Dillunsato

Molt bé 'mentes pensantes'. Potser no és lògic un desgavell com el de la setmana del pont, però això de passar TOTES les festes a dilluns em sembla terriblement poc pensat. I potser la raó que us donaré us semblarà molt simple, però som molts els que paguem per activitats que es fan en dilluns. En el meu cas, les classes de natació de l'Ariadna. Fins ara sabia que algun dia potser algun festiu era dilluns i me l'havia de menjar, però ara que passarà, que me n'hauré de menjar com a mínim uns 3 a l'any (i això sempre que les festivitats autonòmiques i locals no es contagiïn). A partir d'aquí, que fem tots els afectats: Ens passem a classe de dimarts i sobresaturem els cursos? Demanem descomptes per classes no impartides? O simplement seguir pagant, que la 'cas és gran'?
Sí, ja sé que aquest no és el principal problema de l'economia. Però si una cosa tan simple ja es fa malament, no vull ni pensar que es farà amb les coses que realment importen.

PD: Per cert, la meva filla la setmana del pont tenia piscina.
PD2: En un to més divertit i irònic, l'Empar Moliner ja comentava fa uns dies en un article que, els nens demanaran que es posin les mates en dilluns :-)

Receptes contra la fam

Cadascuna de les últimes entrades diu que últimament no escric gaire... I és cert! Raons en sobren, però avui per contra tinc un bon motiu per escriure, la iniciativa #blocscontralafam #blogscontraelhambre promoguda pels blogs Decuina i Baixagastronomia per promocionar el Gran Recapte del Banc d'Aliments: Per si no ho coneixeu demà i passat-demà es recullen a mercats i supermercats de tota Catalunya aliments bàsics com llegums seques, oli, llet, llaunes de conserva de peix i tomàquet natural per a persones amb dificultats.

Molt parlem últimament de la crisi, però sembla a vegades en termes massa macroeonòmics. A dia d'avui hi ha una realitat i és la manca de menjar per a moltes famílies, així que aquestes iniciatives són molt interessants per conscienciar-nos que no gaire lluny d'aquí hi ha gent que no menja, no perquè no vulgui, sinó perquè no pot. Als que som pares, si tenim una criatura que no menja massa, patim, però en el fons sabem que no es morirà de gana. Què passaria si no mengés perquè no tenim res que posar-li a la boca? Una pregunta com aquesta encara es fa més difícil de respondre després de llegir aquesta notícia.

Per això, tot i que normalment quan parlo de menjar és sobretot per esplaiar-me en restaurants que visito, avui faig un petit gir per incloure una recepta. Faré servir tres ingredients dels que demanen: llegums (en aquest cas cigrons), oli i llauna de tomàquet natural.

La meva idea inicial era fer uns cigrons amb gambes, però em semblava que s'allunyava de l'objectiu, així que he optat per un clàssic.

Cigrons amb tripa i cap-i-pota

És curiós perquè tot i que habitualment faig tripa i cap-i-pota, mai havia fet el clàssic. Fins ahir la nit, que com tenia un guisat de tripa i cap-i-pota congelat, vaig pensar que seria una bona pensada fer-ho per dinar. Aquí al costat teniu el resultat (a dins del tupper), i queda lleig que ho digui jo però estava de cine.

Ingredients:
Oli
1 ceba
1 pot de tomàquet natural
1 tall de sobrassada
1 bitxo
10 ml de brandy
400gr de barreja de cap-i-pota i tripa (mig i mig) tallada a trossets petits
1 pot gran de cigrons (sí, els compreu secs i els bulliu, quedarà millor, però normalment no tinc massa temps)

Poseu un pot amb aigua a escalfar, quan estigui bullint, hi escaldeu la barreja de cap-i-pota i tripa durant uns 5 min. Escorreu i passeu per aigua.
En una cassola poseu un rajolí d'oli i sofregiu la ceba picada ben fina, quan comenci a estar cuita, tireu-hi el bitxo. Un parell de minuts després afegiu el tomàquet i deixeu coure. Quan ja estigui cuit i afegiu la sobrassada a trossets perquè es desfaci millor. Aboqueu-hi el brandy (opcional cremar-lo una mica). En aquest moment jo acostumo a treure el bitxo, però això al vostre gust. Afegiu la barreja, una mica d'aigua i deixeu-ho fent xup-xup. Al cap de 10 minuts afegiu els cigrons, i deixeu coure uns 20-25 min més. Aneu controlant que no es quedi sense aigua i ja ho tindreu preparat.
(Jo com ja tenia la tripa i el cap-i-pot fet, ho vaig descongelar i vaig afegir els cigrons, i una mica d'aigua i ho vaig deixar coure uns 20 min)
I per acabar, el més important, col·laboreu demà amb la recollida, no costa res aportar 1kg de qualsevol dels aliments.

PD: A més del blog de Baixa Gastronomia del qual ja us he parlat altres vegades, us recomano també el http://www.decuina.net/ que em va engrescar a participar en això i http://blogs.cuina.cat/olletadeverdures/, tots dos grans cuiners a més de persones molt interessant

Els festivals. Concerts 2011 (Part 2)

Aprofitant a meva convalescència escriuré quatre ratlles sobre els tres festivals que he visitat aquest any. Dos ja són un clàssic dels últims anys. El tercer una novetat que esperem tingui continuitat. Començaré per aquest últim, que està més recent en el temps:

- Pròxims (Barcelona, Poble Espanyol, 21/7/2011): Com he llegit en alguns mitjans, el festival que molts esperàvem, el de la 'música independent' pensada o interpretada en català. Per la meva banda m'atreia especialment el fet que fos un sol dia, intens, amb un grup darrera l'altre i sense solapaments. A més el cartell era molt interessant, per descobrir o repetir amb alguns sons. A primera hora 'Anímic'. Tot i que sabia alguna cosa de la seva història bucòlica, no havia escoltat res, i em van sorprendre gratament combinant cançons amb aire folk amb altres molt enèrgiques i alhora commovedores. Ells estaven sorpresos del públic que havia a aquella hora de la tarda i ho van agrair diverses vegades. Seguidament 'El petit de Cal Eril'. A part dels comentaris de patrocini confús de cerveses (els nois són de San Miquel), la seva música és bastant peculiar. Així de bones a primeres no em va entrar, però crec que són per escoltar més vegades. De fet no difereixen conceptualment massa dels anteriors però em van semblar massa pausadets. I a continuació, venia un grup per qui tinc devoció després de veure'ls al PS10 i al SOS11: 'Mujeres'. Rock garatger i molta energia en l'escenari. En aquest festival no van brillar massa perquè estaven emprenyats pel so (jo a davant de tot ho sentia de fàbula :-), així que no parlaré massa perquè quan un músic no para de queixar-se no fa un bon concert (i és que no havien pogut fer la prova de so). I a partir d'aquí venien els tres caps de cartell, perquè no n'havia un, en va haver tres: 'Mishima'. Pobres, no m'han fet res, però és que no suporto el seu cantant, així que no sé com però obvio la seva música... No obstant, la gent va vibrar i realment no estan malament. Potser amb el temps... I per mi el gran descobriment de l'any. Sí, fa molt que estan en aquest món però jo vaig descobrir la música d'Standstill' al SOS11, a l'auditori, veien Room. Ho explicaré després, perquè allò em va agradar tant que pensava que potser un concert em decebria, però no. Tot al contrari, em van

refermar en què són del millor del panorama musical d'aquí, i com diu el meu amic David, tenen una qualitat tècnica que ja voldrien molts dels grups que trionfen arreu del món. Jo que no en sé tant, diria que són intensos. Volia posar el vídeo que vaig gravar, però se sent molt malament, igual que altres que he buscat, així que us poso un vídeo oficial, per veure si us convenço. I finalment 'Antònia Font'. A hores d'ara aquest grup no necessita presentacions, però a mi em va fer especial il·lusió poder-los veure en concert. Potser no van tocar les meves cançons preferides però va ser un espectacle vibrant. Llàstima que les ordenances no permeten concerts més enllà de les 00:30, i la tarda-nit va acabar, i ben ràpid que la gent va marxar. 

Per cert, moltes gràcies a l'Héctor per les comoditat VIP, realment la terrasseta va quedar molt bé.

- Primavera Sound (Barcelona, Parc del Fòrum, 27/5/2011). Aquest any l'assistència al festival estava condicionada a la final de la Champions, així que només va tocar un dia, el divendres. Si això hi sumem que hi vam anar de comiat de soltera, entendreu molt bé que no recordi pràcticament res dels concerts, però amb l'ajuda de les fotos i fragments de memòria faré un petit resum. Després de fotre'ns les botes al bar de la piscina de l'hotel Princess (ull!! més barat que el PS) ens vam dirigir cap al recinte, aquest any amb molts canvis tant en pagament (fracàs de la targeta moneder) com d'escenaris (per mi millora, tot i que en alguns la ubicació i quantitat de lavabos és desastrosa). No es pot dir que arribessim d'hora, així que el primer que vam veure va ser 'M. Ward'. Vam estar-hi poc estona, perquè deien que s'havia d'anar al Pitchfork, però la veritat va ser el que més recordo i més em va agradar de tot divendres. Hauré d'aprofundir en la seva música rock amb tocs country. I marxar per anar a veure un tal 'James Blake', que es veu que és la bomba. Personalment em va avorrir, però la veritat és que estava pleníssim. Crec que no és la música que em venia de gust. I d'allà cap a un dels plats forts de la nit, 'The National'. Crec que aquest concert és l'últim del qual encara recordo alguna cosa. Però els 'xupitos' de Jägermeister, em van matar. És un grup que per tipus de música m'agrada, així que quan l'altre dia el Lluís me'ls va posar al cotxe (porta tot l'estiu flipat, diu) em va saber greu no poder dir m'havia entusiasmat el concert... Però és que no el vaig viure prouuuuuuuuu!! (Costava trobar lloc a prop) D'aquí a Belle&Sebastian, però ja només recordo, trobar-me amb el Marcos, amb el David, l'anècdota de l'Iphone perdut i recuperat per uns portuguesos (el meu no, el meu no el vaig perdre). I em sap greu, perquè m'agraden molt B&S. Crec que aleshores vam anar a veure Shellac, i al pobre David no li vam deixar veure el concert en pau. I el pitjor, és que Pulp, la part més important del cartell, el recordo com en una nebulosa. I em fa força ràbia perquè és un grup que no havia vist en la seva època. Ni me'n vaig assabentar que dedicava el concert als indignats. No obstant això, recordo algunes cosetes, com uns flashos de passar-m'ho bé. I crec que d'aquí cap a casa, amb el meravellós David, que de nou em va fer de taxi, no només a mi sinó també a les amigues. Sort d'ell!! Encara no sé com a les 6 vaig ser capaç d'anar cap a l'aeroport i no tenir ressaca al dia següent. Suposo que la Champions revifa.

- SOS 4.8 (Múrcia, Recinte firal La Fica, 6 al 8 de maig). Dia 1. Recordo quan va començar aquesta aventura fa quatre anys, un petit festival, amb moltes coses per fer. I les podíem fer totes!! Ara també hi ha moltes coses per fer, però tantes que has de triar i aquí vénen els problemes. Aquest any era una mica especial, a l'endarrerir una mica les dates, el Josep M no podia agafar vacances divendres. Això va fer que ens perdéssim els Manel per arribar tard i el Somiatruites de l'Albert Pla i Pascal Comelade. Erem dins l'auditori, ens van fer sortir per arreglar les coses, i al tornar ja era ple. Crec que això em va marcar durant la resta de festival. Em va fer ràbia perdre'm un acte que em venia molt de gust. Mentre feiem temps, vam escoltar una mica de Yann Tiersen, que per la seva faceta multiinstrumentalista em sembla un tio molt interessant d'escoltar, però potser no era el més adequat per aquell escenari. També vam escoltar a la zona DJ, als Buffetlibre, que em van semblar molt amants del 'petardeo' i molt divertits. I d'aquí a veure el 'Hidden Live' dels These New Puritans. Crec que cada any em repeteixo dient que les actuacions de l'auditori són les millors, però és que és així. Més respecte per la música, coses innovadores amb orquestra i coral compartint escenari. Realment val la pena. Aquí podeu veure una mostra que vaig gravar. En sortir d'aquí, vam anar a parar al grup revelació de l'any, o el hype espanyol, Vetusta Morla. No dubto que no siguin bons i puguin agradar, però per mi no aporten res substancialment nou al panorama. Potser sóc jo i la meva poc afinitat pels grups que canten en català o espanyol (amb certes excepcions). També reconec que part del concert vam estar a la meravellosa zona VIP amb les seves pantalles. I tot i el cansament, venia MGMT. Esperava animar-me, però allò va ser una desfilada de psicodèlia i poca marxa. Jo que li deia al JM que li agradarien. Totes les cançons tocades a baixa revolució. Sort de Kids, que almenys va donar una mica de vida, sinó tots dormint. Va ser estrany, com si anessin al ralentí. I aquest any vam ser capaços d'escoltar una estona la part electrònica de la nit, The Bloody Beetroots Death Crew 77, on la gent no va parar de saltar.
No ens van quedar forces per més. Pel matí havíem treballat i això de volar cansa.

Dia 2. Com sempre, una de les virtuts del SOS és combinar la música amb l'art i les veus (conferències), però pel matí últimament ja no tenim forces. A més l'Oriol i l'Óscar feien anys, i després del cartell alusiu al seu aniversari, penjat per totes les plantes de l'hotel, feiem un dinar de germanor. De camí cap a la Pl. de las Flores, dues de les novetats: l'autobus Red Bull on tour (no vam poder escoltar, just acabaven), i el, per així dir-ho, 'Ball de vermut' a la mateixa plaça, on tot i la calor, la gent va poder passar-s'ho bé amb 'Mujeres', que aquell dia sí estaven inspirats (podeu veure la samarreta del Barça que un d'ells s'havia tret). Després d'un bon dinar, una migdiada per agafar forces. La tarda-nit es presentava dura. I va començar a l'auditori amb un dels concerts més emotius en què he estat mai, Patti Smith. Realment la veu d'aquesta cantant, poetessa i musa punk, em va colpir profundament, fins al punt de sentir ganes de plorar. Però no perquè desprengués tristesa, tot el contrari, per la bellesa de la seva veu i les seves paraules, tendres com en la dedicatòria per a Seve Ballesteros, compromeses a 'People have the power' (Amb l'aparició d'Antonio Luque -Sr. Chinarro- amb el qui havia compartit conferència pel matí) i properes (i a més estàvem a 5a fila). Us poso dos tastets dels clàssics que no arriben ni a fer justícia a un concert espectacular: Because the night i Gloria. Crec que després d'un concert així, quedes tan satisfet que creus que tot el que vingui serà sobrer. Però venia White Lies, que tot i no ser un supergrup, em venien molt de gust veure'ls, ja que sóc molt fan de les seves cançons. Així que mentre el JM es quedava amb una companya de feina, jo vaig passar bastant a primera fila, per escoltar els seus hits com 'To Lose my life' o 'Unfinished Business'. Si no els coneixeu, i els escolteu, sabreu perquè m'agraden... I d'aquí, cap a veure Standstill, amb el seu espectacle Room. No n'estava massa convençuda, em feia una mica de mandra tornar a entrar a l'auditori i deixar 'Mujeres' a l'escenari Jägermeister, però sé que és aposta segura, així que allà vam fer cap. Quin gran encert! Com ja he dit als comentaris del Pròxims, a més de descobrir un grup, em van emocionar el muntatge audiovisual, la precisió en l'execució, el risc de l'aposta i la capacitat de poder passar de la tranquil·litat a la rauxa en dècimes de segon. Si podeu anar a veure-ho, us ho recomano. Us poso una de les fotos impactants, on el joc de pantalles els col·loca a l'habitació. El dia ja havia estat rodó, amb els dos concerts de l'Auditori. Quedava el plat suposadament fort, Suede. El problema, de fet van ser dos, va ser que els havia vist al novembre, i allà va ser un concert càlid i marxós. A Múrcia el so va estar horrible i tampoc la gent semblava massa bolcada. Aquest va ser el problema segon. Nosaltres ho estàvem veient des del VIP i unes suposades amigues del grup de 'papalllones' que anaven amb el Mario Vaquerizo (Corria per allà fent promoció del programa) no paraven de riure i fer l'idiota. Quan a sobre em van treure el lloc i els vaig fer veure el seu comportament, tot es va convertir en un desastre. Ja el mal humor no em va deixar disfrutar al màxim del concert tot i els esforços del Marc i les cerveses :-) Tot i així, el Brett Anderson segueix sent un heroi amb els seus moviments ments sexies i la seva marxa dalt de l'escenari. A partir d'aquí l'alcohol començava a fer efecte, prou efecte com per poder veure Lori Meyers i després una estona de Tiga, tot i que no recordo si va sonar allò de 'Sunglasses at night'. Aquest any el festival va allargar una mica més amb un nou ball de vermut diumenge on vam poder veure 'Sr. Chinarro'. Després venia Standstill però ho vam deixar córrer, la gana apretava.

I tot i que ens va donar temps de veure una processó i menjar un geladet de iogurt, les hores a terres murcianes s'acabaven i vam agafar el cotxe en direcció a l'aeroport d'Alacant.

PD: Lluís, Marc C, Jordi, Àngels, MJ, Eva C, Eva A i Gustavo... Us vam trobar a faltar

Una festa només per borratxos? No, també familiar

Quan estàs a punt de marxar i la teva filla et diu: -Mama, m’ho he passat molt bé aquests dies!- saps que no t’has equivocat, que portar-la al seu primer Sanfermin ha estat una decisió encertada. I és que tot i que aquests dies ho he estat repetint, davant de la incredulitat de molts amics tant pares com no pares, les glorioses i internacionals festes de Pamplona als que el sant Fermí dóna nom, són ideals per a qualsevol criatura. Evidentment no parlo de portar-hi bebès ni nens molt petits, però minipersonetes a partir dels 4 o 5 anys fruiran davant d’un espectacle diferent i que els sorprendrà en molts aspectes:

- El primer, i sobretot si ja marxes així des de Barcelona, és la roba. Veure tota una ciutat vestida igual, combinant blanc i vermell és tot un espectacle. L’emoció de comprar-se el mocador vermell, saber trobar els pares entre tants desconeguts que vesteixen igual, i sobretot sentir-te integrat, saber que tu també formes part de la festa és una sensació que reconforta als infants. I ull!, anar vestits iguals no vol dir uniformitat, des dels guiris amb els seu blanc amb estampat vinícola, fins als pamplonesos de tota la vida lluint els millors vestits sense perdre aquesta combinació de vista.

- L’olor. Potser l’aspecte que menys va agradar a l’Ariadna, però que en certa manera també estimula. En el món cada vegada més asèptic en el que vivim, poder despertar els sentits té quelcom d’aventurer, distingir l’olor del vi, de les xistorres fregides, dels carrers mullats després de la neteja matinera però també dels pixats fa uns nens més com nosaltres, més vívids. Això sí, l'Ariadna quan veu les fotos del carrer Estafeta, diu: Mira, el carrer apestoso.

- Els toros. Sabeu que sóc una fanàtica dels encierros, tot i el que representen per als animals. Veure una bona carrera és una de les coses més excitants del món (poder córrer seria genial, però fa poooooor). Però degut a la quantitat de gent, és una tema complicat. I més amb una nena de 5 anys. No pots estar 3h sobre d’una barana. Així que tant al 2003 com aquest any vam optar pel lloguer de balcó. Una opció cara però especial. Si comptés per segon de toro que veus potser surt a 5€/segon, però estàs allà i en formes part. Veus com els bons corredors es preparen, fan escalfaments i admires la tensió en les seves cares. Per contra, també veus gent que pensa que allò és un divertimento. L’adrenalina et corre per les venes durant uns breus instants, i un cop acabat, repasses les imatges a la tele plana que aquella família segur que s’ha comprat amb els diners que tu i altres com tu els hi donen durant aquests set dies. Voldries repetir i repetir, però com a molt tens el vídeo que has gravat. O l'opció de veure l'arribada a la plaça de toros, que surt molt més econòmic.

- Els toros ‘bis’. La gent pensa que els toros a Pamplona són només els encierros. Alguns amb nivell avançat, s’adonen que per la tarda hi ha les corrides. Però gairebé cap dels que hi va només per beure, coneix les dues altres maneres de sentir els toros. L’Ariadna es va sorprendre de les dues. La primera visitar els corrals on estan els toros. Sí, no penseu que els toros estan allà al capdavall de Santo Domingo. Fins al dia del seu encierro, totes les ramaderies comparteixen uns corrals que es poden visitar. Allà es veuen el toros, tranquils, propers. S'hi pot apreciar la seva morfologia, i les diferències, per exemple, entre uns Miura i uns Fuente Ymbro. La segona, l’encierrillo de nit. El moment, sobre les deu de la nit, en què els pastors pugen els animals de l’encierro del dia següent als corrals de Santo Domingo. La gent xerra i fa soroll mentre espera. Comença a fosquejar. De cop se senten els esquellots, es fa el silenci, i darrere dels mansos (cabestros) apareixen els toros i els pastors, corrent muntanya amunt. Només els seus crits trenquen el moment. Fins i tot la fira ara muntada al costat, sembla que aturi per un moment la seva activitat.

- Kukuxumuxu... La marca de Pamplona (tot i que a vegades massa present a tot arreu), fa un acte ben divertit, un encierro Txikia per als més joves amb tres toros Mr. Testis. Va ser una bogeria de calor (i ni m’imagino els pobres que anaven a dins de la disfressa) però ens ho vam passar de meravella fent-nos les perseguides. I en la foto final l’Ariadna va adonar-se què volia dir d’això del Mr. Testis. En aquest vídeo, just al final, es veu l'Ariadna (durant el vídeo sortim tots, però has de saber on buscar)

- Les barraques, és a dir, la fira. Però una fira amb més empaque que algun dels parcs d’atraccions que conec. Si per l’Ariadna fos haguéssim estat tot el dia allà: atraccions amb aigua, la nòria, ponis, atraccions de por, de caiguda lliure, per a agosarats i per a porucs. Una font inesgotable de gastar diners. I on fins i tot algun perdut era capaç de dormir-hi al mig sense tenir en compte el brogit que el rodejava. Per si aquesta no fos prou, una de gratuïta. Tota una plaça ombrejada per bonics plataners, estava inundada de llits inflables, i altres jocs gratuïts durant tot el dia.

- La comparsa dels gegants i els capgrossos. Tot i ser una tradició ja coneguda i segurament viscuda pels vostres fills, a Pamplona, dins de la comparsa hi ha els kilikis, que són una mica especials. Porten uns ‘caramels’ d'espuma amb els que qualsevol despistat pot ser pegat. Primer l’Ariadna no ho veia clar però després buscava brega. Clar que els cops que li donaven a ella eren molt més lleugers que els que rebia el cul de la meva germana, que semblava tenir més atractiu per a aquests edils trapelles.

- El menjar. Si teniu una criatura com la meva, podrà fer uns bons menjars a Pamplona. A més dels ja coneguts Otano (on vam menjar massa per ser el primer dia) i San Ignacio, aquest cop també vam provar una sidreria a l’altra banda del riu prop de la fira, i unes tapes a peu de carrer. Si vols tapes al centre, millor visitar Pamplona en una altre moment, però hi ha llocs cèntrics on també es pot menjar un bon platet de pernil, uns ‘fritos’ acompanyats de vinets, sidres o cervesetes. L’haguéssiu vist tastant cua de bou o menjant la truiteta de bacallà.

- I a més de tot això coses tan diferents com esmorzar uns xurros a la terrassa del cafè Iruña, seguir una banda de música pels carrers de Pamplona ballant i cantant, veure una sessió d’esports basco-navarresos, comprar números a la tómbola de Càrites esperant guanyar algun detallet o veure una colla de ganàpies contra les vaquilles.

L'únic problema d'aquest viatget és l'allotjament. No perquè no en puguis trobar, sinó perquè és car. Però, a l'hotel Avenida s'hi està de conya, prop del centre però sense sorolls, al saber que hi anàvem a celebrar el nostres desè aniversari ens van donar les dues habitacions reformades de les golfes. Vam estar com a casa, tota la planta per nosaltres!!

 PD: Recomano no anar-hi en cap de setmana. Nosaltres vam arribar diumenge tarda quan les hordes forasteres ja replegaven.

Una experiència més que cinematogràfica

Divendres vaig assistir, per primera vegada des que existeix aquest sarao, al Phenomena. I ara tinc clar que no serà l'única. Aquesta experiment que ha engegat Nacho Cerdà per a homenatjar la doble sessió al cinema, és quelcom recomanable per a tothom que tingui una certa inquietud cinematogràfica.

Des de la primera sessió de la temporada, l'Enric m'havia anat engrescant, però el fet que fos en dijous i acabés tard (i per tant sense possibilitat de metro) m'havia fet una mica enrera (també és cert que dues de les sessions van coincidir amb concerts que ja tenia pagats). Finalment va arribar el dia perfecte. Doble sessió amb 'Regreso al futuro' i 'ET, el extraterrestre'. Tant d'èxit que les entrades per al dijous 30 s'esgoten en un moment (les 1832 butaques del cinema Urgell!!!!), i es programa una altra per divendres. El 'comando' cine: Pablo, David i jo (més el resignat Josep Maria) ens proposem viure l'experiència.

I quina experiència! Pantalla gran, versió original subtitulada, i el més important, una munió de gent disposada a emocionar-se en cada fotograma que tenim marcat d'aquestes dues pel·lícules.

El Delorean a la porta del cinema, fent-nos ja viatjar cap la primera experiència. Cues per entrar ja que les entrades no són numerades. Gràcies a l'Enric, entrades a la primera fila del pis de dalt. Emoció. Per començar unes paraules del instigador de l'assumpte, i una sèrie de tràilers: Impagable el de 'El furor del dragón', sobretot la imatge en què Bruce Lee li arrenca un manyoc de cabells del pit a Chuck Norris; ultraemocionant (llagrimetes incloses) el d'Edward Scissorhands, amb una BSO que encara m'emociona només sentir-la. Una sèrie d'anuncis antics com el d 'Scotch Brite de Gracita Morales o el de Pantis Dusen. I primera pel·lícula: 'Back to the future (1985), aplaudiments en els títols de crèdit per a cada nom que va apareixent. I comença. Més i més aplaudiments en cadascuna de les escenes mítiques: acompanyant la cançó 'The power of love', la primera vegada que el Delorean viatja en el temps, quan Beef queda cobert de fem, quan el cop de puny del pare McFly... Tants moments d'excitació col·lectiva que no es poden comptar amb els dits de la mà. La veritat és que la pel·li ha envellit molt bé, i segueix sent emocionant i passa molt molt ràpid. I que mono estava el Michael J. Fox (tot i la malaltia que pateix, us recomano veure'l en un paper secundari a la sèrie The Good Wife, impressionant).

Després d'això una pausa de mitja hora que vam aprofitar per sopar unes tapetes al casa Jacinta, emulant el vermuts de matí de diumenge al mercat de Sant Antoni.

I després d'uns tràilers més, cap a la segona pel·lícula. ET, una pel·li que potser ara es veu una mica naïf però que en el seu moment va marcar època al tractar els éssers d'altres planetes d'una manera càndida. Tot i que em feia una mica de mandra, al final va pesar més el fet de voler veure-la en cinema (al 82 els meus pares no m'hi van portar i crec que la vaig veure per primer cop a TV3). Un petit atac de son però també la vam disfrutar, sobretot el moment que tots volen amb les bicis. Evidentment, llagrimetes al final :-) Esment especial a Drew Barrymore que està espectacular cada vegada que surt, i amb només 6 anys (algú només la imaginava actualment i que va aparèixer per primer cop a pantalla va fer un xiulet de 'fiufiu'). I alguns també es van adonar que hi surt Erika Eleniak.

Al final 5 hores de diversió. Moooolt recomanable

Per que us feu una idea, aquí teniu el vídeo resum de la primera temporada:

PD: Al setembre més, i ja comenten a la pàgina Phenomena de Facebook que es faran cicles de cap de setmana amb algunes de les pe·lis que ja s'han passat.

De petit format. Concerts 2011 (Part 1)

Primer de tot... Ara escric poquíssim però em venia de gust un canvi de colors. Ha arribat l'estiu i també el cel blau al meu blog.
Hauré de canviar-ne el nom perquè en els últims temps escric (és un dir) més de música que de cinema... Però tranquils, tot arribarà. Sobretot vull parlar de sèries, que fa molt de l'últim post del tema.

Aquest 2011 s'ha repartit musicalment entre la 'barbàrie' dels festivals i els concerts de petit format. Començo avui per aquests últims. És veritat que al febrer vaig anar a veure Skunk Anansie (post aquí), però tot i la cançó de la publicitat no deixa de ser un grup poc conegut... Però he vist coses encara més íntimes i casualment totes suggerides, i molt ben suggerides:

- 26/2/2011 - Paul Ansell & Number 9 - Cabaret Berlin: El Josep Lluís per tal de celebrar el seu aniversari ens proposà anar a veure a un bon cantant 'rockabilly'. A més del motiu esmentat em feia gràcia visitar l'antic Bailén 22, i la veritat és que el lloc no em va decebre gens (vaig entendre perquè els homes i anaven tant :-) Però no només el lloc, també el concert va ser molt entretingut, poca gent, molts amb estètica rocker i un repertori oscil·lant entre el seu i les versions de clàssics. Especialment curioses les versions de “Kiss” de Prince i  “Hey Joe” de Jimmy Hendrix. Si feu una ullada al vídeo veureu que el tio té 'taules'.

La part de 'Infierno parecidos', que no sé si es veu massa en la foto, és que el bateria era com Christopher Walken (especialment a les pel·lis Buscando a Eva i Atrápame si puedes) i el guitarra era com un David Lynch revellit.
PD: Per cert a la sortida va haver fotos amb el grup

- 31/3/2011 - No Age - Sala Bikini: El Marcos em va proposar dos grups, Igloo, que tocaven a principis de mes, i aquests. Els primers tenien una retirada massa a l'estil 'planetari' com perquè em vingués de gust, així que després d'un intensiu d'escoltar-los, m'hi vaig animar. El xoc va ser entrar quinze minuts abans de l'hora oficial de concert i trobar-nos només 15-20 persones. Vaig suggerir al Marcos posar unes espelmes per fer-ho més romàntic :-) Poc a poc, i començant amb una mica de retard, la cosa es va anar animant, sense arribar a omplir-se. Tot i que d'entrada són un duet, en concert portaven un tercer component, el teclista, per donar un aire diferent a un grup bastant basat en la tralla (de fet no penjo vídeo perquè sona molt distorsionat). I el problema potser és aquest, que entre uns i altres, la veu s'acaba perdent. No obstant això, el concert va estar bé, contundent amb bona instrumentalització però m'hi va faltar una cosa (cervesa, no, cervesa en vaig tenir prou), de fet un tema personal, no vaig acabar de sentir el feeling del concert. Potser la gent estava massa tranquil·la. Era un concert per fer 'pogos'  i semblava que toqués en Llach. De tota manera sempre és un plaer anar a concerts amb el Marcos, per poder xerrar després sobre cinema i altres temes.

PD: Concert curtet, però bé de preu. Possiblement hagués estat millor en un lloc més petit i amb gent més animada :-)

- 20/06/2011 - The Pains of Being Pure At Heart (TPOBPAH per als amics) - Apolo: Un altre concert suggerit pel Marcos. Tot i que ja els coneixia i els havia vist molt lleugerament a un Primavera, em venia de gust. Corresponen al típic grup que m'agradava fa 20 anys i que em segueix agradant ara (aquesta barreja shoegaze guitarrera amb un cert regust poppy, i em podeu matar per les classificacions, però així és la meva classificació musical), i es va veure perquè m'hi vaig trobar altres companys de fatigues en concerts (David, Chema, el mític Ceballos :-) Tot i així, em feia una mica de por els comentaris llegits i escoltats sobre un directe una mica fluix que havien rebut en visites prèvies. I por relativa, que tinc una oïda musical tan desastrosa... que molt malament ho han de fer. Però temors fora. Va ser un concert brutal, en especial 'Heart in your Heartbreak', que crec que defineix molt bé el que deia abans. Encara no sé com aquest grup no està ja a un nivell més reconegut ((i tampoc és que vulgui, que ja m'està bé poder anar a concerts de petit format :-)

PD: Repetiré quan tornin

I properament, els festivals, SOS 4.8, Primavera Sound, i el que està per venir Pròxims



El que estem vivint

Fa dos anys vaig escriure potser el que ha estat el meu millor post arrel de la Champions guanyada a Roma. Va ser una experiència fabulosa perquè tot i ser la tercera que guanyàvem per mi era la primera que veia guanyar, i no només en el sentit presencial sinó també en el purament visual (ja sabeu el poc que veig de futbol per televisió)

Aquest any l'emoció era igual o més gran per moltes coses però per mi aquestes van ser les principals:

- Era a Wembley, allà on fa 19 anys vam guanyar la primera. Sí, Wembley ja no és aquell mateix estadi, però la màgia no s'ha perdut. Mai oblidarem aquella falta igual que mai oblidarem els tres gols d'aquest any.

- Abidal sortia en l'onze inicial, escassament 2 mesos després de ser operat del tumor. I ell es mereixia això i més.

- Tota la penya 1899 hi érem al complet: Albert, Dani, Edu, Héctor, Jordi, Lluís, Marc, Miquel i jo mateixa (Núria, tu no hi eres, encara no ets membre de la penya però jo et vaig recordar molt a cada moment, pensant tot el que vam patir a Roma)

PD: Que maca és l'entrada de la final, però el blog va de pena i no me la deixa penjar... Ho intento demà

Com em costa expressar el que vam sentir us recomano veure aquestes fotos i aquest vídeo (ben trobat per @lluisdp)...

Tinc un propòsit...

Sí, tinc un propòsit. I el poso aquí al blog, per si algú s'apunta. Aquest any sí, aquest any vull nedar a la Copa Nadal de natació. Són 200 metres al Port de Barcelona el dia 25 de desembre. És una tradició, com els canelons de Sant Esteve, i vull fer-ho abans de fer 40 anys; així que aquesta és la meva última oportunitat.

I perquè abans dels 40? No sé si ho recordareu alguns, però al fer 30 anys us vaig enviar un correu electrònic on demanava suggeriments de coses que no hagués fet mai, per fer-les durant els 30. I els 30 s'estan acabant... Estic vora les 30, inclús fent algunes de les inicialment descartades com era ser mare :-), i aquesta és una de les maques per arrodonir la xifra. Si no us apunteu a aquesta encara me'n queden moltes per fer durant la quarantena (és que em vau proposar una llista molt gran!!!):

Anar a menjar cargols a Lleida (Xec Caragol)
Anar a sopar al restaurant del castell de Peretallada (Girona)
Carrera de karts
Fer el Camí de Ronda (costa brava)
Fer esquí nautic (Canal Olímpic de Castelldefels)
Fer la ruta Gaudí a BCN (Una que hi ha en bici)
Fer snowboard
Fer una excursió amb kayak per la Costa Brava
Fer una excursió en globus
Partit de futbol mixt amb celebració Guaranà
Passejada en bicicleta per collserola
Picnic a l'escullera de BCN
Plantar un arbre
Pujar a Montserrat a peu o amb l'aeri
Tirar-te en paracaigudes
Fer un dia a un balneari per provar tot tipus de massatges i coses relaxants
Anar en patins o monopatins per BCN
Fer la ruta completa de bars de l'època de la facultat
Llogar una limousine i fer un volt per Barcelona
Pujar a l'aeri de BCN
Visitar el Museu de Catalunya
Anar a Caldea
Anar a Eivissa o Formentera
Fer hidrospeed (Cap de setmana d'aventura)
Llogar quads (Cap de setmana d'aventura)
Curs de Krav Maga (defensa personal especialitzat per a dones)
Curs de Tai-Txi o Ioga
Pujar a les noves "Golondrines" amb visió subaquàtica

PD: Us animeu? Els 40 seran la bomba :-)

De vicis... i de Twitter

Què n'és d'estrany el món dels vicis i de les addiccions! No he estat addicta a cap de les més freqüents (aquells 'xxxxoholics' yankees): Drogues (I això en el meu cas només està en el mèrit de no provar més enllà d'un porro), Tabac (La sort de no saber empassar el fum); Sexe (A partir de quants al dia és adicció? :-); Joc (però per si de cas no em deixeu a Las Vegas); Feina (Sèriament, algú és adicte a la feina? ) i Alcohol (Aquí sí que... adicta no, però millor no començar, que em costa parar :-)
Però no sóc una dona perfecta (ja em coneixeu, ja ho sabeu :-) i algun que altre vici he de tenir (d'altres en dirien hobby). De fet només en tenia un: les pel·lícules. Veure i veure pel·lícules sempre que tenia una estona lliure (abans més al cinema, des de fa uns anys complementat pel plus); fins al punt d'haver de dir-li a la meva mare quan em deia que estava viciada: 'Prefereixes que em drogui?'.
Però els anys passen i els vicis s'adapten. El primer no ha desaparegut, simplement ha tingut descèndencia. Per si no tenia prou, m'he enganxat a les sèries. Sempre n'havia vist alguna, tipus CSI, Dawson crece o Los Soprano, però des que tinc el gravador digital això és una bogeria i estic sobre les 10 sèries setmanals.

Dos vicis, i més o menys similars. Podrien ser gestionables. Tinc altres amics com jo. Però ai las! (moment 'Ermessenda'), ha aparescut quelcom pitjor. El món 2.0.

Primer va ser el Facebook, diria que a començaments del 2007 vaig crear el meu compte. Al començament era avorrit, poc moviment. Va tenir un 'boom' espectacular i vaig començar a trobar gent i gent, tot i que la meva era ja una generació 'velleta' per a aquestes modernitat. El Fb va ser el primer pas a la dependència diària de l'ordinador a casa (a la feina ràpidament el van 'capar' però tampoc tenia temps per dedicar-m'hi) però només per un retrobament ja ha valgut la pena les hores invertides.

Després, el blog (maig del 2008). Una altra porta sobre mi oberta al món. Ara no hi escric tant, i possiblement la culpa la tingui el que tancarà aquesta entrada, però tot i així és una eina fantàstica per a la meva memòria, per al meu exhibicionisme i per a poder delirar a estones. I escriure un blog és potser el que més temps consumeix (pensar, desenvolupar, complementar) però val la pena, només que el llegeixi una persona (inclús si ets tu mateixa)

I després va venir el gadget imprescindible per al vici: l'Iphone (vaig trigar més del que deia, però en trec un rendiment!!!) al maig del 2010. Tan sigui aquest o altre smartphone, em sembla bàsic per a viciar-se en:

TWITTER... I aquí és on volia arribar. Aquest és actualment el meu principal vici (en la imatge el meu perfil actual). O això és el que em dieu, quan em veieu enganxadeta a la pantalla fent passar el dit per llegir les últimes piulades (o tweets). El més curiós és la meva evolució al Twitter. Al crear el compte (juliol 2009) no hi veia cap utilitat. Seguia a 4 o 5 amics que tampoc eren massa actius... Així que vaig deixar-la córrer fins l'estiu passat. Després d'esmorzar amb el meu gurú particular (@MarcPifarre) vaig entendre que la gràcia era seguir a gent que aportés. Però no sabia per on començar. Aviat vaig saber com fer-ho. Mirar a qui seguien els altres. I així vaig començar a seguir a gent diversa que em va fer enganxar: molts periodistes, sobretot freakiesportius (com @AxelTorres), esportistes (el tio més divertit i irònic del món @CharlyMoya), polítics (@dolorscamats), informació (@diariARA), gent 'follonera' (@pepecolubi), gent interessant (normalment trobada amb els retweets: @Borja_Pardo, @XaviSanchez) i uns quants amics al que els hi dec un #FF (@mcalpena: una gran bloguera, amant de la gastronomia, i millor guionista; @zuzust: la persona més reivindicativa i amb criteri que conec; @Marixuan: en sap tant d'esport i ho vol demostrar tan poc; @Caviargirl: per estar al dia de moda, d'art, de cultura). I dia a dia, anar creixent fins als 255 que segueixo ara, on fins i tot tinc a @lorenzo99 (per allò de saber què fa l'enemic) i a jugadors de l'Espanyol. Només dir-vos, no ho proveu. Us enganxareu!

PD: Tota aquesta parrafada per... felicitar Twitter en el seu 5è aniversari (sí, va ser ahir, però també serveix)

La porra dels Oscar... (una nit sense dormir)

S'acosta ja la nit del cinema per antonomàsia... No acostumo a veure massa gales de premis però aquesta és una de les meves tradicions. Diria que ja fa més de 25 anys que la veig en directe, primer a casa dels pares, durant molts anys compartint nit a casa la Isa, i finalment ja a casa meva. L'any més complicat va ser quan l'Ariadna era ben petita, més que res perquè vaig veure molt poques pelis, però no s'ha faltat mai.
No obstant això, no acostumo a encertar-la. Excepte l'any de 'El pianista', que vaig guanyar la de la feina, les porres tan reals com mentals, les fallo bastant. Crec que això em passa per barrejar el que vull, amb el que penso que vol la gent de l'Acadèmia, i del mix resultant en surt un nyap. Podria fer com el Xavi i establir una llista emotiva de fílies i fòbies, i una de racional... però aleshores deixaria de ser jo i el meu eclecticisme :-) Així que em dedicaré a fer algun comentari de cada peli (de les deu nominades a millor pel·lícula, que aquest any, SÍ, les he vist totes) i de les meves sensacions respecte als premis. Les poso per ordre de visió:

- “Toy Story 3”: Pixar torna a encantar-nos. Si amb la primera vam quedar trasbalsats, pensant que hi havia quelcom més que Disney (per allò de la mala fama de les pelis de dibus), amb aquesta han reinventat l'emoció. Els que em coneixen saben com ploro, però aquí em va tocar la fibra. A tots ens ha costat deixar segons quines joguines!! Per desgràcia, no ho va aconseguir Up i tampoc crec que aquesta, quedarà només com la millor pel·lícula de dibuixos. En la categoria de guió la competència és ferotge... però segurament triomfarà la cançó.
- “The Social Network”. Junt amb “The King's Speech”, les favorites per arrasar en aquesta edició. Tinc un problema amb aquesta peli. La vaig veure després de llegir una crítica que em va generar moltes expectatives, i això sempre em representa un handicap. Sí, em va agradar i bastant, però l'esperava sublim, i això no ho vaig trobar. Després dels últims anys, la veig com a guanyadora a les categories principals (peli, director, guió) i deixant la resta (possiblement amb més nombre d'oscars) a la peli 'britànica' (produïda pels 'americans' germans Weinstein). Penso que el que ha creat Facebook, ha de tenir un reconeixement... o com deia aquell: 'La red social es una peli tan buena que hasta le han hecho una web... http://www.facebook.com/ :-) Nota: Això sí, molt fan de les seves xancles (l'únic que diuen que reconeix com a cert en Mark Zuckerberg )
- “Inception”. L'única que no he vist en cinema... i és una pena, perquè els Oscar que crec que s'emportarà es mereixien ser vistos en una sala. Una peli més de sensacions que de sentit, deixa sobretot un final que et fa donar més d'una volta al cap. Potser per mi l'únic problema és veure interpretar al Leo en un interval tan curt dos persones amb tants problemes al cap (tot i que Shutter Island no té res a veure)
- “The King's Speech”. En certa manera és una peli massa ancorada en els Oscars clàssics i això pot acabar repercutint. Últimament els premis sorprenen per sortir-se una mica de la línia, tal i com va passar l'any passat amb 'En tierra hostil'. De tota manera, em va agradar la història, tot i que estava esperant en que la reina mare (aquí simplement esposa) es fotés uns quants gintònics. No sé perquè però em dóna la sensació que perdrà enfront de 'The social network', tot i que l'Oscar a Colin Firth sembla bastant cantat, sobretot perquè no li van donar ahir.

- “127 Hours”. Ja ho vaig dir al twitter. No sóc fan de la pretesa modernitat de Danny Boyle amb els moviments de càmara, però per sort, el tema de la pel·lícula fa que s'hagi de moderar. Però tot i això, la força de la història et fa estar enganxada a la butaca, pensant què faries tu en aquesta situació. Molt fan de James Franco, no crec que tingui cap possibilitat de premi. Si té alguna opció és en muntatge (que a mi no m'agradi el mareig no vol dir que no triomfi). Nota: Curiosa la imatge dels castellers. I sobretot no aneu al cinema amb algú que tingui aversió a la sang (eh? joder!! :-)
- “True Grit” (Paramount). Per mi la que hauria de triomfar als Oscar. Em va encantar, sobretot l'humor negre que destil·la, i les grans interpretacions tant de la nena com de Jeff Bridges. No he vist la versió amb John Wayne però em dóna la sensació que són dues pel·lícules diferents i que per molt que digui el David no és necessari comparar-la (i no val dir que potser la recent Psicosi seria una obra mestra si no la comparéssim amb la de Hitchcock). Em dóna la sensació que els Coen no repetiran l'èxit de 'No country for old men', i possiblement marxin de buit a casa... Només Jeff Bridges té alguna oportunitat, o també la Hailee, per allò que és una nena :-)
-“The Fighter”. És una pel·lícula de set, de notable baix. Per mi hi ha poca boxa i la que hi ha no mostra cap mena de passió (mireu qualsevol deles que comento aquí o 'The wrestler' que vaig veure fa poc). Si em dieu que és una peli sobre el crack, us diré que em sembla que per això ja hi ha el documental, que he llegit que és força canyero. Però sí hi ha una gran interpretació de Christian Bale (seria estrany que no guanyés, tot i que és un secundari amb un paper mooolt llarg) i de Melissa Leo (que tembé està genial a la sèrie Treme). No obstant, ella crec que es repartirà vots amb Amy Adams (per cert molt més sexy que a 'The doubt' :-)

- "Winter's Bone”. D'un punt de partida que podria ser interessant, es passa a una peli crua però amb la qual no puc empatitzar. Molt ben interpretada (i així unes molt merescudes nominacions, especialment la de John Hawkes, un personatge entre el bé i el mal), no crec que tingui la sort del toc independent que va tenir l'any passat Precious.
- “Black Swan”. I arribem a la pel·lícula més original, més allunyada del concepte Oscar de totes les que he vist. La recerca de la perfecció que és converteix en obsessió, en paranoia i en sacrifici. Angoixant, va ser capaç de posar-me els pèls de punta sense ser una pel·lícula de terror. Darren Aranofsky excel·leix en la recerca de la passió de la dansa, amb meravelloses escenes, en les que sobresurt Natalie Portman. Aquella nena de 'Leon' ha crescut fins tornar-se un bell cigne en tots els seus sentits. Ull! Em sorprèn que la peli hagi estat la més vista de la setmana passada, crec que més d'un encara no sap que va veure. Nota: fixeu-vos en l'analogia del color de la roba de la Natalie i la Mila Kunis i el rol en la dansa. Tot i que crec que té l'Oscar de millor actriu a la butxaca, serà difícil que s'emporti res més... No és peli per a Oscar, tan de bo m'equivoqui

- “The Kids Are All Right”. I finalment aquest matí (m'encanten les matinals, se'm fa el dia més llarg) he vist l'única (tragi)comèdia (no hi incloc Toy Story 3) de l'any. Aquesta és una pel·lícula de les petites coses, de la importància de parlar, encara que a vegades sigui massa. I no és una peli de lesbianes, és una peli de la dificultat de les relacions, del pas del temps, i de l'amor, que està per sobre de qualsevol 'polvo'. No és una gran pel·lícula però és una bona pel·lícula que val la pena veure. I per cert que maco és veure envellir Annette Benning o Julianne Moore enfront de Nicole Kidman i altres adictes al botox. Per cert, bones cançons, especialment The Youth de MGMT.

Un parell de curiositats: 4 de les nominades són biopics... i en 4 d'elles són molt importants els braços/mans (dir més seria spoiler :-)

Skunk Anansie... o... ja tocava

És curiós que dos dels meus amics més musicals (El David i el Marc) pensessin que jo estava al concert? Doncs sí, és prou curiós perquè tot i que el grup havia vingut a tocar a Barcelona altres vegades encara no hi havia anat mai. Per què? Doncs perquè no mai havia trobat ningú que li agradés prou per acompanyar-me i jo, al cinema sola, sí, però de concert... no.
Per sort al llarg dels anys coneixes gent i tens la sort que una d'aquestes noves persones et vulgui acompanyar al concert :-)
I quin bon concert. Començant pels teloners, un grup de Manchester anomenat The Virginmarys, dels quals només vam gaudir un parell de cançons però que són certament una opció a seguir.
A partir d'aquí, i amb la cervesa de 6€ (6€ una cervesa!!!! això 'no es pot permitir'!!!!) a esperar una estoneta, a que comencés el show. I quin començament. Un teló on es projectava una imatge d'un cor ens separava de l'escenari. De cop unes ombres projectaven la imatge de 3 dels 4 integrants. S'intuïa que la sortida d'Skin seria espectacular. I sí, una intro electrònica i contundent de sons i llums per començar amb 'Yes (its fucking political)'. Apareixia l'Skin amb un coll de plomes espectacular i un ajustat vestit. Amb que més ens podia sorprendre?
El concert va començar amb ferocitat, la nena de 12-13 anys que teníem al costat s'ho mirava sorpresa (sí, semblava que hi venia atreta per l'últim disc, ja que són les cançons que li vaig veure corejar, però el Marc i jo encara flipem amb que estés allà). Tot i ser la presentació del nou disc, la majoria (o almenys jo) estàvem esperant les cançons dels seus tres primers discs. I és en aquestes on es va veure la gent vibrar al màxim. Skunk Anansie han estat deu anys sense fer música junts, però a la represa no s'han oblidat del que havien fet. Tot i així, les noves cançons (i no en coneixia cap), també van triomfar, sobretot Over The Love, que és la que més em va agradar.
Però tot i els bons mèrits de la banda (espectacular el 'catxes' bateria) el que va fer brillar el concert és la presència escènica d'Skin. La cantant, que el Marc, va calificar d'esbojarrada punk, va ser la gran amiga dels 'segurates' del Razz. En la foto la podeu veure cantant per sobre del públic, cosa que va fer en un parell de cançons, tirar-se en planxa i acabar-hi estirada i transportada per les mans embogides del públic.
I molt especial, sobretot per al noi, el moment en què va pujar per sobre dels altaveus per 'jugar' amb un noi assegut al pis de dalt.
I a mi, sobretot el que em va agradar és la força del concert. Feia dies que necessitava un concert un pèl més 'canyero' i me'l van donar. Dos sortides de bis, la segona, per acabar, amb la preciosa cançó "You'll Follow Me Down" en versió acústica.
A la propera, repeteixo, inclús si hi he d'anar sola :-)

Us deixo un vídeo de"Secretly", dedicada especialment per al Marcos (esa peli!!!). El so és bastant deficient. No sé perquè però la meva càmara i el Razz no són bones amigues.

El mètode Grönholm

M'agrada estar a l'avantguarda. No hi sóc gairebé mai però això no vol dir que no m'agradi :-). M'agrada conèixer els grups punters, saber les pel·lícules que vindran, quina serà la moda de la propera temporada... I si pogués, quins seran els artistes en què val la pena invertir.
També m'agrada ser de les primeres que veu les coses. Però dijous diria que vaig ser de les últimes. Veure per primera vegada 'El mètode Grönholm' a aquestes alçades sona molt poc avantguardista :-) Com diu aquell, més val tard que mai.
Hi anava una mica amb por perquè moltes vegades quan sento moltes recomanacions i crítiques positives m'emporto decepcions. Però no va a ser així. Em va agradar moltíssim. El dia havia estat bastant complicat i no tenia el millor dels ànims. Quin canvi! Vaig riure com feia molt que no reia. El text, agut, mordaç. Exagerat, potser sí, però molt representatiu del que és la junglade la vida, i sobretot la laboral. I més ara, en època de vaques magres. Les interpretacions bordades (sí, aquí 900 representacions fan que potser ho puguin fer amb els ulls tancats, però no per això deixen de fer-ho molt bé) gràcies a uns personatges perfectament construïts. Per mí, espectacular Lluís Soler. I per cert, tot i la dificultat de fer rèpliques després d'un moment còmic (quan la gent riu i aplaudeix), felicitar-los per la facilitat de no perdre gens de diàleg.
No comentaré l'argument, però tant si heu vist l'obra com la pel·lícula (que tot i que em diuen que té un caire més dramàtic, tracta del mateix), estaríeu disposats a arribar a aquests límits per una feina? Quin és el moment més estrany que heu
viscut en una entrevista de treball? Heu fet entrevistes en comú?
Jo crec que excepte si estés desesperada no faria res estrany per aconseguir una feina, em sembla denigrant. La veritat és que he fet poques entrevistes en la meva vida, i potser el més estrany va ser quan vaig portar el cap que m'entrevistava a recollir el seu cotxe al taller (però no per això vaig conseguir la feina :-)
I recordo, el joc de rol per al Banco Popular, com una manera molt fàcil de fingir el que no ets :-)
Després d'aquest tendre moment sobre la meva vida laboral només em queda recomenar-vos l'obra (hi és fins el 13 de febrer, després va de gira) i que us serveixi per trobar feina si no en teniu, o per si n'heu de buscar en un futur (Esperem que no!!)

Els 3 de novembre

Se'm fa difícil escriure això, i és que la memòria musical no és un dels meus forts... així que imagineu que en sortirà de comentar els concerts de fa dos mesos :-)
Però toca fer-ho, és una mena d'automemorització. M'hagués agradat fer-ho des del primer concert que vaig anar, així ara els podria repassar tots.
Igual que el novembre del 2009, sembla que els concerts tenen tendència a concentrar-se. Aquest any també. Unes breus notes del que em van robar el cor prou com per anar-hi.

• The Drums (13/11/2010) - Razzmataz 2 [Isis i Marc R.]: Vaig ser de les pioneres de comprar l'entrada, al juny, quan encara estaven programats a la sala BeCool. No hi he estat mai, però em deien que era molt petita. Va triomfar la lògica i van ser reprogramats al Razz2, i després contraprogramats per Vampire Weekend al Razz1 (però això són figues d'un altre paner, problemes d'agenda en les gires que fan coincidir dos concerts amb públic objectiu similar)
  Tot i que el resum de la nit va estar molt bé (prèvia i postconcert), el concert en si no va ser tant divertit com el del Primavera Sound. Potser feia massa poc que els havia vist (6 mesos) o potser la seva música fresca i vital encaixa més en un concert a l'aire lliure. També el fet d'estar més lluny de l'escenari. No obstant això segueixo pensant que el cantant però sobretot el guitarra (perquè no hi estem tan acostumats) tenen una presència escènica brutal, un moviment sincopat encomanadís i uns collons impressionants (JAJAJA, és que amb la calor que feia allà dins encara em pregunto com el cantant va poder estar gairebé tot el concert amb aquella mena de jaqueta-anorac ballant i saltant sense parar). Tot i així totes les seves cançons són hits, i el concert, d'una horeta de durada va compensar llargament els 14€ que havia costat. L'anècdota de la nit la va protagonitzar el Casu, que només va veure 30 min (tot i que el concert va durar uns 55) dels Vampire Weekend (encara no tinc clar si va començar a abans o ell es va confondre), així que giarebé li va sortir a euro el minut (o més si comptem les birres :-)
• Arcade Fire (21/11/2010) - Palau Sant Jordi [Marc R.]: D'entrada dir que Arcade Fire no era un grup que em cridés massa l'atenció fins fa relativament poc. Tot i que ja els havia vist al (mai prou comprés:-) Summercase del 2007, em costava entrendre com tot aquell grup dalt de l'escenari provocava tan deliri en molts dels meus amics. Però com em deien l'altre dia, m'agrada donar segones (i fins i tot terceres) oportunitats, i especialment a la cultura en general. I vaig decidir demanar-me un regal d'aniversari en forma d'entrada i una immersió en l'últim disc (sí, Casu, el que a tu no t'agrada), i a través d'aquest a la resta. El concert va estar molt bé amb només un però. El so, on jo estava, va sonar força apagat (si algú n'entén em podria dir si el fet que el cul del concert fos una tela negra pot xuclar la potència dels altaveus?). Tot i així el setlist crec que ens va satisfer a tots ja que tot i presentar The Suburbs, l'àlbum no va destacar per sobre dels altres. Com és lògic molt moviment a l'escenari i un bon joc de llums que reforçava a cadascun dels protagonistes. Per veure una mica l'ambient que s'hi respirava podeu escoltar aquí Modern Man, una cançó per la qual tinc una debilitat especial. L'anècdota aquí va ser perdre'ns el teloners Fucked Up que pel que em van dir no van deixar indiferent a ningú amb el seu hardcore punk (lleugerament allunyat d'AF diria :-)
• Suede (26/11/2010) - Razzmatazz [Arantxa, Enric i Lluís]: Per començar aquesta crònica he de dir que crec (el Lluís els ha comptat, jo no) que és el grup que més vegades he vist (The Cure està també en el podi o potser comparteixen el número 1) i per alguna raó des de que el Gaizka me'ls va "presentar" ja fa moltíssims anys diria que tots els concerts han estat al Razz (abans Zeleste o A Saco o el que toqués). Així que no podien faltar en el concert del 10è aniversari d'aquest local emblemàtic. I clar, ni el Lluís ni jo hi podíem faltar (el Casu ens va fallar). Sembla mentida però ho havien deixat el 2003 i havia ganes de tornar-los a veure, o millor dit tornar-lo, perquè aquest grup és Brett Anderson, una bèstia a l'escenari, que als seus 43 anys, va donar-ho tot, en un concert curt però molt concentrat, i on les seves caderes van vibrar com si en tingués 20. I sense un moment de respir. Després d'un començament intens però més sobri es van encadenar un darrera l'altre tots els hits, fins a deixar-nos a tots sense respiració. Llàstima que els dos vídeos que vaig gravar tenen un so horrorós i no els puc penjar, perquè són per flipar. Com a anècdota, l'Enric no els havia vist mai, i crec que va sortir encantat (i després amb tot el que vam beure, extasiat)

PD: Lluís, he llegit que DJ Amable va ser el que va amenitzar el preconcert, per això ens vam sentir taaant joves!!! :-)