El que estem vivint

Fa dos anys vaig escriure potser el que ha estat el meu millor post arrel de la Champions guanyada a Roma. Va ser una experiència fabulosa perquè tot i ser la tercera que guanyàvem per mi era la primera que veia guanyar, i no només en el sentit presencial sinó també en el purament visual (ja sabeu el poc que veig de futbol per televisió)

Aquest any l'emoció era igual o més gran per moltes coses però per mi aquestes van ser les principals:

- Era a Wembley, allà on fa 19 anys vam guanyar la primera. Sí, Wembley ja no és aquell mateix estadi, però la màgia no s'ha perdut. Mai oblidarem aquella falta igual que mai oblidarem els tres gols d'aquest any.

- Abidal sortia en l'onze inicial, escassament 2 mesos després de ser operat del tumor. I ell es mereixia això i més.

- Tota la penya 1899 hi érem al complet: Albert, Dani, Edu, Héctor, Jordi, Lluís, Marc, Miquel i jo mateixa (Núria, tu no hi eres, encara no ets membre de la penya però jo et vaig recordar molt a cada moment, pensant tot el que vam patir a Roma)

PD: Que maca és l'entrada de la final, però el blog va de pena i no me la deixa penjar... Ho intento demà

Com em costa expressar el que vam sentir us recomano veure aquestes fotos i aquest vídeo (ben trobat per @lluisdp)...