Com m'agrada no ser jo

Una de les frustracions de la meva joventut (entenem un ampli període entre els 15 i els 30) ha estat no disfressar-me per carnestoltes. No és massa elegant donar la culpa al amics, però és ben cert que cap de les colles que he tingut al llarg del temps no han estat massa amants de l'intercanvi de personalitats. L'arribada de l'Ariadna està començant a servir per treure'm aquesta espineta (i a sobre per embolicar també al meu sant marit). En tres anys (sumant Carnestoltes i festes del poble) he acumulat més disfresses que en 15 anys. Vaig a fer-ne una repassada:

- Carnestoltes 2007. L'Ariadna de cowgirl... nosaltres encara en vessant tímida només vam optar per unes camises de quadres i un barret de vaquer.

- Carnestoltes 2008. L'Ariadna de Minnie Mouse... Ja ens llancem i anem de Mickey i de rateta sense definir.

- Festes Gandesa 2008. Carrossa de Grease. Un intent horrorós d'assemblar-se a l'Olivia Newton-John en la seva fase agressiva (em sobrava massa 'molla')

- Carnestoltes 2009. L'Ariadna de Blancaneus... El JM de nan (sobretot per alçada) i jo, amb la difressa més aconseguida, de madrastra.

- Festes Gandesa 2009. Carrossa d'Egipte. Quin trio d'egipcis que estem fets!!!

- Carnestoltes 2010. L'Ariadna de Jasmin. El JM de xeic i jo de princesa àrab (Aquí sí que eren vestits portats de Dubai pels meus pares). Massa fred per lluir-lo...