Quan estàs a punt de marxar i la teva filla et diu: -Mama, m’ho he passat molt bé aquests dies!- saps que no t’has equivocat, que portar-la al seu primer Sanfermin ha estat una decisió encertada. I és que tot i que aquests dies ho he estat repetint, davant de la incredulitat de molts amics tant pares com no pares, les glorioses i internacionals festes de Pamplona als que el sant Fermí dóna nom, són ideals per a qualsevol criatura. Evidentment no parlo de portar-hi bebès ni nens molt petits, però minipersonetes a partir dels 4 o 5 anys fruiran davant d’un espectacle diferent i que els sorprendrà en molts aspectes: - El primer, i sobretot si ja marxes així des de Barcelona, és la roba. Veure tota una ciutat vestida igual, combinant blanc i vermell és tot un espectacle. L’emoció de comprar-se el mocador vermell, saber trobar els pares entre tants desconeguts que vesteixen igual, i sobretot sentir-te integrat, saber que tu també formes part de la festa és una sensació que reconforta als infants. I ull!, anar vestits iguals no vol dir uniformitat, des dels guiris amb els seu blanc amb estampat vinícola, fins als pamplonesos de tota la vida lluint els millors vestits sense perdre aquesta combinació de vista.
- L’olor. Potser l’aspecte que menys va agradar a l’Ariadna, però que en certa manera també estimula. En el món cada vegada més asèptic en el que vivim, poder despertar els sentits té quelcom d’aventurer, distingir l’olor del vi, de les xistorres fregides, dels carrers mullats després de la neteja matinera però també dels pixats fa uns nens més com nosaltres, més vívids. Això sí, l'Ariadna quan veu les fotos del carrer Estafeta, diu: Mira, el carrer apestoso.
- Els toros. Sabeu que sóc una fanàtica dels encierros, tot i el que representen per als animals. Veure una bona carrera és una de les coses més excitants del món (poder córrer seria genial, però fa poooooor). Però degut a la quantitat de gent, és una tema complicat. I més amb una nena de 5 anys. No pots estar 3h sobre d’una barana. Així que tant al 2003 com aquest any vam optar pel lloguer de balcó. Una opció cara però especial. Si comptés per segon de toro que veus potser surt a 5€/segon, però estàs allà i en formes part. Veus com els bons corredors es preparen, fan escalfaments i admires la tensió en les seves cares. Per contra, també veus gent que pensa que allò és un divertimento. L’adrenalina et corre per les venes durant uns breus instants, i un cop acabat, repasses les imatges a la tele plana que aquella família segur que s’ha comprat amb els diners que tu i altres com tu els hi donen durant aquests set dies. Voldries repetir i repetir, però com a molt tens el vídeo que has gravat. O l'opció de veure l'arribada a la plaça de toros, que surt molt més econòmic.
- Els toros ‘bis’. La gent pensa que els toros a Pamplona són només els encierros. Alguns amb nivell avançat, s’adonen que per la tarda hi ha les corrides. Però gairebé cap dels que hi va només per beure, coneix les dues altres maneres de sentir els toros. L’Ariadna es va sorprendre de les dues. La primera visitar els corrals on estan els toros. Sí, no penseu que els toros estan allà al capdavall de Santo Domingo. Fins al dia del seu encierro, totes les ramaderies comparteixen uns corrals que es poden visitar. Allà es veuen el toros, tranquils, propers. S'hi pot apreciar la seva morfologia, i les diferències, per exemple, entre uns Miura i uns Fuente Ymbro. La segona, l’encierrillo de nit. El moment, sobre les deu de la nit, en què els pastors pugen els animals de l’encierro del dia següent als corrals de Santo Domingo. La gent xerra i fa soroll mentre espera. Comença a fosquejar. De cop se senten els esquellots, es fa el silenci, i darrere dels mansos (cabestros) apareixen els toros i els pastors, corrent muntanya amunt. Només els seus crits trenquen el moment. Fins i tot la fira ara muntada al costat, sembla que aturi per un moment la seva activitat.
- Kukuxumuxu... La marca de Pamplona (tot i que a vegades massa present a tot arreu), fa un acte ben divertit, un encierro Txikia per als més joves amb tres toros Mr. Testis. Va ser una bogeria de calor (i ni m’imagino els pobres que anaven a dins de la disfressa) però ens ho vam passar de meravella fent-nos les perseguides. I en la foto final l’Ariadna va adonar-se què volia dir d’això del Mr. Testis. En aquest vídeo, just al final, es veu l'Ariadna (durant el vídeo sortim tots, però has de saber on buscar)
- Les barraques, és a dir, la fira. Però una fira amb més empaque que algun dels parcs d’atraccions que conec. Si per l’Ariadna fos haguéssim estat tot el dia allà: atraccions amb aigua, la nòria, ponis, atraccions de por, de caiguda lliure, per a agosarats i per a porucs. Una font inesgotable de gastar diners. I on fins i tot algun perdut era capaç de dormir-hi al mig sense tenir en compte el brogit que el rodejava. Per si aquesta no fos prou, una de gratuïta. Tota una plaça ombrejada per bonics plataners, estava inundada de llits inflables, i altres jocs gratuïts durant tot el dia.
- La comparsa dels gegants i els capgrossos. Tot i ser una tradició ja coneguda i segurament viscuda pels vostres fills, a Pamplona, dins de la comparsa hi ha els kilikis, que són una mica especials. Porten uns ‘caramels’ d'espuma amb els que qualsevol despistat pot ser pegat. Primer l’Ariadna no ho veia clar però després buscava brega. Clar que els cops que li donaven a ella eren molt més lleugers que els que rebia el cul de la meva germana, que semblava tenir més atractiu per a aquests edils trapelles.
- El menjar. Si teniu una criatura com la meva, podrà fer uns bons menjars a Pamplona. A més dels ja coneguts Otano (on vam menjar massa per ser el primer dia) i San Ignacio, aquest cop també vam provar una sidreria a l’altra banda del riu prop de la fira, i unes tapes a peu de carrer. Si vols tapes al centre, millor visitar Pamplona en una altre moment, però hi ha llocs cèntrics on també es pot menjar un bon platet de pernil, uns ‘fritos’ acompanyats de vinets, sidres o cervesetes. L’haguéssiu vist tastant cua de bou o menjant la truiteta de bacallà.- I a més de tot això coses tan diferents com esmorzar uns xurros a la terrassa del cafè Iruña, seguir una banda de música pels carrers de Pamplona ballant i cantant, veure una sessió d’esports basco-navarresos, comprar números a la tómbola de Càrites esperant guanyar algun detallet o veure una colla de ganàpies contra les vaquilles.
L'únic problema d'aquest viatget és l'allotjament. No perquè no en puguis trobar, sinó perquè és car. Però, a l'hotel Avenida s'hi està de conya, prop del centre però sense sorolls, al saber que hi anàvem a celebrar el nostres desè aniversari ens van donar les dues habitacions reformades de les golfes. Vam estar com a casa, tota la planta per nosaltres!!
PD: Recomano no anar-hi en cap de setmana. Nosaltres vam arribar diumenge tarda quan les hordes forasteres ja replegaven.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada