SOS 4.8 2012 - Crònica divendres

Ja ha començat la meva temporada de festivals amb el SOS4.8. Som uns veterans. Hem assistit a les 5 edicions. Un festival que ha anat creixent, i que malgrat aquests temps de pocs diners per esdeveniments culturals i de ferotge competència, ha sabut mantenir un més que digníssim cartell. Em fa gràcia que des de les primeres confirmacions la gent es dediqui a carregar (no parlo de critiques constructives) i fins i tot insultar perquè no porten els grups que voldrien. No compris l’entrada, coi, que ningú t’obliga. O potser són aquests els que estan als concerts xerrant i donant pel cul. Hi ha moltes zones on es pot anar a xerrar. Deixa l’espai dels escenaris pels que sí estan interessats.
Un dels trets diferencials d’aquest festival és la part de “Voces” i “Arte”, que aquest any estava dedicada a les sèries com a referent actual de la cultura popular. Èxit absolut en les xerrades d'una part comisariada per . La veritat és que em sap greu no haver assistit a cap d’elles, però a la meva edat o s’està de nit o s’està de dia, i a Múrcia les migdiades es converteixen en sagrades.
Un tema que sí m’ha sorprès és el cobrament pels horaris. Tot i que hi ha una aplicació o te’ls podies portar impresos de casa potser sí aniria bé un parell de panells lluminosos on informar (també d’algunes cancel·lacions que es van produir per problemes de vols) i evitar algun moment de desconcert.

Un punt positiu ha estat la millora de cobertura, encara no perfecta però molt superior a anys anteriors. I un de negatiu l’aparició de mosquitets, que per sort no picaven. I per als nois segur que també és punt positiu, que els pantalons ultracurts encara siguin trendy entre les modernes.

Divendres 4

Aquest any forçats per Vueling que ens va obligar a viatjar abans, vam poder arribar als primers concerts (no al festival que obre les portes el divendres a les 12 del matí amb conferències i sessions de DJ) prèvia aturada tècnica al Ventorrillo (properament crònica gastronòmica del SOS).
Presa de contacte amb Nacho Vegas que personalment fa una música que em deixa una mica indiferent , suposo perquè no sóc de les que valoro les lletres. No obstant em va fer viure un #momentazoSOS48 (veure vídeo)

També s'ha de dir que tocar a l’escenari gran a aquella hora no era el millor per a una música que hauria de ser commovedora i em va semblar més aviat diluida.

Ens vam perdre el freaky show d’Hidrogenesse a l’auditori però la següent actuació no me la vaig perdre: Kiko Veneno. Sembla que potser no tingui cabuda en aquest festival (i de fet no sé si surt comentada en cap crònica dels gurús), però la platea va estar ben plena de gent ballant la seva barreja de flamenc-rumba-rock. Tio simpàtic amb molta gràcia a l’escenari (com quan va prendre un got de vi tot dient "un vino de la tierra, de Jumilla; que esto no es por vicio, es por salud, que me lo ha dicho el médico"). Acompanyat d’una banda boníssima i amb un guitarra molt especial que semblava a cada moment que s’anés a desconjuntar. I clar ,quan va cantar allò de ‘Te echo de menos, la cama revuelta...’ no vaig poder evitar pensar en la facultat, en un dia en que conversant amb el “Baude” sobre Kiko Veneno, vam desembocar cap al pernil de Jabugo, i vam tenir que fugir de la classe cap al Tritón a fer un pinxo de truita perquè ens estàvem desmaiant de gana.
Va fer un concert on la gent s’ho va passar molt bé, perquè el més interessant dels concerts en l’auditori és quan com en una mena de catarsi col·lectiva la gent s’aixeca i balla i aplaudeix com si no hagués demà. I acabar amb “En un Mercedes Blanco” és un triomf total.
I d’aquí cap a buscar unes begudes i trobar un bon lloc per veure Pulp. Que sí, que l’any passat van ser a Barcelona, però si ho recordeu, el meu estat d’embriaguesa no em va deixar assabentar-me’n i en tenia ganes. La veritat és que el senyor Jarvis Cocker tot i la seva pinta d‘exiliat exsoviètic (no em mateu, però és que està tan prim i amb aquesta barba, que em fa angoixa), tipus Aleksandr Solzhenitsyn, té una presència brutal a l’escenari (imagineu un duet de pelvis amb Brett Anderson comentàvem amb el Lluís). L’escenografia va ser el primer punt positiu d’un concert a molt bon nivell i amb veritables moments d’entusiasme com quan va baixar al fosso i es va acostar al públic. El fet d’estar força endavant no em va deixar veure la massa de gent, però on estàvem nosaltres la seva discografia va ser altament corejada, ballada i saltada, especialment el moment ‘Common people’. I detall maco amb un violinista de l’orquestra de Múrcia que els va acompanyar al final. Potser sí que és veritat que el seu esperit messiànic, explicant cada cançó, exhibint tota mena de gadgets i posturetes, és excessiu. Però no anem als concerts per a això, per veure a les estrelles lluir-se?

La veritat és que després d’haver gaudit de dos concerts, ja em donava per satisfeta però el concert de Gossip em va sorprendre positivament. Tant la inclusió de l’Smell Like Teen Spirit de Nirvana com el final emotiu cantant a capella I will always love you en homenatge a Whitney Houston. Sí que és cert que després del moment màgic de la nit amb Pulp, costava posar-se a nivell, però per mi que sóc un desastre musical van complir sobradament. La Beth Ditto és una d’aquestes dones que es mou (tot i el seu tipus) amb una gràcia infinita sobre l’escenari i té un tros de veu. És una diva capaç de baixar a les tanques i acomiadar-se d’un en un (als de primera fila). Per cert, aquest any va ser l’únic concert que vam veure des de la grada PRO.

I crec que els que no en tenien prou van canviar d’escenari per sentir la marxa (perrea perrea) de Buraka Som Sistema.

D’aquí cap al llit amb la sessió de John Talabot de fons. Tot i que alguns volien anar a l’after per veure DJ Amable a les 6, ens va vèncer la son i la certesa que encara quedava un dia de música i de halar