dimarts, 4 de febrer de 2014

Adicta a sèries 2013 - Vigents per temes (II)

Professions (política, metges, advocats, ...)
(*) House of cards (1 Temp): Els intríngulis de la política de despatxos als USA. Tot el que s’ha de trepitjar per estar a dalt. El final de la temporada és brutal. I per cert la parella protagonista està excel·lent, i la Robin Wright millor que mai.

House of lies (2 Temp, última en curs): Punyent incursió en el món dels consultors estratègics d’empresa. O com no es pot ser més fill de puta en els negocis. Està clar, també hi ha la barreja de les relacions personals i com l’addicció a la feina les condiciona.

(*) Nurse Jackie – Jackie (5 Temp): Canvi de registre de ‘Carmela Soprano’, una molt bona infermera veu com l’addicció als calmants modifica la seva vida. Plena de secundaris que donen el contrapunt humorístic us pot agradar encara que no us agradin les sèries d’hospitals.

Orange is the new black (1 Temp en curs): El títol em sembla del millor que s’ha fet mai. Si entenem el negre com a color de roba fons d’armari, el taronja ho és per la gent que està a la presó. I allà hi fa cap una noia dolça (amb promès) per haver fet de ‘camell’ per la seva ex, una noia que també està empresonada. M’ha costat però cada vegada m’agrada més. Sobretot les explicacions de les vides en flashback de les companyes.

(*) Scandal (2 Temp): El primer episodi pensava que seria una sèrie d’advocats més. Però en realitat la vida d’aquesta solventadora de problemes d’alts càrrecs es va complicant cada vegada més per la seva relació amb el president dels Estats Units. Sé que molta gent odia la sèrie però jo la defenso perquè ells dos queden molt bé junts i perquè m’encanta el paper i la interpretació del hacker Huck.

(*) The Good Wife (4 Temp): Actualment una de les millors sèries en antena. Sèrie d’advocats amb un elenc espectacular de secundaris i amb una tensió sexual brutal entre la protagonista (Julianna Margulies, sí la d’Emergencias, i Josh Charles, un dels poetes morts). Temporada a temporada ha anat guanyant en intensitat i en potencia actoral.

The Newsroom (2 Temp): La sèrie de periodistes de la que només es farà una temporada més. Les cròniques darrera pantalla sobre una cadena de televisió fictícia però que comenta moltes notícies reals. Tot i que la segona temporada ha rebut diverses crítiques per tractar bastant les relacions romàntiques, els transfons polític és molt remarcable.

Veep (2 Temp): En clau de comèdia presenta les funcions de la vicepresidenta dels Estats Units i del seu equip, meitat barreja de seguidors sectaris meitat de ‘trepes’ professionals. Un humor que m’ha costat fer meu, però que m’ha satisfet en la segona temporada.

Web Therapy (3 Temp): Comèdia sobre una psicòloga ràpida (sessions de 3 minuts) per internet. Si voleu veure les velles glòries de Friends, aquí les teniu, de fet la Phoebe és la protagonista.

Relacions - Famílies
(*) Dates (1 Temp): 9 episodis sobre desconeguts que es troben físicament després d’haver contactat en una web de trobades. Les interrelacions entre capítols, les converses, guardar les aparences. Molt actual.

Hello Ladies (1 Temp. Acaben de confirmar que no n’hi haurà més però sí un episodi especial de tancament): aquí Stephen Merchant representa un anglès triomfador en negocis però totalment desastrós en les relacions, especialment per la manca de tacte que té en tot els àmbits. Al cap i a la fi el retrat d’un loser amb humor amarg.

(*) Modern Family (5 Temp, última en curs): comèdia triomfadora en els últims anys sobre una família diferent. L’avi casat amb una espectacular colombiana. Dels dos fills, una amb la seva pròpia família i l’altre un advocat gai amb una parella molt especial. De les sèries que més sovint em fan riure fort.

New girl (2 Temp): Comèdia. Una noia comença a viure amb 3 nois en un pis compartit. Les relacions entre tots ells no sempre són fàcils sobretot per la sinceritat d’ella i per les tensions sexuals que acaben sorgint.

Raising Hope - Hope (3 Temp): Un bebè apareix per sorpresa en una casa amb uns avis molt joves quan el fill el recupera ja que la mare, una assassina ha estat executada. Ep! És una comèdia força divertida amb una rebesàvia desmarxada que fa un gran paper (de fet l'actriu surt a Young Frankenstein. I la nena és un encant.

(*) Shameless (4 Temp, última en curs): Tragicomèdia sobre una família disfuncional amb un pare més que alcohòlic i on els 6 fills han d’espavilar-se com poden per sobreviure. Sempre hi ha els veïns que donen un cop de mà i la filla gran que tira endavant la casa.

Segle XX
(*) Boardwalk Empire (4 Temp): De la llei seca, dels orígens de la màfia. Tot i ser una història inventada a Atlantic City, apareixen personatges històrics com Al Capone, J. Edgar Hoover, etc, creant una certa visió de realisme. Les històries que s’entrellacen, els personatges que hi apareixen, la direcció d’art. Una sèrie en majúscules amb força moments durs. I als que heu vist The Wire, si us agradava Omar Little, aquí us agradarà en el paper de Chalky.

(*) Mad Men (6 Temp): Reunir en una sèrie una època que adoro (50-60’s) amb la meva professió frustrada (publicitat) a Nova York havia de convertir-la en una de les meves sèries favorites. Protagonista amb aquell comportament àngel-dimoni que tant agrada, exhibició de vicis a les oficines (fumar, beure i també sexe), evolució de vestuari i trama barrejada amb fets reals. En gaudireu.

The Americans (1 Temp): En plena guerra freda un matrimoni (fals) d’agents del KGB realitzen les seves operacions vivint com una família en fills en una urbanització americana on el seu nou veí resulta ser de l’FBI. Drama dur, no només retrata els tensos moments de la guerra freda sinó les relacions matrimonials.

Terror
(*) American horror story (3 Temp, última en curs): Cada temporada actors recurrents però amb diferents històries (1a, casa d’assassinats; 2a, manicomi; 3a, aquelarre de bruixes). No escatima en moments de terror, sobretot en la 2a, però al canviar totalment d’ambient no cansa gens i permet als actors variar el registre.

Bates Motel (1 Temp): Retrata la vida d’un jove Norman Bates molt condicionat per la seva mare. Aquí hi ha més assassinats que el terror psicològic de Hitchcock. No m’ha acabat de fer el pes  però tot així li donaré una 2a oportunitat.

(*) Sleepy Hollow (1 Temp): Amb una premissa interessant, barrejar un soldat d’elit de George Washington en la societat actual per solventar crims sobrenaturals, ha estat una molt bona elecció. El genet sense cap es converteix en un malson per la parella protagonista que s’hi ha d’enfrontar.

(*) The Walking dead (4 Temp, última en curs): Imagineu que un dia us desperteu d’un coma i tot el que hi ha al vostre voltant són zombies. Durant les 4 temporades el protagonista va trobant i perdent supervivents - companys de viatges però no només per l’atac zombie. A mi aquest tema sempre em fa pensar si m’agradaria ser un mossegador o un patidor-supervivent.

(*) True Blood (6 Temp): Una societat ha creat una sang artificial apta per vampirs que permet que hagin pogut sortir a la societat real. En aquest context una noia que llegeix les ments s’enamora d’un vampir. Clar, en 6 temporades la cosa es complica i apareixen altres criatures: homes llops, fades, canviants, bruixes. La temporada 4 és molt fluixa però la 5 i la 6 han remuntat i a més l’Alexander Skarsgård està espectacular (feu un google images amb pitet)

Thriller

(*) Banshee (2 Temp, vista 1a): Violenta i desmadrada, un exconvicte va a parar al poble on hi viu la seva antiga parella de crims, ara reconvertida en dona exemplar. Per coses que passen ell hi apareix com a xèrif, en un lloc on els amish conviuen amb un petit magnat que mana sobre el poble al seu aire.

(*) Homeland (3 Temp): Potser una de les sèries que més s’ha vist últimament. Sota la premissa d’un marine que retorna a USA després de 8 anys segrestat per AlQaeda i del qual una agent de la CIA desconfia que no hagi estat reclutat. I a partir d’aquí canvis de guió espectaculars i dos temporades excepcionals i una tercera que no ha estat tan malament com diuen (excepte l’addenda final) però veurem si calia una quarta.

Hostages – Rehenes (1 Temp, probablement no tindrà 2a): Argument una mica anat d’olla. Una família és segrestada per tal que la mare mati al president d’USA aprofitant que serà la cirurgiana de l’operació que li han de fer. A partir d’aquí un disbarat darrera l’altre però mira, la vaig veure quan tenia poques sèries i ja posat, l’acabo.

(*) Person of interest (3 Temp, última en curs): Sèrie amb caràcter marcadament ascendent (de millora). Un antic oficial de la CIA és reclutat per un milionari misteriós per evitar crims, gràcies a una màquina que detecta possibles objectius. Ara que està tan de moda el tema de l’NSA i l’espionatge de particulars, potser el que proposa la sèrie no s’allunya tan de la realitat.

(*) Ray Donovan (1 Temp): Un solventador de problemes de rics i famosos de Los Angeles, s'ha d'enfrontar al retorn d'un pare que ha estat empresonat i també a un passat per uns fets ocorreguts fa molt de temps al seu Boston natal, mentre batalla per mantenir la seva família en l'estabilitat. 

Revenge (3 Temp, última en curs): Una noia es vol revenjar d'una família que va acusar al seu pare (quan ella era molt petita) de ser un terrorista. La veritat és que s'enreda amb moltes coses i hi ha uns girs de guió per fer-la durar, que són la bomba, però sóc adicta a sèries on hi apareixen rics això ja ve de Dallas :-)

The Blacklist (1 Temp en curs): Tot i que va començar amb molta empenta, s'ha convertit una mica en un bluff. Un molt buscat per l'FBI, es presenta a les oficines per ajudar-los a agafar criminals, sempre que comptin amb una jove agent. Esperarem que acabi la temporada.

I sí heu arribat fins aquí, us mereixeu que us recomani una sèrie del 2014: True detective. Si no n'heu sentit a parlar, busqueu i veureu que alguns ja parlen de la sèrie del 2014. Animeu-vos que fa poc que ha començat. Serà una sèrie pensada per canviar d'ambient o de personatges cada temporada (una mica com American horror) però en el món dels detectius.

dimarts, 21 de gener de 2014

Adicta a sèries 2013 - Vigents per temes (I)



Per temes (estrenada temporada al 2013 i que presumiblement continuaran al 2014), són 58 sèries de res (*, especialment recomanades):


?????, és a dir, inclassificables

(*) Black Mirror (2 Temp): Només 6 episodis de reflexió sobre el poder de la tecnologia, alguns tan propers que resulten esfereïdors. De tota manera ha tingut crítiques per tractar els temes de manera poc matisada, però a mi em va fer reflexionar molt (sobretot en la teva empremta 2.0 després de mort). Diria que és una sèrie que t’encanta o odies.

Utopia (1 Temp): Un grup de gent aleatori es converteix en guardià d’un manuscrit que conté missatges ocults. Tractament de la imatge agosarat, personatges inquietants. Podria arribar a ser un Lynch a l’anglesa (no vull ser traïdora al mestre Lynch, evidentment). 


Acció

Archer (4 Temp): Animació adulta. Un agència d’intel·ligència amb els personatges més extrems: l’agent secret perfecte si no fos perquè el perden les dones, l’espia sexi, la secretària nimfòmana, la mare de l’agent i cap de l’agència que és capaç de trair al fill... La sèrie se’n fot de les històries del James Bond amb força gràcia.

Arrow (2 Temp, última en curs): La podria posar a Ciència ficció, però aquest encaputxat basat en el còmic, el que millor sap fer és lluitar per arreglar una ciutat amb més crim per metre quadrat del que qualsevol altra podria aguantar. Ah, i hi surt el Crixus d’Spartacus (ara l’orc Azog a El Hobbit).

(*) Sons of Anarchy (6 Temp, vista fins la 5a): Sèrie que recomano a dues persones i s’hi enganxen totalment. Violenta i atractiva: Harleys, bona música, i Jax. Només amb el Jax ja faríem però tots els secundaris són de luxe. Drogues, càrtels, IRA. Res no és fàcil i encara menys apartar-se de l’espiral del crim.


Ciència ficció – Fantasia

Almost human – Casi humanos (1 Temp en curs): Nova incursió de JJ Abrams, en un futur amb parelles de policies formades per humans i androids. M’agrada la subtil ironia del company androide però encara he vist massa poc i pot acabar caient de la meva llista perquè de moment hi falta trama subjacent.

Defiance (1 Temp): Imagineu una terra amb noves espècies (humanoides) tant alienígenes com creades per mutacions de contaminació terraforme. I com enmig d’això n’hi ha que intenten sobreviure. Aix, no sé m’agraden els Irathients però reconec que té poca força en les trames. Donarem oportunitat a la 2a.

Falling Skies (3 Temp): Invaïts per extraterrestres que esclavitzen els fills humans qualsevol professor d’història es pot convertir en líder de la resistència. Ara mateix potser és una sèrie que no començaria a mirar però ja hi estic molt empantanegada.

Game of Thrones (3 Temp): Sèrie basada en els llibre de George R Martin. Fantasia, sexe, cerca del poder. Està molt ben feta però jo si no hagués llegit els llibres em perdria. Això sí, l’episodi 9 de cada temporada és mític. Com a norma general no us ‘encapritxeu’ de cap personatge, us evitareu disgustos.

Marvel's Agents of SHIELD (1 Temp en curs): spinoff dels Vengadors, aquí els superherois són més d’estar per casa però hi ha molta acció. Està millorant. Aquesta la veig amb l’Ariadna.
Once Upon a Time - Érase una vez (3 Temp, última en curs): Bona manera de capgirar els contes clàssics en una alternança entre el món real i la fantasia. A mesura que han passat les temporades millora. M’encanta el personatge del capità Garfi.
Revolution (2 Temp, última en curs): Què passaria si un dia desapareix l’energia elèctrica del planeta? Després d’un inici trontollant va tenint una mica més d’intriga i acció. Muntada en base a flashbacks que mostren com les situacions extremes canvien la gent.

Història
(*) Vikings (1 Temp): En general m’agrada poc el tema històric però aquesta sèrie sobre víkings amb les seves incursions , la lluita de clans, el culte als déus i tradicions salvatges està molt ben feta. I m’agrada que hi surtin dones fortes i dures. 


Humor

(*) Louie (3 Temp): Louis CK és un monologuista americà sense pèls a la llengua. Aquí barreja un fals documental de la seva vida amb peces de monòleg. Moments realment hilarants (i molts escatològics).

Portlandia (3 Temp): Burla contínua sobre hípsters, modernos i tot un seguit de tendències que ens envolten, això sí a la ciutat de Portland. Format de sketchs interpretats per dos còmics i amb molts secundaris (gran Kyle MacLachlan fent d’alcalde). Hi ha un sketch d’spoilers a les sèries que ‘ho peta’.


Musical

Glee (4 Temp): Fenomen de masses, molts músics hi ha volgut participar. Un grup d’inadaptats creen un cor d’institut. Les cançons no només són part de l’espectacle sinó que formen part de la trama, com en els musicals. Sí, al final és una sèrie sobre adolescents (i post) però enganxa i fa visibles temes com el bullying i l’homosexualitat. Aquesta també la veig amb l’Ariadna.

Nashville (1 Temp en curs): Reconec que la música country no és el motiu per mirar la sèrie (de fet passo alguna actuació a càmera ràpida) però la història tot i simple m’agrada. El clàssic problema de les noves generacions que es mengen als que estan a dalt.

Treme (3 Temp): Si juntes el mag que va crear The Wire amb una Nova Orleans post Katrina, apareix Treme. Històries encreuades, bona música, bons actors. I a més té una trama amb personatge gastronòmic molt interessant.


Policies – Investigació criminal

Castle (6 Temp, última en curs): un escriptor d’intriga d’èxit que endollat per l’alcalde ajuda a resoldre crims a una guapa detectiu. Sèrie de la que pots veure capítols saltejats perquè són (excepte algun) de resolució en el mateix capítol però on la subtrama de relació entre els protagonistes hi aporta el toc de comèdia romàntica.

Elementary (1 Temp): Una adaptació de Sherlock, evidentment molt menys brillant que la de la BBC, però tinc devoció per JonnyLee Miller des de Hackers. Sí, la Lucy Liu és bastant pastitx però la sèrie es deixa veure bastant.

(*) Hannibal (1 Temp): Ah! La sèrie gastronòmica per excel·lència. Quin luxe de menjars prepara Hannibal, encara que els ingredients siguin de procedència dubtosa ;-). No us confongueu, és una sèrie sobre ments perverses i criminals, fins i tot macabres, però si l’heu vist m’enteneu amb el tema menjar.

(*) Luther (3 Temp): La primera temporada em va semblar sublim (menció a part d’Idris Elba que cada vegada m’agrada més; per cert, és 3 dies més jove que jo). La sèrie relata el treball policial des d’una òptica més realista, sempre fent dubtar de què és el bé. Com moltes de la BBC són pocs capítols que concentren bona feina.

(*) Sherlock (3 Temp, última just començada): Un Sherlock modern que usa les noves tecnologies però manté la ment privilegiada, i un Watson ‘hobbit’ reticent però admirat dels mètodes usats. Benedict Cumberbatch i Martin Freeman fan una parella perfecta. L’únic problema de la sèrie és que només són tres episodis per temporada i es fa molt llarg esperar fins la següent.

The Bridge (1 Temp): Basada en la nòrdica Bron, tracta aquí d’un crim comés a la frontera entre El Paso (Texas, USA) i Ciudad Juárez (Mèxic) i la relació entre els departaments policials als dos costats de la frontera. També dels negocis turbulents, de la corrupció, de les dones desaparegudes.

The Following (1 Temp): Partint d’una bona premissa, sobre un serial killer molt influït per Poe i que manipula des de la presó al policia que el va atrapar, comença a enredar-se amb la secta que el segueix fervorosament i està disposada a cometre crims per ell. Li donarem una lleugera oportunitat per veure si remunta.

(*) The Killing (3 Temp): També basada en una sèrie nòrdica, però aquí centrada en la plujosa i depressiva Seattle (diria que en cap dels 38 episodis hi ha un raig de sol). Les dues 1res temporades (que havien de ser les úniques) resolen el crim d’una noia jove on tothom sembla ser el culpable. La 3a resol una sèrie de crims múltiples.

The Listener (4 Temp, última en curs): Sèrie canadenca, per variar una mica. Tracta sobre un paramèdic que té el do de llegir ments. Aquesta habilitat el portarà a col·laborar amb la policia. Es poden veure capítols solts i cada vegada més perquè pràcticament no hi ha trama subjacent. No és gran cosa però vaig començar-la quan encara no veia massa sèries i ara ja la mantinc.

The Mentalist – El mentalista (6 Temp, última en curs): Durant 6 temporades hem seguit al Patrick, un antic fals psíquic que després de l’assassinat de la seva dona per Red John, col·labora per resoldre casos. Aquí la trama subjacent sí que és important perquè per ell el més important és atrapar Red John i capítol a capítol s’hi va acostant.

dilluns, 20 de gener de 2014

Adicta a sèries 2013 (1/3)

Pobret, com et tinc d’abandonadet. I no serà perquè no faci, escolti, vegi coses interessants. Però el temps és limitat i el poc temps lliure que em queda el tinc molt i molt dedicat a veure sèries (i algunes estones a escriure al teu germanet petit). Sí, és el meu vici actual. I al final l’hauré de tallar de soca-rel. No és només que cada dia estrenin de noves sinó que cada any tornen noves temporades de les que ja he vist.
I per acabar-ho d’adobar el Canal + (sí, jo no em baixo sèries, les miro a les plataformes digitals de pagament) estrena el Canal + Series, un canal íntegrament dedicat a les sèries. Així que el ritme és brutal. Durant 2013 he vist 70 sèries. Vaig a intentar fer-ne un petit repàs que us pugui servir si n’heu de triar alguna. Són 4 línies, però si d'alguna voleu més informació, m'ho pregunteu diractament. Ho faré en 3 entrades. Les meves recomanades (*)
Finalitzades: sèries que han acabat el 2013 i que he aguantat fins l’última temporada 

(*) An Idiot Abroad - Un idiota de viaje (3 Temp): No sé si coneixeu l’humor de Ricky Gervais (The Office versió americana, presentador dels Globus d’Or) però diguem que no és políticament correcte. Aquí se les empesca per portar Karl Pilkington (l’adorareu) per grans llocs on fer turisme però putejant-lo fins extrems insòlits. Si després de llegir l’article del Roger no la mireu, no sabeu que us perdeu. I sí, encara tinc pendent Derek.
(*) Dexter (8 Temp): Thriller i crim sobre un serial killer que alhora és l’analista de sang de la policia de Miami. Després de 7 grans temporades, la final va baixar molt i va tenir un final polèmic (quina sèrie no l’ha patit?)
Eastbound & Down - De culo y cuesta abajo (4 Temp): Comèdia salvatge, masclista amb drogues i mala bava sobre un jugador de beisbol de segona fila. Diguem que irreverent i no fàcilment recomanable per la manera de tractar les coses.
Fringe (5 Temp): Ciència ficció (o no). La millor manera de definir-la és dir que mireu 'Phineas y Pherb a través de la 2a dimensión' ‎. La història de JJ Abrams evoluciona d’un thriller paranormal una mica fluix a una complicada relació entre móns paral·lels cada vegada millor. Té per mi un dels millors capítols de la història televisiva (el 16 de la 2T). I el personatge del Walter és brillant. Per cert, com la veig amb el Pep estem encara pendents d’acabar-la. Vergonyeta.
Leverage - Las reglas del juego (5 Temp): Acció i lladres. Com en una mena de Robin Hood modern, una sèrie de lladres especialitzats s’uneixen per ajudar gent desvalguda. No li demaneu gaire cosa, però és entretinguda i sempre m’ha agradat Timothy Hutton.
Spartacus (3 Temp + 1 Temp preqüela): Acció històrica. Us encantarà si us agraden les pel·lícules de violència slow motion i el sexe gratuït, no si hi busqueu rigor històric. Va perdre el protagonista de càncer i el substitut no era tan interessant però jo no em puc resistir a els cossos musculosos (de dones també en surten, gairebé sempre en pilotes)
(*) The big C – Con C mayúscula (4 Temp): sèrie sobre el càncer en una mare de família. Amb to de tragicomèdia i un bon repartiment és una sèrie que manté molt bon nivell en tots els capítols i es fa molt agradable de veure per portar molta reflexió sobre la vida i com gaudir-la al màxim.
(*) Weeds (8 Temp): Comèdia negra sobre com una mare de família passa a ser la venedora principal de drogues d’una típica urbanització. I clar, amb tantes temporades la cosa es va enredant. També amb alts i baixos, la valoració global és positiva i el final una mica surrealista.
I sí, no parlo de Breaking Bad, perquè no l’he vist, però no patiu, aquest dissabte començo.

Cancel·lades: sèries que no han triomfat i per tant us podeu estalviar
666 Park Avenue (1 Temp): sèrie sobre un edifici ‘terrorífic’ amb John Locke i una colla d’actors ‘guapos’ només va aguantar una temporada i els 4 últims capítols que la tancaven es van estrenar abans aquí que a USA.
Enlightened – Iluminada (2 Temp): Tragicomèdia sobre una executiva que després de fer un pet a la feina tracta de refer-se des d’una postura una mica hippy. Tot i tenir moments inspirats, en alguns moments els capítols es fan pesats (i són curtets)
Smash (2 Temp): Musical sobre la posada en marxa d’un musical sobre Marilyn. Només he vist la primera temporada. Ara posaven la 2a a AXN White però he decidit que si estava cancel·lada no calia fer l’esforç.
Touch (2 Temp): Thriller sobre un nen que no es comunica amb l’exterior però que té un do amb el models numèrics. Tot i enredar-se en trames estranyes, la idea original sobre la interrelació de fets i els patrons seqüencials m’agradava força (per això suposo que m’agrada Pi‎)

dilluns, 8 de juliol de 2013

Primavera Sound 2013



L’etiqueta deia #thebestfestivalever. Potser era ambiciós, però el cartell era prou bo com per poder usar-la. Per mi no ho va ser, però no en va tenir la culpa ni el cartell ni el fred ni les caminades, sinó un enutjós refredat (que finalment va ser diagnosticat una setmana més tard com sinusitis) que em va treure forces i ganes de córrer per allà. Però tot i no aprofitar les jornades al màxim per aquest motiu, la veritat és que no em puc queixar ni de la quantitat ni de la qualitat dels concerts vistos. A més, ‘no hay mal que por bien no venga’, i la reducció de la ingesta d’alcohol per temes de salut, em va fer gaudir-los de forma més intensa. Per primer cop ho recordo TOT!

DIJOUS

Com sempre arribar d’hora per fer ràpidament el canvi de la polsera. Mentre arribava la gent, res millor que seure al Ray-Ban per escoltar la proposta pop de LaBrigada, força interessant, més del que m'havia esperat. Ep! Un dels pocs moments en què vaig passar calor. Seguidament a veure un dels clàssics de l’indie espanyol, El Inquilino Comunista, que no em van acabar de fer el pes. Els recordava com bastant guitarreros i em van semblar molt tranquils. Ens fem grans.

Si vols canya, res millor que el rock de L’Hereu escampa, dos nois joveníssims amb molta força. I com a anècdota del concert, allà vaig veure el primer bitllet nou de 5€. Sense moure’ns d’allà, calia veure Savages, bastant contundents, però de les (costava veure que era una noia, però) que ens vam cansar aviat. Escoltar una estoneta de Fred i Son  va quedar descartada pel fred que feia a un Vice amb poc públic, així que amb el David vam decidir fer una excursió per calcular temps fins al Heineken.

De camí, una sorpresa al Adidas Originals, un grup Evans the death prou canyeros i interessants. Els components de la banda feien pinta de tenir 16 anys, i amb poques probabilitats d’arribar no als 27, sinó als 17. Tot i així intentaré buscar-ne alguna cosa. Em va aquest estil.

Això sí, ens vam perdre el concert de Tame Impala (que jo havia descartat perquè no estava per a psicodèlies), concert que va suscitar comentaris d’amor-odi a parts iguals entre les meves amistats. Tampoc Manel, però com no en sóc massa fan i actuen al Pròxims, ja no calia.

I seguint amb el revival dels 90, el torn era per Dinosaur Jr, que van desprendre molta força en l’escenari. Casualment era un grup que no vaig veure a l’època perquè no eren pas dels meus preferits, en canvi aquí al PS van sonar molt bé. De tota manera vaig marxar abans d’acabar i no vaig poder escoltar la versió qdel Just Like Heaven de The Cure.

I l’últim concert del dia va ser The Postal Service interpretant el mític Give Up. Moure el cos al ritme d’aquest disc fita de de l'electropop va ser molt ben rebut per tots els que poblàvem el descampat del Heineken, geladets pel vent que venia del mar. Era un concert que calia veure. Difícil repetir-lo.

I sí, la prudència pel malestar general i els dos dies que quedaven per davant em va fer acabar aquí i em vaig perdre dues coses canyeres que volia veure com DeathGrips  i Fucked Up i un concert que em van dir que va estar molt bé: Toundra, metal rock instrumental, que també tocaran al Cruïlla. Cada vegada m’agrada més les coses amb força i em costa més el pop. Vaig al revés del món.

DIVENDRES

Tot i arribar d’hora a casa, se’m va fer tard i quan em vaig llevar em trobava fatal. Així que vaig decidir que enlloc d’anar a primera hora, ho faria a la segona, just per veure Kurt Vile and The Violators. El concert molt correcte, bon cantant, bones cançons però reconec que vaig estar poc motivada. Mentre la meva germana optava per Daniel Johnston (últimament em fa molta mandra arribar-me a l’auditori, tot i que després d’haver vist el documental que el retrata en tenia moltes ganes), jo vaig anar a Merchandise, que en algun lloc venien com un grup per a fans de Morrissey i que s’anunciava com a must see del festival (d’aquells que s’ha de descobrir). La proposta no em va enganxar massa. Mira que jo sóc eclèctica però la seva oscil·lació no em quedava clara. Això sí el públic bàsicament estranger.

I d’aquí vaig passar a aquell moment en què vaig totalment a la meva i decideixo anar a veure un grup perquè se m’ha fotut al cap per una tonteria. El grup era Paus, la tonteria, que la banda es basa en els dos bateries que també actuen com a cantants. Després de l’èxit que va suposar Lisabö l’any passat (tots els instruments duplicats) no en tenia dubte, una banda amb dues bateries s'havia de veure. I el concert va ser absolutament brutal. Primer l’estàvem veient des de les grades, però els últims 20 minuts vam baixar a notar la força de les bateries. Vam quedar encantades (i no només perquè un dels bateries estigui prou bo). I jo personalment vaig flipar amb l’última cançó, per mi una oda a l’orgasme, mantenir les bateries a un ritme constant ascendent i en el moment del clímax donar-ho tot. No havia massa públic, però m’estranyaria que algú no estigués d’acord amb això.

I d’aquí passàvem cap al combo de clàssics: primer The Breeders tocant íntegrament el Last splash (amb la Kim fins i tot comentant a mig concert: Ara és quan es gira el disc i es passa a la cara B) més algunes cançons extres. A veure, jo en sóc fan, les he vist les 4 vegades que han vingut a Barcelona, però les vaig veure molt contingudes, els hi faltava una mica d’alcohol en vena. Això sí, el Cannonball mai deixarà de ‘LA’ cançó lligada a una gran època de la meva vida.

D’aquí a TheJesus and Mary Chain . Podia haver optat per Jozef Van Wissem i Jim Jarmusch per fer alguna cosa original, i més tenint en compte que l’espina de no haver-los vist ja me l’havia tret al Summercase de fa uns anys, però no puc evitar que escoltar ‘Sidewalking’ o 'Just Like Honey' en directe em trasbalsi, per molt que no hi posin totes les ganes que hi podrien posar.

Per fer temps, res millor que contemplar Neurosis des de la llunyania. Em sap greu no haver-me acostat a l’escenari amb el David, per sentir tota la contundència d’aquest grup de metal. En canvi vam fer una mica les boges pujant a la sínia que aquest any donava una aparença diferent al festival. Des d’allà les vistes de nit són espectaculars!

I ràpidament un cop baixades, directament cap a l’escenari Heineken. Ens cridava l’obligació de prendre una posició decent per Blur, per això 1 hora abans ja hi érem. Sort del mini concert sorpresa de The Wedding Present des de la zona VIP, per amenitzar una mica l’espera.

De Blur he llegit cròniques absolutament furibundes que crec que es passen. Sí que és cert que jo els vaig notar com accelerats, com si haguessin de demostrar que encara són joves i els agrada extralimitar-se, però el concert va estar prou bé, tot i els moments karaoke. Per altra banda entenc que havia allà molta gent que no els havia vist mai, i tenien un efecte fan exagerat. Ho comprenc, tots n’hem tingut. I per cert, jo sí que el vaig veure gran al Damon. Ja no era aquell noiet que em va signar l'entrada fa 19 anys (llàstima de la no foto)

DISSABTE

Com si ho hagués mamat
Les Sueques
I finalment, el dia que em trobava pitjor, vaig portar a l’Ariadna al seu primer Primavera Sound. Som bastant fans a casa de les propostes de Minimúsica, una manera d’acostar als nens la música dels grans tenint en compte també la vessant pedagògica. A més com tot és molt fàcil (els nens poden entrar gratis acompanyats fins als 12 anys) i les propostes eren interessants, valia la pena. El Josep Maria es va quedar fora esperant mentre nosaltres accedíem i fèiem un màscara de superheroi previ al concert. Els concerts són curtets, 2 cançons per grup però interessants i relacionats amb el tema escollit, en aquest cas els superherois. És curiós com es poden buscar cançons del grup i adaptar-les per fer veure que qualsevol pot ser un superheroi. Els grups escollits en aquest cas: Les sueques, un grup femení que va convidar al minipúblic a tocar amb elles, L’hereu escampa, o com el rock de canya també pot agradar als nens, i finalment Pony Bravo, amb el seu show divertidíssim. Després del concert vam construir una guitarra mentre jo em trobava cada vegada pitjor. Tocava acomiadar l’Ariadna que marxava cap a casa més contenta que un gínjol, amb els seus cascs, la guitarra i la màscara.

El dissabte era un dia que havia tingut la cancel·lació sonada de Rodríguez dos dies abans (per sort, entrada especial a 5€ comprada per al 8 de juliol), i per tant era una mica a veure-les venir. Per començar ens vam decantar per Chucho, l’escollit per substituir Rodriguez. La veritat que em va sorprendre gratament. Jo no el coneixia de res, però la seva aparença de professor de filosofia feia una mica de por. Tot al contrari, cançons contundents amb bona lletra i bona música. Un encert.

Havia llegit que Mac DeMarco acostumava a fer un bon show, així que ens hi vam acostar però les primeres cançons no ens van convèncer i vam tirar cap al Heineken a veure Deerhunter, que repetia per substituir la caiguda de
Fred, eh?
cartell d’últim moment de Band of Horses. El concert no va estar malament però diria que em van agradar més quan els vaig veure fa uns anys. Això sí, el seu cantant, Bradford Cox, fa patir de tan prim com està (és per una malaltia). Per desgràcia ens vam perdre, l'outfit que portava dijous, molt de la fauna primavera. Dissabte optava per un negre elegant.

Mentre esperàvem al Nick Cave al punt de trobada oficial (la sínia), escoltàvem de fons el rock garatger de The Oh Sees sense fer-ne massa cas.

I va arribar el concert de Nick Cave. Mireu, i em podeu dir el que vulgueu, però jo mai he escoltat cançons de Nick Cave a propòsit. És més el coneixia més per la vessant cinematogràfica que per la musical. Pel que sigui mai m’havia entrat, però considerava que era fonamental veure’l en directe; era el cap de cartell i en tenia ganes. No em va decebre gens, tot al contrari, em va encantar. És un monstre a l’escenari (ho podeu veure en aquest vídeo espectacular), només hi ha un problema, és que no tot el seu estil musical m’agrada. És difícil d’explicar però les cançons més melancòliques/cabareteres m’agraden molt. Per contra les d’esperit més rocker em passen per sobre. Suposo que per això mai abans li havia fet massa cas. Jo no #melfariadret com apareixien missatges pel meu whatsapp, però té una indubtable presència morbosa que t’envaeix i et fa connectar molt amb el que passa a l’escenari encara que sigui de lluny. Aquest vídeo (que no és meu, clar) sobre el joc de seducció a primera fila és prou clar.

Per arrodonir la jugada, el bateria guapo de Paus se’ns va plantar al costat (i mira que havia gent). Després de confirmar-ho, vaig tenir moment groupie i va caure la foto de rigor.

I per acabar vam anar a veure Liars, on s’esperava ball per fer pasar el fred, però tot i que havia aconseguit aguantar més del que creia, el meu cos va dir prou i vaig decidir marxar, després de comprovar, que sí, que Liars fan ballar, sobretot als milers i milers de guiris apilats al Pitchfork.
Tres jornades completes que tot i que no aprofitades al 100% m’han fet comprar l’abonament de l’any vinent a un any vista. A veure, si al final sempre hi vaig, perquè pagar 180€ quan en puc pagar 100€

I som sempre  la millor part, trobar-te tot i que amb dificultats i només a estones a bons companys: Dani, David M, Marcos (i la colla de València), Isra, Mar, Albert, Raquel (i Sònia), Mon, Marc, Lluís, Carmen, Montse, Isa, Pat, David V i la meva germaneta Núria.
PD: L'aplicació de Heineken no la vam poder fer servir. Impossible enganxar la wifi. Però crec que els que la van utilitzar van permetre que el 3G funcionés molt millor aquest any. Almenys jo amb movistar. I tampoc em vaig quedar sense bateria gràcies a la funda-bateria i al carregador portàtil que ni vaig arribar a  utilitzar.
PD2: Fins avui encara porto la pulsera. Vaig prometre que quan acabés el post, la tallaria. Aquí hi ha la prova.