A més tinc
gairebé tancades totes les categories principals i tècniques. On m’he quedat
malament és el tema documental (en veuré 2), en pel·lícula estrangera (n'he vist 1) i en curtmetratges no animació (aquests els he vist els cinc).
Molt especial és
la categoria de millor actriu. Feia molts anys que no aconseguia fer el ple,
perquè les nominacions majoritàriament eren sobre pel·lícules no massa bones
que només aconseguien una nominació i quedaven descartades. Aquest any, les 5.
Faré ara un breu
repàs d’opinió de cada pel·lícula i després les opcions ‘oscarils’ en cada
categoria:
 |
Millor pel·lícula
Amor (Amour): Per molts
considerada obra mestra. Per mi una gran pel·lícula, crua com la vida mateixa,
però que alhora desprèn el que diu el seu títol, AMOR. Amor amb totes les
majúscules, amor tendre, amor rabiüt, amor desesperat, amor etern.
Meravellosament interpretada ,el gran què és que si ella es mereix un Oscar,
ell hauria de tenir la nominació. Això sí, una pel·li poc d’oscar, massa
silencis, massa realitat.
Argo: Personalment, la
meva favorita de l’any. En allò que diríem excel·lent RQP (relació qualitat-preu)
en un restaurant, aquí li diríem excel·lent RGT (relació guió temps per
explicar-ho). Dosi perfecta d’acció i tensió, gran muntatge i com sempre el
Desplat fent bona feina.
Bestias del sur salvaje
(Beasts of the southern wild): La pel·lícula més
‘indie’ de totes les nominades, una estranya barreja de terrible realitat amb
fantasia, un món que sembla quedar-nos molt llunyà. Enamorada de la BSO (que no
està nominada) i de la Quvenzhané que aguanta tota sola la pel·lícula. Reflexió
sobre la supervivència i el pas cap a una vida adulta en un entorn que no és The road però poc se n'hi falta.
Django desencadenado
(Django Unchained): Sé que faré mal quan ho digui però Django és per mi menys
brillant que Inglorious bastards. Té grans moments (inclús gags com el del KKK)
i un treball actoral excel·lent (per mi els 4 haurien d’estar nominats) però
crec que una mica menys de metratge li hagués fet un gran bé per ser obra
mestra. Com sempre els diàlegs són ‘canelita en rama’ i les escenes de
#focllumdestrucció absolutament delirants, així com també la selecció musical.
Los miserables (Les
misérables) : Sempre he estat fan de les pel·lícules musicals, especialment les
clàssiques, però no ens confonguem, això no ho és, això és un musical de
Broadway passat a pel·lícula. Vull dir, que només hi ha dues frases no cantades.
No feu com un que conec que hi va anar pensant que era com Mama Mia. Ep! Però a
mi em va emocionar, i molt. Excel·lents les grans escenes corals i gran descobriment Eddie Redmayne, que em pensava que era cantant professional enlloc d'actor.
La vida de Pi (Life of Pi): Aquesta
és l’única que vaig veure abans dels Oscar i no en versió original (filla
obliga). He llegit coses molt negatives però a mi em va agradar força. Això sí
és una pel·lícula per gaudir de la seva potència visual i per això recomanava
fervorosament anar al cinema Splau (el millor cinema a que hi ha actualment a
l’àrea de Bcn). Podria ser una sorpresa, però el sr. Lee té més adeptes dels
que ens pensem. Tot i la vessant místico-filosófica no deixa de ser una fàbula encantadora.
Lincoln: l’altre dia
comentava amb en Jordi Torà (@jorditora) que ells a Kuu havien establert una
categoria per a pel·lis com aquesta: mandra. I és que a mi també sempre m’ha
fet mandra el cinema històric, però tocava veure-la. Com dir-ho? la història
que s’hi explica em sembla apassionant. La lluita aferrissada i la renúncia a
certs principis per un bé major em van provocar una analogia amb la situació
actual de Catalunya (i no em pregunteu el perquè). A nivell fílmic tot i
moments espectaculars com la votació final, m’ha tornat a sobrar metratge.
Aquest any és la mania que tinc, el trobar el punt just on tallar.
El lado bueno de las
cosas (Silver linings playbook): la pel·lícula que es ven com comèdia (?) és potser aquest el seu gran
defecte, la idea d’acabar fent una comèdia romàntica. A mi la pel·lícula em va
guanyar des del moment en què a la millor escena, la música de fons és
Goodnight Moon (Shivaree) però també és cert que em desconcerta molt que en molts moments la pel·lícula
no trobi el punt on posicionar-se. [Mig spoiler] Crec que el final feliç em va deixar un neguit perquè no tenia massa sentit. A personatges disfuncionals, final edulcorat no m'agrada.
La noche más oscura (Zero dark thirty): o
quan la realitat supera la ficció. Per què et diuen que això va passar així,
que sinó diries que el guionista s’ha passat tres pobles. S'ha parlat molt de si era una pel·lícula protortures però jo la veig més com una dramatització dels fets. A diferència de The hurt locker, li manca una mica de passió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada