El que estem vivint

Fa dos anys vaig escriure potser el que ha estat el meu millor post arrel de la Champions guanyada a Roma. Va ser una experiència fabulosa perquè tot i ser la tercera que guanyàvem per mi era la primera que veia guanyar, i no només en el sentit presencial sinó també en el purament visual (ja sabeu el poc que veig de futbol per televisió)

Aquest any l'emoció era igual o més gran per moltes coses però per mi aquestes van ser les principals:

- Era a Wembley, allà on fa 19 anys vam guanyar la primera. Sí, Wembley ja no és aquell mateix estadi, però la màgia no s'ha perdut. Mai oblidarem aquella falta igual que mai oblidarem els tres gols d'aquest any.

- Abidal sortia en l'onze inicial, escassament 2 mesos després de ser operat del tumor. I ell es mereixia això i més.

- Tota la penya 1899 hi érem al complet: Albert, Dani, Edu, Héctor, Jordi, Lluís, Marc, Miquel i jo mateixa (Núria, tu no hi eres, encara no ets membre de la penya però jo et vaig recordar molt a cada moment, pensant tot el que vam patir a Roma)

PD: Que maca és l'entrada de la final, però el blog va de pena i no me la deixa penjar... Ho intento demà

Com em costa expressar el que vam sentir us recomano veure aquestes fotos i aquest vídeo (ben trobat per @lluisdp)...

Més música que futbol

A poques hores de l'inici d'una lliga que sembla destinada, i cada vegada més, a un abisme entre els dos primers i la resta, m'ha fet força gràcia l'article a l'Avui d'ahir 27/08 de l'Empar Moliner. I és que tot i que no analitzava res sobre la lliga, parlava sobre futbol però des d'una perspectiva força curiosa, el gustos musicals d'un jugador que ja no està al Barça, Txigrinski (aka Chewbacca :-).
Moltes vegades veiem els jugadors de futbol amb cascs (se suposa que escoltant música, o ràdio) però poques vegades en sabem els seus gustos musicals. O almenys jo no els sé. Sí sé que a Iniesta li encanta Kasabian; que algun jugador que ha fet els seus "pinitos" artístics (i no em refereixo a l'LP que van fer els jugadors del Barça quan van guanyar la primera Champions, i que per cert està a casa els meus pares) com Gullit o el 'Mono' Burgos però que en sabem del que escolten? Potser Guardiola amaga dins del seu Ipod les millors cançons de Kiss a part del seu estimat Lluís Lach :-) O potser Sergio Busquets és fan d'Antònia Font? O Sergio Ramos ho és dels Beatles? No ho sabem. Per això està bé saber-ne algun més, i en aquest cas, m'ha alegrat que tot i que no ha pogut triomfar, Txigri, té un immillorable gust musical. El seu grup preferit és Pixies (algú el va veure al Primavera? :-) i la seva cançó preferida Where is my mind? Us ho imaginàveu?
Però l'Empar amb la seva sempre ironia posa un altre exemple de gustos musicals d'un jugador, Touré Yayá. Es veu que en una entrevista similar havia dit el que més escoltava era Laura Pausini, així que quan el veu amb cascos se l'imagina escoltant Se fue.

PD: Sí que hi ha molts músics que mostren la seva admiració pel futbol, alguns en forma de cançons, altres en forma de lluir bufandes i samarretes en concerts, o en la vida mateixa (Que content deu estar Sabina aquesta nit) però i dels esportistes? Quins gustos musicals en sabeu?

Què cony! (Visca els concerts amb ressaca inclosa)

Avui toca fer la crònica 'cutrilla' dels dos concerts als que he anat en poc dies.

El Casu gairebé m'hi està obligant (per al primer) i per fer-ho m'ha passat un enllaç que destrossa el concert de Kitty, Daisy & Lewis del passat 29 de març a la sala Apolo. Però no n'opinaré. Ja he dit moltes vegades que jo no n'entenc gens de música (molt han de desafinar perquè jo ho noti). Em passa com amb les pintures o qualsevol altre tipus expressió artística. M'és igual com ho facin, el que m'importa és que em transmetin algun sentiment que em faci disfrutar. I aquests tres germans amb un talent natural (igual et toco una acordió que una harmònica o un banjo) em fan venir ganes de ballar, de tirar enrere 50 anys i pujar-me sobre un Cadillac descapotable bevent un batut de maduixa. I crec que els 7 o 8 amics que hi vam anar tenim la mateixa opinió: la Núria i la Isa que gairebé no els coneixien van sortir encantades, també el Marc tot i que digui que estava ple de modernillos... L'Eva, la Maria José, la Macarena i el Josep Lluís ja teníem l'experiència del Primavera on ens ho vam passar de conya i aquest cop també ens ho vam passar igual de bé... Així que a diferència d'altres concerts com el de Moby on em vaig dedicar a rebatre crítiques... aquí simplement li diré a aquest bon home que fantasiegi més (i que cadascú ho entengui com vulgui), que em sembla que li cal per no destil·lar tanta mala llet :-)

L'altre concert és una de les experiències més freakies que he tingut mai. Grup pràcticament desconegut (Blood Red Shoes) però que m'havien encantat des del primer dia que els havia escoltat; horari totalment desconcertant, ja que fora de festivals, anar a un concert que pensava que era a la 1 de matinada, em semblava molt estrany (i també a tots als qui ho vaig comentar). Però confio molt en el Marcos i el seu gust musical (i des del divendres també en el del Roberto i l'Isra) així que em vaig tirar a la piscina [Nota: Los Planetas són l'excepció que confirma la regla en confiances]. Del concert puc parlar-ne poc perquè a les 3 que va començar jo gairebé no m'aguantava dreta (començar a les 9 amb cerveses i seguir després amb cubates de ginebra em va matar) però tot i així puc dir que va ser un concert que es va fer molt curt, que són només dos a l'escenari però que mostren molta intensitat i que en les primeres cançons la veu d'ella quedava una mica enfosquida. Per cert, els meus companys estaven totalment flipats per la cantant i la veritat és que tot i que la foto no li fa justícia, està ben bona. Crec que deprés va tocar We are Standard, però si els veig a Múrcia ja en faré la crònica... seria massa agosarat fer-ho ara. Us deixo un vídeo per què us feu una idea

PD: No, no he deixat d'escriure al blog, però les sèries m'han absorbit el poc temps que ja tenia (en breu faré una entrada sobre el tema) i em costa posar-me una estoneta a escriure.

PD2: Gràcies per aguantar-me divendres... i Pep, gràcies per aguantar-me dissabte. Sort de la victòria del Barça que sinó crec que no em recupero en tota la setmana.

Dol perico i del món del futbol

Quan ahir el JM em va dir que havia rebut 2 sms d'un company seu del futbol dient-li que Jarque havia mort vaig quedar en shock. Allunyats d'internet no vam poder saber gaire més que havia mort presumiblement d'un infart.

Havia de ser pare en un mes, i tenia una prometedora carrera a l'Espanyol o potser a un altre club, però la mort l'ha vingut a buscar abans del que tocava. Igual que va fer amb Puerta, dos jugadors de la final de la UEFA a Glasgow de fa 2 anys. I tot i l'impacte d'aquella mort perquè va ser en joc, aquesta m'ha deixat molt més afectada. Possiblement perquè l'Espanyol és un equip que m'és molt més proper, i perquè Jarque sempre m'havia agradat.

En moments com aquest no hi ha colors ni enveges sinó un sentiment agermanat de dolor.Així que tot el meu suport als amics pericos que estaran molt afectats per la notícia i DEP, Dani.

Una Champions de l'A a la Z

• A d'Andrea Bocelli posant-nos la pell de gallina amb la interpretació de 'Now we are free' de la BSO de Gladiator; i d'Antonia Dell'Atte, aquest 'momentazo' després del partit l'ha d'explicar el Lluís, que en va ser protagonista... A mi m'ho va explicar per telèfon quan ja estava dins de l'autocar.
• B de la bandera de la penya, fotografiada per molt gent al Prat i allà on la penjàvem, i de totes les banderes que hi havia al camp; i de la birra, de la 'Nastro Azzurro' (o qualsevol altra hagués servit) que ens va ser negada durant tot el dia gràcies al senyor Platini. Aquest va ser el primer gol que els van marcar als anglesos.
• C de Carabinieri, pesats del tot, van fer que l'autocar donés més voltes que un piano, després ens van fer esperar per portar-nos a l'estadi... però a la Núria li agrada fotografiar-los ; i del cava que ens mereixíem pel triomf i per l'abstinència. Així que després de tot un dia a pa i aigua, va caure un Benjamí en l'avió de tornada, que la molt enrotllada assistent de vol no em va cobrar.

• D del dotzè component de l'equip: la grada blaugrana animant durant els 90 minuts de partit, amb tota la força i color.
  
  
  
  
  
• E d'Eto'o autor del primer gol en els moments de nervis inicials; i d'èxtasi en el moment del xiulet final.
  
  
• F de la Fontana di Trevi, un dels molts monuments romans coberts de blaugrana; i del futbol que va fer i ha fet el Barça durant tota la temporada, i del que no va fer el Manchester obsessionat en pilotades a Rooney i a CR7.
  
  
• G de Guardiola que tot i no ser sant de la meva devoció ni ara ni com a jugador, ha conseguit el que necessita tot equip de futbol que vol aconseguir una cosa, que el grup pesi per sobre de les individualitats; i de Gusiluz, el nino que vam portar a Roma, el nostre nou talismà, a més de la samarreta de París.
  
  
  
  
• H d'Héctor, Lluís, Marc C i Albert que vam formar l'expedició de la Penya, però també d'altres amics com el Jordi i la Mercè, i coneguts trobats per casualitat com el Romà, el cunyat de la Cèlia.
  
• I d'Iniesta, l'heroi que potser no vendrà tantes samarretes com altres però que és per mi el veritable motor del Barça, no el puto gusiluz sinó el puto crack, i que veient el gol de la semi em va fer plorar el dia del partit contra l'Osasuna.
  
• J de Julio Salinas, un dels herois de Wembley, amb qui vam compartir autocar des de l'Olímpic fins a l'aeroport... (Y Baude, aunque no leas esto, me recuerda tanto a ti...)
  
• K de kafkià, perquè la situació en si ho és: viatges amb molta gent entusiasmada com tu, t'esgotes, rius, plores, triomfes, t'abraces a tot aquell que trobes, i tornes, i tot això en 18 hores... Fins i tot Gregor Samsa sabia millor qui era i què feia.
  
• L de llei seca: una idea formulada, estrictament seguida (sí, ja sé que vosaltres vau trobar una escletxa) i que no va ni permetre la visió de lateros... (serà per culpa del roncador Berlusconi)
• M del mosaic, com sempre espectacular el dels anglesos (perquè per nosaltres era més visible) però molt maco també el del Barça; i de Messi, que va fer el que ha de fer una estrella, finiquitar el partit, en un gol preciós i imparable (però on Van der Sar hauria pogut mostrar una mica més d'interès i no fer tanta vista)
• N de Núria, una assegurança de Champions, 2 de 2: París i Roma; i de nervis, perquè se'n van passar molts, i potser més pel fet de guanyar (aquella estranya idea que quan perds tot és per guanyar, però quan guanyes l'únic que pots fer és perdre)
• O de l'Olímpic de Roma, potser no el millor camp del món, però que quedarà per sempre entre els culés com ja ho va fer Wembley i Saint Dennis.
• P de premonició, la que vaig tenir dilluns al veure l'Eto'o; i de les pipes, que m'havia portat i no vaig ser capaç de menjar pels nervis.
• Q d'equip tricampió, del primer del futbol d'Espanya; i d'una quiniela que poca gent a començaments de temporada pensava que es podia endur.
• R de Roma, la ciutat eterna, que m'encanta per tot el que s'hi pot veure i que per sempre més anirà lligada a la primera copa guanyada que he vist en directe.
• S de samarretes: les de les germanes Borràs, que anaven de conjunt; les 3 que es va canviar el Lluís durant el partit; les de la nova equipació que la gent ja lluia, i en general les que portava gairebé el 100% de la gent.
  
• T de triplet: Copa, Lliga i Champions, i en aquest ordre, com diu la cançó que els últims dies s'ha convertit en la favorita de l'Ariadna i em fa posar abans d'anar a dormir.
  
• U de l'uiiii dels 10 primers minuts i les aturades de Valdés i la defensa a les escomeses més importants del Manchester en tot el partit.
• V de viatge agònic amb el RACC a l'anada (sort que la tornada va anar molt bé i a les 4 ja erem a casa), especialment l'infernal trajecte en autobús (Imagineu que per anar al Camp Nou des del Prat, agafeu tota la Ronda de dalt, aneu fins a Montcada, entreu per la Meridiana i creueu BCN i tindreu una idea aproximada del que vam fer nosaltres)
• W de wàter, aquell lloc on la meva germana no em volia deixar anar fins que marquessim el segon; i de Wayne Rooney: la personalització del saber perdre, lloant com cal a Iniesta.
• X de Xavi: L'altre cervell del Barça i anomenat Millor jugador del partit.
• Y de Yaya Touré: Personalment el millor jugador del partit (sóc una freakie, ja ho sé) amb una tasca increïble de recuperació de pilotes.
• Z de ziga zaga: no cal comentaris

De pares a fills (o de mares a filles en aquest cas)

14 d'Agost 2004: Dos dies després del fitxatge d'Eto'o pel Barça

25 de maig de 2009: Dos dies abans del gols d'Eto'o en la final de la Champions

Serà una premonició?

PD: L'Ariadna diu que el futbol és avorrit però canta Copa, Lliga i Champions. La seva tieta i jo orgulloses d'aquest any de bon futbol marxem cap a Roma esperant celebrar la victòria i si més no disfrutant d'una oportunitat única

PD2: Dedicat al Pep per la seva paciència futbolística :-)

Once upon a time... (The true story about Brad Pitt & Maida)

Aquesta història té 15 anys... 15 anys en què l'he explicat en català, en castellà, en anglès, en francès i fins i tot en alemany (quan encara podia dir més de dues paraules seguides); per escrit, de forma oral, per msn i gairebé amb senyals de fum; a la biblioteca, al bar, al mig del carrer, a la feina, en un dinar, en una festa; a gent que conec, a gent que m'acabaven de presentar i fins i tot a gent que no coneixia. La majoria dels que llegiu el blog l'heu sentit mil vegades i especialment moltes us estireu els cabells quan l'escolteu.
Aquesta meravellosa història va succeir la matinada del 18 al 19 de maig de 1994 quan molts dels meus amics estaven passant un doble patiment, el d'una derrota amarga (4-0 en la final de la copa d'Europa d'Atenes contra el Milan) i el d'un retorn cap a casa des d'Atenes marcat pel caos. Així que en especcial homentage a tots ells (Lluís, Marc C, Edu, Dani i tota la resta) que m'han sentit dir moltes vegades que és un dels dies més especials de la meva vida i sabent com això els fot, explico aquesta història de forma definitiva i per a la posteritat (que pressumptuosa... diguem que perquè jo no ho oblidi del tot).
Possiblement la culpa de tot la té l'Albert, més conegut pel 'The Cure'... En aquells temps m'agradava molt (què fàcil és confessar antigues històries en públic un cop passats 15 anys :-) i sempre muntava coses per tenir opcions a lligar-me'l... així que quan es va acostar la data de la final, vaig proposar veure el partit a casa meva (on visc ara i en aquells moments una casa sense habitants). No recordo qui va ser-hi però erem més de 20, entre ells la Geni segur, a més de l'Albert i molts dels seus amics (si algú ho llegeix i va ser-hi que ho comenti).
No cal explicar massa ni com va anar el partit ni la decepció que vam sentir. La majoria va abandonar la nau un cop acabat. Va quedar un reducte de 8 persones que potser necessitàvem passar el mal tràngol en companyia d'altres i de l'alcohol. I finalment passada la una de la matinada quedàvem ja només el Toni, un parell d'amics seus i jo mateixa. Possibilitats: Tornar a casa o baixar al centre. Evidentment vam baixar al centre amb el meu estimat R11... Com han canviat les coses!! Vaig aparcar a les Rambles just davant del carreró que porta al Moog, i vam fer via cap al Karma.
La plaça Reial estava buida. Ara si baixes un dimecres encara que sigui després d'haver perdut una final de Champions segur que hi trobes com a mínim els guiris (siguin turistes o ja assentats a casa nostra), però aquell dia allò estava totalment solitari. El Toni i jo vam entrar ràpidament al Karma per trobar ambient, però abans d'arribar a l'entrada em va dir que on eren els seus col·legues. Li vaig dir que eren fora i vam tornar a sortir.
Error, sí havia algú. Una taula amb unes 10 persones i els nois parlant amb una de les noies de la taula. [M'acosto al passat des del present]
Miro la noia i com no la conec em dedico a revisar la resta de la taula. De cop, uns ulls com unes taronges. En una de les cadires hi està assegut Brad Pitt. Sí, sí, és ell. L'he vist ja en diverses pel·lícules com a secundari (Thelma & Louise) i com a protagonista (Cool World i Johnny Suede), a més del l'anunci de Levi's... I he llegit fa poc que protagonitza una pel·lícula amb Anthony Hopkins sobre una saga i l'adaptació d'un llibre que m'ha encantat... L'amiga em mira com dient: Sí, és ell. Al seu costat hi ha una cadira buida (hi posa el meu nom!!!) així que dic adéu als nois i m'hi assec. Ell es gira i em diu: Hi! I'm Brad Pitt... Jo també em presento (sense cognom) i ens fem dos petons. [De la conversa en faré un resum dels temes tractats perquè entre els anys, l'alcohol i l'anglès...] No recordo molt bé com la conversa comença a fluir però ho fa... Em pregunta que perquè hi ha tan poc ambient i li explico el drama del futbol. Li dic que com és que ha vingut a Barcelona i em parla de l'arquitectura i Gaudí. Ambdues coses li agraden. Porta ja uns dies per aquí i aquesta és la seva última nit. Vitja amb el seu mànager (jo sé que en aquests moments no té companya). Li demano una cigarreta (Malboro Light). Veig que hi porta la clau de l'habitació. S'allotja al Claris. Parlem dels projectes en què està treballant. Just ha acabat de rodar 'Leyendas de pasión' i 'Entrevista con el vampiro'. Per això porta el cabell encara llarg. Faig un glop de la seva cervesa (Voll Damm com jo). Està especialment content de la seva participació en aquesta pel·lícula. La resta de la taula són quatre noies catalanes, uns canadencs i el seu mànager. Ens hem assegut tot de desconeguts que no volem estar sols. Li demano una signatura dedicada per la meva germana mentre medito si anar al VIPs de Rambla Catalunya a comprar una càmara [Ara és tot més fàcil, dius ah i tothom té com a mínim la càmara del mòbil)] Ho deixo estar, prefereixo allargar la nit amb ell, que marxar i que no estigui en tornar. Comencem a parlar d'actrius. Especialment em parla del 'polvazo' que té la seva partenaire Geena Davis. El temps passa volant i portem ja més d'una hora xerrant. Li demano la seva adreça, la comença a escriure, però el mànager està al cas i no li deixa. M'acaba donant la de fans. Almenys tinc alguna cosa escrita per ell. És divertit, té bona conversa i està espectacular. Vesteix bastant hippy. És més alt del que em pensava. Seguim parlant de cinema. Els meus amics que han preferit el Karma al Brad Pitt surten i em diuen si marxem. Amb tristesa però també fruit del cansament m'acomiado amb dos petons més. Deixo als meus amics. Em quedo sola al cotxe i crido... Ara sí semblo una fan enfervorida.

Pel matí desperto a la meva germana amb la notícia i és la primera vegada de les moltes que l'explicaré...

PD1: Sempre em sabrà greu que això em va passar amb 21 anys. Amb tot el que sé ara ja et dic jo que aquella clau hagués anat a la meva butxaca. Que hi tens a perdre de presentar-te a l'habitació... que et faci fora?

PD2: La foto és l'aparença que tenia quan me'l vaig trobar. I a més babegeu amb el vídeo de l'anunci

it's mine... my treasure

guardadetes a la caixa forta...

Sevilla, Atenes, Roma o Londres, Paris, Roma? (Casu, que és això d'enviar-me sms amb la primera opció..., que no vols que hi vagi? :-)

De dracs i princeses

Aquest Sant Jordi ha estat un dels més especials dels últims anys. Per començar tenia vacances i fer vacances quan la majoria de gent no en fa és un experiència gairebé orgàsmica. A més la nit anterior ja havia estat especialment agradable futbolísticament parlant, tant pel resultat com per la companyia. Ja era hora poder prendre alguna cosa abans del partit en una terrassa!!!!

El dia es va aixecar preciós, amb solet, i vam poder gaudir a fons de la jornada de Sant Jordi a l'escola de l'Ariadna. És l'únic dia en què pares i fills poden compartir una estona dins del recinte de l'escola, decorada amb preciosos murals de contes, i tot i haver de fer una mica de cua per pagar els llibres comprats, veure l'esforç que han dedicat en fer un llibre per classe (amb dibuixos i frases) val molt la pena.

Com a segona part va haver un dinar a la terrasseta de Fragments, el meu bar d'adolescència i joventut, font de la meva addicció a la VollDamm, ara reconvertit en un bon restaurant. Vam estar amb els pares de la Maria, i es va fer tan agradable que ho vam allargar fins les 17h... I potser hagués estat més però volíem baixar a fer una volta pel centre.

Molta gent demana que el dia de Sant Jordi sigui festa, però el que està clar és que l'ambient en un dia no festiu és brutal. I com sempre trobant gent, famosa (Santi Millán, Baronessa Thyssen) i no famosa (Arantxa, Geni, Ramon, Gemma & la futura Joana -per cert, nom que m'agrada molt perquè té molta personalitat-). Una rosa, com sempre original. Aquest any no ha hagut llibre. Volia el del Kiko Amat signat per ell però no el vaig trobar (a ell). Ja me'l compraré.

Però aquest cap de setmana llarg i amb aires medievals va tenir la continuació en la recerca de princeses durant la visita a Carcassone. Ciutat molt turística, em a una terrible enveja, que tot bar o restaurant té la seva terrassa, mentre que aquí, amb el temps que tenim no ho sabem aprofitar. Per mi, potser una mica massa amb aires de conte (suposo que d'aquí la polèmica sobre la seva restauració), però l'Aridna va quedar entusiasmada amb els seients per princeses i les petites finestres des d'on tiraven les fletxes. I a sobre des de l'hotel teníem una vista immillorable de la cité, fins i tot des de la piscina.

També va estar molt bé l'excursió amb vaixell pel Canal du Midi, veient l'operativa sobre dues escluses. És una proposta de vacances que tinc per més endavant, fer tota una ruta d'uns quants dies pel canal.

I ahir teníem previst la reserva africana de Sigean, però plovia a bots i barrals i després d'un estira-i-arronsa amb l'Ariadna vam anar a un petit aquari a Canet-en-Roussillon, un típic poble de platja, d'aquells que s'omplen a l'estiu, però per l'època estava molt bé ja que no havia gent. La platja és molt maca, enorme i amb les onades es veia encara millor. Sigean queda per un cap de setmana de juny o juliol.

PD curiositats de restauració: Sí, vam menjar la Cassoulet. Contundent. Però molt saborós.

A Canet el restaurant va ser un molt modern marroquí. El Pep va menjar tajine. Per casualitat dissabte, havia comprat el recipient on es cuina al mercat de Carcassone.

Gooooool o quan començar a beure

Ahir vaig veure '¡Goool!', una pel·lícula com moltes que he vist d'esport, noi jove talentós amb dificultats econòmiques i/o socials que acaba triomfant, en aquest cas amb el Newcastle (amb intervencions de Shearer). Tot i així la peli està bé (exceptuant un moment en què surten Zidane, Beckham i Raul i parlen del Madrid), però va haver un diàleg que em va encantar perquè mostra dues coses típicament angleses, la flegma i la passió per beure.
Reprodueixo el diàleg en castellà (En Jamie és l'anglès i en Santiago el mexicà quue viu il·legalment a LA fins que marxa a Newcastle a fer una prova):
- Jamie: Escucha te enseñaré la ciudad si quieres esta noche: sitios de moda, copas, mujeres
- Santiago: Sí, necesito carnet?
- Jamie: Carnet? Carnet de identidat?
- Santiago: Sí, bueno, a que edad te dejan beber alcohol aquí?
- Jamie: A los 11
(Aquesta frase s'ha de llegir veient la cara del noi com dient, això és obvi)