El plaer de les petites coses

A mi sempre m'ha agradat allò de 'Al pot petit hi ha la bona confitura'. Serà perquè m'ho puc aplicar ben fàcilment. De fet hi ha altres frases que busquen el mateix 'Menos es más', però aquesta no me l'aplico tant quan em poso escriure, perquè faig uns posts 'més llargs que un dia sense pa'.
Veieu, ja començo a no 'anar al gra'. Així que 'manos a l'obra'
Aquest cap de setmana passat vaig viure dos minigrans experiències. Minis per l'espai que ocupen (i en un cas també la duració), grans perquè totes dues són genials.

Un dels regals de la Geni i el Ramon pels meu 40 anys va ser anar a veure una obra de teatre. Això deia el regal. Però no a un teatre qualsevol. A la Sala FlyHard. Un petit teatre a Sants-Hostafrancs.
L'obra: 'Les millors ocasions'.

La sala

Mireu, per diversos motius no vaig massa al teatre. No és que no m'agradi, però normalment si tinc una estona de lleure cultural em decanto pel cinema. Per aquesta manca de bagatge pot ser que quan hi vaig m'agradi tot (o potser és que trio/trien molt bé). Però aquesta obra és realment destacable.

Decoració del lavabo (el real)

Primer, la sala. Quan arribes et conviden a una copeta de vi blanc Gramona. Molt bé. I entres i et trobes un sala petitona. Butaques als dos costats i escena al mig. Clarament veus que estàs en un lavabo d'un lloc públic (la foto té molt mala qualitat, però us permet fer-vos una idea). S'apaguen els llums i dos actors estan pixant. Comencen els diàlegs. I es desenvolupa un thriller trepidant i angoixant alhora, amb moltes referències al moment actual.Nota al marge: Ahir vaig anar a veure 'Killing them softly', un altre thriller violent i on les converses són molt important. Moltess analogies amb l'obra de teatre. Sobretot quan parlen d'ells. Diguem-ne els que manen, la mà invisible que condemna una persona per alguna cosa que ha fet. Tanco parèntesi. Un dels grans avantatges d'aquesta sala és la possibilitat de veure totalment el magnífic treball actoral dels tres protagonistes. Els tens a un metre.
No vull dir-vos res de la sinopsi, però si us diré que en un moment de l'obra diu:- 'Si no vols pols no vagis a l'era. És que a mi m'agraden molt les frases fetes'. El meu primer paràgraf és un petit homenatge a aquesta línia de l'obra.
Per cert, estaven fins al 8 d'octubre però degut a l'èxit han prorrogat fins al 29. Correu, babaus, a veure-la!

El tercer curt

L'altre esdeveniment especial el vam trobar de casualitat a les moltes activitats que es feien al Parc de la Ciutadella per les festes de la Mercè. És la caravana de Puck Cinema, que s'autoproclama el cinema més petit del món. Després de fer una miqueta de cua, vam entrar les 8-9 persones que poden entrar per sessió, disposats a veure tres curtmetratges d'animació. Curtets, en total 8 minuts. Però que divertits. Petites joies.  
- Manolito's Dream. La podeu veure aquí. Un estrany viatge pel cos
- World record's domino: Aquest no l'he aconseguit trobar. No recordo el nom exacte.
- Log Jam: Espectacular la marxa d'aquests animals de bosc. La podeu veure aquí (vam veure el que aquí està en el primer minut)
La decoració de la caravana, preciosa. En fusta pintada de forma alegre. Em sembla que tots haguessim repetit si no fos que havia cua com de 40 minuts!

Voluntariat al campionat del món junior d'Atletisme

Aviat farà 20 anys que vaig ser voluntària olímpica, una de les millors experiències de la meva vida, tot i que em va agafar ben jove. Algun dia podria escriure sobre aquells dies màgics. Però no sé si la memòria m'hi arribarà, el que sí tinc són moltes fotos per penjar

Fa dos anys vaig recollir aquell esperit i vaig tornar a col·laborar de voluntària al B10, als Europeus d’atletisme. Van ser uns dies de conèixer grans companys i aconseguir grans fotografies, sobretot la que em vaig fer amb el meu mite de l’atletisme, Sergéi Bubka. Aquells dies la tasca que se’m va encomanar va ser estar a l’hospitality de l’hotel Skipper, donant informació i coordinant transports per la família atlètic. Vaig conèixer molts voluntaris i entre ells molts conductors. Aquest any seguint aquella història m'he tornat a apuntar al Campionat Mundial Junior d'atletisme i he fet el canvi a l’equip de pilots :-)

Ahir vam fer la formació específica i vam recollir l’equipament. És xulíssim:

Conjunt complet de samarreta (3), pantalons (1), bambes i mitjons (3): Ara ja tindré unes bambes per anar a córrer (això és el propòsit a fer a partir de setembre)

I encara més coses, per suportar els elements: gorreta pel sol i jaqueta impermeable per si plou.

I una bossa per portar totes les coses.

Quines ganes de començar el dilluns!! Ja us explicaré quin cotxe he de portar però Montjuïc acabarà sent una segona casa per mi.

Cargols i flamencu (més clar l'aigua... millor cervesa)

La vida a vegades et dóna oportunitats de fer coses diferents i els que em coneixen saben que sempre que puc m’apunto ‘a un bombardeo’. Així que a una proposta de @gastroblocaires tant interessant com a aquesta aviat se li diu que sí.

I quina era la proposta? Com deia el hashtag triat per l’ocasió: #cargolsiflamencu. Quins són els tres vèrtex que s’embarquen en aquesta idea tan original:

• Pumm: empresa que organitza l’esdeveniment i que té en cartera algunes de les ofertes d’oci més interessants de BCN
• Moritz: Sempre a l’avantguarda ‘marquetiniana’ i un dels referents del bon ús de les xarxes socials, que aporta el mam imprescindible (i en aquest cas també el transport)
• La caseta del Migdia: Ubicació del sarau que demostra que el lloc també és important. Un lloc on he anat força vegades i que val molt la pena, per la tranquilitat i les vistes.

Ara sembla que faci la pilota però les coses com són, les bones idees s’han de portar a terme i no tothom és prou valent de fer-ho. Però anem al gra, que segur que el que voleu saber és que vam fer.
Doncs el primer de tot va ser trobar-nos part dels gastroblocaires a la fàbrica Moritz (Ronda de Sant Antoni, 39) per començar l’excursió. Allà havia aquesta esplèndida furgoneta restaurada que fins i tot té un sortidor a l’interior (però que només pot funcionar quan està aturat, sinó no sé com haguéssim arribat al final del trajecte). Salutacions, retrobaments i noves coneixences.

Per culpa del concert del Boss que tenia Barcelona col·lapsada vam optar per una ruta alternativa però que va resultar ser molt millor, pujada a Montjuïc per Miramar i arribada a La Caseta, seguits molt de prop per la moto de la Leti. I en ser allà i com a bons animals 2.0, impressionant vista des del mirador cap al port, fotos, tuits i foursquare diversos.

De seguida cap a taula i saludar els que havien vingut pel seu compte. Llum tènue, olor de brasa i clavells decorant dues taules llargues (una per nosaltres). Ràpidament el cambrers ens demanen què volem per beure. Tenint 'fragoneta', una Epidor (la segona va ser una Moritz normal) però també hi ha qui demana la Moritz 0.0. Conversa sobre les bondats d’aquesta cervesa i l’enveja per no haver-la pogut gaudir en el meu embaràs.

Més converses i el cargols, amb allioli, suau però gustós. I de fons deixem de sentir el Boss per passar a la cantaora. Mucho arte. Perfecte per continuar amb la carn a la brasa, una botifarra i una cuixa a la brasa acompanyada d’amanida. Molt ben rostida (i ho diu una persona que no és gens amant de la cuixa... Sóc de les de pit) i molt gustosa. S’acaba una cervesa, en porten una altra.  I sinó, sempre ens queda el vi. a porró. Una petita pausa per al conjunt flamenc. Segueixen les converses sobretot del món gastronòmic. Una curiositat: L’Eliseu, el conductor, coneix una Fontcalda Borràs de Gandesa. El món és un mocador.

Aprofitem per anar al lavabo i em trobo el bailaor, el felicito. I això abans de fer l’exhibició que ens espera. Comença la segona part del ball i ens serveixen el postre. Braç de gitano. Com si fos un petit acudit... o no. Aquí un recull d'alguns dels moments de l'art 'flamencu'

  

Gentilesa de Sara-Maria

Els bailaors reben una pluja dels clavells de la taula. Aplaudiments, arrenquen una rumba catalana i busquen còmplices entre el públic. No seré jo qui digui pas que no a fer el ridícul. No sé si hi ha cap vídeo però la Sara-Maria en deixa prou testimoni (i jo agraïda)

Ohh! Com totes les coses bones, això s'acaba. En Bruce segueix cantant. Millor, així no trobarem els milers de cotxes de tornada. Tornada cap a casa mentre parlem de la futura trobada al Primavera Sound.

En resum una tarda-nit fantàstica en companyia de gent encantadora:

- La Leti (@letibop): simpatiquíssima i molt professional. 

- L'Eliseu: moltes gràcies per la tornada especial

• I tots els gastroblocaires assistents alguns dels quals vaig poder desvirtualitzar per primer cop:
• Baixa gastronomia (@mcalpena)
• La cuina vermella (@lacuinavermella)
• Cuinetes  (@BlocCuinetes)
• La quinta de Luculus (@lqlpuntcat)
• Delícies del rebost (@bcnsaram)
• En Ocasiones veo bares (@EnOcasionesVB)
• LovelyThings

I finalment donar de nou les gràcies a @gastroblocaires i a @MoritzBarcelona per fer-nos partíceps d'aquesta petita aventura.

PD: Ja només us queda el dijous vinent per animar-vos (un preu molt ajustat de 19€), però segur que ho repeteixen l'any que ve o fan alguna altra activitat de cara a l'estiu, que en Marc Ros té moltes idees (com les Sardines&Rumba de l'any passat). Hauria d'haver-li comentat de fer alguna activitat de tarda per als més petits.

SOS 4.8 2012 - Crònica dissabte

A priori, el dia era més fluix, però tenia un parell de descobertes que volia confirmar en directe: Yuck i Delorentos. Tot i que el dia va estar ennuvolat, la pluja que va acompanyar els primers concerts no va fer perillar el festival. Així que mentre els 3 nois estaven veient la final de l’FA Cup a l’hotel, jo vaig fer cap a veure Yuck, que com en la majoria dels nous grups m’hi havia 'presentat' el Marcos. Tot i que la imatge del grup sobre l'escenari és bastant poc atractiva (el cantant és una altre esquelet amb guitarra i la resta són bastant peculiars), la seva música té una contundència que inclús s'hagués agraït encara més en l’escenari petit. La pluja però, no va desanimar (ens va donar les gràcies per estar allà) el bon grup de fans que els vam poder escoltar. Guitarres enèrgiques i certa distorsió que va culminar en una gran interpretació de Rubber, que no és pas la meva preferida. Crec que va ser una de les sorpreses del festival i tot i l’horari i l’espai, els que no els coneixien van quedar-ne gratament satisfets. Els altres simplement vam confirmar el que esperàvem.

Anècdota: Diumenge pel matí estaven el cantant i la baixista esmorzant a l’hotel. Portaven la mateixa roba que la nit anterior. Dubtava si no s’havien dutxat o empalmaven, però quan vam pujar amb ella a l’ascensor i va badallar em va quedar clar que havien aprofitat la festa murciana.

El final de Yuck va coincidir amb l'acabament de la performance de ‘Muchachada Nui’ a l’auditori, on estava l’Eva. Com volia recollir les entrades per Miqui Puig, vam quedar al SOS Club. A priori no és un espai que em miri a l’hora de possibles solapaments amb altres actuacions perquè és un tipus de música sobre el que no estic gens familiaritzada. Però és curiós perquè sempre què hi faig cap hi trobo alguna sorpresa positiva. En aquest cas va ser el pocavergonya de Meneo. Allà estàvem prenent una cerveseta, gaudint de l’eclèctica barreja tropical generada amb una consola portàtil (per exemple, amb una inspiradíssima versió del Take on Me d’A-ha), quan Rigo Pex (ell posa la part musical, el company la part de vídeos) baixa cap al públic i comença a saltar i a cridar amb la gent. Aleshores arriben els 3 ‘futboleros’, s’afegeix també gent disfressada (precisament els que van guanyar el concurs de disfresses del SOS) i seguim amb la marxa. I de cop, el ‘despiporre’. El ‘tio’ es treu tota la roba i segueix fent el boig. Deliri total. Bisos i tots amb ganes de seguir cridant fins l’infinit “Tiger Woods is Gaaaay” (un dels seus leitmotiv d’animació)

Després d’això, anar a veure Antònia Font, quedava una mica fora de lloc, així que vam optar per un personatge una mica especial: Bigott Per ser sincera no vaig estar 100% pel concert. Era moment de trobar gent que encara no havia vist, com el Gustavo, però em va semblar bastant curiós. Una barreja ben eclèctica de pop, folk, incloent aires de Goran Bregovic, que intentaré revisar al Primavera, que si no vaig errada també hi toca.

Anècdota 2: Aquest tio ens el vam trobar en diferents hores a l’esmorzar. Uns a les 8, altres a les 10. Collons, com hala!

Em va saber greu no anar a Matthew Herbert, i la seva performance One Pig, molt em temo, no apta per tots els públics, però com ja havíem vist una actuació seva, vam preferir canviar d’aires. Encara no quedava clar si plouria més quan ens vam acostar a menjar un entrepà, però de cop el cel es va obrir per mostrar la lluna més gran de l’any.

I la lluna, apareixent tan artísticament, es va deixar acompanyar per la banda sonora de Mogwai. I nosaltres després de veure algunes cançons també la vam fer servir de banda sonora per descansar a la zona VIP. Crec que és un grup que s’adiu més per escoltar a casa que no pas en concert, però estic segura que a les primeres files havia gent propera a l’èxtasi. No és el meu cas. No vaig a un festival per caminar sobre les aigües.

I aquí venia la segona descoberta de la nit, Delorentos, un grup irlandès que potser no té una fórmula molt innovadora, però a mi m’encanta, començant per la veu del cantant, especialment en directe on sona més fosca, més greu. Podeu fer-ne un tastet amb aquesta cançó (I què coi, són molt simpàtics i m’agreixen a Twitter que els corregeixi una frase en català que es van preparar). Llàstima que no vaig poder escoltar tot el concert per anar a l’auditori.

I és que l’auditori tenia una actuació d’aquelles que val la pena: Miqui Puig i la Original Jazz Orquestra (OJO) del Taller de Músics. Des de la primera vegada que vaig veure al Miqui Puig en directe (crec que al Summercase del 2007), m’ha agradat sempre, en grup, com a DJ o en espectacles especials com aquest. Ja el nom de l’espectacle Canciones que hacen Bum (y otras memorias pop), amb un evidentment homenatge a Kiko Amat i el seu llibre 'Cosas que hacen bum', permetia veure el cant d’amor a les cançons del pop espanyol i català per les quals el Miqui sent debilitat. I això és així, perquè no totes són els hits obvis que se’ns passarien pel cap, sinó que són una tria cuidada, com ens avisava ell. Una tria sobre la que la revisió per part d’una orquestra de 20 músics de jazz pogués reforçar-les encara més. Reconec que més d’una no la coneixia però només amb ‘Cien Gaviotas’ ja em van conquistar, i ‘La casa de la bomba’ o ‘Miedo a la muerte estilo imperio’ ens van fer ballar a tots. I un altre punt és la gràcia i l’elegància del Miqui dalt de l’escenari (adoro les sabates Oxford estil màfia, són el bon gust personificat si es té classe). Ho va donar tot, es nota que és un concert que ha parit amb molt de carinyo.

Un altre #MomentazoSOS48 va ser que per urgències em vaig veure obligada a anar al lavabo. Doncs sorpresa, perquè hi ha altaveus a l’auditori i va fer que no em perdés cap cançó.

Vam sortir just per veure el clàssic espectacle del confetti i efectes escènics de The Flaming Lips. Tot i que he coincidit temporalment en algun festival amb ells, crec que no m’havia dignat mai a fer-los una visita. A part de sobresaturar l’escenari amb gent, poca cosa a dir, la música és prou animada, però després d’una actuació més personal, veure’ls des de la grada em va deixar força freda, tot i l’apoteosi final. Més em valdria haver anat a El columpio asesino, però em vaig despistar, ho reconec.

L’espera fins a La casa azul la vam passar amb un gintònic i les fotos amb zombies, que d’aquests també n’havia. I aquí vénen els dos desastres personals. Degut a l’obsessió del Billy per aquest grup, ens vam posar força endavant, però el Josep Maria ja no es trobava massa bé. Així que al començament del concert em va demanar allunyar-se i ja no vaig entrar en la música. Tot i que un concert de pop ballable i divertit em podria encaixar perfectament, no estar dins de la massa enfervorida sinó rodejada de gent que es dedicava a xerrar em va fer perdre el fil. I mira, que la parafernàlia que l’acompanya (coreografies i projeccions) val molt la pena. No passa res. Ja el retrobarem.

I per no fer un lleig, vam intentar treure el cap per Love of Lesbian, però no vam aguantar ni una cançó. Quan estàs preocupada per una persona no pots gaudir. Així que ens vam recollir d’hora.

 DIUMENGE 

Com la nit anterior havia estat tranquil·la i a més havíem demanat late checkout (gratuït fins les 16) per evitar l’infern de llevar-se a les 11.45, fer la maleta i pirar, vam poder fer un bon esmorzar i un bany a la piscina abans d’anar al concerts a la Plaça de Santo Domingo del Red Bull Tour Bus. Em feia gràcia veure Maika Makovski, però per problemes personals no va poder actuar i en el seu lloc va actuar Parade. No vam veure el concert, només la prova de so. Tocava anar a dinar i fer l’última jornada de #gastronomiamurciana.

SOS 4.8 2012 - Crònica divendres

Ja ha començat la meva temporada de festivals amb el SOS4.8. Som uns veterans. Hem assistit a les 5 edicions. Un festival que ha anat creixent, i que malgrat aquests temps de pocs diners per esdeveniments culturals i de ferotge competència, ha sabut mantenir un més que digníssim cartell. Em fa gràcia que des de les primeres confirmacions la gent es dediqui a carregar (no parlo de critiques constructives) i fins i tot insultar perquè no porten els grups que voldrien. No compris l’entrada, coi, que ningú t’obliga. O potser són aquests els que estan als concerts xerrant i donant pel cul. Hi ha moltes zones on es pot anar a xerrar. Deixa l’espai dels escenaris pels que sí estan interessats.
Un dels trets diferencials d’aquest festival és la part de “Voces” i “Arte”, que aquest any estava dedicada a les sèries com a referent actual de la cultura popular. Èxit absolut en les xerrades d'una part comisariada per . La veritat és que em sap greu no haver assistit a cap d’elles, però a la meva edat o s’està de nit o s’està de dia, i a Múrcia les migdiades es converteixen en sagrades.
Un tema que sí m’ha sorprès és el cobrament pels horaris. Tot i que hi ha una aplicació o te’ls podies portar impresos de casa potser sí aniria bé un parell de panells lluminosos on informar (també d’algunes cancel·lacions que es van produir per problemes de vols) i evitar algun moment de desconcert.

Un punt positiu ha estat la millora de cobertura, encara no perfecta però molt superior a anys anteriors. I un de negatiu l’aparició de mosquitets, que per sort no picaven. I per als nois segur que també és punt positiu, que els pantalons ultracurts encara siguin trendy entre les modernes.

Divendres 4

Aquest any forçats per Vueling que ens va obligar a viatjar abans, vam poder arribar als primers concerts (no al festival que obre les portes el divendres a les 12 del matí amb conferències i sessions de DJ) prèvia aturada tècnica al Ventorrillo (properament crònica gastronòmica del SOS).
Presa de contacte amb Nacho Vegas que personalment fa una música que em deixa una mica indiferent , suposo perquè no sóc de les que valoro les lletres. No obstant em va fer viure un #momentazoSOS48 (veure vídeo)

També s'ha de dir que tocar a l’escenari gran a aquella hora no era el millor per a una música que hauria de ser commovedora i em va semblar més aviat diluida.

Ens vam perdre el freaky show d’Hidrogenesse a l’auditori però la següent actuació no me la vaig perdre: Kiko Veneno. Sembla que potser no tingui cabuda en aquest festival (i de fet no sé si surt comentada en cap crònica dels gurús), però la platea va estar ben plena de gent ballant la seva barreja de flamenc-rumba-rock. Tio simpàtic amb molta gràcia a l’escenari (com quan va prendre un got de vi tot dient "un vino de la tierra, de Jumilla; que esto no es por vicio, es por salud, que me lo ha dicho el médico"). Acompanyat d’una banda boníssima i amb un guitarra molt especial que semblava a cada moment que s’anés a desconjuntar. I clar ,quan va cantar allò de ‘Te echo de menos, la cama revuelta...’ no vaig poder evitar pensar en la facultat, en un dia en que conversant amb el “Baude” sobre Kiko Veneno, vam desembocar cap al pernil de Jabugo, i vam tenir que fugir de la classe cap al Tritón a fer un pinxo de truita perquè ens estàvem desmaiant de gana.
Va fer un concert on la gent s’ho va passar molt bé, perquè el més interessant dels concerts en l’auditori és quan com en una mena de catarsi col·lectiva la gent s’aixeca i balla i aplaudeix com si no hagués demà. I acabar amb “En un Mercedes Blanco” és un triomf total.
I d’aquí cap a buscar unes begudes i trobar un bon lloc per veure Pulp. Que sí, que l’any passat van ser a Barcelona, però si ho recordeu, el meu estat d’embriaguesa no em va deixar assabentar-me’n i en tenia ganes. La veritat és que el senyor Jarvis Cocker tot i la seva pinta d‘exiliat exsoviètic (no em mateu, però és que està tan prim i amb aquesta barba, que em fa angoixa), tipus Aleksandr Solzhenitsyn, té una presència brutal a l’escenari (imagineu un duet de pelvis amb Brett Anderson comentàvem amb el Lluís). L’escenografia va ser el primer punt positiu d’un concert a molt bon nivell i amb veritables moments d’entusiasme com quan va baixar al fosso i es va acostar al públic. El fet d’estar força endavant no em va deixar veure la massa de gent, però on estàvem nosaltres la seva discografia va ser altament corejada, ballada i saltada, especialment el moment ‘Common people’. I detall maco amb un violinista de l’orquestra de Múrcia que els va acompanyar al final. Potser sí que és veritat que el seu esperit messiànic, explicant cada cançó, exhibint tota mena de gadgets i posturetes, és excessiu. Però no anem als concerts per a això, per veure a les estrelles lluir-se?

La veritat és que després d’haver gaudit de dos concerts, ja em donava per satisfeta però el concert de Gossip em va sorprendre positivament. Tant la inclusió de l’Smell Like Teen Spirit de Nirvana com el final emotiu cantant a capella I will always love you en homenatge a Whitney Houston. Sí que és cert que després del moment màgic de la nit amb Pulp, costava posar-se a nivell, però per mi que sóc un desastre musical van complir sobradament. La Beth Ditto és una d’aquestes dones que es mou (tot i el seu tipus) amb una gràcia infinita sobre l’escenari i té un tros de veu. És una diva capaç de baixar a les tanques i acomiadar-se d’un en un (als de primera fila). Per cert, aquest any va ser l’únic concert que vam veure des de la grada PRO.

I crec que els que no en tenien prou van canviar d’escenari per sentir la marxa (perrea perrea) de Buraka Som Sistema.

D’aquí cap al llit amb la sessió de John Talabot de fons. Tot i que alguns volien anar a l’after per veure DJ Amable a les 6, ens va vèncer la son i la certesa que encara quedava un dia de música i de halar

De fílies i fòbies... Però sobretot de Damm

Diguem que la majoria dels humans ens decantem per les nostres fílies i deixem de banda les nostres fòbies (excepte si som assassins en sèrie o similars). El problema potser ve quan el teu nombre de fílies és excessiu, com és el meu cas. Així, un blog que comença per la meva 'atracció' pel cinema acaba sent un poti-poti (si vols ser més pulcre, una bitàcora) de totes les meves activitats. I entre aquestes activitats n’hi ha moltes relacionades amb el menjar i el beure.Una de les més gratificants ha estat la visita a la #fàbricaestrella del Prat de Llobregat gràcies a la trobada organitzada pel grup de @gastroblocaires.Vull començar fent un incís, els dies previs vaig despertar enveja (saníssima em deien) entre els companys de feina: “Si el teu bloc no és intrínsecament gastronòmic com has aconseguit aquesta visita?”. Gràcies a ser una mica tastaolletes certament :-) i també a la Mar que fa uns mesos, al seu aniversari, em va presentar l’Oscar i en Massitet (i famílies, és clar). Em van semblar una colla molt interessant i en aquests temps de fàcil contacte vam retrobar-nos a FB i Twitter. I via FB vaig rebre la invitació de l’Oscar, que sap com m'agrada això de la gastronomia. Al veure el pla que s’havia muntat i confirmar agenda (tenir criatures limita a vegades) ràpidament vaig enviar confirmació: Anar a la casa mare de la cerveseta del meu cor? Com em podia perdre visitar la ‘panxolina’ que pareix la VollDamm?
Així que va arribar el dia 23 de març i em vaig presentar a Pl. Espanya perquè ens recollís l’autocar. Tenia una mica de nervis, primera sortida gastroblocaire, només coneixia (i poquet) 5 persones de 30, però també tenia moltes ganes de conviure una estona amb gent que comparteix amb mi l’amor pel menjar, per fer-lo i per tastar-lo.
Des del viatge amb l’autocar la visita va ser molt interessant. Em vaig asseure amb l’Anna, la responsable de Nous mitjans de la Damm que em va explicar la feinada que suposa a Twitter, Facebook, etc en una empresa amb 25 marques amb perfils diferents.
Un cop arribats a la planta, vam ser rebuts per Carlos Cervantes, un pou de coneixement de l’empresa amb grans dots d’orador-entertainer (amb ell la cerimònia dels Oscar seria molt més entretinguda). Acompanyat d’un audiovisual (que degut a la velocitat d’expansió de la companyia tenia ja algunes dades antigues) ens va explicar una mica d'història de l’empresa i també informació d’aquella que espanta:
- 5 milions d’hectolitres anuals
- 72 tancs de 750.000 litres i 13 olles de cocció
- 60000 llaunes o 900000 ampolles l’hora
Però també dades d’aquelles que fan somriure:
- Mai s’ha de treure l’escuma amb una pala. La crema, que no l’escuma (aquesta és del Fairy) és part de la cervesa
- El got amb menta... Qui el va inventar hauria d’estar a la presó
- En ple estiu pot ser que consumim cervesa feta el dia abans. Si mirem la data de caducitat, i hi restem un any sabrem quan s’ha produït.
Abans de començar la visita vam tenir la sort de comptar també amb la Karen Peiró, cap de producció (n’hem de dir la ‘mestra cervesera’) que ens va fer unes pinzellades de la complexitat de l’elaboració de la cervesa, sobretot respecte a l’homogeneïtzació de sabors tant per la matèria prima amb comportament estacional (collita de blat o llúpol, regulat per una mena de monopoli de les ‘majors’ cerveseres, el Foment del Llúpol) com pel component principal, l’aigua, que és ben diferent segons el lloc de producció. I d’aquí em va xocar molt que tota la producció de cervesa de la Damm es fa amb l’aigua de l’aqüífer del Prat que tenen just a sota (després de ser convenientment osmotitzada)
Després de posar-nos unes armilles conjuntades comencem la visita, a pas lleuger, ja que les instal·lacions són enormes, i ens espera el maridatge. La fàbrica és molt més que espectacular, és sorprenent:
- Dues-tres persones per torn controlant els ordinadors de producció
- Poques persones treballant en la cadena (tot i que n’hi ha unes 130 per torn, estan més centrades en tasques de qualitat i I+D)
- Construccions remarcables: naus immenses sense columnes centrals, planta a dos alçades (per manca de terreny) i passarel·la de visites que permet veure-ho tot sense ser gens intrusiu
- Tecnologia puntera: robots de paletitzat i traspalets intel·ligents que es mouen autònomament, sense guies sinó que reben per làser les coordenades GPS sobre el que han de fer.
- Instal·lacions pulcríssimes i lluminoses.
Una mica embriagada per la visita no deixo no obstant de contemplar la història penjada en les parets dels passadissos: antics cartells publicitaris, evolució d’etiquetes i d’ampolles.
Després de veure els immensos tancs de cervesa (mítics, vistos cada cop que surts de l’aeroport), anem cap a la sala que té la Damm (amb vistes a les calderes de cocció) per a fer el tast de cerveses. El Carlos ens comenta que el que farem serà un tast de diferència evolucionant des de les cerveses més suaus (a nivell d’alcohol) a les més fortes i/o saboroses. Ens disposem en taules de quatre amb una cervesa per compartir- Per acompanyar, un petit llibret “Del sikaru a la cervesa” i una Moleskine per prendre notes. Aquest va ser l’ordre de les cerveses amb les seves tapetes:

• SAAZ acompanyada de Broqueta Salmó Carpier amb Cogombre i Coulis de la Passió: Una cervesa molt suau, molt adequada per als poc amants de la cervesa.
• A.K.DAMM parella d’una Tartaleta de Brandada amb Olives de “Calamata”: Tot i ser una cervesa pensada per celebrar només l’aniversari de la Damm, crec que la seva qualitat ha fet que es vengui prou com per permetre mantenir-la al mercat.
• WEISS DAMM amb Patata Farcida de Botifarra del Perol amb Fruits Secs. Ah! Quina gran idea va tenir la Damm de fer una cervesa de blat. Sobretot des de que vaig anar a Baviera per primer cop em vaig aficionar molt a aquest tipus de cervesa amb un sabor molt especial però molt agradable. A més el Carlos ens va ensenyar com servir-la (així recordava jo que me l’havien servit sempre a Alemanya però en pocs llocs de Barcelona ho havia trobat): Copa/got amb capacitat per tota la cervesa la posem cap per avall sobre l’ampolla. Girem tot en bloc i deixem que la cervesa vagi caient, sense submergir-ne el cap. Al final veurem quelcom semblant a màgia.
• ESTRELLA DAMM en companyia d’una Coca d’Escalivada amb Anxova. La gran sorpresa de la nit (conec bé totes les cerveses de la casa). I això? Direu, sabent que no en sóc gens de fan. Doncs sorpresa, era la que es destina a exportació, amb menys grau i amb un regust més dolcenc, molt més suau. Una sorpresa agradable.
• BOCK DAMM perseguint una Broqueta de Mortadel•la amb Coulis de Mango. La tapa em feia por, que jo no sóc gens de mortadel•la, però aquesta cervesa, negra però fresca s’adiu molt amb aquest tipus de menjar.
• VOLL DAMM fent un bon binomi amb una Torradeta de Magret amb Ceba Caramel·litzada. D’aquesta no cal que en parli gaire, està lligada a la meva vida. Als bars on he estat habitual me l’han servit només amb una aclucada d’ulls. És la meva preferida i l’únic problema que té és que per graduació alcohòlica no se’n pot abusar. El detall, servida tirada, no pas d’ampolla. I clar, aquesta és la cervesa escollida per al detallet que ens enviarà la Damm a cada bloc.
• ESTRELLA DAMM INEDIT, maridada amb, un bon plat d’Orada amb Ratatouille de Verdures i Salsa Marinera. La cervesa dita gastronòmica, servida en copa. És una bona cervesa que és fàcil de combinar amb tots els plats, però crec que costa que la gent la trobi com a substituta del vi.

I per acabar un deliciós Xarrup de Fruites amb Gelat de Plàtan i Toffee, i tota una Inedit que ens vam polir ràpidament.
La tornada, molt animada (ep, que sembla que no però el tast fa el seu efecte) va acabar amb un gintònic al Lola Las Arenas.

Per acabar agrair de nou als organitzadors i a Damm, la visita, molt instructiva. I especialment a la Damm per permetre’ns veure tan a fons les seves instal·lacions, que em consta no són fàcilment visitables fora de la gent de sector, i deixar-nos fer fotos i vídeos lliurement.
I també molt contenta d’haver conegut gent tan maca... Penseu que ara us costarà perdre’m de vista (a molts ja us tinc controlats via FB i Twitter)

PD: Avui m'ha arribat aquest megadetall extra de la Damm. Vint-i-quatre cervesetes segons els gust de cada bloc. La meva era clara no? ;-)

3, 2, 1… Arrenca la carrera

Ahir vaig llegir aquest seguit de tweets:
“Soy talifan de los Oscars y las nominaciones son lo de menos. Disfruto de la gala aunque sea aburrida. Se trata de una cuestión de fe”
“Los Oscars son como el Atlético de Madrid, es difícil explicar por que eres fan. En el fondo solo dan disgustos y siempre decepcionan”
“Cada año dices, este será el último que veo la gala. Y zas, llega el día y ahí estás pasando sueño para ver como gana Slumdog Millionaire”
“Es duro lo sé, pero es que a mi me gusta el cine”
I ja li vaig comentar al Xavi (@XaviSanchez l’autor d’aquestes idees) responent-ne a un: “Jo no ho hauria escrit millor” I és que cadascuna de les frases reflecteix el que sento jo pels Oscars, passió pel cinema. I sí, ens donen disgustos, ens donen sorpreses, ens deceben, però ens agrada el cinema i no ens els podem treure del cap. Són (evidentment, cal usar la frase dels tòpics) ‘la gran festa del cinema’
I en el meu cas, degut a que no vaig al cinema tant com m’agradaria (descomptant pel·lícules infantils), em serveix per prioritzar i endreçar les estrenes que s’han i s’aniran produint en aquest primer trimestre.

No puc fer massa valoracions perquè hi ha moltes pel·lícules que encara no he vist, però sí goso fer algunes reflexions respecte al que he sentit i llegit després de l’anunci de les nominacions:
- Em podia haver estalviat ‘Un dios salvaje’, que no em va convèncer massa. Però com l’alternativa era ‘Un método peligroso’, que tampoc ha tingut massa repercussió oscaril... em serveix per afegir un Polanski
-  Dues de les pel·lícules que han demanat retorn d’import d’entrades i queixes per desconeixement: ‘El árbol de la vida” i “The Artist” són reconegudes per l’acadèmia, especialment en el segon cas. Totes dues em van agradar molt, però així com recomanaria fàcilment la segona si la persona és capaç de superar alguns prejudicis, no recomanaria la primera més que a la Isa (amb qui m’uneix una especial convicció artística). Perquè no és una pel·lícula que es pugui veure de manera convencional, cal sentir-la, no entendre-la; igual que passa amb un quadre. Només li veig opcions en fotografia.
-    Una de les absències que més s’ha destacat és ‘Las Aventuras de Tintín’ com a pel·lícula d’animació. Com a poc entesa i tenint en compte que així va ser nominada als Globus, se suposa que hauria de ser-hi. Però per mi això no és animació. Segurament em podeu demostrar tècnicament que ho és, però sota el meu punt de vista són actors els qui treballen i als que els hi posen un capa ‘de còmic’ (no pas menys que els maquillatges alguna vegada guardonats). Així que si la pel·lícula hagués estat prou bona, podia haver anat a la categoria de ‘Millor pel•lícula’, però com tampoc ho és, s’haurà de conformar amb el que li han donat. I la sorpresa ha estat ‘Chico&Rita’. No la vaig veure al cinema però aprofitaré que la fan aquests dies al plus.
-  Per mi una de les sorpreses ha estat la categoria de millor cançó. Només dos nominats? I no hi és la cançó de Rango? Casualment quan estava escrivint aquestes línies m’ha arribat aquesta notícia  i he entès els motius. Demanar aquest promig? Si jo votés no hauria cap nominat en cap categoria, em costa molt posar notes per sobre del 8. Crec que la cançó de Rango hagués passat aquest filtre, però no el dels títols de crèdit. Si no recordo malament, la cançó només està als títols de crèdit. De moment he vist una de les nominades, però l’altra està feta per Germaine de ‘The Flight of the Conchords’ i per tant ha de ser la bomba.
-  Seguint en l’àmbit musical, hauria de deixar escriure al David sobre la tercera nominació d’Alberto Iglesias, que juntament amb la nominació de Gary Oldman, em portarà a veure ‘El topo’, que tot i que al començament em venia de gust, m’ha fet aquests dies una mica de mandra anar-la a veure. En aquesta categoria també s’ha parlat de l’absència de Trent Reznor i Atticus Ross per Millenium. No l’he escoltat, però segurament hagués estat més reeixit que repetir el pesadet de John Williams (5 oscars i 47 nominacions).
-    Una altra de les absències comentades és la de David Fincher com a director. Encara no he vist la pel·lícula, però crec que m’agradarà. No obstant això, si la categoria té cinc nominats, treuríeu algun dels que hi ha a la llista? I més tenint en compte que la pel·li no està en la llista de nou, i que a EEUU no ha tingut massa ressò?
-    Sobre actors també ha anat ple, especialment Michael Fassbender per Shame. No l'he vist, però la temàtica i suposo que el tractament cru (vaig veure fa poc Hunger i bufff, quina cruesa) no crec que hagi acabat de convèncer als acadèmics. Tampoc hi és Leo DiCaprio per Hoover. Em dóna la sensació que un personatge tan refotut per Hollywood està millor si no hi ha perill que guanyi. Sobre els afortunats, tinc ganes especialment de veure Moneyball. Tot i que aquí no triomfen massa les pel·lis d’esports, he llegit tot de coses bones. I amb Brad Pitt tinc un especial feeling. Per cert la nominació de Jean Dujardin hauria de ser compartida amb el gosset.
-    I en la part de dones confio en què posats a parlar de biopics i maquillatges, l’escollida sigui Michelle Williams. De tota manera dubto que vagi a veure ‘The iron lady’, pel que he llegit li manca esperit bèl·lic i li sobra sentimentalisme absurd.

-    Finalment i per no emprenyar més, sembla, que la batalla final està entre ‘The Artist’ i ‘Hugo’. Aquesta, si no canvien dates, s’estrenarà el cap de setmana abans dels Oscar. La voldré veure en anglès, així que si l’Ariadna la vol veure, tocarà repetir-... Més val que sigui un dels Scorsese que m’agraden (de fet en sóc molt fan, excepte de The Age of Inocence). Quan la vegi podré decantar-me. És complicat si les dues pel·lícules no són convencionals (i Hugo no ho és per ser de temàtica infantil). Això si no se li pot treure el mèrit a fer una pel·lícula muda en blanc i negre, i el senyor Thomas Langmann té un olfacte que ja desitjarien milt.s

PD: Més informació sobre l’estricte codi d’entrada als premis d’animació (http://www.cinefilo.es/noticias/premios/tintin-por-que-no-esta-nominada-oscar/40986/)
PD2: També ha quedat fora Melanchonia... Fantàstic, perquè aquesta sí que em feia molt pal!!!