Un clàssic

Em queden algunes coses per explicar de l'any que està a punt acabar... però espero no perdre la memòria aquesta nit... ja hi ha temps per explicar-les.

Mentrestant desitjar-vos un any millor en tots els aspectes.

Un petó ben fort

A la recerca del Pare Noel

Tinc un parell de coses que vull deixar per escrit: el resum de la tríada de concerts de novembre, i dues descobertes en clau japonesa... però com ja són fets passats, poden esperar una mica més. En canvi poder estar al costat del veritable Pare Noel, tot i ser una persona avesada a la tradició del tió, és un fet absolutament irrepetible i emocionant (tot el viatge de tornada el vaig fer amb el barret :-). I toca explicar-ho ja (vaig començar a escriure el 9, però fins avui no ho he pogut acabar).
Per poc frustrat pels senyors controladors (Tot i que no és aquest moment de retrets... només llanço una pregunta: quants d'ells van secundar la vaga general, que suposava un moment de queixa generalitzada i de col·lectivització d'inquietuds i problemes?) finalment va ser 'només' escurçat un dia. I això va suposar una major compressió de les activitats i menys temps lliure per disfrutar del paisatge però tot i així un viatge absolutament recomanable (amb o sense fills).
Si és amb fills us recomano del tot la feina de Travelkids, viatges cars però que permeten que tant pares com fills s'ho passin molt bé des de l'arribada a la terminal; en el nostre cas a part dels animadors (ajudants pare Noel), vam comptar amb un mag molt i molt bo. I sobretot això va ser ideal el dissabte, durant l'estona (unes 5 hores) que vam estar a l'aeroport abans de saber que no marxàvem fins al dia següent.
Per ara ja he fotut més rotllo del que hauria volgut... així que no descriuré el viatge de forma lineal, sinó per les coses que val la pena. Ah!! Sí!! És important: nosaltres no vam anar a la casa del pare Noel de Rovaniemi, sinó a la cabana que té a Saariselka, 250 km més al nord, tot molt menys turístic, ja que aquest és nucli vacacional clàssic per als finlandesos.
Comencem doncs:

• Val la pena viure amb molt poques hores de llum natural, perquè quan la tens és preciosa, sobretot si hi ha una mica des sol (els dos dies van ser una mica ennuvolats). Però també és maca la foscor absoluta, i disfrutar-la des del bosc amb una excursió en motoneu. I sobretot (degut a la intensitat vam dinar a horaris poc europeus) pensar que estàs sopant, i recordar que encara no has dinat :-)
• Val la pena tastar el menjar d'allà, la carn de ren, sí, però també la truita salvatge, res a veure amb les nostres petites truites de riu. I sí, és clar, és un menjar que cansa però s'entén, sobretot pel fred. I una cosa curiosa, suposo que lligada a la manca de llum, els llocs tancats tenen una il·luminació molt tènue, d'espelmes, suposo que per evitar contrastos. Per cert, la cervesa no ens va semblar tan cara (sí el vi): 5'5€ mig litre .
• Val la pena la neu, neu arreu, ni gota d'asfalt, neu dura pels llocs on has de caminar, neu pols cada dia per la resta. I una neu perfecta, preciosa, que pots mirar a simple vista i veure la forma d'estrella de moltes puntes.
• Val la pena passar una miqueta de fred (i no em vam tenir al cos, sí una mica a les mans i als peus, sobretot les nenes) i per reconfortar-te prendre un dels seus sucs calents en qualsevol de les cotes (com un tipi indi, però també de fusta) de les activitats. Sí, suc calent, no sé de quina fruita o de què estava fet, però era realment deliciós.
• Val la pena l'excursió amb huskies, encara que siguis tu el que hagi de fer musher, els animals estan entrenadíssimis, i tot i l'esgotament del Josep Maria, quan els havia d'ajudar, va ser una experiència preciosa. Només em va entra una mica de mal rotllo pensar en els huskies que viuen aquí, quan els veus disfrutar allà estirats a la neu i rebolcant-s'hi.


• Val la pena de poder disfrutar d'una sauna a la teva habitació, i posar-t'hi tant de matí per agafar forces, com entrar-hi cap al tard després d'una jornada dura. Jo la vaig aprofitar, però finalment no em vaig atrevir a tirar-me a la neu, no per fred, sinó més perquè em cremés o em fes alguna ferida (però em sap greu no haver-ho fet)


• Val la pena que un ren et doni amb les banyes a l'esquena en cada frenada (com no era jo la que rebia, em vaig fer un fart de riure). Sort que només eren 400 metres!! Però sí és important entendre la cultura dels rens, que durant molt de temps han estat la font de subsistència dels samis, proporcinant-los aliment, transport i resguard del fred.
• Val la pena l'excursió en motoneu, tant la matutina que vam fer amb les criatures, com la nocturna que vam fer només la Núria i jo. Només hagués faltat veure l'aurora boreal, però aquest no ha estat un bon any, i amb núvols encara més. La sensació de velocitat és molt diferent a una moto normal... En la del matí no vam passar de 30, en la de la tarda, fins a 70, però és la bomba!!! (i sort del manillar calefactat). També l'Ariadna va poder disfrutar de la minimotoneu.


• Val la pena poder portar el teu fill en trineu a sopar al restaurant, i que s'hi adormi (les hores i les emocions donaven per això) en tornar cap a l'hotel.



• I evidentment, val la pena veure la cara dels teus fills quan entren a la cabana, enmig d'un bosc nevat, després d'una excusió de mitja hora en motoneu, i descobreixen al veritable pare Noel, que els rep amb en Rudolf esperant a fora. Els agafa la carta i els hi dóna un petit regal, una bestreta del que vindrà!




• I finalment, val la pena una festa final, amb pares sopant tranquils, nens passant-s'ho bé, i després tots junts ballant al ritme de les cançons del moment sota les ordres de Lappikid, l'ajudant personal del pare Noel.

Només una incomoditat: el posar i treure roba. Ja haureu vist per les fotos que anàvem força abrigats, i haver de treure i posar, guants, barrets, bufandes, jaquetes cada cop que entraves a un lloc, es fa pesat, sobretot si tens que vigilar també les coses de la teva filla.
PD1: En breu penjaré algunes fotos a facebook i també a Picassa (aquí teniu l'enllaç)
PD2: Per si alguna vegada voleu visitar Finlàndia us recomano aquest blog, de fet la Núria diu que a la botiga de les motoneus el va veure al tal Julian.

On ho fem? (Aniversaris infantils)

Les festes d'aniversari dels grans són a vegades complicades; les dels petits, sempre. I més si convides tota la classe amb germanets i voreges les 50 persones (sense comptar els pares). Així que sempre es planteja la pregunta: On ho fem?
Quan erem petits, els que celebraven l'aniversari ho feien a casa en petit comitè... Suposo que en uns anys també passarem a aquesta fase de celebrar-ho només amb els amics més propers, però de moment anem 'a lo grande' (tot i que entre vàries famílies perquè sinó és impossible).
Opcions n'hi ha moltes, però com a vegades anem curts d'idees us en passo algunes:

• La més fàcil: el parc infantil. Molt ben organitzats, t'ho donen tot fet, hi ha monitors i si els nens ja tenen 4 o 5 anys pots fer bastant la teva. Els que jo conec: Aventura Park que a més té espectacle però sempre està molt ple; Jocland, molt més familiar però menys espectacular.
• Zoo de Barcelona. Tenen un parell d'opcions segons l'edat dels nens i el nombre de nens, en què tots remenen els animals del terrari, o la que només el homenatjats toquen els dofins (en breu hi anirem per la següent festa i us podré dir com va)
• Poni Club: Activitats amb ponis i monitors i la possibilitat de portar berenar.
• Aquarium: Activitats, pica-pica amb preu apart i limitació a 25 nens.
• Cinema IMAX: Aquí es veure la pel·licula que toqui segons horari, fer una mica de pica-pica (abans o después de la peli) i ja està. No hi ha monitors, han d’estar amb els pares però és ideal per que podeu convidar mooolta gent.
• Teatres: Poliorama, permet fer una visita prèvia a les interioritats del teatre i veure l'obra infantil que estigui en cartellera. Els nens homenatjats presenten l'obra a l'escenari. Si es vol fer un esmorzar abans et posen en contacte amb www.petitexplorador.com (que també munten festes d'aniversari). També La Puntual organitza espectacles de titelles personalitzats.
• Club Natació Barcelona: No és barat (26€, però tampoc ho són moltes de les altres) i hi ha 1h d'activitats de terra, 1h d'activitats de piscina i 30 min per esmorzar. No hi ha límit de nens ni cal ser soci del club.
• Parcs de Barcelona: Si els vostres fills fan l'aniversari durant el bon temps, hi ha opcions molt maques com el Parc de la Ciutadella, el Parc de l'Oreneta o coses més senzilles com el Parc de la Maternitat. Crec que s'ha de demanar permís però jo ho vaig fer al Parc de la Maternitat i per desconeixement no ho vaig demanar :-)
• I finalment allà on ho vam fer nosaltres: Barcelona Bosc Urbà, un circuit de tirolines i altres elements en què els pares han d'estar pels fills però on els nens s'ho van passar molt bé (i fins tot alguns pares que es van animar a fer part del circuit vermell). A més hi ha l'opció de fer maquillatge i és a cobert (però no tancat). La part de l'esmorzar és potser la més fluixa però potser fins i tot t'ho pots portar tu.

Ja ho sabeu... De llocs no en falten, només és veure fins on arriba la butxaca :-)

Cronologia de l'ascensió meteòrica d'un bar de tapes

• Dia 12 de setembre: Celebració vermutera del meu aniversari al xiringuito Aigua (algun dia també hauria de parlar d'aquest lloc molt recomanable, tot i que encara em falta visitar-lo de nit). El David en plena ressaca em comenta que la nit anterior el Moh els ha portat a sopar a un lloc curiós de tapes, el Cañete (Web en construcció però no us perdeu el vídeo d'en Joan). Em quedo a mitges amb el nom, però en l'intent de ser una bona amfitriona i estar per tots, enganxo només una paraula aquí i una paraula allà de la seva explicació :-)
• Dia 16 de setembre: Compro el Time Out un dia més tard de la seva sortida (des de fa poc surt en dimecres). Obre el reportatge de Menjar i beure un article sobre llocs de tapes: Lolita Taperia, renovació de l'Inopia, i Cañete, el nou lloc in de tapes de Barcelona. Encerclo les adreces i se'm queda això del carrer Unió.
• Dia 24 de setembre: Festes de la Mercè. Tradicionalment dia de veure el Seguici des del carrer Ample, una volta, dinar i la Cavalcada per la tarda. Aquell dia després del Seguici, anem al concert de Minimúsica, amb els Surfing Sirles (us deixo aquí l'enllaç del vídeo. Si us fixeu al minut 1.55 o així surt a l'esquerra el Josep Maria, la Núria i una mica l'Ariadna penjada de la barana) i Me and the Bees, entre d'altres. La Núria vol fer un vermut abans d'anar a casa. Ràpidament penso en el Cañete, només hem de creuar la Rambla. Cañete, carrer Unió. No recordo el número però des del Liceu a la Rambla del Raval no hi ha tant. Però de seguida hi arribem. Està al número 17. Entrem. Sí, és diferent. Ens acull una barra de postres (És curiós començar pel final, però si penses en quan surts és perfecte per aturar-t'hi abans de marxar, per dir adéu amb un pecat dolç). Després una llarga barra on veus tots de temptacions, i al fons quatre taules que donen a un petit i coquetó pati d'aires andalusos. Encara no hi ha massa gent i ens asseiem en l'única taula que queda lliure. El senyor Joan (això ho he sabut després) ens porta la carta (tot i que entre el vist i el llegit a les pissarres ja ens hem fet una idea). Hi ha molt per escollir. Triem tapes d'inspiració andalusa: caragols i morena fregida; de l'àvia: canelons de carn i d'espinacs; de les típiques: croquetes i cecina; de les luxoses: kokotxes i mandonguilles amb sèpia; i d'especialitat: la truita de la casa.

I per beure, és clar, unes "cañetes" ben tirades de Moritz. Tot molt recomanable, a uns preus molt raonables (quan superi el trauma potser escriuré sobre el Bar Mut i els seus preus incomparables), i sobretot un tracte molt afable. Només la por del Joan de morir d'èxit, una mica angoixat pel munt de gent que no para d'entrar-hi. Nosaltres no hem pas esperat més del que és normal. Per cert, em quedo amb les ganes d'una tapa molt canyera, com una mena de cansalada fregida. Avui m'hagués vingut de gust, aquell dia fa massa calor. Quan anem als serveis em sorprene alguns detalls com el toro del bany que subjecta el paper de o la il·lustració en una de les parets.

No penso que la cosa vagi més lluny, però...

• Dia 2 d'octubre. Suplement Teletodo+Idees de El Periódico. Article d'en Pau Arenós sobre un nou bar de tapes. Això comença a esgarrifar. En l'article m'assabento del nom del cambrer, i quan li ensenyo la foto a 'Ariadna el reconeix perfectament.
• I per acabar ahir, un altre David, el meu excompany de feina David Givoni escriu al Facebook: "El David Givoni El nuevo Bar Cañete en el Raval lo recomiendo! Buenas y diferentes tapas, buen servicio y no es caro."

Això no pot ser nois!!! He de deixar constància que jo ja hi he anat! Que segueixo sent un persona cool que va als llocs de moda! Somric. Avui escric. D'aquí no passa.

El setembre no es podia quedar sense entrada

Aquest mes ha estat molt poc reeixit. Tot i que és ben cert que entre festes de Gandesa i aniversaris no he tingut massa temps lliure els caps de setmana, tampoc m'hi he esforçat la resta de dies. La mandra ha pres la meva ment i les meves mans i no m'he dignat a escriure res al blog (a part d'un breu comentari). I no serà per manca de temes. De fet fa molts dies que vull escriure sobre la meravellosa experiència com a voluntària al B10, però la perspectiva d'una entrada llarga, m'ha fet enrera... També tinc pendent parlar de sèries i de pel·lícules, però no sé com la inspiració s'ha perdut 'als cerros de Úbeda'.
Finalment m'he trobat amb un tema que no es pot deixar passar. No era pas el tema que volia per tancar el mes, però hi ha coses que un no escull.
Ahir va morir Gloria Stuart. A molta gent d'entrada el nom no els dirà res, però si parlem de l'actriu que té el paper de centenària supervivent a Titanic (1997), recordarem potser que va ser nominada com a secundària, quan només tenia 87 anys. I és que ara n'acabava de fer 100!!!
I el que m'ha fet escriure és que fa un parell de setmanes, estaven 'el trio calavera' :-) a casa i mentre fullejàvem un llibre que m'havia regalat el Marc pel meu aniversari (501 Estrellas de cine), ens va entrar un vena morbosa: revisar quins eren els actors/actrius més grans que estaven vius. Ella no hi era i a cap se'ns va ocórrer incloure-la, segurament perquè tot i una llarga carrera (això sí, interrompuda durant 30 anys per dedicar-se a la pintura), mai va ser de l'star system, i és normal que no entrés en una llista de 501 actors. Tot i així, es mereix un senzill homentatge des d'aquesta pàgina, a vegades cinèfila.
Però segur que ara esteu molt intrigats per saber quin són els més grans. Va, penseu! L'actor és més fàcil, però casualment és del mateix any que l'actriu, 1916, però ella ja ha fet els 94. Amb una pista ho heu d'endevinar: el clotet (glups!! he tingut que buscar hoyuelo) més viril del cinema. Si no en teniu prou, que us sembla si us dic Spartacus (per cert, potser la meva pel·lícula preferida d'en Kubrick). Doncs sí, és Kirk Douglas. Molt a prop està Ernest Borgnine, de 1917 (Si no heu vist Marty, la peli per la que va guanyar l'Oscar, us la recomano).
I de dones: Curiosament dues germanes actrius (però sense gaire bona relació: I married first, won the Oscar before Olivia did, and if I die first, she'll undoubtedly be livid because I beat her to it!) són de les més grans: Olivia de Havilland, també del 1916, la pobra Melània d'Allò que el vent s'endugué, i Joan Fontaine de 1917, protagonista entre d'altres de la pel·lícula que va donar nom a una peça de roba, Rebecca (per mi un dels millors Hitchcock). I també del 17, June Allyson, molt menys coneguda, però formant part de l'elenc de 'Mujercitas'. Curiosament, els dos següents, ja de l'any 20, són dos pèl-rojos: Maureen O'Hara i Mickey Rooney (Sampi, això no és piloteig)

Espero que estiguin molt més temps entre nosaltres, però el que sempre ens quedarà és veure'ls en totes aquestes, i moltes d'altre grans pel·lícules.

PD: Un petit homenatge també a la mort de José Antonio Labordeta. Perquè les persones reivindicatives moren tan joves?!!

Més música que futbol

A poques hores de l'inici d'una lliga que sembla destinada, i cada vegada més, a un abisme entre els dos primers i la resta, m'ha fet força gràcia l'article a l'Avui d'ahir 27/08 de l'Empar Moliner. I és que tot i que no analitzava res sobre la lliga, parlava sobre futbol però des d'una perspectiva força curiosa, el gustos musicals d'un jugador que ja no està al Barça, Txigrinski (aka Chewbacca :-).
Moltes vegades veiem els jugadors de futbol amb cascs (se suposa que escoltant música, o ràdio) però poques vegades en sabem els seus gustos musicals. O almenys jo no els sé. Sí sé que a Iniesta li encanta Kasabian; que algun jugador que ha fet els seus "pinitos" artístics (i no em refereixo a l'LP que van fer els jugadors del Barça quan van guanyar la primera Champions, i que per cert està a casa els meus pares) com Gullit o el 'Mono' Burgos però que en sabem del que escolten? Potser Guardiola amaga dins del seu Ipod les millors cançons de Kiss a part del seu estimat Lluís Lach :-) O potser Sergio Busquets és fan d'Antònia Font? O Sergio Ramos ho és dels Beatles? No ho sabem. Per això està bé saber-ne algun més, i en aquest cas, m'ha alegrat que tot i que no ha pogut triomfar, Txigri, té un immillorable gust musical. El seu grup preferit és Pixies (algú el va veure al Primavera? :-) i la seva cançó preferida Where is my mind? Us ho imaginàveu?
Però l'Empar amb la seva sempre ironia posa un altre exemple de gustos musicals d'un jugador, Touré Yayá. Es veu que en una entrevista similar havia dit el que més escoltava era Laura Pausini, així que quan el veu amb cascos se l'imagina escoltant Se fue.

PD: Sí que hi ha molts músics que mostren la seva admiració pel futbol, alguns en forma de cançons, altres en forma de lluir bufandes i samarretes en concerts, o en la vida mateixa (Que content deu estar Sabina aquesta nit) però i dels esportistes? Quins gustos musicals en sabeu?

Aquí millor no fer-se el suec

Nota: Aquesta entrada porta un endarreriment de gairebé dos mesos, però el juliol ha estat agitat i amb poc temps i l'agost molt mandrós :-), però tenia ganes de fer-la.

-----------

Aquí el que cal és aprofitar al màxim i sentir-se més suec que comprant mobles a Ikea mentre parles per un Nokia. I és que Pappa Sven no és només un restaurant suec a Barcelona, és una manera d'ampliar mires respecte al menjar nòrdic, que en la meva ment anava fins al moment associat a plats d'aquelles que en diem d'hivern o limitats als arengs fumats. L'única experiència nòrdica es redueix a les vacances de fa dos anys a Copenhagen (per cert, on ara hi ha el que diuen que és el millor restaurant del món, el Noma, encara que algun comentari parla de massa herbaci per a 300€ pp) on vam menjar bé, però a preu força i força alt. Així que quan amb la Karin, la Carol, l'Ester i la Glòria es va proposar aquest restaurant, totes hi vam donar l'OK, assumint una part de risc però també trobant que era molt estimulant (i a la web els postres feien tan bona pinta!!!!)

Aquell dia vaig arribar una mica tard per un compromís inesperat i ja havien fet una tria de 3 plats per compartir. I quina bona selecció, i no només per l'ingredient principal del plat (digue-li areng, truita o ren, que són els que vam escollir) sinó, i sobretot, per les salses i acompanyaments (diversos tipus de pa, mantegues...); sense deixar de banda els detalls explicatius de l'amabilíssim cambrer/cap de taula. Per no crear massa expectatives diré que no són plats per fer la gran endrapada, sinó més aviat per degustar-los percebent tots els contrastos de sabors, i no obstant això crec que cap de nosaltres es va quedar amb gana. De segon, dos plats d'hamburgueses de llenties, dos de mandonguilles i en el meu cas un melosíssim bacallà, en el punt ideal de sal i cocció (Aquí teniu un collage del primer i segon plat, i una altra dels postres)

I per acabar el 'despiporre' dels postres: una de formatges (us han d'agradar potents, perque aquests ho són i molt), una sopa de melissa amb cava, una terrina de fruites del bosc i un combinat de tres xocolates... Un final massa feliç per a un sopar molt agradable i amb una sempre divertida conversa amb les noies.

PD: Per si us interessa, el 4 de setembre fan com una mena de festa del cranc

PD2: També es pot sopar a la terrassa (el carrer Villarroel no mata però... les terrasses sempre són agradables)

PS 10 (III) - Relaxació i festa final

I arriba el tercer i últim dia, poques forces (molta edat i poques drogues :-), excepte cervesa, per sobreviure a tres dies intensos) i poques expectatives (ja havia vist Pixies!!!!)
D'entrada vam arribar tard, cap a les 20h, amb la intenció de veure Mujeres, però amb el clàssic 'Primer passem pel VIP a fer una birra', gairebé vam veure només el final. Tot i així, els bons comentaris que n'havia sentit es van acomplir i em van agradar força, sobretot per la canya dalt de l'escenari.
D'aquí, i per no variar, a fer un descans-sopar aprofitant el concert de Florence & the Machines. No vaig estar massa atenta a la seva música però sí em vaig quedar amb el detall de vestuari, un vestit blanc vaporós a mig camí entre un àngel i les famoses túniques de Demis Roussos. I de cop i sense saber molt bé perquè (tot i que després em vaig adonar que coneixia el hit 'Let's go surfing' -el vídeo és meu- no l'associava pas a aquest grup), vaig anar a parar a The Drums. Sabia que hi eren el JL i la Maca, però com no els vaig trobar i estava sola, vaig anar avançant i avançant fins acabar a gairebé primera fila (podeu veure quin primer pla :-) I va ser una de les sorpreses agradables de la nit, em van agradar molt, pel seu aspecte molt de britpop, els moviments sincopats del cantant, ajudat pel boig guitarra, i un reguitzell de cançons amb mooolta marxa que van ser dels moments més divertits del festival (Per cert, al novembre toquen al Be Cool i ja tinc les entrades).
Sortir de la disbauxa per anar a parar a un dels concerts més exigents del festival, el de Built to Spill, i no pas per als oients, sinó per al grup i per als tècnics. Ja em sembla bé que un concert soni bé, però aturar les 3 o 4 primeres cançons amb cara de mala llet perquè no 'sona prou bé' em sembla bastant hard. No m'estranya, que tal i com em va explicar el David, els components de la banda gairebé canviïn en cada disc. A part de ser un torracollons, és un grup amb molta qualitat i un so molt, molt americà. No el vaig veure sencer perquè volia fer una petita ullada a The Charlatans (i només va ser això, una oïada :-)
I per fer una mica de temps fins als PSB, res millor que passar per la zona VIP a fer alguna que altra cerveseta en companyia dels 'bateries' (veure foto esquerra) i després passar-me a veure un altre dels grups que s'ajunten i apareixen als festivals (últimament en va ple), Sunny Day Real State, que no van estar del tot malament.
I... comença el show? Sí, MERDA!, estic fent cua al lavabo de reines (un lavabo molt pijo dins de l'àrea VIP). Per sort, puc escoltar i a més veig l'escenari. Arribo a la 3a cançó i penso dues coses, que els Pet Shop Boys són fans de Parchís i que no crec que sigui gaire bo que uns ballarins vagin gairebé tot el concert amb el cap tapat. A nivell musical, els millors moments amb les cançons purament disco-ballables-poperes... mentre que les altres es feien una mica pesades (així vam poder fer foto de grup). Però les de ball van tenir moments brutals com una macroconga per la VIP.
I estranyament, es va acabar el concert i el Casu, el David i jo, ens vam sentir amb forces per continuar. No ens motivava Orbital, així que animats pel David (que deia que era una experiència per la que s'havia de passar), vam anar a veure Health. Diguem que va ser el més inclassificable que vaig veure. Us penjo el vídeo perquè sóc incapaç d'explicar el que és... hardcore amb electrònica? Us recomano que abans de veure els moviments de cap d'un dels tios us foteu una Biodramina. No és el concert al que portaria als meus pares (ni molts dels meus amics) però em va semblar interessant.

I això ja s'acaba, una breu estona per la sessió de DJ Coco, per tenir aquell petit moment de records indies, però dels més desconeguts...

La nit es tanca, el festival també però l'any que ve més... Ja en conec un parell que tenen l'entrada VIP per l'any que ve.

PD: Aquest any he tingut la sensació que em vaig perdre molts concerts que m'haguessin interessat. Quin us va agradar molt i jo no vaig veure?

Que tal si nedam en pilotes

Avui he escoltat aquesta cançó i m'ha fet pensar en totes les vegades que escolto parlar en el temps dins d'un ascensor... Per això no vull dedicar-la a aquells que es queixen que aquest estiu és el més calorós en anys, que la tardor ja no existeix, que l'hivern ha estat molt fred i que la primavera ha estat massa plujosa.

Vull dedicar-la a tots aquells que quan senten que fa calor, s'asseuen amb els amics i prenen una cervesa fresqueta, que en plena tardor aguanten vent i pluja a la festa del vi, per als que aprofiten una nevada a Barcelona per fer-se fotos amb els lleons de Colom i per aquells que tot i la pluja s'enamoren a la primavera....

perquè que tal si nedam en pilotes què tal si me dius que m'estimes
durant es següents trenta mil dematins.

PS 10 (II) - De la introspecció a la fascinació (28/5)

Arrencar el dia amb energia és fonamental per tirar endavant un segon dia de festival, així que a les 17.30 ja era allà en l'únic concert en el que vaig anar a l'Auditori. Gràcies al David que va anar a primera hora, el lloc era prou bo, i gràcies al passi VIP vaig poder avançar una cua infinita i arribar a temps (a més es barrejava amb els que ja esperaven l'actuació de Low). Curiosa personeta la Hope Sandoval (no tant '&The Warm Inventions', excepte pel fet d'aguantar excentricitats), l'únic concert endarrerit (15 min), llum al mínim (de fet, estic segura que li van donar més pasta que el caché habitual per l'estalvi energètic), certa tendència a la fotofòbia (no només pel llum sinó per petició expressa de no fer fotos i marxar de la sala agafada del braç d'un tio per retirar-se de l'escenari). A part de les curiositats (la foto que veieu correspon a la llum màxima que es va veure), un bon concert amb cançons força hipnòtiques acompanyades d'unes vídeoprojeccions que reforçaven aquest sentiment. Potser no és la millor opció per començar però la veritat és que va ser relaxant. D'aquí, directament a fer la primera cerveseta mentre sonava de fons The New Pornographers que em van semblar interessants escoltar més a fons en un altre moment :-).

Com jo havia quedat a les 20h amb la Maria José i la Macarena perquè ens havia d'explicar un projecte, vam anar a fer temps amb el David a Scout Niblett, l'actuació de la qual al Primavera Club l'havia deixat bastant 'afectat'. Quan arribàvem a l'ATP em xoco amb una noia i li dic al David: Aquesta porta el mateix estil, és igual que la cantant de The XX... I ell em diu: És que ho és... Coses que passen... Després es van passar tota la tarda-nit asseguts a la zona VIP bevent cervesa (veure foto esquerra). Com sempre ja ramejo (verbalització d'anar-se'n per les rames) i no explico el concert. Allà em vaig trobar l'Enric i després d'escoltar un parell de cançons em va semblar que el David exagerava. I qan ja marxàvem: Bumm! comença a cridar amb tota la força sortida del més a dins i vaig entendre a que es referia el David. M'hagués agradat haver estat al PClub!!

Tornada al VIP i anunci del projecte... Ai, projecte!! Que la Maca i el Chuchi es casen!!!! MOLTES FELICITATS!!! I tot i que encara falta un any l'Eva i jo ja donàvem voltes a com vestir-nos (o li com dir-li de fer-nos els vestits a les amigues!)

Per celebrar la notícia res millor que anar a veure els Yo la tengo en la seva versió més garatgera, Condo Fucks, i fumar-se un puret a la salut dels nuvis. Quina energia!, més que molts grups de jovencells... La veritat és que em van agradar força.

De camí cap al VIP vam passar pel nostre estimat Adidas on tocava Fuel Fandango, amb una noia amb un bonic floripondio al cap, molt adient al nom i l'estil musical (pel poc que vaig escoltar una bona fusió de jazz, flamenc i rock). I com que Wilco no començava fins al cap de mitja hora, també vam passar a veure Beach House (que tothom deia que hi volia anar) que no estaven malament però potser no eren l'estil que em venia més de gust aquell dia.

I durant tota l'estona patint, perquè amenaçava pluja i temia el no concert dels Pixies i la meva maledicció amb Black Francis (en el seu moment no havia pogut anar a veure cap dels dos concerts de Frank Black dels quals ja tenia l'entrada).

Després d'anar a saludar el Chema (em va fer molta il·lusió veure'l en aquells ambient, i recordar bons temps de facultat), que per un dia es va escapar per anar al CONCERT (sí, el de Pixies!), ens vam posar bé per disfrutar d'un intens concert de Wilco, molt profund (tot i alguns problemes inicials de so), molt clàssic però molt integrador, en el sentit que tot i ser cançons molt americanes les sents molt teves (Uiii, uii, que ja no sé el que dic. Suposo que als que els agrada Wilco m'entendran).

S'anava acostant l'hora i volia estar força endavant, així que només vaig poder disfrutar de poquets moments de Marc Almond, que té a la seva carrera dos cançons que m'encanten (el clàssic de Soft Cell, Tainted Love, i la freaky cançó amb Gene Pitney, Something's Gotten Hold of My Heart) tot i que em venia gust de deixar-me emportar més estona per aquest aire vuitentero i també una mica cabareter.

I s'acostava el moment, aproximació, trobada amb la gent, reposicionament, i fins i tot fugida del David i del Chema per culpa d'una pava que bramava les cançons a l'orella. No puc dir res més del concert de Pixies a part de que va ser extraordinàriament genial, potser per ells més professional que passional, però per mi un moment d'èxtasi total, especialment en el Tame (el vídeo té una qualitat fatal) i en el Here comes your man (que em porta als millors records de joventut). Però també en cadascun dels acords de totes i cadascuna de les cançons d'aquesta cadència tant d'ells de soroll, calma, soroll. Aquí veieu el setlist (gentilesa del Casu), variat, molt equilibrat, que em va posar els pèls de punta en molts moments i em va donar moltes, moltíssimes ganes de més (Per sort ara fan anuncis amb la seva música).

S'havia acomplert el meu objectiu bàsic del PS2010, veure'ls, disfrutar-los i decidir si era el Black o la Deal el qui té les 'tetes' més grosses :-)

PD: Tot i marxar d'allà un cop acabat el concert, la festa no va acabar allà. Per donar una mica de suport a un amic, el Casu em va acompanyar fins al Mephisto, on punxava l'Adolfo (de fet estàvem bastant en família). Allà vam a acabar de fer el cabra (fins i tot hi ha vídeos de croquetes -no pas meves, que jo els hi portava 15 anys als pocs que corrien allà-), picar cacahuets i cotnes, i el Casu sentir-se admirat per haver pogut anar al concert de Nirvana ja fa uns quants anys.

Els teus estius són així? (Anunci Estrella Damm)

Fa uns dies que volia fer una entrada sobre un parell d'anuncis (en aquest cas de tipus cartell) que em semblaven prou il·lustratius del que per mi és un anunci encertat o no... però no els he pogut fotografiar encara, així que l'entrada quede pendent. Però l'altre dia en un correu el bon amic Lluís em demanava un 'Anunci sí, anunci no' en aquests termes:
DEMANO un post al teu blog per al desfogue general (a favor i en contra) d'un tema de rabiosa actualitat: el (puto) anunci d'Estrella Damm dels estius.
Segur que "t'ho pots currar": la teva sensata opinió, enllaços youtube de diferents temporades, enquesta,...
Jo és que ja estic una mica fins els collons i ja em fa molta ràbia el rotllo i la imatge aquesta de Formentera, d'Ibiza, els vividors i la merda de cançó politono d'un grup de pijijipis hora sí hora també.
PD. Per sort, la publicitat no té res a veure amb la qualitat:
He aconseguit trobar el meu "moment" per aquest estiu (i aquest Mundial) gràcies a la "Damm Weiss Cerveza de Trigo": IMPRESSIONANT, previ pas de 10 minuts al congelador i en got de vidre prim.
(creia que no hi havia vida més enllà de la AK...)
Suposo que el fet de tenir el paladar castigat per la cervesa de llauna del futbol i la merdosa cervesa de barril que se serveix a Barna, també fà.

Era imprescindible posar el contingut del correu per entendre que estic entre l'espasa i la paret a l'hora de'exposar la meva suposada docta :-) opinió en el tema. La veritat és que sobre l'anunci d'Estrella em sorprén sobretot la velocitat de propagació positiva. És una mica com si donés el tret de sortida a l'estiu (una mica allò que fa uns anys marcava el 'Ya es verano en El Corte Inglés'). Sembla que cal penjar-ho en el mur del Facebook (Lluís i tu n'estàs fart sense tenir Fb!!!) per sentir-nos estiuencs.

No obstant això penso publicitàriament està ben enfocat per vendre el que ven, una cervesa. Tot i el consum massiu durant l'any, és evident que quan s'acosta la calor, és una beguda que ve molt de gust, però sobretot és una beguda per compartir i això està perfectament reflectit en l'anunci: festa, amics, cervesa com un tríada imprescindible per passar un bon estiu. I a mi l'anuncia em fa agafar ganes de beure una cervesa (tot i que no Estrella :-). De tota manera aquesta visó és especialment detectable en la versió llarga més que no pas en l'estàndard televisiu. D'aquesta part positiva també es pot treure un dels aspectes negatius, i és el títol de l'entrada: Sou molts els que teniu un estiu així de vaixells, aigües cristalines, festes constants i 'amorius'? I ja sé que molts som pares i no estem per aquests trotes, però n'havíeu tingut? O és que ja ens agrada que l'anunci mostri unes vacances ideals encara que no siguin les que puguem tenir?

Un altre punt interessant és la música pijipolitònica. Des d'una òptica publicitària, el model clàssic es basava en jingles que si triomfaven podien quedar retinguts en les ments durant dècades (per exemple “yo soy aquel negrito, del África tropical…”. NOTA: Avui n'he sentit un horrorós basat en la cancó de 'Bulería' de David Bisbal per a la nova mantega en xorro de Central Lechera Asturiana que no crec que es retingui durant dècades). Ara hem passat a grups que canten cançons en anuncis i aconsegueixen una fama efímera. No m'atreveixo a jutjar la qualitat de les cançons dels anuncis d'Estrella de l'any passat i l'altre però el que si puc garantit és que per la meva ment passen amb la següent seqüència: 1a visió. No està mal, els ha quedat bé amb l'anunci; 2a visió. Sí, prou bé;... 25ena visió. Quantes vegades l'he sentit ja...?!!! 50ena visió. Prouuuuuuu... vull que s'acabi l'estiu i no escoltar mai més la cançó. El que passa és que això a mi m'ha passat sempre amb la música: comprar un LP per un single i acabar estimant tot el disc excepte aquella cançó que me'l va fer comprar.

I com ja m'estic posant molt pesada i m'estic allargant massa (la capacitat de síntesi és inversament proporcional a la meva edat) només una petita reflexió comparativa entre aquest any i l'any passat: M'agrada més la història d'aquest any (potser em surt la vena romàntica), m'agradava més la cançó de l'any passat, sento més proper el d'aquest any perquè les darreres vacances van ser a Menorca i m'ha portat molt bons records... La meva cervesa segueix sent la VollDamm (però encara he de tastar la proposta del Lluís, que té molt bona pinta per una gran fan com jo de les WeissBier)
I finalment una petita enquesta que podeu complementar amb tots els comentaris que vulgueu per esplaiar-vos. Us deixo els dos anuncis en format llarg perquè tingueu base per opinar (però si no els heu vist ja no crec que sigueu d'aquest món):

PD: Els anuncis de cartells són: d'un partit polític i d'una associació d'oci... A veure si sabeu de quins parlo i quin és el que considero que explica molt bé el que vol explicar i quin no

PS 10 (I) - Hype o mainstream (jajaja)

Ja sé perquè l'any passat vaig trigar 3 mesos en escriure la crònica. Són tants concerts, és tant stress per fer la tria que es fa costa amunt... i a més són tantes cerveses que al final costa recordar-ho tot :-)
Hem estat els mateixos, amb algunes absències significatives com l'Eva i la Geni i el Ramon, amb alguns canvis com el Marc C. pel Marcos però amb molt bons moments compartits en concerts sencers, cançonetes, riures, cerveses, cues de lavabo, trobades casuals i momentànies, fotos, sofarets reciclables, caminades i fins i tot havans. Potser el pitjor ha tots els que han passejat per allà i no he aconseguit trobar.
Me n'adono aquest segon any, que no sé ben bé perquè però he parat ben poc per l'escenari Pitchfork, que tinc devoció pel Vice tot i la llunyania, i que espero veure l'any que ve a Zlatan (antic Owned) a l'escenari Adidas... ideal per la seva ubicació i mida.

La meva idea inicial de no anar el dijous, igual com vaig fer l'any passat per motius futbolístics, es va veure ràpidament desmuntada al saber que era el dia escollit per The XX i en menor mesura Pavement. Així que amb tota la bona predisposició del món va començar el festival.
Recollida de pulsera VIP; que ens anem fent grans i va bé una zona on descansar i on beure birres gratis. Difícil tria entre Monotonix, Surfer Blood i The Wave Pictures, finalment em vaig decantar per aquests, per una qüestió de comoditat. Pop contagiós però alhora amb certa melanconia amb alguns hits destacables com 'I love you like a madman'. Em va fer molta ràbia no anar a Surfer Blood (al de Monotonix com a mínim el vaig veure amb Pavement, fent un curiós ball) però encara estic en pla de proves de clonatge.
Seguim el passeig i anem a saludar la MJ i cia a l'escenari Adidas on tocava Guadalupe Plata, no dóna temps per massa, però sonen bé. M'he de decidir i tot i que el David decideix anar a Circulatory System, jo no estic per massa psicodèlies i m'enfilo a veure els primers iaios, The Fall.
Però de camí tinc temps de veure l'última cançó de l'acústic de Crocodiles i em reafirma amb al voluntat de veure'ls.

The Fall amb una cerveseta a la mà és molt reconfortant i me n'alegro d'haver vist part del concert. A més com a grup nascut a Manchester em permet veure una de les millors samarretes de tots els temps.
Cal preparar-nos per al hype de l'any, el grup que va esgotar entrades fa uns mesos i del que vaig gaudir al Razz, The XX. Aquí he canviat de company pel Casu. M'esperava gent però no tanta. Tinc els meus dubtes que el concert agradi a més d'un 50%, crec que no és un grup de masses, però la gent és tan rara o la gent també vol dir que ha estat al concert :-). Vull anar una mica endavant per fer-los alguna foto. Després marxo cap enrere i cometo un error. En els concerts i encara més en els festival has d'estar ben aprop, perquè sinó hi ha molta gent que xerra enlloc d'escoltar... Com sempre m'encanten però he de dir que prefereixo el concert previ per tot el que va significar i perquè el vam disfrutar molt. Com a mínim segueixen junts (i bebent molt birra per cert --> anècdota en el proper liurament PS) així que espero poder-los tornar a veure.
I d'aquí cap a veure Crocodiles, que en certa manera em deceben una mica, potser pel so, tot i que les seves cançons i la seva manera d'estar a l'escenari m'agraden força i m'ho passo molt bé al concert.
Per fer temps fins a Pavement em passo a veure un parell de cançons de The Big Pink. Prou bé per no ser el tipus de música que m'agrada.
I arriba l'odissea del dia, aconseguir travessar la marea humana i trobar-me amb el David. Després d'aconseguir convèncer als que no em deixen passar, consegueixo arribar al lloc triat. Un lloc força decent. Per trencar el gel, que millor que començar el concert amb 'Cut your hair', una mica amb la intenció de dir... ja l'has escoltat, si només venies a això ja pots marxar... I van sonar bé, molt bé, tot i que una mica 'pallassos' (la samarreta animant la selecció espanyola va sobrar).
I d'aquí cap a casa, que 3 dies de concerts són molt durs... però la lluna ens acompanya.
PD: El títol és molt globish, però qui no ho és en aquests temps :-)
PD2: Com m'agrada tenir un iphone i anar penjant fotos durant els concerts :-)