SOS 4.8 2012 - Crònica dissabte

A priori, el dia era més fluix, però tenia un parell de descobertes que volia confirmar en directe: Yuck i Delorentos. Tot i que el dia va estar ennuvolat, la pluja que va acompanyar els primers concerts no va fer perillar el festival. Així que mentre els 3 nois estaven veient la final de l’FA Cup a l’hotel, jo vaig fer cap a veure Yuck, que com en la majoria dels nous grups m’hi havia 'presentat' el Marcos. Tot i que la imatge del grup sobre l'escenari és bastant poc atractiva (el cantant és una altre esquelet amb guitarra i la resta són bastant peculiars), la seva música té una contundència que inclús s'hagués agraït encara més en l’escenari petit. La pluja però, no va desanimar (ens va donar les gràcies per estar allà) el bon grup de fans que els vam poder escoltar. Guitarres enèrgiques i certa distorsió que va culminar en una gran interpretació de Rubber, que no és pas la meva preferida. Crec que va ser una de les sorpreses del festival i tot i l’horari i l’espai, els que no els coneixien van quedar-ne gratament satisfets. Els altres simplement vam confirmar el que esperàvem.

Anècdota: Diumenge pel matí estaven el cantant i la baixista esmorzant a l’hotel. Portaven la mateixa roba que la nit anterior. Dubtava si no s’havien dutxat o empalmaven, però quan vam pujar amb ella a l’ascensor i va badallar em va quedar clar que havien aprofitat la festa murciana.

El final de Yuck va coincidir amb l'acabament de la performance de ‘Muchachada Nui’ a l’auditori, on estava l’Eva. Com volia recollir les entrades per Miqui Puig, vam quedar al SOS Club. A priori no és un espai que em miri a l’hora de possibles solapaments amb altres actuacions perquè és un tipus de música sobre el que no estic gens familiaritzada. Però és curiós perquè sempre què hi faig cap hi trobo alguna sorpresa positiva. En aquest cas va ser el pocavergonya de Meneo. Allà estàvem prenent una cerveseta, gaudint de l’eclèctica barreja tropical generada amb una consola portàtil (per exemple, amb una inspiradíssima versió del Take on Me d’A-ha), quan Rigo Pex (ell posa la part musical, el company la part de vídeos) baixa cap al públic i comença a saltar i a cridar amb la gent. Aleshores arriben els 3 ‘futboleros’, s’afegeix també gent disfressada (precisament els que van guanyar el concurs de disfresses del SOS) i seguim amb la marxa. I de cop, el ‘despiporre’. El ‘tio’ es treu tota la roba i segueix fent el boig. Deliri total. Bisos i tots amb ganes de seguir cridant fins l’infinit “Tiger Woods is Gaaaay” (un dels seus leitmotiv d’animació)

Després d’això, anar a veure Antònia Font, quedava una mica fora de lloc, així que vam optar per un personatge una mica especial: Bigott Per ser sincera no vaig estar 100% pel concert. Era moment de trobar gent que encara no havia vist, com el Gustavo, però em va semblar bastant curiós. Una barreja ben eclèctica de pop, folk, incloent aires de Goran Bregovic, que intentaré revisar al Primavera, que si no vaig errada també hi toca.

Anècdota 2: Aquest tio ens el vam trobar en diferents hores a l’esmorzar. Uns a les 8, altres a les 10. Collons, com hala!

Em va saber greu no anar a Matthew Herbert, i la seva performance One Pig, molt em temo, no apta per tots els públics, però com ja havíem vist una actuació seva, vam preferir canviar d’aires. Encara no quedava clar si plouria més quan ens vam acostar a menjar un entrepà, però de cop el cel es va obrir per mostrar la lluna més gran de l’any.

I la lluna, apareixent tan artísticament, es va deixar acompanyar per la banda sonora de Mogwai. I nosaltres després de veure algunes cançons també la vam fer servir de banda sonora per descansar a la zona VIP. Crec que és un grup que s’adiu més per escoltar a casa que no pas en concert, però estic segura que a les primeres files havia gent propera a l’èxtasi. No és el meu cas. No vaig a un festival per caminar sobre les aigües.

I aquí venia la segona descoberta de la nit, Delorentos, un grup irlandès que potser no té una fórmula molt innovadora, però a mi m’encanta, començant per la veu del cantant, especialment en directe on sona més fosca, més greu. Podeu fer-ne un tastet amb aquesta cançó (I què coi, són molt simpàtics i m’agreixen a Twitter que els corregeixi una frase en català que es van preparar). Llàstima que no vaig poder escoltar tot el concert per anar a l’auditori.

I és que l’auditori tenia una actuació d’aquelles que val la pena: Miqui Puig i la Original Jazz Orquestra (OJO) del Taller de Músics. Des de la primera vegada que vaig veure al Miqui Puig en directe (crec que al Summercase del 2007), m’ha agradat sempre, en grup, com a DJ o en espectacles especials com aquest. Ja el nom de l’espectacle Canciones que hacen Bum (y otras memorias pop), amb un evidentment homenatge a Kiko Amat i el seu llibre 'Cosas que hacen bum', permetia veure el cant d’amor a les cançons del pop espanyol i català per les quals el Miqui sent debilitat. I això és així, perquè no totes són els hits obvis que se’ns passarien pel cap, sinó que són una tria cuidada, com ens avisava ell. Una tria sobre la que la revisió per part d’una orquestra de 20 músics de jazz pogués reforçar-les encara més. Reconec que més d’una no la coneixia però només amb ‘Cien Gaviotas’ ja em van conquistar, i ‘La casa de la bomba’ o ‘Miedo a la muerte estilo imperio’ ens van fer ballar a tots. I un altre punt és la gràcia i l’elegància del Miqui dalt de l’escenari (adoro les sabates Oxford estil màfia, són el bon gust personificat si es té classe). Ho va donar tot, es nota que és un concert que ha parit amb molt de carinyo.

Un altre #MomentazoSOS48 va ser que per urgències em vaig veure obligada a anar al lavabo. Doncs sorpresa, perquè hi ha altaveus a l’auditori i va fer que no em perdés cap cançó.

Vam sortir just per veure el clàssic espectacle del confetti i efectes escènics de The Flaming Lips. Tot i que he coincidit temporalment en algun festival amb ells, crec que no m’havia dignat mai a fer-los una visita. A part de sobresaturar l’escenari amb gent, poca cosa a dir, la música és prou animada, però després d’una actuació més personal, veure’ls des de la grada em va deixar força freda, tot i l’apoteosi final. Més em valdria haver anat a El columpio asesino, però em vaig despistar, ho reconec.

L’espera fins a La casa azul la vam passar amb un gintònic i les fotos amb zombies, que d’aquests també n’havia. I aquí vénen els dos desastres personals. Degut a l’obsessió del Billy per aquest grup, ens vam posar força endavant, però el Josep Maria ja no es trobava massa bé. Així que al començament del concert em va demanar allunyar-se i ja no vaig entrar en la música. Tot i que un concert de pop ballable i divertit em podria encaixar perfectament, no estar dins de la massa enfervorida sinó rodejada de gent que es dedicava a xerrar em va fer perdre el fil. I mira, que la parafernàlia que l’acompanya (coreografies i projeccions) val molt la pena. No passa res. Ja el retrobarem.

I per no fer un lleig, vam intentar treure el cap per Love of Lesbian, però no vam aguantar ni una cançó. Quan estàs preocupada per una persona no pots gaudir. Així que ens vam recollir d’hora.

 DIUMENGE 

Com la nit anterior havia estat tranquil·la i a més havíem demanat late checkout (gratuït fins les 16) per evitar l’infern de llevar-se a les 11.45, fer la maleta i pirar, vam poder fer un bon esmorzar i un bany a la piscina abans d’anar al concerts a la Plaça de Santo Domingo del Red Bull Tour Bus. Em feia gràcia veure Maika Makovski, però per problemes personals no va poder actuar i en el seu lloc va actuar Parade. No vam veure el concert, només la prova de so. Tocava anar a dinar i fer l’última jornada de #gastronomiamurciana.