PS 10 (II) - De la introspecció a la fascinació (28/5)

Arrencar el dia amb energia és fonamental per tirar endavant un segon dia de festival, així que a les 17.30 ja era allà en l'únic concert en el que vaig anar a l'Auditori. Gràcies al David que va anar a primera hora, el lloc era prou bo, i gràcies al passi VIP vaig poder avançar una cua infinita i arribar a temps (a més es barrejava amb els que ja esperaven l'actuació de Low). Curiosa personeta la Hope Sandoval (no tant '&The Warm Inventions', excepte pel fet d'aguantar excentricitats), l'únic concert endarrerit (15 min), llum al mínim (de fet, estic segura que li van donar més pasta que el caché habitual per l'estalvi energètic), certa tendència a la fotofòbia (no només pel llum sinó per petició expressa de no fer fotos i marxar de la sala agafada del braç d'un tio per retirar-se de l'escenari). A part de les curiositats (la foto que veieu correspon a la llum màxima que es va veure), un bon concert amb cançons força hipnòtiques acompanyades d'unes vídeoprojeccions que reforçaven aquest sentiment. Potser no és la millor opció per començar però la veritat és que va ser relaxant. D'aquí, directament a fer la primera cerveseta mentre sonava de fons The New Pornographers que em van semblar interessants escoltar més a fons en un altre moment :-).

Com jo havia quedat a les 20h amb la Maria José i la Macarena perquè ens havia d'explicar un projecte, vam anar a fer temps amb el David a Scout Niblett, l'actuació de la qual al Primavera Club l'havia deixat bastant 'afectat'. Quan arribàvem a l'ATP em xoco amb una noia i li dic al David: Aquesta porta el mateix estil, és igual que la cantant de The XX... I ell em diu: És que ho és... Coses que passen... Després es van passar tota la tarda-nit asseguts a la zona VIP bevent cervesa (veure foto esquerra). Com sempre ja ramejo (verbalització d'anar-se'n per les rames) i no explico el concert. Allà em vaig trobar l'Enric i després d'escoltar un parell de cançons em va semblar que el David exagerava. I qan ja marxàvem: Bumm! comença a cridar amb tota la força sortida del més a dins i vaig entendre a que es referia el David. M'hagués agradat haver estat al PClub!!

Tornada al VIP i anunci del projecte... Ai, projecte!! Que la Maca i el Chuchi es casen!!!! MOLTES FELICITATS!!! I tot i que encara falta un any l'Eva i jo ja donàvem voltes a com vestir-nos (o li com dir-li de fer-nos els vestits a les amigues!)

Per celebrar la notícia res millor que anar a veure els Yo la tengo en la seva versió més garatgera, Condo Fucks, i fumar-se un puret a la salut dels nuvis. Quina energia!, més que molts grups de jovencells... La veritat és que em van agradar força.

De camí cap al VIP vam passar pel nostre estimat Adidas on tocava Fuel Fandango, amb una noia amb un bonic floripondio al cap, molt adient al nom i l'estil musical (pel poc que vaig escoltar una bona fusió de jazz, flamenc i rock). I com que Wilco no començava fins al cap de mitja hora, també vam passar a veure Beach House (que tothom deia que hi volia anar) que no estaven malament però potser no eren l'estil que em venia més de gust aquell dia.

I durant tota l'estona patint, perquè amenaçava pluja i temia el no concert dels Pixies i la meva maledicció amb Black Francis (en el seu moment no havia pogut anar a veure cap dels dos concerts de Frank Black dels quals ja tenia l'entrada).

Després d'anar a saludar el Chema (em va fer molta il·lusió veure'l en aquells ambient, i recordar bons temps de facultat), que per un dia es va escapar per anar al CONCERT (sí, el de Pixies!), ens vam posar bé per disfrutar d'un intens concert de Wilco, molt profund (tot i alguns problemes inicials de so), molt clàssic però molt integrador, en el sentit que tot i ser cançons molt americanes les sents molt teves (Uiii, uii, que ja no sé el que dic. Suposo que als que els agrada Wilco m'entendran).

S'anava acostant l'hora i volia estar força endavant, així que només vaig poder disfrutar de poquets moments de Marc Almond, que té a la seva carrera dos cançons que m'encanten (el clàssic de Soft Cell, Tainted Love, i la freaky cançó amb Gene Pitney, Something's Gotten Hold of My Heart) tot i que em venia gust de deixar-me emportar més estona per aquest aire vuitentero i també una mica cabareter.

I s'acostava el moment, aproximació, trobada amb la gent, reposicionament, i fins i tot fugida del David i del Chema per culpa d'una pava que bramava les cançons a l'orella. No puc dir res més del concert de Pixies a part de que va ser extraordinàriament genial, potser per ells més professional que passional, però per mi un moment d'èxtasi total, especialment en el Tame (el vídeo té una qualitat fatal) i en el Here comes your man (que em porta als millors records de joventut). Però també en cadascun dels acords de totes i cadascuna de les cançons d'aquesta cadència tant d'ells de soroll, calma, soroll. Aquí veieu el setlist (gentilesa del Casu), variat, molt equilibrat, que em va posar els pèls de punta en molts moments i em va donar moltes, moltíssimes ganes de més (Per sort ara fan anuncis amb la seva música).

S'havia acomplert el meu objectiu bàsic del PS2010, veure'ls, disfrutar-los i decidir si era el Black o la Deal el qui té les 'tetes' més grosses :-)

PD: Tot i marxar d'allà un cop acabat el concert, la festa no va acabar allà. Per donar una mica de suport a un amic, el Casu em va acompanyar fins al Mephisto, on punxava l'Adolfo (de fet estàvem bastant en família). Allà vam a acabar de fer el cabra (fins i tot hi ha vídeos de croquetes -no pas meves, que jo els hi portava 15 anys als pocs que corrien allà-), picar cacahuets i cotnes, i el Casu sentir-se admirat per haver pogut anar al concert de Nirvana ja fa uns quants anys.

Els teus estius són així? (Anunci Estrella Damm)

Fa uns dies que volia fer una entrada sobre un parell d'anuncis (en aquest cas de tipus cartell) que em semblaven prou il·lustratius del que per mi és un anunci encertat o no... però no els he pogut fotografiar encara, així que l'entrada quede pendent. Però l'altre dia en un correu el bon amic Lluís em demanava un 'Anunci sí, anunci no' en aquests termes:
DEMANO un post al teu blog per al desfogue general (a favor i en contra) d'un tema de rabiosa actualitat: el (puto) anunci d'Estrella Damm dels estius.
Segur que "t'ho pots currar": la teva sensata opinió, enllaços youtube de diferents temporades, enquesta,...
Jo és que ja estic una mica fins els collons i ja em fa molta ràbia el rotllo i la imatge aquesta de Formentera, d'Ibiza, els vividors i la merda de cançó politono d'un grup de pijijipis hora sí hora també.
PD. Per sort, la publicitat no té res a veure amb la qualitat:
He aconseguit trobar el meu "moment" per aquest estiu (i aquest Mundial) gràcies a la "Damm Weiss Cerveza de Trigo": IMPRESSIONANT, previ pas de 10 minuts al congelador i en got de vidre prim.
(creia que no hi havia vida més enllà de la AK...)
Suposo que el fet de tenir el paladar castigat per la cervesa de llauna del futbol i la merdosa cervesa de barril que se serveix a Barna, també fà.

Era imprescindible posar el contingut del correu per entendre que estic entre l'espasa i la paret a l'hora de'exposar la meva suposada docta :-) opinió en el tema. La veritat és que sobre l'anunci d'Estrella em sorprén sobretot la velocitat de propagació positiva. És una mica com si donés el tret de sortida a l'estiu (una mica allò que fa uns anys marcava el 'Ya es verano en El Corte Inglés'). Sembla que cal penjar-ho en el mur del Facebook (Lluís i tu n'estàs fart sense tenir Fb!!!) per sentir-nos estiuencs.

No obstant això penso publicitàriament està ben enfocat per vendre el que ven, una cervesa. Tot i el consum massiu durant l'any, és evident que quan s'acosta la calor, és una beguda que ve molt de gust, però sobretot és una beguda per compartir i això està perfectament reflectit en l'anunci: festa, amics, cervesa com un tríada imprescindible per passar un bon estiu. I a mi l'anuncia em fa agafar ganes de beure una cervesa (tot i que no Estrella :-). De tota manera aquesta visó és especialment detectable en la versió llarga més que no pas en l'estàndard televisiu. D'aquesta part positiva també es pot treure un dels aspectes negatius, i és el títol de l'entrada: Sou molts els que teniu un estiu així de vaixells, aigües cristalines, festes constants i 'amorius'? I ja sé que molts som pares i no estem per aquests trotes, però n'havíeu tingut? O és que ja ens agrada que l'anunci mostri unes vacances ideals encara que no siguin les que puguem tenir?

Un altre punt interessant és la música pijipolitònica. Des d'una òptica publicitària, el model clàssic es basava en jingles que si triomfaven podien quedar retinguts en les ments durant dècades (per exemple “yo soy aquel negrito, del África tropical…”. NOTA: Avui n'he sentit un horrorós basat en la cancó de 'Bulería' de David Bisbal per a la nova mantega en xorro de Central Lechera Asturiana que no crec que es retingui durant dècades). Ara hem passat a grups que canten cançons en anuncis i aconsegueixen una fama efímera. No m'atreveixo a jutjar la qualitat de les cançons dels anuncis d'Estrella de l'any passat i l'altre però el que si puc garantit és que per la meva ment passen amb la següent seqüència: 1a visió. No està mal, els ha quedat bé amb l'anunci; 2a visió. Sí, prou bé;... 25ena visió. Quantes vegades l'he sentit ja...?!!! 50ena visió. Prouuuuuuu... vull que s'acabi l'estiu i no escoltar mai més la cançó. El que passa és que això a mi m'ha passat sempre amb la música: comprar un LP per un single i acabar estimant tot el disc excepte aquella cançó que me'l va fer comprar.

I com ja m'estic posant molt pesada i m'estic allargant massa (la capacitat de síntesi és inversament proporcional a la meva edat) només una petita reflexió comparativa entre aquest any i l'any passat: M'agrada més la història d'aquest any (potser em surt la vena romàntica), m'agradava més la cançó de l'any passat, sento més proper el d'aquest any perquè les darreres vacances van ser a Menorca i m'ha portat molt bons records... La meva cervesa segueix sent la VollDamm (però encara he de tastar la proposta del Lluís, que té molt bona pinta per una gran fan com jo de les WeissBier)
I finalment una petita enquesta que podeu complementar amb tots els comentaris que vulgueu per esplaiar-vos. Us deixo els dos anuncis en format llarg perquè tingueu base per opinar (però si no els heu vist ja no crec que sigueu d'aquest món):

PD: Els anuncis de cartells són: d'un partit polític i d'una associació d'oci... A veure si sabeu de quins parlo i quin és el que considero que explica molt bé el que vol explicar i quin no

PS 10 (I) - Hype o mainstream (jajaja)

Ja sé perquè l'any passat vaig trigar 3 mesos en escriure la crònica. Són tants concerts, és tant stress per fer la tria que es fa costa amunt... i a més són tantes cerveses que al final costa recordar-ho tot :-)
Hem estat els mateixos, amb algunes absències significatives com l'Eva i la Geni i el Ramon, amb alguns canvis com el Marc C. pel Marcos però amb molt bons moments compartits en concerts sencers, cançonetes, riures, cerveses, cues de lavabo, trobades casuals i momentànies, fotos, sofarets reciclables, caminades i fins i tot havans. Potser el pitjor ha tots els que han passejat per allà i no he aconseguit trobar.
Me n'adono aquest segon any, que no sé ben bé perquè però he parat ben poc per l'escenari Pitchfork, que tinc devoció pel Vice tot i la llunyania, i que espero veure l'any que ve a Zlatan (antic Owned) a l'escenari Adidas... ideal per la seva ubicació i mida.

La meva idea inicial de no anar el dijous, igual com vaig fer l'any passat per motius futbolístics, es va veure ràpidament desmuntada al saber que era el dia escollit per The XX i en menor mesura Pavement. Així que amb tota la bona predisposició del món va començar el festival.
Recollida de pulsera VIP; que ens anem fent grans i va bé una zona on descansar i on beure birres gratis. Difícil tria entre Monotonix, Surfer Blood i The Wave Pictures, finalment em vaig decantar per aquests, per una qüestió de comoditat. Pop contagiós però alhora amb certa melanconia amb alguns hits destacables com 'I love you like a madman'. Em va fer molta ràbia no anar a Surfer Blood (al de Monotonix com a mínim el vaig veure amb Pavement, fent un curiós ball) però encara estic en pla de proves de clonatge.
Seguim el passeig i anem a saludar la MJ i cia a l'escenari Adidas on tocava Guadalupe Plata, no dóna temps per massa, però sonen bé. M'he de decidir i tot i que el David decideix anar a Circulatory System, jo no estic per massa psicodèlies i m'enfilo a veure els primers iaios, The Fall.
Però de camí tinc temps de veure l'última cançó de l'acústic de Crocodiles i em reafirma amb al voluntat de veure'ls.

The Fall amb una cerveseta a la mà és molt reconfortant i me n'alegro d'haver vist part del concert. A més com a grup nascut a Manchester em permet veure una de les millors samarretes de tots els temps.
Cal preparar-nos per al hype de l'any, el grup que va esgotar entrades fa uns mesos i del que vaig gaudir al Razz, The XX. Aquí he canviat de company pel Casu. M'esperava gent però no tanta. Tinc els meus dubtes que el concert agradi a més d'un 50%, crec que no és un grup de masses, però la gent és tan rara o la gent també vol dir que ha estat al concert :-). Vull anar una mica endavant per fer-los alguna foto. Després marxo cap enrere i cometo un error. En els concerts i encara més en els festival has d'estar ben aprop, perquè sinó hi ha molta gent que xerra enlloc d'escoltar... Com sempre m'encanten però he de dir que prefereixo el concert previ per tot el que va significar i perquè el vam disfrutar molt. Com a mínim segueixen junts (i bebent molt birra per cert --> anècdota en el proper liurament PS) així que espero poder-los tornar a veure.
I d'aquí cap a veure Crocodiles, que en certa manera em deceben una mica, potser pel so, tot i que les seves cançons i la seva manera d'estar a l'escenari m'agraden força i m'ho passo molt bé al concert.
Per fer temps fins a Pavement em passo a veure un parell de cançons de The Big Pink. Prou bé per no ser el tipus de música que m'agrada.
I arriba l'odissea del dia, aconseguir travessar la marea humana i trobar-me amb el David. Després d'aconseguir convèncer als que no em deixen passar, consegueixo arribar al lloc triat. Un lloc força decent. Per trencar el gel, que millor que començar el concert amb 'Cut your hair', una mica amb la intenció de dir... ja l'has escoltat, si només venies a això ja pots marxar... I van sonar bé, molt bé, tot i que una mica 'pallassos' (la samarreta animant la selecció espanyola va sobrar).
I d'aquí cap a casa, que 3 dies de concerts són molt durs... però la lluna ens acompanya.
PD: El títol és molt globish, però qui no ho és en aquests temps :-)
PD2: Com m'agrada tenir un iphone i anar penjant fotos durant els concerts :-)