És curiós veure com la percepció de les coses permet que llegeixi la crítica d’un concert, i em plantegi seriosament si els crítics i jo vam anar al mateix. Això m’ha passat amb el concert de Moby al Palau de la Música dimecres passat (per cert dia del meu sant, Maria Magdalena). Com n
o vaig poder fer la crònica el mateix dia i he estat fora el cap de setmana, he pogut llegir 3 crítiques (Avui, El Periódico, Público), i encara que algunes diuen veritats, no crec que la nota general sobre el concert coincidís amb l’opinió en una entrevista a peu d’escala amb els assistents.
Així que faré un anàlisi de la crítica versus les meves percepcions (I segueix sent una crònica, perquè el meu desconeixement musical no permet fer res més):
- Afirmació número 1: ‘Oferir la mateixa actuació que hagués fet en un espai com el FIB o el Razzmatazz’. Totes les notícies prèvies deien que faria un concert intimista, reflexiu i melancònic (i això, amb el cansament que duia a sobre em feia témer un concert de roncs per la meva part), però no, Moby va començar així, tranquil, però a partir de la 5a cançó, es va passar als èxits i a portar la gent a ballar com bojos. És això dolent? Cal que un concert com el de Moby no aprofiti la bona acústica del Palau per fer vibrar a la gent? Cal que s’ajusti al guió que havia venut?
Tots els que estàvem allà vam disfrutar de l’energia i vam aplaudir sense parar.
L’únic que diria jo és que li posin el ‘set list’ amb lletres més grans, que es tornava boig mirant quina era la propera cançó!!!
- Frase número 2: ‘Sense contiuitat argumental en l’enllaç dels greatest hits’. Això és un llibre, una pel·lícula o un concert? Si llibres i pel·lícules sense continuitat argumental triomfen, perquè n’ha de tenir un concert? No conec prou la discografia de Moby però si en ella hi ha canvis d’estil, no els pot també traspassar en el concert? Algú havia vist alguna vegada els K7 que em feia als 90 amb els hits indies? Tampoc tenien continuitat argumental (Què hi ha en comú entre ‘Take the skinheads bowling’ i ‘Your ghost’?) però a mi m’encantaven (I m’encanten!!!)
- Frase número 3: ‘Ni una sola menció a ‘Last Night’ o curiositats de qualsevol tipus, més enllà de la versió de ‘Walk on the wild side’’. Què és el que volen, que s’hagués disfressat d’un zombi de ‘Thriller’ i n’hagués fet una remescla amb ‘Natural Blues’? Deixem JA en pau al pobre Jacko amb els suposats homenatges. Cal fer coses originals en un concert? Potser si les fas, passes a la història com Jimi Hendrix a Woodstock tocant l'himne dels EUA. Però crec que ha arribat a un punt que els artistes fan veritables tonteries per semblar originals i a la gent li importa un rave. A la gran majoria ens va agradar molt com va quedar i si algú volia una altra cosa, que convidi a Moby a casa seva i que li toqui en acústic.
- Frase número 4: ‘La posada en escena i les formes ens van recordar el pitjor Moby que coneixem’. La meva sort o potser desgràcia és que només en conec un de Moby, i tant en disc com en concert (i encara més en concert) m’agrada moltíssim. Si alguna vegada el torno a veure podré ser capaç d’avaluar si aquest és el pitjor Moby. Posada en escena? El Palau té molt bona acústica (i moltes recambres per amagar diners, diuen) però Domènech i Montaner no va pensar en poder-hi plantar plataformes per volar per sobre del públic. Què hi farem no era un home amb visió de futur!
- Frase número 5: ‘Per entregar-se a un talós instrumental sense personalitat […] més propi d’un grup de pop sofisticat sense ànima’: Deixe-m’ho córrer… deu ser que cada vegada m’agrada més el guitarr
eo canyero… Tothom té vicis ocults…
- Frase número 6: ‘Difícil trobar les set diferències entre el novaiorquès i els seus músics i una formació de versions qualificada’. Sort que en la resta de la frase salva la vocalista Joy Malcom, d’un nivell increïble i amb un paper tan important com el de la vocalista del concert de Matthew Herbert. Si les bandes de versions han de ser totes com aquesta, benvingudes siguin.
- Frase número 7: ‘Ensopit, gris i repetitiu recull de cançons de l’últim àlbum, rebudes amb passivitat a platea o fins i tot amb alguna minibecaina’. Ho he de confessar, no l’he escoltat pas l’últim àlbum però el que vaig veure al concert em va semblar, tendre i delicat. El tio que dormia també ho va fer amb ‘Raining again’ o amb ‘Lift me up’? Potser és que estava cansat.
A la meva fila no hi dormia ningú (i segons la foto tampoc), només al final s’hi va aplegar més gent, entre ells Javier de las Muelas, que s’havia deixat la coctelera a casa però no el fill i la dona.
I podria seguir però es faria encara més llarg i pesat que les seves crítiques. Així que us deixo els tres titulars: ‘Discurso vacío, público en pie’, ‘Badalls en la intimitat’, ‘Un Moby directe i a la jugular’. I el meu, que ja vaig escriure al Facebook: ‘Gràcies Moby per animar-me el dia’
o vaig poder fer la crònica el mateix dia i he estat fora el cap de setmana, he pogut llegir 3 crítiques (Avui, El Periódico, Público), i encara que algunes diuen veritats, no crec que la nota general sobre el concert coincidís amb l’opinió en una entrevista a peu d’escala amb els assistents.Així que faré un anàlisi de la crítica versus les meves percepcions (I segueix sent una crònica, perquè el meu desconeixement musical no permet fer res més):
- Afirmació número 1: ‘Oferir la mateixa actuació que hagués fet en un espai com el FIB o el Razzmatazz’. Totes les notícies prèvies deien que faria un concert intimista, reflexiu i melancònic (i això, amb el cansament que duia a sobre em feia témer un concert de roncs per la meva part), però no, Moby va començar així, tranquil, però a partir de la 5a cançó, es va passar als èxits i a portar la gent a ballar com bojos. És això dolent? Cal que un concert com el de Moby no aprofiti la bona acústica del Palau per fer vibrar a la gent? Cal que s’ajusti al guió que havia venut?
Tots els que estàvem allà vam disfrutar de l’energia i vam aplaudir sense parar.
L’únic que diria jo és que li posin el ‘set list’ amb lletres més grans, que es tornava boig mirant quina era la propera cançó!!!
- Frase número 2: ‘Sense contiuitat argumental en l’enllaç dels greatest hits’. Això és un llibre, una pel·lícula o un concert? Si llibres i pel·lícules sense continuitat argumental triomfen, perquè n’ha de tenir un concert? No conec prou la discografia de Moby però si en ella hi ha canvis d’estil, no els pot també traspassar en el concert? Algú havia vist alguna vegada els K7 que em feia als 90 amb els hits indies? Tampoc tenien continuitat argumental (Què hi ha en comú entre ‘Take the skinheads bowling’ i ‘Your ghost’?) però a mi m’encantaven (I m’encanten!!!)
- Frase número 3: ‘Ni una sola menció a ‘Last Night’ o curiositats de qualsevol tipus, més enllà de la versió de ‘Walk on the wild side’’. Què és el que volen, que s’hagués disfressat d’un zombi de ‘Thriller’ i n’hagués fet una remescla amb ‘Natural Blues’? Deixem JA en pau al pobre Jacko amb els suposats homenatges. Cal fer coses originals en un concert? Potser si les fas, passes a la història com Jimi Hendrix a Woodstock tocant l'himne dels EUA. Però crec que ha arribat a un punt que els artistes fan veritables tonteries per semblar originals i a la gent li importa un rave. A la gran majoria ens va agradar molt com va quedar i si algú volia una altra cosa, que convidi a Moby a casa seva i que li toqui en acústic.
- Frase número 4: ‘La posada en escena i les formes ens van recordar el pitjor Moby que coneixem’. La meva sort o potser desgràcia és que només en conec un de Moby, i tant en disc com en concert (i encara més en concert) m’agrada moltíssim. Si alguna vegada el torno a veure podré ser capaç d’avaluar si aquest és el pitjor Moby. Posada en escena? El Palau té molt bona acústica (i moltes recambres per amagar diners, diuen) però Domènech i Montaner no va pensar en poder-hi plantar plataformes per volar per sobre del públic. Què hi farem no era un home amb visió de futur!
- Frase número 5: ‘Per entregar-se a un talós instrumental sense personalitat […] més propi d’un grup de pop sofisticat sense ànima’: Deixe-m’ho córrer… deu ser que cada vegada m’agrada més el guitarr
eo canyero… Tothom té vicis ocults…- Frase número 6: ‘Difícil trobar les set diferències entre el novaiorquès i els seus músics i una formació de versions qualificada’. Sort que en la resta de la frase salva la vocalista Joy Malcom, d’un nivell increïble i amb un paper tan important com el de la vocalista del concert de Matthew Herbert. Si les bandes de versions han de ser totes com aquesta, benvingudes siguin.
- Frase número 7: ‘Ensopit, gris i repetitiu recull de cançons de l’últim àlbum, rebudes amb passivitat a platea o fins i tot amb alguna minibecaina’. Ho he de confessar, no l’he escoltat pas l’últim àlbum però el que vaig veure al concert em va semblar, tendre i delicat. El tio que dormia també ho va fer amb ‘Raining again’ o amb ‘Lift me up’? Potser és que estava cansat.
A la meva fila no hi dormia ningú (i segons la foto tampoc), només al final s’hi va aplegar més gent, entre ells Javier de las Muelas, que s’havia deixat la coctelera a casa però no el fill i la dona.
I podria seguir però es faria encara més llarg i pesat que les seves crítiques. Així que us deixo els tres titulars: ‘Discurso vacío, público en pie’, ‘Badalls en la intimitat’, ‘Un Moby directe i a la jugular’. I el meu, que ja vaig escriure al Facebook: ‘Gràcies Moby per animar-me el dia’
Només per veure l'ambient... Els altres vídeos eren molt llargs
PD: Un parell d’acudits reforçant el tòpic dels americans ignorants, per disculpar-se de no parlar català. I un record per a Obama (Sabeu que tenim nou president) dient que quan va composar ‘Lift me up’ pensava seriosament marxar a viure en qualsevol lloc fora d’EUA
PD1: No tinc entrades per Muse. He arribat a temps per les de Depeche Mode.
.jpg)
I amb això no vull dir que no m'agradés... El show va ser espectacular, però possiblement el fet de no ser un fan d'U2 i les dimensions no em van deixar connectar prou
.jpg)
.jpg){kind=link}