El mètode Grönholm

M'agrada estar a l'avantguarda. No hi sóc gairebé mai però això no vol dir que no m'agradi :-). M'agrada conèixer els grups punters, saber les pel·lícules que vindran, quina serà la moda de la propera temporada... I si pogués, quins seran els artistes en què val la pena invertir.
També m'agrada ser de les primeres que veu les coses. Però dijous diria que vaig ser de les últimes. Veure per primera vegada 'El mètode Grönholm' a aquestes alçades sona molt poc avantguardista :-) Com diu aquell, més val tard que mai.
Hi anava una mica amb por perquè moltes vegades quan sento moltes recomanacions i crítiques positives m'emporto decepcions. Però no va a ser així. Em va agradar moltíssim. El dia havia estat bastant complicat i no tenia el millor dels ànims. Quin canvi! Vaig riure com feia molt que no reia. El text, agut, mordaç. Exagerat, potser sí, però molt representatiu del que és la junglade la vida, i sobretot la laboral. I més ara, en època de vaques magres. Les interpretacions bordades (sí, aquí 900 representacions fan que potser ho puguin fer amb els ulls tancats, però no per això deixen de fer-ho molt bé) gràcies a uns personatges perfectament construïts. Per mí, espectacular Lluís Soler. I per cert, tot i la dificultat de fer rèpliques després d'un moment còmic (quan la gent riu i aplaudeix), felicitar-los per la facilitat de no perdre gens de diàleg.
No comentaré l'argument, però tant si heu vist l'obra com la pel·lícula (que tot i que em diuen que té un caire més dramàtic, tracta del mateix), estaríeu disposats a arribar a aquests límits per una feina? Quin és el moment més estrany que heu
viscut en una entrevista de treball? Heu fet entrevistes en comú?
Jo crec que excepte si estés desesperada no faria res estrany per aconseguir una feina, em sembla denigrant. La veritat és que he fet poques entrevistes en la meva vida, i potser el més estrany va ser quan vaig portar el cap que m'entrevistava a recollir el seu cotxe al taller (però no per això vaig conseguir la feina :-)
I recordo, el joc de rol per al Banco Popular, com una manera molt fàcil de fingir el que no ets :-)
Després d'aquest tendre moment sobre la meva vida laboral només em queda recomenar-vos l'obra (hi és fins el 13 de febrer, després va de gira) i que us serveixi per trobar feina si no en teniu, o per si n'heu de buscar en un futur (Esperem que no!!)

Els 3 de novembre

Se'm fa difícil escriure això, i és que la memòria musical no és un dels meus forts... així que imagineu que en sortirà de comentar els concerts de fa dos mesos :-)
Però toca fer-ho, és una mena d'automemorització. M'hagués agradat fer-ho des del primer concert que vaig anar, així ara els podria repassar tots.
Igual que el novembre del 2009, sembla que els concerts tenen tendència a concentrar-se. Aquest any també. Unes breus notes del que em van robar el cor prou com per anar-hi.

• The Drums (13/11/2010) - Razzmataz 2 [Isis i Marc R.]: Vaig ser de les pioneres de comprar l'entrada, al juny, quan encara estaven programats a la sala BeCool. No hi he estat mai, però em deien que era molt petita. Va triomfar la lògica i van ser reprogramats al Razz2, i després contraprogramats per Vampire Weekend al Razz1 (però això són figues d'un altre paner, problemes d'agenda en les gires que fan coincidir dos concerts amb públic objectiu similar)
  Tot i que el resum de la nit va estar molt bé (prèvia i postconcert), el concert en si no va ser tant divertit com el del Primavera Sound. Potser feia massa poc que els havia vist (6 mesos) o potser la seva música fresca i vital encaixa més en un concert a l'aire lliure. També el fet d'estar més lluny de l'escenari. No obstant això segueixo pensant que el cantant però sobretot el guitarra (perquè no hi estem tan acostumats) tenen una presència escènica brutal, un moviment sincopat encomanadís i uns collons impressionants (JAJAJA, és que amb la calor que feia allà dins encara em pregunto com el cantant va poder estar gairebé tot el concert amb aquella mena de jaqueta-anorac ballant i saltant sense parar). Tot i així totes les seves cançons són hits, i el concert, d'una horeta de durada va compensar llargament els 14€ que havia costat. L'anècdota de la nit la va protagonitzar el Casu, que només va veure 30 min (tot i que el concert va durar uns 55) dels Vampire Weekend (encara no tinc clar si va començar a abans o ell es va confondre), així que giarebé li va sortir a euro el minut (o més si comptem les birres :-)
• Arcade Fire (21/11/2010) - Palau Sant Jordi [Marc R.]: D'entrada dir que Arcade Fire no era un grup que em cridés massa l'atenció fins fa relativament poc. Tot i que ja els havia vist al (mai prou comprés:-) Summercase del 2007, em costava entrendre com tot aquell grup dalt de l'escenari provocava tan deliri en molts dels meus amics. Però com em deien l'altre dia, m'agrada donar segones (i fins i tot terceres) oportunitats, i especialment a la cultura en general. I vaig decidir demanar-me un regal d'aniversari en forma d'entrada i una immersió en l'últim disc (sí, Casu, el que a tu no t'agrada), i a través d'aquest a la resta. El concert va estar molt bé amb només un però. El so, on jo estava, va sonar força apagat (si algú n'entén em podria dir si el fet que el cul del concert fos una tela negra pot xuclar la potència dels altaveus?). Tot i així el setlist crec que ens va satisfer a tots ja que tot i presentar The Suburbs, l'àlbum no va destacar per sobre dels altres. Com és lògic molt moviment a l'escenari i un bon joc de llums que reforçava a cadascun dels protagonistes. Per veure una mica l'ambient que s'hi respirava podeu escoltar aquí Modern Man, una cançó per la qual tinc una debilitat especial. L'anècdota aquí va ser perdre'ns el teloners Fucked Up que pel que em van dir no van deixar indiferent a ningú amb el seu hardcore punk (lleugerament allunyat d'AF diria :-)
• Suede (26/11/2010) - Razzmatazz [Arantxa, Enric i Lluís]: Per començar aquesta crònica he de dir que crec (el Lluís els ha comptat, jo no) que és el grup que més vegades he vist (The Cure està també en el podi o potser comparteixen el número 1) i per alguna raó des de que el Gaizka me'ls va "presentar" ja fa moltíssims anys diria que tots els concerts han estat al Razz (abans Zeleste o A Saco o el que toqués). Així que no podien faltar en el concert del 10è aniversari d'aquest local emblemàtic. I clar, ni el Lluís ni jo hi podíem faltar (el Casu ens va fallar). Sembla mentida però ho havien deixat el 2003 i havia ganes de tornar-los a veure, o millor dit tornar-lo, perquè aquest grup és Brett Anderson, una bèstia a l'escenari, que als seus 43 anys, va donar-ho tot, en un concert curt però molt concentrat, i on les seves caderes van vibrar com si en tingués 20. I sense un moment de respir. Després d'un començament intens però més sobri es van encadenar un darrera l'altre tots els hits, fins a deixar-nos a tots sense respiració. Llàstima que els dos vídeos que vaig gravar tenen un so horrorós i no els puc penjar, perquè són per flipar. Com a anècdota, l'Enric no els havia vist mai, i crec que va sortir encantat (i després amb tot el que vam beure, extasiat)

PD: Lluís, he llegit que DJ Amable va ser el que va amenitzar el preconcert, per això ens vam sentir taaant joves!!! :-)