Persèpolis (o el llibre que no vaig comprar per Sant Jordi)

Com sempre escrivint a hores que no toca... Però jo m'ho puc permetre, no he d'escriure cap novel·la per Sant Jordi. Un Sant Jordi, que després de l'èxit aclaparador de Larsson l'any passat(un autor pobre que no podia signar), ha estat més repartit.
Un Sant Jordi ple de gent, més que mia, suposo que per ser un divendres, de fet tanta gent que no vaig comprar ni un llibre (menteixo una mica) en la passejada per la tarda, però si ho havia fet dos dies abans (en un estrany estat d'anticipació) amb els llibres per regalar:

- 'El cel és blanc-i-blau: Vint-i-una històries amb el 21' sobre Dani Jarque
- 'Viatge d'anada i tornada' de Gerard Piqué
- 'Seis sospechosos' de Vikas Swarup
- 'Sang vessada' Asa Larsson

A més, divendres pel matí, a les parades que posen a l'escola de l'Ariadna, el Josep Maria em va comprar:
- 'L'elegància de l'eriçó' de Muriel Barbery, que fa poc estava (no sé si encara ho està) a la cartellera en la seva adaptació cinematogràfica
- 'Fever pitch' de Nick Hornby, que intentaré llegir-me en anglès

Sense comptar els 3 llibres per l'Ariadna més el que li vam regalar a la seva padrina de l'escola, més el còmic d'Alícia (pel·lícula) fan un total de 10 llibres.
Si tots els nuclis familiars fan això, 'esto se nos va de madre'...

I sí, hi ha un llibre que no me'l vaig comprar, me'l van regalar pel meu cumple. Fa una setmana me'l vaig començar a llegir perquè en res faran la pel·lícula a Digital+. El llibre és 'Persèpolis', de Marjane Satrapi, una història autobiogràfica d'aquesta iraniana en els últims dies del règim del sha, la revolució i el pas al fundamentalisme.
Tot i la seva senzillesa gràfica, t'atrapen les històries que explica i sobretot com les explica. Si us interessa una mica la història recent de quan érem petits (jo era una nena fascinada pels palaus que havia construit el Sha i li tenia simpatia, serà que pensava que un sha és diferent d'un rei :-) us el recomano. Podeu comprar-lo abans del proper Sant Jordi... :-))

PD: Per cert fixeu-vos en la diferència de les portades de català i castella...

I'm not Vito Corleone

Però divendres vaig portar-ne una. Va ser la meva primera experiència amb una furgoneta tan gran (només havia portat una Alhambra) i a més a més amb responsabilitat afegida. I trobo que me'n vaig sortir prou bé tot i el cansament (és que no m'arribava la punta del peu al pedal i el taló al terra simultàniament). El recorregut va ser: Estadi Olímpic - Hotel Rey don Jaime (Castelledefels) - Estació de Sants (amb aparcament inclòs) - Gasolinera - Aeroport.

No penseu que he canviat de feina... Tot formava part de la primera col·laboració amb el voluntariat per al B10, el campionat europeu d'atletisme que es farà a Barcelona d'aquí a 100 dies. La meva tasca per divendres tarda era portar alguns atletes que arribaven per l'exhibició de dissabte.

Però per desgràcia no en vaig portar cap. Només vaig portar l'enllaç de la federació europea d'atletisme amb el B10. Un senyor molt amable que anava de cul per culpa de les cancel·lacions àeries, ja que hi havia una trobada dels CEO de totes les federacions europeees d'atletisme a Castelldefels i molts no van poder arribar.

Quan estava gairebé a l'aeroport per recollir dos perxistes que arribaven em van dir que no calia, ja que degut al volcà, s'havien cancel·lat moltes arribades i ja havia prou cotxes.

Tot i així l'experiència va ser molt positiva en conèixer part de l'equip i alguns voluntaris i em vaig sentir novament amb l'esperit olímpic... De fet vaig aprofitar la visita a l'estadi (allà és on estan les oficines del B10) per fer unes fotos a la nova pista que s'havia inagurat pel matí.

Ja tinc ganes de participar de nou...

Què cony! (Visca els concerts amb ressaca inclosa)

Avui toca fer la crònica 'cutrilla' dels dos concerts als que he anat en poc dies.

El Casu gairebé m'hi està obligant (per al primer) i per fer-ho m'ha passat un enllaç que destrossa el concert de Kitty, Daisy & Lewis del passat 29 de març a la sala Apolo. Però no n'opinaré. Ja he dit moltes vegades que jo no n'entenc gens de música (molt han de desafinar perquè jo ho noti). Em passa com amb les pintures o qualsevol altre tipus expressió artística. M'és igual com ho facin, el que m'importa és que em transmetin algun sentiment que em faci disfrutar. I aquests tres germans amb un talent natural (igual et toco una acordió que una harmònica o un banjo) em fan venir ganes de ballar, de tirar enrere 50 anys i pujar-me sobre un Cadillac descapotable bevent un batut de maduixa. I crec que els 7 o 8 amics que hi vam anar tenim la mateixa opinió: la Núria i la Isa que gairebé no els coneixien van sortir encantades, també el Marc tot i que digui que estava ple de modernillos... L'Eva, la Maria José, la Macarena i el Josep Lluís ja teníem l'experiència del Primavera on ens ho vam passar de conya i aquest cop també ens ho vam passar igual de bé... Així que a diferència d'altres concerts com el de Moby on em vaig dedicar a rebatre crítiques... aquí simplement li diré a aquest bon home que fantasiegi més (i que cadascú ho entengui com vulgui), que em sembla que li cal per no destil·lar tanta mala llet :-)

L'altre concert és una de les experiències més freakies que he tingut mai. Grup pràcticament desconegut (Blood Red Shoes) però que m'havien encantat des del primer dia que els havia escoltat; horari totalment desconcertant, ja que fora de festivals, anar a un concert que pensava que era a la 1 de matinada, em semblava molt estrany (i també a tots als qui ho vaig comentar). Però confio molt en el Marcos i el seu gust musical (i des del divendres també en el del Roberto i l'Isra) així que em vaig tirar a la piscina [Nota: Los Planetas són l'excepció que confirma la regla en confiances]. Del concert puc parlar-ne poc perquè a les 3 que va començar jo gairebé no m'aguantava dreta (començar a les 9 amb cerveses i seguir després amb cubates de ginebra em va matar) però tot i així puc dir que va ser un concert que es va fer molt curt, que són només dos a l'escenari però que mostren molta intensitat i que en les primeres cançons la veu d'ella quedava una mica enfosquida. Per cert, els meus companys estaven totalment flipats per la cantant i la veritat és que tot i que la foto no li fa justícia, està ben bona. Crec que deprés va tocar We are Standard, però si els veig a Múrcia ja en faré la crònica... seria massa agosarat fer-ho ara. Us deixo un vídeo per què us feu una idea

PD: No, no he deixat d'escriure al blog, però les sèries m'han absorbit el poc temps que ja tenia (en breu faré una entrada sobre el tema) i em costa posar-me una estoneta a escriure.

PD2: Gràcies per aguantar-me divendres... i Pep, gràcies per aguantar-me dissabte. Sort de la victòria del Barça que sinó crec que no em recupero en tota la setmana.