoffman i Waltz que apareixen vora 2 hores i actuen com a principals amb la resta de candidats. Crec que entre ells dos està el tema i més quan tots han guanyat ja un Oscar. A mi tot i la perruca voldria Tommy Lee Jones, potser més pel que pensa el personatge que per la interpretació en si (i si no el guanya almenys que no s'avorreixi tant com als Globus :-)

Millor actriu secundària

• Amy Adams - The Master 
• Sally Field - Lincoln
• Anne Hathaway - Los miserables
• Helen Hunt - Las sesiones
• Jacki Weaver - El lado bueno de las cosas

Per contra, aquesta sembla que la guanyadora sembla extraordinàriament clara. Cert el breu de paper de Fantine de la Hathaway és molt emotiu i no sembla tenir competidora en la resta. Personalment de les altres, només Helen Hunt m'ha agradat per un paper molt especial i 'desvergonyit'. Potser la que en altres anys era una categoria interessant no m'ho sembla gens aquest any.

Millor director

• Michael Haneke - Amor
• Ang Lee - La vida de Pi
• David O. Russell - El lado bueno de las cosas
• Steven Spielberg - Lincoln
• Benh Zeitlin - Bestias del sur salvaje

La categoria que va rebre més crítiques en anunciar-se la nominació. Oblidar-se de Ben Affleck, P.T Anderson o Quentin Tarantino per directors novells (Zeitlin) o per pel·lícules on no es veu massa la mà del director (Russell) semblava massa sacrilegi fins i tot per uns premis que a vegades van molt a la seva. La meva aposta aquí és clara, Haneke. En el comentari de les pel·lícules no vaig reflexionar per mi en un fet clau en Amor, el tractament dels espais. En aquest cas, el pis seria gairebé un tercer personatge. Per mi l'escena en què finalment apareix el piano a l'habitació va ser de les que més em van emocionar. Ara que potser ens fan una sorpresa i s'ho emporta Ang Lee. Seriosament, crec que si no premien Haneke, s'ho emportarà Spielberg

Millor guió original

• Amor - Michael Haneke
• Django desencadenado - Quentin Tarantino
• El vuelo - John Gatins
• Moonrise Kingdom - Wes Anderson, Roman Coppola
• La noche más oscura - Mark Boal

Crec que la cosa està entre Amor i Django tot i que la meva favorita seria Moonrise Kingdom, un Wes Anderson que tot i anar pels mateixos camins que en moltes pel·lícules va aquí una mica més enllà i ens brinda una pel·lícula meravellosa.

Millor guió adaptat

• Argo - Chris Terrio
• Bestias del sur salvaje - Lucy Alibar, Benh Zeitlin
• La vida de Pi - David Magee
• Lincoln - Tony Kushner
• El lado bueno de las cosas - David O. Russell

Aquí penso que no se li pot escapar a Argo, però fins i tot m'esperaria una sorpresa de La vida de Pi. Moltes vegades en aquesta categoria penso que em caldria llegir el material d'on parteixen per veure si s'ha fet o no una bona feina.

Millor pel·lícula d'animació

• Indomable - Mark Andrews, Brenda Chapman
• Frankenweenie -  Tim Burton
• El alucinante mundo de Norman - Sam Fell, Chris Butler
• ¡Piratas! - Peter Lord
• ¡Rompe Ralph! - Rich Moore

El que té tenir filles que ja van molt al cinema és que aquesta categoria la tenia ja completada fa un mes. Sembla que les coses estan entre Rompe Ralph i Brave. Totes dues em van agradar però sense entusiasmar. Jo personalment em quedaria amb Frankenweenie, que em va retornar un gran Tim Burton o també la increïblement mal traduïda ParaNorman, per sortir una mica de la temàtica infantil.

Millor pel·lícula de parla no anglesa

• Amor - (Austria)
• Rebelle - (Canada)
• No - (Chile)
• Un asunto real - (Denmark)
• Kon-Tiki - (Norway)

Poc pronòstic puc fer perquè només n'he vist una. A la meva germana que només ha deixat de veure Un asunto real li han agradat les altres quatre. No obstant això sembla que la gran favorita és Amor, tot i que és la categoria que més sorpreses porta cada any

Millor fotografia

• Anna Karenina (2012/I): Seamus McGarvey
• Django desencadenado (2012): Robert Richardson
• La vida de Pi (2012): Claudio Miranda
• Lincoln (2012): Janusz Kaminski
• Skyfall (2012): Roger Deakins

Totes les pel·lícules nominades tenen mèrits per estar-ho però a mi la fotografia de Life of Pi em va encantar. En segon lloc optaria segurament per Lincoln

Millor muntatge

• Argo - William Goldenberg
• La vida de Pi - Tim Squyres
• Lincoln - Michael Kahn
• El lado bueno de las cosas - Jay Cassidy, Crispin Struthers
• La noche más oscura - William Goldenberg, Dylan Tichenor

Segurament m'equivoqui però el ritme que té Argo va relacionat amb l'excel·lent muntatge, així que no li donaré opció a la resta. En tot cas per mi l'altra possible opció seria La noche más oscura, on juntament amb millor actriu és on crec que té alguna opció.

Millor disseny de producció

• Anna Karenina - Sarah Greenwood, Katie Spencer
• El Hobbit: Un viaje inesperado - Dan Hennah, Ra Vincent, Simon Bright
• Los miserables - Eve Stewart, Anna Lynch-Robinson
• La vida de Pi - David Gropman, Anna Pinnock
• Lincoln - Rick Carter, Jim Erickson

Fins ahir creia que seria cosa de Los miserables, però avui he vist Anna Karenina i per mi és el punt fort d'una pel·lícula menor. De tota manera pot pesar la compensatòria i premiar Lincoln que per mi parteix com a gran perdedora.

Millor disseny de vestuari

• Anna Karenina - Jacqueline Durran
• Los miserables - Paco Delgado
• Lincoln - Joanna Johnston
• Blancanieves (Mirror, Mirror) - Eiko Ishioka
• Blancanieves y la leyenda del cazador - Colleen Atwood

Trobo que aquí hi falta una altra Blancanieves i Paco Delgado repetint nominació. Bromes apart, sembla que el senyor Delgado no té massa opcions, per un vestuari d'època però amb tons modernitzats. Si no és així la fastuositat d'Anna Karenina hauria de passar per sobre de la historicitat de Lincoln. Actualització: El vestuari de Mirror, mirror és espectacular en tema de fantasia, i amb influències de Gaudí.

Millor maquillatge i perruqueria

• Hitchcock - Howard Berger, Peter Montagna, Martin Samuel
• El Hobbit: Un viaje inesperado - Peter King, Rick Findlater, Tami Lane
• Los miserables - Lisa Westcott, Julie Dartnell

Una categoria amb moltes opcions que siguis l'afortunat. Per mi El hobbit, tot i que les ungles i les dents brutes dels Miserables (sobretot de la senyora Bonham-Carter) poden tenir les seves opcions

Millor banda sonora original

• Anna Karenina - Dario Marianelli
• Argo -  Alexandre Desplat
• La vida de Pi - Mychael Danna
• Lincoln - John Williams
• Skyfall - Thomas Newman

Suposo que una banda sonora que acompanya però no aixafa escenes és la ideal. Ja he comentat que em va agradar molt Bestias del sur salvaje i no està nominada. De la resta de pel·lícules, només ho vaig dir d'Argo, així que ja sabeu per qui va el meu vot

Millor cançó original

• Chasing Ice - J. Ralph("Before My Time")
• Los miserables - Alain Boublil, Claude-Michel Schönberg, Herbert Kretzmer("Suddenly")
• La vida de Pi - Mychael Danna, Bombay Jayshree("Pi's Lullaby")
• Skyfall - Adele, Paul Epworth("Skyfall")
• Ted - Walter Murphy, Seth MacFarlane("Everybody Needs a Best Friend")

La gran favorita és Adele per mantenir tots el músics mainstream que fan una cançó per guanyar Oscar. La cançó ni fu ni fa, a més que m'indigna que tot i estar en crèdits inicials si que es consideri mentre que si està en els finals no. Segur que les dues que no he vist són les millor, tot i que una estigui escrita pel presentador de la gala.

Millor so

• Argo - John T. Reitz, Gregg Rudloff, José Antonio García
• Los miserables - Andy Nelson, Mark Paterson, Simon Hayes
• La vida de Pi - Ron Bartlett, Doug Hemphill, Drew Kunin
• Lincoln - Andy Nelson, Gary Rydstrom, Ron Judkins
• Skyfall - Scott Millan, Greg P. Russell, Stuart Wilson

Ni d'aquesta ni de la següent us diré que em fixo gaire a les pel·lícules, entenc que perquè el nivell és bo  o perquè no sé detectar-ho. Per raons que només Pepe Colubi i jo coneixem, hauria de ser per Skyfall per tal que el senyor Russell aconsegueix per fi guanyar un Oscar en la seva setzena nominació

Millor edició de so

• Argo - Erik Aadahl, Ethan Van der Ryn
• Django desencadenado - Wylie Stateman
• La vida de Pi - Eugene Gearty, Philip Stockton
• Skyfall - Per Hallberg, Karen M. Baker
• La noche más oscura - Paul N.J. Ottosson

Igual que l'anterior, ni idea. En el cas de la meva germana i meu, l'Oscar aniria als Verdi que en la projecció de La Noche, al cap de 10 minuts es va espatllar el so i després d'un gran pet va quedar un soroll horrorós durant 10 minuts. Sort que la vam poder començar de nou sense problemes. De tota manera el meu vot anirà per Django i els seus trets.

Millors efectes visuals

• Marvel Los vengadores - Janek Sirrs, Jeff White, Guy Williams, Daniel Sudick
• El Hobbit: Un viaje inesperado - Joe Letteri, Eric Saindon, David Clayton, R. Christopher White
• La vida de Pi - Bill Westenhofer, Guillaume Rocheron, Erik De Boer, Donald Elliott
• Prometheus - Richard Stammers, Trevor Wood, Charley Henley, Martin Hill
• Blancanieves y la leyenda del cazador - Cedric Nicolas-Troyan, Phil Brennan, Neil Corbould, Michael Dawson

Aquí el meu cor vota Vengadores. Una molt bona pel·lícula de l'any passat que es podria haver emportat almenys alguna nominació més. Mentre no guanyi Prometheus que em va semblar un trunyo considerable (tot i els efectes)

Millor documental

• 5 cámaras rotas  - Emad Burnat, Guy Davidi
• The Gatekeepers  -  To Be Determined
• How to Survive a Plague - To Be Determined
• The Invisible War - To Be Determined
• Searching for Sugar Man - To Be Determined

Escric alguna cosa en una estona si em dóna temps de  veure els que tenia previst. Tothom em parla increïble de Seatching for Sugar Man, però ull amb The Invisible War que ha guanyat aquesta nit als Spirit i toca un tema que fa mal  als Estats Units. Actualització: Clarament Sugar Man és un 'must', encara impactada. Sembla un Mockumentary de tant irreal, però és un fantàstic exercici de com pot canviar la vida.

Millor documental, curt

• Inocente - Sean Fine, Andrea Nix
• Kings Point - Sari Gilman, Jedd Wider
• Mondays at Racine - Cynthia Wade, Robin Honan
• Open Heart - Kief Davidson, Cori Shepherd Stern
• Redemption - Jon Alpert, Matthew O'Neill

Ehem!! Que guanyi el millor

Millor curt d'animació

• Adam and Dog - Minkyu Lee
• Fresh Guacamole - PES
• Head Over Heels - Timothy Reckart, Fodhla Cronin O'Reilly
• Paperman - John Kahrs
• The Simpsons: The Longest Daycare - David Silverman

Tot i que reconec que el dels Simpsons és prou divertit, veure Paperman al cinema va fer que no tingués cap dubte que és el meu favorit

Millor curt d'acció real

• Asad - Bryan Buckley, Mino Jarjoura
• Buzkashi Boys - Sam French, Ariel Nasr
• Curfew - Shawn Christensen
• Dood van een Schaduw - Tom Van Avermaet, Ellen De Waele
• Henry -Yan England

Uix, sí tots molt bons

En resum, veure'm que passa. De tota manera, jo ja no m'emprenyo massa, faig com amb els jugadors quan marxen del Barça, el que importa és el Barça i no els jugadors. El que importa és la màgia del cinema, no qui o perquè guanya un o altre premi