PS 10 (II) - De la introspecció a la fascinació (28/5)

Arrencar el dia amb energia és fonamental per tirar endavant un segon dia de festival, així que a les 17.30 ja era allà en l'únic concert en el que vaig anar a l'Auditori. Gràcies al David que va anar a primera hora, el lloc era prou bo, i gràcies al passi VIP vaig poder avançar una cua infinita i arribar a temps (a més es barrejava amb els que ja esperaven l'actuació de Low). Curiosa personeta la Hope Sandoval (no tant '&The Warm Inventions', excepte pel fet d'aguantar excentricitats), l'únic concert endarrerit (15 min), llum al mínim (de fet, estic segura que li van donar més pasta que el caché habitual per l'estalvi energètic), certa tendència a la fotofòbia (no només pel llum sinó per petició expressa de no fer fotos i marxar de la sala agafada del braç d'un tio per retirar-se de l'escenari). A part de les curiositats (la foto que veieu correspon a la llum màxima que es va veure), un bon concert amb cançons força hipnòtiques acompanyades d'unes vídeoprojeccions que reforçaven aquest sentiment. Potser no és la millor opció per començar però la veritat és que va ser relaxant. D'aquí, directament a fer la primera cerveseta mentre sonava de fons The New Pornographers que em van semblar interessants escoltar més a fons en un altre moment :-).

Com jo havia quedat a les 20h amb la Maria José i la Macarena perquè ens havia d'explicar un projecte, vam anar a fer temps amb el David a Scout Niblett, l'actuació de la qual al Primavera Club l'havia deixat bastant 'afectat'. Quan arribàvem a l'ATP em xoco amb una noia i li dic al David: Aquesta porta el mateix estil, és igual que la cantant de The XX... I ell em diu: És que ho és... Coses que passen... Després es van passar tota la tarda-nit asseguts a la zona VIP bevent cervesa (veure foto esquerra). Com sempre ja ramejo (verbalització d'anar-se'n per les rames) i no explico el concert. Allà em vaig trobar l'Enric i després d'escoltar un parell de cançons em va semblar que el David exagerava. I qan ja marxàvem: Bumm! comença a cridar amb tota la força sortida del més a dins i vaig entendre a que es referia el David. M'hagués agradat haver estat al PClub!!

Tornada al VIP i anunci del projecte... Ai, projecte!! Que la Maca i el Chuchi es casen!!!! MOLTES FELICITATS!!! I tot i que encara falta un any l'Eva i jo ja donàvem voltes a com vestir-nos (o li com dir-li de fer-nos els vestits a les amigues!)

Per celebrar la notícia res millor que anar a veure els Yo la tengo en la seva versió més garatgera, Condo Fucks, i fumar-se un puret a la salut dels nuvis. Quina energia!, més que molts grups de jovencells... La veritat és que em van agradar força.

De camí cap al VIP vam passar pel nostre estimat Adidas on tocava Fuel Fandango, amb una noia amb un bonic floripondio al cap, molt adient al nom i l'estil musical (pel poc que vaig escoltar una bona fusió de jazz, flamenc i rock). I com que Wilco no començava fins al cap de mitja hora, també vam passar a veure Beach House (que tothom deia que hi volia anar) que no estaven malament però potser no eren l'estil que em venia més de gust aquell dia.

I durant tota l'estona patint, perquè amenaçava pluja i temia el no concert dels Pixies i la meva maledicció amb Black Francis (en el seu moment no havia pogut anar a veure cap dels dos concerts de Frank Black dels quals ja tenia l'entrada).

Després d'anar a saludar el Chema (em va fer molta il·lusió veure'l en aquells ambient, i recordar bons temps de facultat), que per un dia es va escapar per anar al CONCERT (sí, el de Pixies!), ens vam posar bé per disfrutar d'un intens concert de Wilco, molt profund (tot i alguns problemes inicials de so), molt clàssic però molt integrador, en el sentit que tot i ser cançons molt americanes les sents molt teves (Uiii, uii, que ja no sé el que dic. Suposo que als que els agrada Wilco m'entendran).

S'anava acostant l'hora i volia estar força endavant, així que només vaig poder disfrutar de poquets moments de Marc Almond, que té a la seva carrera dos cançons que m'encanten (el clàssic de Soft Cell, Tainted Love, i la freaky cançó amb Gene Pitney, Something's Gotten Hold of My Heart) tot i que em venia gust de deixar-me emportar més estona per aquest aire vuitentero i també una mica cabareter.

I s'acostava el moment, aproximació, trobada amb la gent, reposicionament, i fins i tot fugida del David i del Chema per culpa d'una pava que bramava les cançons a l'orella. No puc dir res més del concert de Pixies a part de que va ser extraordinàriament genial, potser per ells més professional que passional, però per mi un moment d'èxtasi total, especialment en el Tame (el vídeo té una qualitat fatal) i en el Here comes your man (que em porta als millors records de joventut). Però també en cadascun dels acords de totes i cadascuna de les cançons d'aquesta cadència tant d'ells de soroll, calma, soroll. Aquí veieu el setlist (gentilesa del Casu), variat, molt equilibrat, que em va posar els pèls de punta en molts moments i em va donar moltes, moltíssimes ganes de més (Per sort ara fan anuncis amb la seva música).

S'havia acomplert el meu objectiu bàsic del PS2010, veure'ls, disfrutar-los i decidir si era el Black o la Deal el qui té les 'tetes' més grosses :-)

PD: Tot i marxar d'allà un cop acabat el concert, la festa no va acabar allà. Per donar una mica de suport a un amic, el Casu em va acompanyar fins al Mephisto, on punxava l'Adolfo (de fet estàvem bastant en família). Allà vam a acabar de fer el cabra (fins i tot hi ha vídeos de croquetes -no pas meves, que jo els hi portava 15 anys als pocs que corrien allà-), picar cacahuets i cotnes, i el Casu sentir-se admirat per haver pogut anar al concert de Nirvana ja fa uns quants anys.