En tot cas, el
tema és que per una mica de deixadesa no vaig escriure res sobre el Primavera
de l’any passat. I tot i que no té massa sentit llegir-ho ara, em ve de gust
escriure quatre ratlles, com a memòria dels meus actes.
Com a resum diré
que va ser un festival on:
 |
| Samarreta Robert |
- Vaig pecar de convencional (massa anar a les coses conegudes) però
- Vaig gaudir com mai de The Cure,
- Vaig fer el gran descobriment del directe de Lisabö,
- Vaig estar en companyia de grans amics: Marcos, Enric, David, Isa, Mar, Marc, Lluís, Raquel, Albert, Núria, Chema (i alguns amb els que només vaig intercanviar dues paraules),
- Vaig desvirtualitzar en Xavi Roca i en Xavi Sànchez, dos gurús culturals i
- No em vaig emborratxar gens perquè la cervesa era aigua
- Més bogeria,
- Flipar amb Blur,
- Compartir estones amb els amics habituals i amb alguns més que ara ja conec, com la Mon, la Rachel, la Carmen, el David, la Pat,
- Desvirtualitzar algú més (per exemple @Los30fan) i
- Si la nova cervesa patrocinadora és tan dolenta, prendre el Martini que en ha promès (o no) el Gabi
 |
| Fent el guiri |
Com sempre,
arribar d’hora, debutar amb solet i barret. Alternant entre el Vice i el
Pitchfork, entre el so innocent-infantil de Doble Pletina i el so descarat-ratllant de Pegasvs (ara Svper). Ni un ni l’altre em van agradar massa. El
millor, a part de la companyia, saludar una estoneta al Miqui Puig.
 |
| Fum... i de dia! |
Allunyant-nos
encara més, cap al Mini, per veure Sr. Chinarro, del que vaig renovar amor
incondicional després de veure’l fa dos anys al SOS.
Aprofitant una
estona morta per sopar, passar per Mazzy Star, tornar i escoltar Beirut. Era un
grup que només coneixia per la seva cançó més famosa, i em van decebre una
mica. Tota l’estona em semblava estar escoltant Goran Bregovic. Toquen molt bé
però se’m van fer pesats.
 |
| Amb lluna plena |
Divendres
No ens enganyem,
pràcticament només m’interessava The Cure, però alguna cosa altra va caure. Per
exemple: Jeff Mangum a l’auditori. Gràcies al David vam tenir entrades però va
ser un desastre organitzatiu; nosaltres vam entrar 15 minuts tard, però crec
que hi ha gent només va veure el final. Quina cua! El concert prou bé, però l’hora
i l’espai conviden massa a tancar els ulls... Nota: l’orella que li sortia
entre els cabells, molt èlfic to plegat
D’aquí a veure el
Rufus. Potser va ser un dels errors del Primavera. Vaig gaudir molt del seu
concert al primer SOS (amb foto inclosa) però aquí no va ser tan brillant.
Potser no tenia el dia.
Jo ja no tenia
temps per més. Calia agafar posicions per al CONCERT. Després d’una hora d’espera,
sortia el meu estimat Robert Smith per regalar-nos un meravellós concert de 3
hores i 36 cançons, amb moments emocionants (jo vaig plorar a alguna cançó) i
moments de col·leccionista (per exemple, amb Just One Kiss, mai cantada en
concert). I una alternativa de hits i cançons més intimistes, que em va
captivar. Per no fans queixosos de tantes hores, dir que hi havia alternatives.
Millor marxar que no respectar als que sí ens agrada. L’únic però, és que em
van faltar uns 10 minuts per acostar-me com mai a l’escenari. I és que sí, aquest
era el meu sisè concert de The Cure, però excepte el del FIB’02 (que va ser
molt espès i fosc i poc atraient) mai havia estat a platea.
L’emoció només va
donar per seure a escoltar les últimes cançons de The Drums, descobriment del
PS de fa 3 anys i que tot i que m’agraden no vaig estar gaire per ells. Ullada
a The Rapture i cap a casa, per agafar forces per l’últim dia.
DISSABTE
Arribar d’hora
com sempre per fer un petit passeig per les paradetes, els concerts del
minimúsica, i també deixar-me caure pel Pitchfork a escoltar Sandro Perri, una
bona sorpresa que hauria de tornar a escoltar. Tot això esperant que arribés el
David, que em proposava una cosa especial. I de ben segur que ho va ser:
Lisabö, un grup que és pura canya, dos cantants/guitarra, dos baixos i dos
bateries. Força basca a l’escenari. Reconec que no és un grup a recomanar
fàcilment, música contundent sense artificis no apta ni per totes les orelles
ni per tots els moments, però per a mi, una experiència brutal. No us la poseu
a casa, però si podeu anar a un concert no us ho perdeu. Ull! Una amiga no va
aguantar ni dos minuts :-)
 |
| Grans Lisabö |
Clar, amb aquesta
canya qualsevol s’encara als Kings of Convenience, que més aviat ens van fer
badallar. Després d’això i
fer com sempre una petita pausa per sopar, el rock francès de Dominique A, més
potent (en el bon sentit) del que esperava. I d’aquí a fer una mica la part ‘bailonga’
de la nit amb Saint Etienne, amb la figura etèria i elegant de la Sarah que sap moure’s en l’escenari
per encomanar un esperit juvenil que fa anys que va sobrepassar. Sempre va bé
acabar un Primavera amb Yo la tengo, tot i que hagis de fer excursió fins al
Mini.
I sí, estava
Justice a l’escenari gran, per acabar la festa. Però em vaig adonar que l’èxtasi
que compartia la gent per veure’ls no anava amb mi. Potser serà que no prenc
drogues, perquè a mi em semblava molt avorrit. Així que cap a casa, que amb 40
anys, tres dies de concerts comencen a passar factura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada