SOS 4.8 2012 - Crònica dissabte

A priori, el dia era més fluix, però tenia un parell de descobertes que volia confirmar en directe: Yuck i Delorentos. Tot i que el dia va estar ennuvolat, la pluja que va acompanyar els primers concerts no va fer perillar el festival. Així que mentre els 3 nois estaven veient la final de l’FA Cup a l’hotel, jo vaig fer cap a veure Yuck, que com en la majoria dels nous grups m’hi havia 'presentat' el Marcos. Tot i que la imatge del grup sobre l'escenari és bastant poc atractiva (el cantant és una altre esquelet amb guitarra i la resta són bastant peculiars), la seva música té una contundència que inclús s'hagués agraït encara més en l’escenari petit. La pluja però, no va desanimar (ens va donar les gràcies per estar allà) el bon grup de fans que els vam poder escoltar. Guitarres enèrgiques i certa distorsió que va culminar en una gran interpretació de Rubber, que no és pas la meva preferida. Crec que va ser una de les sorpreses del festival i tot i l’horari i l’espai, els que no els coneixien van quedar-ne gratament satisfets. Els altres simplement vam confirmar el que esperàvem.

Anècdota: Diumenge pel matí estaven el cantant i la baixista esmorzant a l’hotel. Portaven la mateixa roba que la nit anterior. Dubtava si no s’havien dutxat o empalmaven, però quan vam pujar amb ella a l’ascensor i va badallar em va quedar clar que havien aprofitat la festa murciana.

El final de Yuck va coincidir amb l'acabament de la performance de ‘Muchachada Nui’ a l’auditori, on estava l’Eva. Com volia recollir les entrades per Miqui Puig, vam quedar al SOS Club. A priori no és un espai que em miri a l’hora de possibles solapaments amb altres actuacions perquè és un tipus de música sobre el que no estic gens familiaritzada. Però és curiós perquè sempre què hi faig cap hi trobo alguna sorpresa positiva. En aquest cas va ser el pocavergonya de Meneo. Allà estàvem prenent una cerveseta, gaudint de l’eclèctica barreja tropical generada amb una consola portàtil (per exemple, amb una inspiradíssima versió del Take on Me d’A-ha), quan Rigo Pex (ell posa la part musical, el company la part de vídeos) baixa cap al públic i comença a saltar i a cridar amb la gent. Aleshores arriben els 3 ‘futboleros’, s’afegeix també gent disfressada (precisament els que van guanyar el concurs de disfresses del SOS) i seguim amb la marxa. I de cop, el ‘despiporre’. El ‘tio’ es treu tota la roba i segueix fent el boig. Deliri total. Bisos i tots amb ganes de seguir cridant fins l’infinit “Tiger Woods is Gaaaay” (un dels seus leitmotiv d’animació)

Després d’això, anar a veure Antònia Font, quedava una mica fora de lloc, així que vam optar per un personatge una mica especial: Bigott Per ser sincera no vaig estar 100% pel concert. Era moment de trobar gent que encara no havia vist, com el Gustavo, però em va semblar bastant curiós. Una barreja ben eclèctica de pop, folk, incloent aires de Goran Bregovic, que intentaré revisar al Primavera, que si no vaig errada també hi toca.

Anècdota 2: Aquest tio ens el vam trobar en diferents hores a l’esmorzar. Uns a les 8, altres a les 10. Collons, com hala!

Em va saber greu no anar a Matthew Herbert, i la seva performance One Pig, molt em temo, no apta per tots els públics, però com ja havíem vist una actuació seva, vam preferir canviar d’aires. Encara no quedava clar si plouria més quan ens vam acostar a menjar un entrepà, però de cop el cel es va obrir per mostrar la lluna més gran de l’any.

I la lluna, apareixent tan artísticament, es va deixar acompanyar per la banda sonora de Mogwai. I nosaltres després de veure algunes cançons també la vam fer servir de banda sonora per descansar a la zona VIP. Crec que és un grup que s’adiu més per escoltar a casa que no pas en concert, però estic segura que a les primeres files havia gent propera a l’èxtasi. No és el meu cas. No vaig a un festival per caminar sobre les aigües.

I aquí venia la segona descoberta de la nit, Delorentos, un grup irlandès que potser no té una fórmula molt innovadora, però a mi m’encanta, començant per la veu del cantant, especialment en directe on sona més fosca, més greu. Podeu fer-ne un tastet amb aquesta cançó (I què coi, són molt simpàtics i m’agreixen a Twitter que els corregeixi una frase en català que es van preparar). Llàstima que no vaig poder escoltar tot el concert per anar a l’auditori.

I és que l’auditori tenia una actuació d’aquelles que val la pena: Miqui Puig i la Original Jazz Orquestra (OJO) del Taller de Músics. Des de la primera vegada que vaig veure al Miqui Puig en directe (crec que al Summercase del 2007), m’ha agradat sempre, en grup, com a DJ o en espectacles especials com aquest. Ja el nom de l’espectacle Canciones que hacen Bum (y otras memorias pop), amb un evidentment homenatge a Kiko Amat i el seu llibre 'Cosas que hacen bum', permetia veure el cant d’amor a les cançons del pop espanyol i català per les quals el Miqui sent debilitat. I això és així, perquè no totes són els hits obvis que se’ns passarien pel cap, sinó que són una tria cuidada, com ens avisava ell. Una tria sobre la que la revisió per part d’una orquestra de 20 músics de jazz pogués reforçar-les encara més. Reconec que més d’una no la coneixia però només amb ‘Cien Gaviotas’ ja em van conquistar, i ‘La casa de la bomba’ o ‘Miedo a la muerte estilo imperio’ ens van fer ballar a tots. I un altre punt és la gràcia i l’elegància del Miqui dalt de l’escenari (adoro les sabates Oxford estil màfia, són el bon gust personificat si es té classe). Ho va donar tot, es nota que és un concert que ha parit amb molt de carinyo.

Un altre #MomentazoSOS48 va ser que per urgències em vaig veure obligada a anar al lavabo. Doncs sorpresa, perquè hi ha altaveus a l’auditori i va fer que no em perdés cap cançó.

Vam sortir just per veure el clàssic espectacle del confetti i efectes escènics de The Flaming Lips. Tot i que he coincidit temporalment en algun festival amb ells, crec que no m’havia dignat mai a fer-los una visita. A part de sobresaturar l’escenari amb gent, poca cosa a dir, la música és prou animada, però després d’una actuació més personal, veure’ls des de la grada em va deixar força freda, tot i l’apoteosi final. Més em valdria haver anat a El columpio asesino, però em vaig despistar, ho reconec.

L’espera fins a La casa azul la vam passar amb un gintònic i les fotos amb zombies, que d’aquests també n’havia. I aquí vénen els dos desastres personals. Degut a l’obsessió del Billy per aquest grup, ens vam posar força endavant, però el Josep Maria ja no es trobava massa bé. Així que al començament del concert em va demanar allunyar-se i ja no vaig entrar en la música. Tot i que un concert de pop ballable i divertit em podria encaixar perfectament, no estar dins de la massa enfervorida sinó rodejada de gent que es dedicava a xerrar em va fer perdre el fil. I mira, que la parafernàlia que l’acompanya (coreografies i projeccions) val molt la pena. No passa res. Ja el retrobarem.

I per no fer un lleig, vam intentar treure el cap per Love of Lesbian, però no vam aguantar ni una cançó. Quan estàs preocupada per una persona no pots gaudir. Així que ens vam recollir d’hora.

 DIUMENGE 

Com la nit anterior havia estat tranquil·la i a més havíem demanat late checkout (gratuït fins les 16) per evitar l’infern de llevar-se a les 11.45, fer la maleta i pirar, vam poder fer un bon esmorzar i un bany a la piscina abans d’anar al concerts a la Plaça de Santo Domingo del Red Bull Tour Bus. Em feia gràcia veure Maika Makovski, però per problemes personals no va poder actuar i en el seu lloc va actuar Parade. No vam veure el concert, només la prova de so. Tocava anar a dinar i fer l’última jornada de #gastronomiamurciana.

SOS 4.8 2012 - Crònica divendres

Ja ha començat la meva temporada de festivals amb el SOS4.8. Som uns veterans. Hem assistit a les 5 edicions. Un festival que ha anat creixent, i que malgrat aquests temps de pocs diners per esdeveniments culturals i de ferotge competència, ha sabut mantenir un més que digníssim cartell. Em fa gràcia que des de les primeres confirmacions la gent es dediqui a carregar (no parlo de critiques constructives) i fins i tot insultar perquè no porten els grups que voldrien. No compris l’entrada, coi, que ningú t’obliga. O potser són aquests els que estan als concerts xerrant i donant pel cul. Hi ha moltes zones on es pot anar a xerrar. Deixa l’espai dels escenaris pels que sí estan interessats.
Un dels trets diferencials d’aquest festival és la part de “Voces” i “Arte”, que aquest any estava dedicada a les sèries com a referent actual de la cultura popular. Èxit absolut en les xerrades d'una part comisariada per . La veritat és que em sap greu no haver assistit a cap d’elles, però a la meva edat o s’està de nit o s’està de dia, i a Múrcia les migdiades es converteixen en sagrades.
Un tema que sí m’ha sorprès és el cobrament pels horaris. Tot i que hi ha una aplicació o te’ls podies portar impresos de casa potser sí aniria bé un parell de panells lluminosos on informar (també d’algunes cancel·lacions que es van produir per problemes de vols) i evitar algun moment de desconcert.

Un punt positiu ha estat la millora de cobertura, encara no perfecta però molt superior a anys anteriors. I un de negatiu l’aparició de mosquitets, que per sort no picaven. I per als nois segur que també és punt positiu, que els pantalons ultracurts encara siguin trendy entre les modernes.

Divendres 4

Aquest any forçats per Vueling que ens va obligar a viatjar abans, vam poder arribar als primers concerts (no al festival que obre les portes el divendres a les 12 del matí amb conferències i sessions de DJ) prèvia aturada tècnica al Ventorrillo (properament crònica gastronòmica del SOS).
Presa de contacte amb Nacho Vegas que personalment fa una música que em deixa una mica indiferent , suposo perquè no sóc de les que valoro les lletres. No obstant em va fer viure un #momentazoSOS48 (veure vídeo)

També s'ha de dir que tocar a l’escenari gran a aquella hora no era el millor per a una música que hauria de ser commovedora i em va semblar més aviat diluida.

Ens vam perdre el freaky show d’Hidrogenesse a l’auditori però la següent actuació no me la vaig perdre: Kiko Veneno. Sembla que potser no tingui cabuda en aquest festival (i de fet no sé si surt comentada en cap crònica dels gurús), però la platea va estar ben plena de gent ballant la seva barreja de flamenc-rumba-rock. Tio simpàtic amb molta gràcia a l’escenari (com quan va prendre un got de vi tot dient "un vino de la tierra, de Jumilla; que esto no es por vicio, es por salud, que me lo ha dicho el médico"). Acompanyat d’una banda boníssima i amb un guitarra molt especial que semblava a cada moment que s’anés a desconjuntar. I clar ,quan va cantar allò de ‘Te echo de menos, la cama revuelta...’ no vaig poder evitar pensar en la facultat, en un dia en que conversant amb el “Baude” sobre Kiko Veneno, vam desembocar cap al pernil de Jabugo, i vam tenir que fugir de la classe cap al Tritón a fer un pinxo de truita perquè ens estàvem desmaiant de gana.
Va fer un concert on la gent s’ho va passar molt bé, perquè el més interessant dels concerts en l’auditori és quan com en una mena de catarsi col·lectiva la gent s’aixeca i balla i aplaudeix com si no hagués demà. I acabar amb “En un Mercedes Blanco” és un triomf total.
I d’aquí cap a buscar unes begudes i trobar un bon lloc per veure Pulp. Que sí, que l’any passat van ser a Barcelona, però si ho recordeu, el meu estat d’embriaguesa no em va deixar assabentar-me’n i en tenia ganes. La veritat és que el senyor Jarvis Cocker tot i la seva pinta d‘exiliat exsoviètic (no em mateu, però és que està tan prim i amb aquesta barba, que em fa angoixa), tipus Aleksandr Solzhenitsyn, té una presència brutal a l’escenari (imagineu un duet de pelvis amb Brett Anderson comentàvem amb el Lluís). L’escenografia va ser el primer punt positiu d’un concert a molt bon nivell i amb veritables moments d’entusiasme com quan va baixar al fosso i es va acostar al públic. El fet d’estar força endavant no em va deixar veure la massa de gent, però on estàvem nosaltres la seva discografia va ser altament corejada, ballada i saltada, especialment el moment ‘Common people’. I detall maco amb un violinista de l’orquestra de Múrcia que els va acompanyar al final. Potser sí que és veritat que el seu esperit messiànic, explicant cada cançó, exhibint tota mena de gadgets i posturetes, és excessiu. Però no anem als concerts per a això, per veure a les estrelles lluir-se?

La veritat és que després d’haver gaudit de dos concerts, ja em donava per satisfeta però el concert de Gossip em va sorprendre positivament. Tant la inclusió de l’Smell Like Teen Spirit de Nirvana com el final emotiu cantant a capella I will always love you en homenatge a Whitney Houston. Sí que és cert que després del moment màgic de la nit amb Pulp, costava posar-se a nivell, però per mi que sóc un desastre musical van complir sobradament. La Beth Ditto és una d’aquestes dones que es mou (tot i el seu tipus) amb una gràcia infinita sobre l’escenari i té un tros de veu. És una diva capaç de baixar a les tanques i acomiadar-se d’un en un (als de primera fila). Per cert, aquest any va ser l’únic concert que vam veure des de la grada PRO.

I crec que els que no en tenien prou van canviar d’escenari per sentir la marxa (perrea perrea) de Buraka Som Sistema.

D’aquí cap al llit amb la sessió de John Talabot de fons. Tot i que alguns volien anar a l’after per veure DJ Amable a les 6, ens va vèncer la son i la certesa que encara quedava un dia de música i de halar

Tinc un propòsit...

Sí, tinc un propòsit. I el poso aquí al blog, per si algú s'apunta. Aquest any sí, aquest any vull nedar a la Copa Nadal de natació. Són 200 metres al Port de Barcelona el dia 25 de desembre. És una tradició, com els canelons de Sant Esteve, i vull fer-ho abans de fer 40 anys; així que aquesta és la meva última oportunitat.

I perquè abans dels 40? No sé si ho recordareu alguns, però al fer 30 anys us vaig enviar un correu electrònic on demanava suggeriments de coses que no hagués fet mai, per fer-les durant els 30. I els 30 s'estan acabant... Estic vora les 30, inclús fent algunes de les inicialment descartades com era ser mare :-), i aquesta és una de les maques per arrodonir la xifra. Si no us apunteu a aquesta encara me'n queden moltes per fer durant la quarantena (és que em vau proposar una llista molt gran!!!):

Anar a menjar cargols a Lleida (Xec Caragol)
Anar a sopar al restaurant del castell de Peretallada (Girona)
Carrera de karts
Fer el Camí de Ronda (costa brava)
Fer esquí nautic (Canal Olímpic de Castelldefels)
Fer la ruta Gaudí a BCN (Una que hi ha en bici)
Fer snowboard
Fer una excursió amb kayak per la Costa Brava
Fer una excursió en globus
Partit de futbol mixt amb celebració Guaranà
Passejada en bicicleta per collserola
Picnic a l'escullera de BCN
Plantar un arbre
Pujar a Montserrat a peu o amb l'aeri
Tirar-te en paracaigudes
Fer un dia a un balneari per provar tot tipus de massatges i coses relaxants
Anar en patins o monopatins per BCN
Fer la ruta completa de bars de l'època de la facultat
Llogar una limousine i fer un volt per Barcelona
Pujar a l'aeri de BCN
Visitar el Museu de Catalunya
Anar a Caldea
Anar a Eivissa o Formentera
Fer hidrospeed (Cap de setmana d'aventura)
Llogar quads (Cap de setmana d'aventura)
Curs de Krav Maga (defensa personal especialitzat per a dones)
Curs de Tai-Txi o Ioga
Pujar a les noves "Golondrines" amb visió subaquàtica

PD: Us animeu? Els 40 seran la bomba :-)

Un clàssic

Em queden algunes coses per explicar de l'any que està a punt acabar... però espero no perdre la memòria aquesta nit... ja hi ha temps per explicar-les.

Mentrestant desitjar-vos un any millor en tots els aspectes.

Un petó ben fort

Cronologia de l'ascensió meteòrica d'un bar de tapes

• Dia 12 de setembre: Celebració vermutera del meu aniversari al xiringuito Aigua (algun dia també hauria de parlar d'aquest lloc molt recomanable, tot i que encara em falta visitar-lo de nit). El David en plena ressaca em comenta que la nit anterior el Moh els ha portat a sopar a un lloc curiós de tapes, el Cañete (Web en construcció però no us perdeu el vídeo d'en Joan). Em quedo a mitges amb el nom, però en l'intent de ser una bona amfitriona i estar per tots, enganxo només una paraula aquí i una paraula allà de la seva explicació :-)
• Dia 16 de setembre: Compro el Time Out un dia més tard de la seva sortida (des de fa poc surt en dimecres). Obre el reportatge de Menjar i beure un article sobre llocs de tapes: Lolita Taperia, renovació de l'Inopia, i Cañete, el nou lloc in de tapes de Barcelona. Encerclo les adreces i se'm queda això del carrer Unió.
• Dia 24 de setembre: Festes de la Mercè. Tradicionalment dia de veure el Seguici des del carrer Ample, una volta, dinar i la Cavalcada per la tarda. Aquell dia després del Seguici, anem al concert de Minimúsica, amb els Surfing Sirles (us deixo aquí l'enllaç del vídeo. Si us fixeu al minut 1.55 o així surt a l'esquerra el Josep Maria, la Núria i una mica l'Ariadna penjada de la barana) i Me and the Bees, entre d'altres. La Núria vol fer un vermut abans d'anar a casa. Ràpidament penso en el Cañete, només hem de creuar la Rambla. Cañete, carrer Unió. No recordo el número però des del Liceu a la Rambla del Raval no hi ha tant. Però de seguida hi arribem. Està al número 17. Entrem. Sí, és diferent. Ens acull una barra de postres (És curiós començar pel final, però si penses en quan surts és perfecte per aturar-t'hi abans de marxar, per dir adéu amb un pecat dolç). Després una llarga barra on veus tots de temptacions, i al fons quatre taules que donen a un petit i coquetó pati d'aires andalusos. Encara no hi ha massa gent i ens asseiem en l'única taula que queda lliure. El senyor Joan (això ho he sabut després) ens porta la carta (tot i que entre el vist i el llegit a les pissarres ja ens hem fet una idea). Hi ha molt per escollir. Triem tapes d'inspiració andalusa: caragols i morena fregida; de l'àvia: canelons de carn i d'espinacs; de les típiques: croquetes i cecina; de les luxoses: kokotxes i mandonguilles amb sèpia; i d'especialitat: la truita de la casa.

I per beure, és clar, unes "cañetes" ben tirades de Moritz. Tot molt recomanable, a uns preus molt raonables (quan superi el trauma potser escriuré sobre el Bar Mut i els seus preus incomparables), i sobretot un tracte molt afable. Només la por del Joan de morir d'èxit, una mica angoixat pel munt de gent que no para d'entrar-hi. Nosaltres no hem pas esperat més del que és normal. Per cert, em quedo amb les ganes d'una tapa molt canyera, com una mena de cansalada fregida. Avui m'hagués vingut de gust, aquell dia fa massa calor. Quan anem als serveis em sorprene alguns detalls com el toro del bany que subjecta el paper de o la il·lustració en una de les parets.

No penso que la cosa vagi més lluny, però...

• Dia 2 d'octubre. Suplement Teletodo+Idees de El Periódico. Article d'en Pau Arenós sobre un nou bar de tapes. Això comença a esgarrifar. En l'article m'assabento del nom del cambrer, i quan li ensenyo la foto a 'Ariadna el reconeix perfectament.
• I per acabar ahir, un altre David, el meu excompany de feina David Givoni escriu al Facebook: "El David Givoni El nuevo Bar Cañete en el Raval lo recomiendo! Buenas y diferentes tapas, buen servicio y no es caro."

Això no pot ser nois!!! He de deixar constància que jo ja hi he anat! Que segueixo sent un persona cool que va als llocs de moda! Somric. Avui escric. D'aquí no passa.

Aquí millor no fer-se el suec

Nota: Aquesta entrada porta un endarreriment de gairebé dos mesos, però el juliol ha estat agitat i amb poc temps i l'agost molt mandrós :-), però tenia ganes de fer-la.

-----------

Aquí el que cal és aprofitar al màxim i sentir-se més suec que comprant mobles a Ikea mentre parles per un Nokia. I és que Pappa Sven no és només un restaurant suec a Barcelona, és una manera d'ampliar mires respecte al menjar nòrdic, que en la meva ment anava fins al moment associat a plats d'aquelles que en diem d'hivern o limitats als arengs fumats. L'única experiència nòrdica es redueix a les vacances de fa dos anys a Copenhagen (per cert, on ara hi ha el que diuen que és el millor restaurant del món, el Noma, encara que algun comentari parla de massa herbaci per a 300€ pp) on vam menjar bé, però a preu força i força alt. Així que quan amb la Karin, la Carol, l'Ester i la Glòria es va proposar aquest restaurant, totes hi vam donar l'OK, assumint una part de risc però també trobant que era molt estimulant (i a la web els postres feien tan bona pinta!!!!)

Aquell dia vaig arribar una mica tard per un compromís inesperat i ja havien fet una tria de 3 plats per compartir. I quina bona selecció, i no només per l'ingredient principal del plat (digue-li areng, truita o ren, que són els que vam escollir) sinó, i sobretot, per les salses i acompanyaments (diversos tipus de pa, mantegues...); sense deixar de banda els detalls explicatius de l'amabilíssim cambrer/cap de taula. Per no crear massa expectatives diré que no són plats per fer la gran endrapada, sinó més aviat per degustar-los percebent tots els contrastos de sabors, i no obstant això crec que cap de nosaltres es va quedar amb gana. De segon, dos plats d'hamburgueses de llenties, dos de mandonguilles i en el meu cas un melosíssim bacallà, en el punt ideal de sal i cocció (Aquí teniu un collage del primer i segon plat, i una altra dels postres)

I per acabar el 'despiporre' dels postres: una de formatges (us han d'agradar potents, perque aquests ho són i molt), una sopa de melissa amb cava, una terrina de fruites del bosc i un combinat de tres xocolates... Un final massa feliç per a un sopar molt agradable i amb una sempre divertida conversa amb les noies.

PD: Per si us interessa, el 4 de setembre fan com una mena de festa del cranc

PD2: També es pot sopar a la terrassa (el carrer Villarroel no mata però... les terrasses sempre són agradables)

The XX vs Hermanas Borràs

Dilluns va ser una nit especial. Per primera vegada en molt de temps anava a un concert en petit format, a veure un grup cridat a ser la revelació de la música alternativa (o com li vulguis dir, però el que està clar és que no són el relleu de David Bisbal). Em van passar pel cap els records d'aquells concerts dels 90 on vam descobrir grups: Blur al Zeleste 2 (ara Razzmatazz 2), concert gratuït d'Smashing Pumpkins a l'Apolo i tants d'altres... però en aquest cas em sentia com una nena amb sabates noves diposada a disfrutar de la seva música amb tots els sentits.
I curiosament els teloners eren Extraperlo, el disc dels quals m'havia regalat el David pel meu cumple. Així que en un sol concert podia conèixer les últimes novetats que m'havien fet arribar (i no sabeu com agraeixo a gent com el Marcos, el David, el Marc que em donin a conèixer grups...) i a sobre amb una companyia esplèndida.
Anem a fer un compte enrere dels moments més destacats de la nit (i és només una numeració, no una gradació):

10. La calvície és símbol de potència sexual... La frase és del Marcos quan la meva germana es queixava al bar preconcert que tots els de la seva edat ja tenen una bona zona d'aterratge... Sense comentaris.
9. L'obsessió dels tres per les semblances: que si ella és com la filla de Californication, que si ell em recorda al Marc Almond (quan era jove), que si aquesta cançó té una tirada a Chris Isaak, que si aquesta cançó és com un 'polvo'... Sembla que només sabem opinar per comparació... però la veritat és que és un joc ben divertit.
8. Un públic més madur del que em creia, força guiris i més d'un notes, com el que un cop acabat el concert i mentre sortíem li diu al seu company: 'Este concierto ha sido como lo del Marqués de Esquilache, todo para el pueblo pero sin el pueblo'. I l'altre li contesta: Sí, puro 'esquilachismo' [Per cert Carles, com sempre, tenies raó, és la frase resum del Despotisme il·lustrat]. I després algunes crítiques diuen que estava ple de modernillos cridaners... que coi!! estava ple d'intel·lectuals :-). I per cert, com creix la gent, quins tios més alts... no havia manera més que de veure una mica dels capets dels cantants, i de tant estirar el coll se m'ha empitjorat la contractura
7. I al crit de 'Bañadores', t'entren unes ganes boges que torni a ser l'estiu... pur pop tropical o l'etiqueta que els vulgueu posar... perquè Extraperlo no és un grup fàcil d'etiquetar, perquè les seves cançons sonen a platja, les seves lletres a veritat i la seva imatge a... tot el contrari.
6. El so, bastant defectuós per a Extraperlo, ja que semblaven uns Planetas als qui no s'entén res del que diuen. Tampoc la sonoritat de la sala era la ideal per a The XX, especialment en el seu moment més shoegaze.
5. El 'moquillo' de la cantant que al més pur estil U2 al Camp Nou, va obligar a començar de nou una cançó... però aquests nois tan joves ja tenen unes taules que els van permetre fer un gran concert tot i tenir la baixa de la segona guitarra.
4. Guerra al tabac. Increïble arribar a casa d'un concert sense pudor a tabac. Uns 'segurates' molt eficients (i crec que amb un implant de detector de fums) tallaven qualsevol intent d'encendre una cigarreta.
3. L'espera desesperant d'un bis que no va arribar, possiblement no per falta de ganes d'ells, sinó pels encarregats de la sala. No tenen més que les cançons del seu únic LP però no ens hagués im portat repetir-ne alguna: digue-li Stars, digue-li VCR...
2. La poca confiança en mi a les copes postconcert. Desconcert inicial en veure un Bracafé, sorpresa en baixar unes escales, calidesa a l'entrar a una sala on sí es podia fumar, entusiasme al prendre el Pisco Sour (que la meva germana va conèixer a Xile) i aprovació final vist l'ambient del dilluns. Molts ja ho sabreu, parlo de la cocteleria Milano.
1. Sexe... i és que les seves cançons em van semblar molt sexuals, i tot i que no poso música quan faig l'amor... de fer-ho, posaria qualsevol d'aquestes cançons fosques però càlides, sobretot pels contrastos de la veu masculina i femenina.
0. Crec que després de l'expectació creada i tot i la baixa van estar més que a l'alçada. Així que quedeu-vos amb aquest nom: The XX... us els recomano
Al final no he fet cap crítica, perquè no hi ha res a criticar, a mi em van encantar... I tampoc sé utilitzar el vocabulari dels crítics musicals... A mi les coses o m'entren o no m'entren :-) [Ja hi ha blogs i revistes musicals on podeu llegir crítiques del concert]

PD0: Sí, era l'últim concert... però de la gira europea...
PD1: Per cert el títol de l'entrada és la frase que va posar el Marcos al Facebook per dir que anava amb nosaltres al concert... No us podeu ni imaginar els comentaris que va haver :-)

PD2: El vídeo és lamentable, però la foto amb la càmera del mòbil més, així que les fotos estan agafades de la web http://www.indienauta.com/

STRIPJAPOHAND

Dissabte vaig anar a un comiat de soltera (en plan culturilla general: Hen party -noies-, Stag party -nois-)... i feia molt temps que no anava a cap. He tingut més casaments d'amics que d'amigues i en general no he anat als comiats de les parelles dels amics... així que em venia especialment de gust... I a més fent una cosa nova (una més a afegir a les 30 coses noves que havia de fer en la trentena... un dia d'aquests hauré de recopilar), una classe d'stripdance, que com va dir el profe no és d'striptease. Vestides comodament (algunes amb sabates amb taló tal com ens havien recomanat -i és que amb bambes no es pot ser sexy-) vam anar a l'Aqua disposades a disfrutar de balls amb coreografies plenes de sensualitat... especialment amb la primera, una cançó tan inspiradora com aquesta...

Vam riure molt i la pena és que no puc penjar cap vídeo ja que surt més gent, que no vol ser vista ballant, així que només he pogut penjar la foto als vestuaris abans de començar...
I després de la suada (perquè tot i no ser una classe dura va ser canyera i una mica accidentada amb el blau que em vaig fer amb un dels 'moments cadira'), cap a la piscina del centre... No havia jacuzzi (espatllat) però els xorros feien un bon massatge i després vam fer unes fotos al jardí, inspirades en les odalisques de les 1000 i una nits. Estàvem tan posades en moments sexy!!!!!!!!

I entre una cosa i una altra es va fer l'hora d'anar a sopar. El lloc triat, el Shibui (podeu veure l'entrada que ja li vaig dedicar), però aquest cop assegudes en la part de Kotatsu. La qualitat excel·lent, tot i que al ser un grup gran en algun moment el servei va ser lent. Però això va servir per fer-li tot de petits regals picants (com la bonica funda de pene de la foto) a la Susanna, a part d'un bonic conjunt de llenceria i passar-li un emotiu vídeo amb tot de fotos recopilades i que hem convertit també en àlbum... I amb alguna anècdota, com la d'un noi del grup del costat, que a la sortida pensava que li havíem robat la corona que li havien regalat... però, evidentment estava al restaurant.

Al sortir, ja era força tard, gairebé la 1, tot i que semblava d'hora per anar a La Sal, on teníem una mena de reserva... Mentre ho decidíem, un petit grup amb la núvia inclosa ja era de camí cap al Hand Bar, l'opció alternativa que s'havia preparat prèvia a la disco... ja que sempre hi ha molt ambient (tot i la seva ubicació) i es pot ballar (per desgràcia meva més música espanyola que internacional)... I allà vam tenir el gran moment de la nit: incapaces de demanar al DJ la cançó que havíem practicat a la classe, finalment vam triar 'You can leave your hat on' de Joe Cocker... Van accedir, sempre que la núvia pugés dalt de la barra a ballar (tipus Coyote Ugly), i ho va fer. I tant que ho va fer... I no anava borratxa, però tenia la marxa al cos i la gent va aplaudir a rabiar amb l'exhibició... (també hi ha vídeos que la núvia no em deixa ensenyar, així que poso una foto de la pista)...

I d'aquí jo cap a casa amb un somriure a la boca i un cansament total al cos...

PD: Si alguna de les assistents ho llegeix... en breu us penjo les fotos i vídeos...

This is my treasure...

Suposo que el Pau Gasol deu dir el mateix quan contempla l’anell de vencedor de l’NBA... amb quina facilitat es planten ara els jugadors europeus de bàsquet comparat amb aquells pioners com Fernando Martín... I direu, què explica aquesta ara, si ja fa un mes que van guanyar l’NBA... Doncs que el dimarts 7, ens vam trobar que en Pau Gasol va decidir anar a sopar al mateix lloc que el JM i jo... (aquesta és la foto millor que va aconseguir el JM). Nosaltres hi celebràvem el nostre aniversari de casament, ell no ho sé pas, potser la medalla que li van donar al dia següent a Madrid. Però anava només amb una noia.
De tota manera l’entrada no és per parlar del Pau sinó dels últims llocs nous (vull dir que no hi havia anat mai) on he anat a menjar:

• Petit Comité (7/7/09): l’outlet (només cal comparar preus) del Fermí Puig, xef del Drolma. Cuina catalana amb la intenció de posar-la al lloc que es mereix. Molt ben decorat, havia llegit unes crítiques tan negatives que vaig estar a punt d’anul·lar la reserva. Cuina a la vista, personal jove però amable i educat. I sensitivament l’experiència va ser agradable, no és barat, però tot es paga i va sortir com l’Speakeasy però aquí vam menjar primer, segon i postre tots dos (això sí sense ampolla de vi, nomes copes). Ple, tot i ser un dimarts i haver crisi. Per cert, Isa i Sònia, tot i les fotos, la celebració del triplet em diuen que va ser al Solo (side by side). Seria més normal, ja que al Petit Comité, com el seu nom indica és petit (o millor dit, organitzat de manera que seria difícil posar tots els jugadors del Barça i les seves parelles)
  
• Carmen (3/7/09): Feia temps que havia sentit parlar bé d’aquest restaurant a un pas de l'estació de Sants i vaig aprofitar el sopar periòdic amb la Karin, l’Esther, la Carol i la Glòria (que al final no va poder venir) per fer-ne una provatura. I la veritat és que vam fer un menú degustació per 17€ amb beguda altament recomanable: amanida de formatge, pernil de jabugo, calamars i croquetes, bacallà i filet (poquet de cada, clar). Ara vull tornar-hi per menjar de carta.


• La Bombeta (3/7/09): Un clàssic de la Barceloneta on menjar de tapes i que no havia tingut el plaer de visitar encara. Va ser una bona entrada amb alguns companys de feina per a una tarda ben regada després de cervesa a El Vaso de Oro. Evidentment cal provar, la bombeta, que és un veritable artilugi picant, però em quedo amb el pop, per mi la millor de les tapes, junt amb el turbio (això no és una tapa, oi, Enric?)
• Biergarten (19/6/09): Recreació d'un cerveseria bàvara però a petita escala. Salsitxes acompanyades d'amanida de patata i xucrut (molt bo tot i que en general no m'agrada). El menjar està bo i bé de preu, les cerveses són un pèl cares, però ja se sap que les terrasses sempre tiren cap a dalt. Ambientació cuidada amb cambreres vestides a l'estil bavarès i música alemanya
• Xemei (17/6/09): Un italià diferent a la falda menys coneguda de Montjuïc, just al límit del Poble Sec. El millor, tot i això va ser la notícia de l’embaràs de la Sònia. De nou, moltes felicitats! Em van agradar moltíssim els entrants però la pasta, tot i que bona, no em va semblar extraordinària, crec que el rissotto de la Isa i la Sònia estava més encertat. Sí, va estar molt bo el postre...

Seguirem informant dels propers sopars... però el que tinc més ganes de fer és el de la caldereta de llagosta que em penso fotre a Fornells aquest mes d’agost. M’han recomanat Es Cranc, per qualitat-preu. Algú em proposa una altra cosa?

Els rumors diuen... que torna

Sí, difícilment conservarà la gràcia de la vella bodega on vaig passar tan bones estones amb: Marc C, Simon i altra gent del futbol, David, Pablo i altra gent de la facultat, Javi, Francesc, Ralph, Carme i altra gent de gedas...

Però diuen que torna... sí... torna el Ciurana

El Ciurana del carrer Vallespir...

Al mateix lloc... no sé si amb la mateixa concepció o diferent, si només conservarà el nom o també hi posaran les bótes, si seguiran venent les ampolles per poder fer els cubates a la taula o els cubates valdran 12€, si tindran 40 tipus de loteria de nadal o entrar serà una loteria, si faran aquells plats tan casolans i bons o passarem a les tapes prefabricades...

Però sigui com sigui, ens n'alegrem moltíssim... I anirem a tastar-lo quan inagurin

Un sopar de trainees de gedas al Ciurana al 1999

PD: Si algú en té més info... que n'expliqui

Welcome home...

It's been 6 months since you left BCN... but we have kept in touch enough to know what's going on... here and there. I missed you almost every day but I'll hate you now cause your English will be much better than mine :-)
Do you remember my joke with this song? It's my welcome song...

See you soon Marc

Una Champions de l'A a la Z

• A d'Andrea Bocelli posant-nos la pell de gallina amb la interpretació de 'Now we are free' de la BSO de Gladiator; i d'Antonia Dell'Atte, aquest 'momentazo' després del partit l'ha d'explicar el Lluís, que en va ser protagonista... A mi m'ho va explicar per telèfon quan ja estava dins de l'autocar.
• B de la bandera de la penya, fotografiada per molt gent al Prat i allà on la penjàvem, i de totes les banderes que hi havia al camp; i de la birra, de la 'Nastro Azzurro' (o qualsevol altra hagués servit) que ens va ser negada durant tot el dia gràcies al senyor Platini. Aquest va ser el primer gol que els van marcar als anglesos.
• C de Carabinieri, pesats del tot, van fer que l'autocar donés més voltes que un piano, després ens van fer esperar per portar-nos a l'estadi... però a la Núria li agrada fotografiar-los ; i del cava que ens mereixíem pel triomf i per l'abstinència. Així que després de tot un dia a pa i aigua, va caure un Benjamí en l'avió de tornada, que la molt enrotllada assistent de vol no em va cobrar.

• D del dotzè component de l'equip: la grada blaugrana animant durant els 90 minuts de partit, amb tota la força i color.
  
  
  
  
  
• E d'Eto'o autor del primer gol en els moments de nervis inicials; i d'èxtasi en el moment del xiulet final.
  
  
• F de la Fontana di Trevi, un dels molts monuments romans coberts de blaugrana; i del futbol que va fer i ha fet el Barça durant tota la temporada, i del que no va fer el Manchester obsessionat en pilotades a Rooney i a CR7.
  
  
• G de Guardiola que tot i no ser sant de la meva devoció ni ara ni com a jugador, ha conseguit el que necessita tot equip de futbol que vol aconseguir una cosa, que el grup pesi per sobre de les individualitats; i de Gusiluz, el nino que vam portar a Roma, el nostre nou talismà, a més de la samarreta de París.
  
  
  
  
• H d'Héctor, Lluís, Marc C i Albert que vam formar l'expedició de la Penya, però també d'altres amics com el Jordi i la Mercè, i coneguts trobats per casualitat com el Romà, el cunyat de la Cèlia.
  
• I d'Iniesta, l'heroi que potser no vendrà tantes samarretes com altres però que és per mi el veritable motor del Barça, no el puto gusiluz sinó el puto crack, i que veient el gol de la semi em va fer plorar el dia del partit contra l'Osasuna.
  
• J de Julio Salinas, un dels herois de Wembley, amb qui vam compartir autocar des de l'Olímpic fins a l'aeroport... (Y Baude, aunque no leas esto, me recuerda tanto a ti...)
  
• K de kafkià, perquè la situació en si ho és: viatges amb molta gent entusiasmada com tu, t'esgotes, rius, plores, triomfes, t'abraces a tot aquell que trobes, i tornes, i tot això en 18 hores... Fins i tot Gregor Samsa sabia millor qui era i què feia.
  
• L de llei seca: una idea formulada, estrictament seguida (sí, ja sé que vosaltres vau trobar una escletxa) i que no va ni permetre la visió de lateros... (serà per culpa del roncador Berlusconi)
• M del mosaic, com sempre espectacular el dels anglesos (perquè per nosaltres era més visible) però molt maco també el del Barça; i de Messi, que va fer el que ha de fer una estrella, finiquitar el partit, en un gol preciós i imparable (però on Van der Sar hauria pogut mostrar una mica més d'interès i no fer tanta vista)
• N de Núria, una assegurança de Champions, 2 de 2: París i Roma; i de nervis, perquè se'n van passar molts, i potser més pel fet de guanyar (aquella estranya idea que quan perds tot és per guanyar, però quan guanyes l'únic que pots fer és perdre)
• O de l'Olímpic de Roma, potser no el millor camp del món, però que quedarà per sempre entre els culés com ja ho va fer Wembley i Saint Dennis.
• P de premonició, la que vaig tenir dilluns al veure l'Eto'o; i de les pipes, que m'havia portat i no vaig ser capaç de menjar pels nervis.
• Q d'equip tricampió, del primer del futbol d'Espanya; i d'una quiniela que poca gent a començaments de temporada pensava que es podia endur.
• R de Roma, la ciutat eterna, que m'encanta per tot el que s'hi pot veure i que per sempre més anirà lligada a la primera copa guanyada que he vist en directe.
• S de samarretes: les de les germanes Borràs, que anaven de conjunt; les 3 que es va canviar el Lluís durant el partit; les de la nova equipació que la gent ja lluia, i en general les que portava gairebé el 100% de la gent.
  
• T de triplet: Copa, Lliga i Champions, i en aquest ordre, com diu la cançó que els últims dies s'ha convertit en la favorita de l'Ariadna i em fa posar abans d'anar a dormir.
  
• U de l'uiiii dels 10 primers minuts i les aturades de Valdés i la defensa a les escomeses més importants del Manchester en tot el partit.
• V de viatge agònic amb el RACC a l'anada (sort que la tornada va anar molt bé i a les 4 ja erem a casa), especialment l'infernal trajecte en autobús (Imagineu que per anar al Camp Nou des del Prat, agafeu tota la Ronda de dalt, aneu fins a Montcada, entreu per la Meridiana i creueu BCN i tindreu una idea aproximada del que vam fer nosaltres)
• W de wàter, aquell lloc on la meva germana no em volia deixar anar fins que marquessim el segon; i de Wayne Rooney: la personalització del saber perdre, lloant com cal a Iniesta.
• X de Xavi: L'altre cervell del Barça i anomenat Millor jugador del partit.
• Y de Yaya Touré: Personalment el millor jugador del partit (sóc una freakie, ja ho sé) amb una tasca increïble de recuperació de pilotes.
• Z de ziga zaga: no cal comentaris

Orgull del nostre modernisme

M'encanta descobrir llocs nous de Barcelona, sobretot si són del modernisme. Possiblement ja havia vist aquesta casa alguna vegada però divendres em va deixar astorada. Parlo de la Casa Thomas al número 293 del carrer Mallorca. Projectada pel gran Lluís Domènech i Montaner al 1895 és una de les obres on des de fora més es pot contemplar la bellesa interior.

En els baixos hi ha instal·lada la botiga de mobiliari Cubiñá, que ha aconseguit crear un espai on ve de gust entrar a comprar... quan ens toquin els Euromillones. I és que a més a més el mobles són de les millors marques del mercat i els preus són...

Recomano anar-hi, sense comprar, quan els llums de l'aparador siguin oberts, perquè aquesta foto no li fa justícia.

PD: A més d'això, divendres va servir per una lamentable incursió, després de molts anys, al bingo. Erem 5 vam jugar 12 cartrons cadascú i només vam aconseguir una lamentable línia... Sort que el sopar al Palermo va ser tan bo com sempre... Gran dia el primer dia que m'hi van portar els companys d'InfoSIR!!!!!!

Once upon a time... (The true story about Brad Pitt & Maida)

Aquesta història té 15 anys... 15 anys en què l'he explicat en català, en castellà, en anglès, en francès i fins i tot en alemany (quan encara podia dir més de dues paraules seguides); per escrit, de forma oral, per msn i gairebé amb senyals de fum; a la biblioteca, al bar, al mig del carrer, a la feina, en un dinar, en una festa; a gent que conec, a gent que m'acabaven de presentar i fins i tot a gent que no coneixia. La majoria dels que llegiu el blog l'heu sentit mil vegades i especialment moltes us estireu els cabells quan l'escolteu.
Aquesta meravellosa història va succeir la matinada del 18 al 19 de maig de 1994 quan molts dels meus amics estaven passant un doble patiment, el d'una derrota amarga (4-0 en la final de la copa d'Europa d'Atenes contra el Milan) i el d'un retorn cap a casa des d'Atenes marcat pel caos. Així que en especcial homentage a tots ells (Lluís, Marc C, Edu, Dani i tota la resta) que m'han sentit dir moltes vegades que és un dels dies més especials de la meva vida i sabent com això els fot, explico aquesta història de forma definitiva i per a la posteritat (que pressumptuosa... diguem que perquè jo no ho oblidi del tot).
Possiblement la culpa de tot la té l'Albert, més conegut pel 'The Cure'... En aquells temps m'agradava molt (què fàcil és confessar antigues històries en públic un cop passats 15 anys :-) i sempre muntava coses per tenir opcions a lligar-me'l... així que quan es va acostar la data de la final, vaig proposar veure el partit a casa meva (on visc ara i en aquells moments una casa sense habitants). No recordo qui va ser-hi però erem més de 20, entre ells la Geni segur, a més de l'Albert i molts dels seus amics (si algú ho llegeix i va ser-hi que ho comenti).
No cal explicar massa ni com va anar el partit ni la decepció que vam sentir. La majoria va abandonar la nau un cop acabat. Va quedar un reducte de 8 persones que potser necessitàvem passar el mal tràngol en companyia d'altres i de l'alcohol. I finalment passada la una de la matinada quedàvem ja només el Toni, un parell d'amics seus i jo mateixa. Possibilitats: Tornar a casa o baixar al centre. Evidentment vam baixar al centre amb el meu estimat R11... Com han canviat les coses!! Vaig aparcar a les Rambles just davant del carreró que porta al Moog, i vam fer via cap al Karma.
La plaça Reial estava buida. Ara si baixes un dimecres encara que sigui després d'haver perdut una final de Champions segur que hi trobes com a mínim els guiris (siguin turistes o ja assentats a casa nostra), però aquell dia allò estava totalment solitari. El Toni i jo vam entrar ràpidament al Karma per trobar ambient, però abans d'arribar a l'entrada em va dir que on eren els seus col·legues. Li vaig dir que eren fora i vam tornar a sortir.
Error, sí havia algú. Una taula amb unes 10 persones i els nois parlant amb una de les noies de la taula. [M'acosto al passat des del present]
Miro la noia i com no la conec em dedico a revisar la resta de la taula. De cop, uns ulls com unes taronges. En una de les cadires hi està assegut Brad Pitt. Sí, sí, és ell. L'he vist ja en diverses pel·lícules com a secundari (Thelma & Louise) i com a protagonista (Cool World i Johnny Suede), a més del l'anunci de Levi's... I he llegit fa poc que protagonitza una pel·lícula amb Anthony Hopkins sobre una saga i l'adaptació d'un llibre que m'ha encantat... L'amiga em mira com dient: Sí, és ell. Al seu costat hi ha una cadira buida (hi posa el meu nom!!!) així que dic adéu als nois i m'hi assec. Ell es gira i em diu: Hi! I'm Brad Pitt... Jo també em presento (sense cognom) i ens fem dos petons. [De la conversa en faré un resum dels temes tractats perquè entre els anys, l'alcohol i l'anglès...] No recordo molt bé com la conversa comença a fluir però ho fa... Em pregunta que perquè hi ha tan poc ambient i li explico el drama del futbol. Li dic que com és que ha vingut a Barcelona i em parla de l'arquitectura i Gaudí. Ambdues coses li agraden. Porta ja uns dies per aquí i aquesta és la seva última nit. Vitja amb el seu mànager (jo sé que en aquests moments no té companya). Li demano una cigarreta (Malboro Light). Veig que hi porta la clau de l'habitació. S'allotja al Claris. Parlem dels projectes en què està treballant. Just ha acabat de rodar 'Leyendas de pasión' i 'Entrevista con el vampiro'. Per això porta el cabell encara llarg. Faig un glop de la seva cervesa (Voll Damm com jo). Està especialment content de la seva participació en aquesta pel·lícula. La resta de la taula són quatre noies catalanes, uns canadencs i el seu mànager. Ens hem assegut tot de desconeguts que no volem estar sols. Li demano una signatura dedicada per la meva germana mentre medito si anar al VIPs de Rambla Catalunya a comprar una càmara [Ara és tot més fàcil, dius ah i tothom té com a mínim la càmara del mòbil)] Ho deixo estar, prefereixo allargar la nit amb ell, que marxar i que no estigui en tornar. Comencem a parlar d'actrius. Especialment em parla del 'polvazo' que té la seva partenaire Geena Davis. El temps passa volant i portem ja més d'una hora xerrant. Li demano la seva adreça, la comença a escriure, però el mànager està al cas i no li deixa. M'acaba donant la de fans. Almenys tinc alguna cosa escrita per ell. És divertit, té bona conversa i està espectacular. Vesteix bastant hippy. És més alt del que em pensava. Seguim parlant de cinema. Els meus amics que han preferit el Karma al Brad Pitt surten i em diuen si marxem. Amb tristesa però també fruit del cansament m'acomiado amb dos petons més. Deixo als meus amics. Em quedo sola al cotxe i crido... Ara sí semblo una fan enfervorida.

Pel matí desperto a la meva germana amb la notícia i és la primera vegada de les moltes que l'explicaré...

PD1: Sempre em sabrà greu que això em va passar amb 21 anys. Amb tot el que sé ara ja et dic jo que aquella clau hagués anat a la meva butxaca. Que hi tens a perdre de presentar-te a l'habitació... que et faci fora?

PD2: La foto és l'aparença que tenia quan me'l vaig trobar. I a més babegeu amb el vídeo de l'anunci

De dracs i princeses

Aquest Sant Jordi ha estat un dels més especials dels últims anys. Per començar tenia vacances i fer vacances quan la majoria de gent no en fa és un experiència gairebé orgàsmica. A més la nit anterior ja havia estat especialment agradable futbolísticament parlant, tant pel resultat com per la companyia. Ja era hora poder prendre alguna cosa abans del partit en una terrassa!!!!

El dia es va aixecar preciós, amb solet, i vam poder gaudir a fons de la jornada de Sant Jordi a l'escola de l'Ariadna. És l'únic dia en què pares i fills poden compartir una estona dins del recinte de l'escola, decorada amb preciosos murals de contes, i tot i haver de fer una mica de cua per pagar els llibres comprats, veure l'esforç que han dedicat en fer un llibre per classe (amb dibuixos i frases) val molt la pena.

Com a segona part va haver un dinar a la terrasseta de Fragments, el meu bar d'adolescència i joventut, font de la meva addicció a la VollDamm, ara reconvertit en un bon restaurant. Vam estar amb els pares de la Maria, i es va fer tan agradable que ho vam allargar fins les 17h... I potser hagués estat més però volíem baixar a fer una volta pel centre.

Molta gent demana que el dia de Sant Jordi sigui festa, però el que està clar és que l'ambient en un dia no festiu és brutal. I com sempre trobant gent, famosa (Santi Millán, Baronessa Thyssen) i no famosa (Arantxa, Geni, Ramon, Gemma & la futura Joana -per cert, nom que m'agrada molt perquè té molta personalitat-). Una rosa, com sempre original. Aquest any no ha hagut llibre. Volia el del Kiko Amat signat per ell però no el vaig trobar (a ell). Ja me'l compraré.

Però aquest cap de setmana llarg i amb aires medievals va tenir la continuació en la recerca de princeses durant la visita a Carcassone. Ciutat molt turística, em a una terrible enveja, que tot bar o restaurant té la seva terrassa, mentre que aquí, amb el temps que tenim no ho sabem aprofitar. Per mi, potser una mica massa amb aires de conte (suposo que d'aquí la polèmica sobre la seva restauració), però l'Aridna va quedar entusiasmada amb els seients per princeses i les petites finestres des d'on tiraven les fletxes. I a sobre des de l'hotel teníem una vista immillorable de la cité, fins i tot des de la piscina.

També va estar molt bé l'excursió amb vaixell pel Canal du Midi, veient l'operativa sobre dues escluses. És una proposta de vacances que tinc per més endavant, fer tota una ruta d'uns quants dies pel canal.

I ahir teníem previst la reserva africana de Sigean, però plovia a bots i barrals i després d'un estira-i-arronsa amb l'Ariadna vam anar a un petit aquari a Canet-en-Roussillon, un típic poble de platja, d'aquells que s'omplen a l'estiu, però per l'època estava molt bé ja que no havia gent. La platja és molt maca, enorme i amb les onades es veia encara millor. Sigean queda per un cap de setmana de juny o juliol.

PD curiositats de restauració: Sí, vam menjar la Cassoulet. Contundent. Però molt saborós.

A Canet el restaurant va ser un molt modern marroquí. El Pep va menjar tajine. Per casualitat dissabte, havia comprat el recipient on es cuina al mercat de Carcassone.