- Pròxims (Barcelona, Poble Espanyol, 21/7/2011): Com he llegit en alguns mitjans, el festival que molts esperàvem, el de la 'música independent' pensada o interpretada en català. Per la meva banda m'atreia especialment el fet que fos un sol dia, intens, amb un grup darrera l'altre i sense solapaments. A més el cartell era molt interessant, per descobrir o repetir amb alguns sons. A primera hora 'Anímic'. Tot i que sabia alguna cosa de la seva història bucòlica, no havia escoltat res, i em van sorprendre gratament combinant cançons amb aire folk amb altres molt enèrgiques i alhora commovedores. Ells estaven sorpresos del públic que havia a aquella hora de la tarda i ho van agrair diverses vegades. Seguidament 'El petit de Cal Eril'. A part dels comentaris de patrocini confús de cerveses (els nois són de San Miquel), la seva música és bastant peculiar. Així de bones a primeres no em va entrar, però crec que són per escoltar més vegades. De fet no difereixen conceptualment massa dels anteriors però em van semblar massa pausadets. I a continuació, venia un grup per qui tinc devoció després de veure'ls al PS10 i al SOS11: 'Mujeres'. Rock garatger i molta energia en l'escenari. En aquest festival no van brillar massa perquè estaven emprenyats pel so (jo a davant de tot ho sentia de fàbula :-), així que no parlaré massa perq
uè quan un músic no para de queixar-se no fa un bon concert (i és que no havien pogut fer la prova de so). I a partir d'aquí venien els tres caps de cartell, perquè no n'havia un, en va haver tres: 'Mishima'. Pobres, no m'han fet res, però és que no suporto el seu cantant, així que no sé com però obvio la seva música... No obstant, la gent va vibrar i realment no estan malament. Potser amb el temps... I per mi el gran descobriment de l'any. Sí, fa molt que estan en aquest món però jo vaig descobrir la música d'Standstill' al SOS11, a l'auditori, veien Room. Ho explicaré després, perquè allò em va agradar tant que pensava que potser un concert em decebria, però no. Tot al contrari, em vanr
efermar en què són del millor del panorama musical d'aquí, i com diu el meu amic David, tenen una qualitat tècnica que ja voldrien molts dels grups que trionfen arreu del món. Jo que no en sé tant, diria que són intensos. Volia posar el vídeo que vaig gravar, però se sent molt malament, igual que altres que he buscat, així que us poso un vídeo oficial, per veure si us convenço. I finalment 'Antònia Font'. A hores d'ara aquest grup no necessita presentacions, però a mi em va fer especial il·lusió poder-los veure en concert. Potser no van tocar les meves cançons preferides però va ser un espectacle vibrant. Llàstima que les ordenances no permeten concerts més enllà de les 00:30, i la tarda-nit va acabar, i ben ràpid que la gent va marxar.
Per cert, moltes gràcies a l'Héctor per les comoditat VIP, realment la terrasseta va quedar molt bé.
efermar en què són del millor del panorama musical d'aquí, i com diu el meu amic David, tenen una qualitat tècnica que ja voldrien molts dels grups que trionfen arreu del món. Jo que no en sé tant, diria que són intensos. Volia posar el vídeo que vaig gravar, però se sent molt malament, igual que altres que he buscat, així que us poso un vídeo oficial, per veure si us convenço. I finalment 'Antònia Font'. A hores d'ara aquest grup no necessita presentacions, però a mi em va fer especial il·lusió poder-los veure en concert. Potser no van tocar les meves cançons preferides però va ser un espectacle vibrant. Llàstima que les ordenances no permeten concerts més enllà de les 00:30, i la tarda-nit va acabar, i ben ràpid que la gent va marxar. - Primavera Sound (Barcelona, Parc del Fòrum, 27/5/2011). Aquest any l'assistència al festival estava condicionada a la final de la Champions, així que només va tocar un dia, el divendres. Si això hi sumem que hi vam anar de comiat de soltera, entendreu molt bé que no recordi pràcticament res dels concerts, però amb l'ajuda de les fotos i fragments de memòria faré un petit resum. Des
prés de fotre'ns les botes al bar de la piscina de l'hotel Princess (ull!! més barat que el PS) ens vam dirigir cap al recinte, aquest any amb molts canvis tant en pagament (fracàs de la targeta moneder) com d'escenaris (per mi millora, tot i que en alguns la ubicació i quantitat de lavabos és desastrosa). No es pot dir que arribessim d'hora, així que el primer que vam veure va ser 'M. Ward'. Vam estar-hi poc estona, perquè deien que s'havia d'anar al Pitchfork, però la veritat va ser el que més recordo i més em va agradar de tot divendres. Ha
uré d'aprofundir en la seva música rock amb tocs country. I marxar per anar a veure un tal 'James Blake', que es veu que és la bomba. Personalment em va avorrir, però la veritat és que estava pleníssim. Crec que no és la música que em venia de gust. I d'allà cap a un dels plats forts de la nit, 'The National'. Crec 
que aquest concert és l'últim del qual encara recordo alguna cosa. Però els 'xupitos' de Jägermeister, em van matar. És un grup que per tipus de música m'agrada, així que quan l'altre dia el Lluís me'ls va posar al cotxe (porta tot l'estiu flipat, diu) em va saber greu no poder dir m'havia entusiasmat el concert... Però és que no el vaig viure prouuuuuuuuu!! (Costava trobar lloc a prop) D'aquí a Belle&Sebastian, però ja només recordo, trobar-me amb el Marcos, amb el David, l'anècdota de l'Iphone perdut i recuperat per uns portuguesos (el meu no, el meu no el vaig perdre). I em sap greu, perquè m'agraden molt B&S. Crec que aleshores vam anar a veure Shellac, i al pobre David no li vam deixar veure el concert en pau. I el pitjor, és que Pulp, la part més important del cartell, el recordo com en una nebulosa. I em fa força ràbia perquè és un grup que no havia vist en la seva època. Ni me'n vaig assabentar que dedicava el concert als indignats. No obstant això, recordo algunes cosetes, com uns flashos de passar-m'ho bé. I crec que d'aquí cap a casa, amb el meravellós David, que de nou em va fer de taxi, no només a mi sinó també a les amigues. Sort d'ell!! Encara no sé com a les 6 vaig ser capaç d'anar cap a l'aeroport i no tenir ressaca al dia següent. Suposo que la Champions revifa.
prés de fotre'ns les botes al bar de la piscina de l'hotel Princess (ull!! més barat que el PS) ens vam dirigir cap al recinte, aquest any amb molts canvis tant en pagament (fracàs de la targeta moneder) com d'escenaris (per mi millora, tot i que en alguns la ubicació i quantitat de lavabos és desastrosa). No es pot dir que arribessim d'hora, així que el primer que vam veure va ser 'M. Ward'. Vam estar-hi poc estona, perquè deien que s'havia d'anar al Pitchfork, però la veritat va ser el que més recordo i més em va agradar de tot divendres. Ha
uré d'aprofundir en la seva música rock amb tocs country. I marxar per anar a veure un tal 'James Blake', que es veu que és la bomba. Personalment em va avorrir, però la veritat és que estava pleníssim. Crec que no és la música que em venia de gust. I d'allà cap a un dels plats forts de la nit, 'The National'. Crec 
que aquest concert és l'últim del qual encara recordo alguna cosa. Però els 'xupitos' de Jägermeister, em van matar. És un grup que per tipus de música m'agrada, així que quan l'altre dia el Lluís me'ls va posar al cotxe (porta tot l'estiu flipat, diu) em va saber greu no poder dir m'havia entusiasmat el concert... Però és que no el vaig viure prouuuuuuuuu!! (Costava trobar lloc a prop) D'aquí a Belle&Sebastian, però ja només recordo, trobar-me amb el Marcos, amb el David, l'anècdota de l'Iphone perdut i recuperat per uns portuguesos (el meu no, el meu no el vaig perdre). I em sap greu, perquè m'agraden molt B&S. Crec que aleshores vam anar a veure Shellac, i al pobre David no li vam deixar veure el concert en pau. I el pitjor, és que Pulp, la part més important del cartell, el recordo com en una nebulosa. I em fa força ràbia perquè és un grup que no havia vist en la seva època. Ni me'n vaig assabentar que dedicava el concert als indignats. No obstant això, recordo algunes cosetes, com uns flashos de passar-m'ho bé. I crec que d'aquí cap a casa, amb el meravellós David, que de nou em va fer de taxi, no només a mi sinó també a les amigues. Sort d'ell!! Encara no sé com a les 6 vaig ser capaç d'anar cap a l'aeroport i no tenir ressaca al dia següent. Suposo que la Champions revifa.- SOS 4.8 (Múrcia, Recinte firal La Fica, 6 al 8 de maig). Dia 1. Recordo quan va començar aquesta aventura fa quatre anys, un petit festival, amb moltes coses per fer. I les podíem fer totes!! Ara també hi ha moltes coses per fer, però tantes que has de triar i aquí vénen els problemes. Aquest any era una mica especial, a l'endarrerir una mica les dates, el Josep M no podia agafar vacances divendres. Això va fer que ens perdéssim els Manel per arribar tard i el Somiatruites de l'Albert Pla i Pascal Comelade. Erem dins l'auditori, ens van fer sortir per arreglar les coses, i al tornar ja era ple. Crec que això em va marcar durant la resta de festival. Em va fer ràbia perdre'm un acte que em venia molt de gust. Mentre feiem temps, vam escoltar una mica de Yann Tiersen, que per la seva faceta multiinstrumentalista em sembla un tio mo
lt interessant d'escoltar, però potser no era el més adequat per aquell escenari. També vam escoltar a la zona DJ, als Buffetlibre, que em van semblar molt amants del 'petardeo' i molt divertits. I d'aquí a veure el 'Hidden Live' dels These New Puritans. Crec que cada any em repeteixo dient que les actuacions de l'auditori són les millors, però és que és així. Més respecte per la música, coses innovadores amb orquestra i coral compartint escenari. Realment val la pena. Aquí podeu veure una mostra que vaig gravar. En sortir d'aquí, vam anar a parar al grup revelació de l'any, o el hype espanyol, Vetusta Morla. No dubto que no siguin bons i puguin agradar, però per mi no aporten res su
bstancialment nou al panorama. Potser sóc jo i la meva poc afinitat pels grups que canten en català o espanyol (amb certes excepcions). També reconec que part del concert vam estar a la meravellosa zona VIP amb les seves pantalles. I tot i el cansament, venia MGMT. Esperava animar-me, però allò va ser una desfilada de psicodèlia i poca marxa. Jo que li deia al JM que li agradarien. Totes les cançons tocades a baixa revolució. Sort de Kids, que almenys va donar una mica de vida, sinó tots dormint. Va ser estrany, com si anessin al ralentí. I aquest any vam ser capaços d'escoltar una estona la part electrònica de la nit, The Bloody Beetroots Death Crew 77, on la gent no va parar de saltar.
No
ens van quedar forces per més. Pel matí havíem treballat i això de volar cansa.
lt interessant d'escoltar, però potser no era el més adequat per aquell escenari. També vam escoltar a la zona DJ, als Buffetlibre, que em van semblar molt amants del 'petardeo' i molt divertits. I d'aquí a veure el 'Hidden Live' dels These New Puritans. Crec que cada any em repeteixo dient que les actuacions de l'auditori són les millors, però és que és així. Més respecte per la música, coses innovadores amb orquestra i coral compartint escenari. Realment val la pena. Aquí podeu veure una mostra que vaig gravar. En sortir d'aquí, vam anar a parar al grup revelació de l'any, o el hype espanyol, Vetusta Morla. No dubto que no siguin bons i puguin agradar, però per mi no aporten res su
bstancialment nou al panorama. Potser sóc jo i la meva poc afinitat pels grups que canten en català o espanyol (amb certes excepcions). També reconec que part del concert vam estar a la meravellosa zona VIP amb les seves pantalles. I tot i el cansament, venia MGMT. Esperava animar-me, però allò va ser una desfilada de psicodèlia i poca marxa. Jo que li deia al JM que li agradarien. Totes les cançons tocades a baixa revolució. Sort de Kids, que almenys va donar una mica de vida, sinó tots dormint. Va ser estrany, com si anessin al ralentí. I aquest any vam ser capaços d'escoltar una estona la part electrònica de la nit, The Bloody Beetroots Death Crew 77, on la gent no va parar de saltar. No
ens van quedar forces per més. Pel matí havíem treballat i això de volar cansa.Dia 2. Com sempre, una de les virtuts del SOS és combinar la música amb l'art i les veus (conferències), però pel matí últimament ja no tenim forces. A més l'Oriol i l'Óscar feien anys, i després del cartell alusiu al seu aniversari, penjat per totes les plantes 
de l'hotel, feiem un dinar de germanor. De camí cap a la Pl. de las Flores, dues de les novetats: l'autobus Red Bull on tour (no vam poder escoltar, just acabaven), i el, per així dir-ho, 'Ball de vermut' a la mateixa plaça, on tot i la calor, la gent va poder passar-s'ho bé amb 'Mujeres', que aquell dia sí estaven inspirats (podeu veure la samarreta del Barça que un d'ells s'havia tret). Després d'un bon dinar, una migdiada per agafar forces. La tarda-nit es presentava dura. I va començar a l'auditori amb un dels concerts més emotius en què he estat mai, Patti Smith. Realment la veu d'aquesta cantant, poetessa i musa punk, em va colpir profundament, fins al punt de sentir ganes de plorar. Però no perquè desprengués tristesa, tot el contrari, per la bellesa de la seva veu i les seves paraules, tendres com en la dedicatòria per a Seve Ballesteros, compromeses a 'People have the power' (Amb l'aparició d'Antonio Luque -Sr. Chinarro- amb el qui havia compartit conferència pel matí) i properes (i a més estàvem a 5a fila). Us poso dos tastets dels clàssics que no arriben ni a fer justícia a un concert espectacular: Because the night i Gloria. Crec que després d'un concert així, quedes tan satisfet que creus que t
ot el que vingui serà sobrer. Però venia White Lies, que tot i no ser un supergrup, em venien molt de gust veure'ls, ja que sóc molt fan de les seves cançons. Així que mentre el JM es quedava amb una companya de feina, jo vaig passar bastant a primera fila, per escoltar els seus hits com 'To Lose my life' o 'Unfinished Business'. Si no els coneixeu, i els escolteu, sabreu perquè m'agraden... I d'aquí, cap a veure Standstill, amb el seu espectacle Room. No n'estava massa convençuda, em feia una mica de mandra tornar a entrar a l'auditori i deixar 'Mujeres' a l'escenari Jägermeister, però sé que és aposta se
gura, així que allà vam fer cap. Quin gran encert! Com ja he dit als comentaris del Pròxims, a més de descobrir un grup, em van emocionar el muntatge audiovisual, la precisió en l'execució, el risc de l'aposta i la capacitat de poder passar de la tranquil·litat a la rauxa en dècimes de segon. Si podeu anar a veure-ho, us ho recomano. Us poso una de les fotos impactants, on el joc de pantalles els col·loca a l'habitació. El dia ja havia estat rodó, amb els dos concerts de l'Auditori. Quedava el plat suposadament fort, Suede. El problema, de fet van ser dos, va ser que els havia vist al novembre, i allà va ser un concert càlid i marxós. A Múrcia el so va estar horrible i tampoc la gent semblava massa bolcada. Aquest va ser el problema segon. Nosaltres ho estàvem veient des del VIP i unes suposades amigues del grup de
'papalllones' que anaven amb el Mario Vaquerizo (Corria per allà fent promoció del programa) no paraven de riure i fer l'idiota. Quan a sobre em van treure el lloc i els vaig fer veure el seu comportament, tot es va convertir en un desastre. Ja el mal humor no em va deixar disfrutar al màxim del concert tot i els esforços del Marc i les cerveses :-) Tot i així, el Brett Anderson segueix sent un heroi amb els seus moviments ments sexies i la seva marxa dalt de l'escenari. A partir d'aquí l'alcohol 
començava a fer efecte, prou efecte com per poder veure Lori Meyers i després una estona de Tiga, tot i que no recordo si va sonar allò de 'Sunglasses at night'. Aquest any el festival va allargar una mica més amb un nou ball de vermut diumenge on vam poder veure 'Sr. Chinarro'. Després venia Standstill però ho vam deixar córrer, la gana apretava.
de l'hotel, feiem un dinar de germanor. De camí cap a la Pl. de las Flores, dues de les novetats: l'autobus Red Bull on tour (no vam poder escoltar, just acabaven), i el, per així dir-ho, 'Ball de vermut' a la mateixa plaça, on tot i la calor, la gent va poder passar-s'ho bé amb 'Mujeres', que aquell dia sí estaven inspirats (podeu veure la samarreta del Barça que un d'ells s'havia tret). Després d'un bon dinar, una migdiada per agafar forces. La tarda-nit es presentava dura. I va començar a l'auditori amb un dels concerts més emotius en què he estat mai, Patti Smith. Realment la veu d'aquesta cantant, poetessa i musa punk, em va colpir profundament, fins al punt de sentir ganes de plorar. Però no perquè desprengués tristesa, tot el contrari, per la bellesa de la seva veu i les seves paraules, tendres com en la dedicatòria per a Seve Ballesteros, compromeses a 'People have the power' (Amb l'aparició d'Antonio Luque -Sr. Chinarro- amb el qui havia compartit conferència pel matí) i properes (i a més estàvem a 5a fila). Us poso dos tastets dels clàssics que no arriben ni a fer justícia a un concert espectacular: Because the night i Gloria. Crec que després d'un concert així, quedes tan satisfet que creus que t
ot el que vingui serà sobrer. Però venia White Lies, que tot i no ser un supergrup, em venien molt de gust veure'ls, ja que sóc molt fan de les seves cançons. Així que mentre el JM es quedava amb una companya de feina, jo vaig passar bastant a primera fila, per escoltar els seus hits com 'To Lose my life' o 'Unfinished Business'. Si no els coneixeu, i els escolteu, sabreu perquè m'agraden... I d'aquí, cap a veure Standstill, amb el seu espectacle Room. No n'estava massa convençuda, em feia una mica de mandra tornar a entrar a l'auditori i deixar 'Mujeres' a l'escenari Jägermeister, però sé que és aposta se
gura, així que allà vam fer cap. Quin gran encert! Com ja he dit als comentaris del Pròxims, a més de descobrir un grup, em van emocionar el muntatge audiovisual, la precisió en l'execució, el risc de l'aposta i la capacitat de poder passar de la tranquil·litat a la rauxa en dècimes de segon. Si podeu anar a veure-ho, us ho recomano. Us poso una de les fotos impactants, on el joc de pantalles els col·loca a l'habitació. El dia ja havia estat rodó, amb els dos concerts de l'Auditori. Quedava el plat suposadament fort, Suede. El problema, de fet van ser dos, va ser que els havia vist al novembre, i allà va ser un concert càlid i marxós. A Múrcia el so va estar horrible i tampoc la gent semblava massa bolcada. Aquest va ser el problema segon. Nosaltres ho estàvem veient des del VIP i unes suposades amigues del grup de
'papalllones' que anaven amb el Mario Vaquerizo (Corria per allà fent promoció del programa) no paraven de riure i fer l'idiota. Quan a sobre em van treure el lloc i els vaig fer veure el seu comportament, tot es va convertir en un desastre. Ja el mal humor no em va deixar disfrutar al màxim del concert tot i els esforços del Marc i les cerveses :-) Tot i així, el Brett Anderson segueix sent un heroi amb els seus moviments ments sexies i la seva marxa dalt de l'escenari. A partir d'aquí l'alcohol 
començava a fer efecte, prou efecte com per poder veure Lori Meyers i després una estona de Tiga, tot i que no recordo si va sonar allò de 'Sunglasses at night'. Aquest any el festival va allargar una mica més amb un nou ball de vermut diumenge on vam poder veure 'Sr. Chinarro'. Després venia Standstill però ho vam deixar córrer, la gana apretava.I tot i que ens va donar temps de veure una processó i menjar un geladet de iogurt, les hores a terres murcianes s'acabaven i vam agafar el cotxe en direcció a l'aeroport d'Alacant.
PD: Lluís, Marc C, Jordi, Àngels, MJ, Eva C, Eva A i Gustavo... Us vam trobar a faltar
