L’etiqueta deia
#thebestfestivalever. Potser era ambiciós, però el cartell era prou bo com per
poder usar-la. Per mi no ho va ser, però no en va tenir la culpa ni el cartell
ni el fred ni les caminades, sinó un enutjós refredat (que finalment va ser diagnosticat
una setmana més tard com sinusitis) que em va treure forces i ganes de córrer
per allà. Però tot i no aprofitar les jornades al màxim per aquest motiu, la
veritat és que no em puc queixar ni de la quantitat ni de la qualitat dels
concerts vistos. A més, ‘no hay mal que por bien no venga’, i la reducció
de la ingesta d’alcohol per temes de salut, em va fer gaudir-los de forma més intensa. Per
primer cop ho recordo TOT!
DIJOUS
Com sempre
arribar d’hora per fer ràpidament el canvi de la polsera. Mentre arribava la
gent, res millor que seure al Ray-Ban per escoltar la proposta pop de LaBrigada, força interessant, més del que m'havia esperat. Ep! Un dels pocs moments en què vaig passar calor. Seguidament a veure
un dels clàssics de l’indie espanyol, El Inquilino Comunista, que no em van acabar de fer el pes. Els
recordava com bastant guitarreros i em van semblar molt tranquils. Ens fem
grans.
Si vols canya,
res millor que el rock de L’Hereu escampa, dos nois joveníssims amb molta força. I com a
anècdota del concert, allà vaig veure el primer bitllet nou de 5€. Sense
moure’ns d’allà, calia veure Savages, bastant contundents, però de les (costava veure que era una noia, però) que ens
vam cansar aviat. Escoltar una estoneta de Fred i Son va quedar descartada pel fred que
feia a un Vice amb poc públic, així que amb el David vam decidir fer una
excursió per calcular temps fins al Heineken.
De camí, una
sorpresa al Adidas Originals, un grup Evans the death prou canyeros i interessants. Els
components de la banda feien pinta de tenir 16 anys, i amb poques probabilitats
d’arribar no als 27, sinó als 17. Tot i així intentaré buscar-ne alguna cosa.
Em va aquest estil.
Això sí, ens vam
perdre el concert de Tame Impala (que jo havia descartat perquè no estava
per a psicodèlies), concert que va suscitar comentaris d’amor-odi a parts
iguals entre les meves amistats. Tampoc Manel, però com no en sóc massa fan i actuen al
Pròxims, ja no calia.
I seguint amb el revival dels 90, el torn era per
Dinosaur Jr, que van desprendre molta força en l’escenari.
Casualment era un grup que no vaig veure a l’època perquè no eren pas dels meus
preferits, en canvi aquí al PS van sonar molt bé. De tota manera vaig marxar
abans d’acabar i no vaig poder escoltar la versió qdel Just Like Heaven de The Cure.
I l’últim concert
del dia va ser The Postal Service interpretant el mític Give Up. Moure el cos al ritme
d’aquest disc fita de de l'electropop va ser molt ben rebut per tots els que poblàvem el
descampat del Heineken, geladets pel vent que venia del mar. Era un concert que
calia veure. Difícil repetir-lo.
I sí, la
prudència pel malestar general i els dos dies que quedaven per davant em va fer
acabar aquí i em vaig perdre dues coses canyeres que volia veure com DeathGrips
i Fucked Up i un concert que em van dir
que va estar molt bé: Toundra, metal rock instrumental, que també tocaran al Cruïlla.
Cada vegada m’agrada més les coses amb força i em costa més el pop. Vaig al revés del món.
DIVENDRES
Tot i arribar
d’hora a casa, se’m va fer tard i quan em vaig llevar em trobava fatal. Així
que vaig decidir que enlloc d’anar a primera hora, ho faria a la segona, just per
veure Kurt Vile and The Violators. El concert molt correcte, bon cantant, bones
cançons però reconec que vaig estar poc motivada. Mentre la meva germana optava
per Daniel Johnston (últimament
em fa molta mandra arribar-me a l’auditori, tot i que després d’haver vist el
documental que el retrata en tenia moltes ganes), jo vaig anar a Merchandise,
que en algun lloc venien com un grup per a fans de Morrissey i que s’anunciava com a must see del festival (d’aquells que
s’ha de descobrir). La proposta no em va enganxar massa. Mira que jo sóc
eclèctica però la seva oscil·lació no em quedava clara. Això sí el públic
bàsicament estranger.
I d’aquí vaig
passar a aquell moment en què vaig totalment a la meva i decideixo anar a veure
un grup perquè se m’ha fotut al cap per una tonteria. El grup era Paus, la
tonteria, que la banda es basa en els dos bateries que també actuen com a
cantants. Després de l’èxit que va suposar Lisabö l’any passat (tots els
instruments duplicats) no en tenia dubte, una banda amb dues bateries s'havia de veure. I el concert va ser absolutament brutal. Primer l’estàvem
veient des de les grades, però els últims 20 minuts vam baixar a notar la força
de les bateries. Vam quedar encantades (i no només perquè un dels bateries
estigui prou bo). I jo personalment vaig flipar amb l’última cançó, per mi una
oda a l’orgasme, mantenir les bateries a un ritme constant ascendent i en el
moment del clímax donar-ho tot. No havia massa públic, però m’estranyaria que
algú no estigués d’acord amb això.
I d’aquí passàvem
cap al combo de clàssics: primer The Breeders tocant íntegrament el
Last splash (amb la Kim fins i tot comentant a mig concert: Ara és quan es gira el disc i es passa a la
cara B) més algunes cançons extres. A veure, jo en sóc fan, les he vist les 4 vegades
que han vingut a Barcelona, però les vaig veure molt contingudes, els hi
faltava una mica d’alcohol en vena. Això sí, el Cannonball mai deixarà de ‘LA’
cançó lligada a una gran època de la meva vida.
D’aquí a TheJesus and Mary Chain . Podia haver optat per
Jozef Van Wissem i Jim Jarmusch per fer alguna cosa original, i més tenint en
compte que l’espina de no haver-los vist ja me l’havia tret al Summercase de fa
uns anys, però no puc evitar que escoltar ‘Sidewalking’ o 'Just Like Honey' en directe em
trasbalsi, per molt que no hi posin totes les ganes que hi podrien posar.
I ràpidament un
cop baixades, directament cap a l’escenari Heineken. Ens cridava l’obligació de
prendre una posició decent per Blur, per això 1 hora abans ja hi érem. Sort
del mini concert sorpresa de The Wedding Present des de la zona VIP, per amenitzar
una mica l’espera.
DISSABTE
Com si ho hagués mamat |
Les Sueques |
El dissabte era
un dia que havia tingut la cancel·lació sonada de Rodríguez dos dies abans (per
sort, entrada especial a 5€ comprada per al 8 de juliol), i per tant era una
mica a veure-les venir. Per començar ens vam decantar per Chucho, l’escollit
per substituir Rodriguez. La veritat que em va sorprendre gratament. Jo no el
coneixia de res, però la seva aparença de professor de filosofia feia una mica
de por. Tot al contrari, cançons contundents amb bona lletra i bona música. Un
encert.
Havia llegit que
Mac DeMarco acostumava a fer un bon show, així que ens hi vam
acostar però les primeres cançons no ens van convèncer i vam tirar cap al
Heineken a veure Deerhunter, que repetia per substituir la caiguda de
cartell d’últim moment de Band of Horses. El concert no va estar malament però
diria que em van agradar més quan els vaig veure fa uns anys. Això sí, el seu
cantant, Bradford Cox, fa patir de tan prim com està (és per una malaltia). Per desgràcia ens vam perdre, l'outfit que portava dijous, molt de la fauna primavera. Dissabte optava
per un negre elegant.
Fred, eh? |
Mentre esperàvem
al Nick Cave al punt de trobada oficial (la sínia), escoltàvem de fons el rock
garatger de The Oh Sees sense fer-ne massa cas.
I va arribar el
concert de Nick Cave. Mireu, i em podeu dir el que vulgueu,
però jo mai he escoltat cançons de Nick Cave a propòsit. És més el coneixia més
per la vessant cinematogràfica que per la musical. Pel que sigui mai m’havia
entrat, però considerava que era fonamental veure’l en directe; era el cap de
cartell i en tenia ganes. No em va decebre gens, tot al contrari, em va
encantar. És un monstre a l’escenari (ho podeu veure en aquest vídeo
espectacular), només hi ha un problema, és que no tot el seu estil musical
m’agrada. És difícil d’explicar però les cançons més melancòliques/cabareteres
m’agraden molt. Per contra les d’esperit més rocker em passen per sobre. Suposo
que per això mai abans li havia fet massa cas. Jo no #melfariadret com
apareixien missatges pel meu whatsapp, però té una indubtable presència morbosa
que t’envaeix i et fa connectar molt amb el que passa a l’escenari encara que
sigui de lluny. Aquest vídeo (que no és meu, clar) sobre el joc de seducció a primera fila és prou clar.
Per arrodonir la
jugada, el bateria guapo de Paus se’ns va plantar al costat (i mira que havia
gent). Després de confirmar-ho, vaig tenir moment groupie i va caure la foto de
rigor.
I per acabar vam
anar a veure Liars, on s’esperava ball per fer pasar el fred, però tot i que havia aconseguit aguantar més del que creia, el meu cos va dir prou i vaig decidir marxar, després de comprovar, que sí, que Liars fan ballar, sobretot als milers i milers de guiris apilats al Pitchfork.
Tres jornades completes que tot i que no aprofitades al 100% m’han fet comprar l’abonament de l’any vinent a un any vista. A veure, si al final sempre hi vaig, perquè pagar 180€ quan en puc pagar 100€
I som sempre la millor part, trobar-te tot i que amb dificultats i només a estones a bons companys: Dani, David M,
Marcos (i la colla de València), Isra, Mar, Albert, Raquel (i Sònia), Mon,
Marc, Lluís, Carmen, Montse, Isa, Pat, David V i la meva germaneta Núria.
PD2: Fins avui encara porto la pulsera. Vaig prometre que quan acabés el post, la tallaria. Aquí hi ha la prova.
2 comentaris:
Quin riure ara que he recordat els missatges postCave. La Carmen i jo estàvem on fire :DDD
If you're trying to lose weight then you need to start following this brand new personalized keto plan.
To design this service, certified nutritionists, personal trainers, and professional cooks united to develop keto meal plans that are productive, convenient, money-efficient, and fun.
Since their launch in 2019, 1000's of people have already completely transformed their figure and well-being with the benefits a great keto plan can provide.
Speaking of benefits: clicking this link, you'll discover eight scientifically-confirmed ones provided by the keto plan.
Publica un comentari a l'entrada