Més música que futbol

A poques hores de l'inici d'una lliga que sembla destinada, i cada vegada més, a un abisme entre els dos primers i la resta, m'ha fet força gràcia l'article a l'Avui d'ahir 27/08 de l'Empar Moliner. I és que tot i que no analitzava res sobre la lliga, parlava sobre futbol però des d'una perspectiva força curiosa, el gustos musicals d'un jugador que ja no està al Barça, Txigrinski (aka Chewbacca :-).
Moltes vegades veiem els jugadors de futbol amb cascs (se suposa que escoltant música, o ràdio) però poques vegades en sabem els seus gustos musicals. O almenys jo no els sé. Sí sé que a Iniesta li encanta Kasabian; que algun jugador que ha fet els seus "pinitos" artístics (i no em refereixo a l'LP que van fer els jugadors del Barça quan van guanyar la primera Champions, i que per cert està a casa els meus pares) com Gullit o el 'Mono' Burgos però que en sabem del que escolten? Potser Guardiola amaga dins del seu Ipod les millors cançons de Kiss a part del seu estimat Lluís Lach :-) O potser Sergio Busquets és fan d'Antònia Font? O Sergio Ramos ho és dels Beatles? No ho sabem. Per això està bé saber-ne algun més, i en aquest cas, m'ha alegrat que tot i que no ha pogut triomfar, Txigri, té un immillorable gust musical. El seu grup preferit és Pixies (algú el va veure al Primavera? :-) i la seva cançó preferida Where is my mind? Us ho imaginàveu?
Però l'Empar amb la seva sempre ironia posa un altre exemple de gustos musicals d'un jugador, Touré Yayá. Es veu que en una entrevista similar havia dit el que més escoltava era Laura Pausini, així que quan el veu amb cascos se l'imagina escoltant Se fue.

PD: Sí que hi ha molts músics que mostren la seva admiració pel futbol, alguns en forma de cançons, altres en forma de lluir bufandes i samarretes en concerts, o en la vida mateixa (Que content deu estar Sabina aquesta nit) però i dels esportistes? Quins gustos musicals en sabeu?

Aquí millor no fer-se el suec

Nota: Aquesta entrada porta un endarreriment de gairebé dos mesos, però el juliol ha estat agitat i amb poc temps i l'agost molt mandrós :-), però tenia ganes de fer-la.

-----------

Aquí el que cal és aprofitar al màxim i sentir-se més suec que comprant mobles a Ikea mentre parles per un Nokia. I és que Pappa Sven no és només un restaurant suec a Barcelona, és una manera d'ampliar mires respecte al menjar nòrdic, que en la meva ment anava fins al moment associat a plats d'aquelles que en diem d'hivern o limitats als arengs fumats. L'única experiència nòrdica es redueix a les vacances de fa dos anys a Copenhagen (per cert, on ara hi ha el que diuen que és el millor restaurant del món, el Noma, encara que algun comentari parla de massa herbaci per a 300€ pp) on vam menjar bé, però a preu força i força alt. Així que quan amb la Karin, la Carol, l'Ester i la Glòria es va proposar aquest restaurant, totes hi vam donar l'OK, assumint una part de risc però també trobant que era molt estimulant (i a la web els postres feien tan bona pinta!!!!)

Aquell dia vaig arribar una mica tard per un compromís inesperat i ja havien fet una tria de 3 plats per compartir. I quina bona selecció, i no només per l'ingredient principal del plat (digue-li areng, truita o ren, que són els que vam escollir) sinó, i sobretot, per les salses i acompanyaments (diversos tipus de pa, mantegues...); sense deixar de banda els detalls explicatius de l'amabilíssim cambrer/cap de taula. Per no crear massa expectatives diré que no són plats per fer la gran endrapada, sinó més aviat per degustar-los percebent tots els contrastos de sabors, i no obstant això crec que cap de nosaltres es va quedar amb gana. De segon, dos plats d'hamburgueses de llenties, dos de mandonguilles i en el meu cas un melosíssim bacallà, en el punt ideal de sal i cocció (Aquí teniu un collage del primer i segon plat, i una altra dels postres)

I per acabar el 'despiporre' dels postres: una de formatges (us han d'agradar potents, perque aquests ho són i molt), una sopa de melissa amb cava, una terrina de fruites del bosc i un combinat de tres xocolates... Un final massa feliç per a un sopar molt agradable i amb una sempre divertida conversa amb les noies.

PD: Per si us interessa, el 4 de setembre fan com una mena de festa del cranc

PD2: També es pot sopar a la terrassa (el carrer Villarroel no mata però... les terrasses sempre són agradables)