The Breeders + Blur 19 anys després

Añadir leyenda

Ja escriuré (espero no trigar tant com l'any passat) sobre el Primavera 2013, però avui volia compartir les entrades dels concerts que fan oferir tots dos grups fa 19 anys. Tenir 40 anys té aquestes coses, que pots presumir d'haver vist concerts i grups que molta gent ahir veia per primera vegada.
Faig molt mala cara (refredat on fire), però ahir portava la samarreta que vaig comprar al primer concert The Breeders el 27 d'abril del 94, precisament presentant el Last Splash que ahir van tocar tot sencer, fins i tot fent la conya de quan s'havia de girar el disc (jo el tinc en CD en tot cas).
Respecte a Blur, també tinc una anècdota, evidentment no tan sucosa com la del Brad Pitt (sóc pesada amb el tema, ho sé) però també té la seva gràcia. Resulta que ahir la Sandra, va penjar al Twitter l'entrada del concert de Zeleste 2 (actual Razz) i vaig pensar que també l'havia de tenir. Abans com les entrades es guardaven!
I aquí és on ve la gràcia. Resulta que a aquell concert vaig anar amb el David, que ahir també hi era (tot i que no al mateix lloc que jo, per allò de difícil trobar-nos). Quan es va acabar, a la sortida, vaig trobar un amic, el Luis, que arribava al Ceferino. Vaig acomiadar al David i em vaig quedar amb aquesta gent. Al cap d'una estona, quan vam sortir, estava Blur allà fora al carrer. Doncs res, a saludar-los. El més graciós, ha estat aquest matí, quan he trobat l'entrada. Resulta que me l'havien firmat, tant el Damon (part davant) com el Graham (part darrera). Cony! No ho recordava!!

PS12 vs PS13: recordant

Només quinze dies per al Primavera Sound. Aquest que han venut com el ‘best festival ever’. Com tot, hi ha gustos, no estarà pas malament però n’he vist un anunciat ACL MusicFestival , que té una pinta brutal (cau una mica lluny, això sí).

En tot cas, el tema és que per una mica de deixadesa no vaig escriure res sobre el Primavera de l’any passat. I tot i que no té massa sentit llegir-ho ara, em ve de gust escriure quatre ratlles, com a memòria dels meus actes.

Com a resum diré que va ser un festival on:

Samarreta Robert

• Vaig pecar de convencional (massa anar a les coses conegudes) però
• Vaig gaudir com mai de The Cure,
• Vaig fer el gran descobriment del directe de Lisabö,
• Vaig estar en companyia de grans amics: Marcos, Enric, David, Isa, Mar, Marc, Lluís, Raquel, Albert, Núria, Chema (i alguns amb els que només vaig intercanviar dues paraules),
• Vaig desvirtualitzar en Xavi Roca i en Xavi Sànchez, dos gurús culturals i
• No em vaig emborratxar gens perquè la cervesa era aigua

Així que de l’edició 2013 espero:

• Més bogeria,
• Flipar amb Blur,
• Compartir estones amb els amics habituals i amb alguns més que ara ja conec, com la Mon, la Rachel, la Carmen, el David, la Pat,
• Desvirtualitzar algú més (per exemple @Los30fan) i
• Si la nova cervesa patrocinadora és tan dolenta, prendre el Martini que en ha promès (o no) el Gabi

I després dels propòsits poseu el Cannonball (que ballarem aquest any el divendres), himne per mi i molts dels meus companys de trapelleries a l’A Saco de l’Hospitalet i recordeu amb mi el festival de l’any passat:

Fent el guiri

 

Dijous

Com sempre, arribar d’hora, debutar amb solet i barret. Alternant entre el Vice i el Pitchfork, entre el so innocent-infantil de Doble Pletina i el so descarat-ratllant de Pegasvs (ara Svper). Ni un ni l’altre em van agradar massa. El millor, a part de la companyia, saludar una estoneta al Miqui Puig.

Fum... i de dia!

Cap a l’ATP a escoltar un dels grups heavies: A Storm of light. Molt de fum a l’escenari i dubtes sostenibles sobre el gènere del cantant. Prou recomanable si t’agrada una mica el ‘soroll’.

Allunyant-nos encara més, cap al Mini, per veure Sr. Chinarro, del que vaig renovar amor incondicional després de veure’l fa dos anys al SOS.

Aprofitant una estona morta per sopar, passar per Mazzy Star, tornar i escoltar Beirut. Era un grup que només coneixia per la seva cançó més famosa, i em van decebre una mica. Tota l’estona em semblava estar escoltant Goran Bregovic. Toquen molt bé però se’m van fer pesats.

Amb lluna plena

Finalment i després d’escoltar algunes cançons de The XX (per mi com el primer concert al Razz, no n’hi haurà cap, i ja els he vist tres vegades), primer torn de l’escenari San Miguel per fer uns bailoteos amb Franz Ferdinand (sense que ningú cantés allò de 'suave, suave como una Palmera') i John Talabot (fama merescuda, per cert) abans de tornar a casa.

Divendres

No ens enganyem, pràcticament només m’interessava The Cure, però alguna cosa altra va caure. Per exemple: Jeff Mangum a l’auditori. Gràcies al David vam tenir entrades però va ser un desastre organitzatiu; nosaltres vam entrar 15 minuts tard, però crec que hi ha gent només va veure el final. Quina cua! El concert prou bé, però l’hora i l’espai conviden massa a tancar els ulls... Nota: l’orella que li sortia entre els cabells, molt èlfic to plegat

D’aquí a veure el Rufus. Potser va ser un dels errors del Primavera. Vaig gaudir molt del seu concert al primer SOS (amb foto inclosa) però aquí no va ser tan brillant. Potser no tenia el dia.

Jo ja no tenia temps per més. Calia agafar posicions per al CONCERT. Després d’una hora d’espera, sortia el meu estimat Robert Smith per regalar-nos un meravellós concert de 3 hores i 36 cançons, amb moments emocionants (jo vaig plorar a alguna cançó) i moments de col·leccionista (per exemple, amb Just One Kiss, mai cantada en concert). I una alternativa de hits i cançons més intimistes, que em va captivar. Per no fans queixosos de tantes hores, dir que hi havia alternatives. Millor marxar que no respectar als que sí ens agrada. L’únic però, és que em van faltar uns 10 minuts per acostar-me com mai a l’escenari. I és que sí, aquest era el meu sisè concert de The Cure, però excepte el del FIB’02 (que va ser molt espès i fosc i poc atraient) mai havia estat a platea.

L’emoció només va donar per seure a escoltar les últimes cançons de The Drums, descobriment del PS de fa 3 anys i que tot i que m’agraden no vaig estar gaire per ells. Ullada a The Rapture i cap a casa, per agafar forces per l’últim dia.

DISSABTE

Arribar d’hora com sempre per fer un petit passeig per les paradetes, els concerts del minimúsica, i també deixar-me caure pel Pitchfork a escoltar Sandro Perri, una bona sorpresa que hauria de tornar a escoltar. Tot això esperant que arribés el David, que em proposava una cosa especial. I de ben segur que ho va ser: Lisabö, un grup que és pura canya, dos cantants/guitarra, dos baixos i dos bateries. Força basca a l’escenari. Reconec que no és un grup a recomanar fàcilment, música contundent sense artificis no apta ni per totes les orelles ni per tots els moments, però per a mi, una experiència brutal. No us la poseu a casa, però si podeu anar a un concert no us ho perdeu. Ull! Una amiga no va aguantar ni dos minuts :-)

Grans Lisabö

Clar, amb aquesta canya qualsevol s’encara als Kings of Convenience, que més aviat ens van fer badallar. Després d’això i fer com sempre una petita pausa per sopar, el rock francès de Dominique A, més potent (en el bon sentit) del que esperava. I d’aquí a fer una mica la part ‘bailonga’ de la nit amb Saint Etienne, amb la figura etèria i elegant de la Sarah que sap moure’s en l’escenari per encomanar un esperit juvenil que fa anys que va sobrepassar. Sempre va bé acabar un Primavera amb Yo la tengo, tot i que hagis de fer excursió fins al Mini.

I sí, estava Justice a l’escenari gran, per acabar la festa. Però em vaig adonar que l’èxtasi que compartia la gent per veure’ls no anava amb mi. Potser serà que no prenc drogues, perquè a mi em semblava molt avorrit. Així que cap a casa, que amb 40 anys, tres dies de concerts comencen a passar factura.