Le penseur

L'altre dia la meva germana va penjar al Facebook una foto que s'havia fet amb 'Le penseur' de Rodin a Rambla Catalunya. Amb la meva, sempre retorçada, associació d'idees vaig anar a parar pensar en la seva altra obra 'Le baiser' i d'aquí a l'altre petó escultòric de Brancusi i encara més a la meitat de la carpeta que vaig dedicar al petó en l'art, en un dels cursos de la facultat. I tot i que encara la tinc, reprodueixo aquí les obres que hi vaig posar, esperant que me n'amplieu la sèrie.

En un costat hi havia l'aspecte fosc: una foto de Robert Smith, que tot i que no té res a veure amb un petó, els seus llavis malpintats de negre podien haver donat molt de si; una foto del meu amic Matute en una sessió que van fer en B&N dins d'una casa abandonada; tres retrats en B&N de la colla d'Andy Warhol i la portada del K7 amb el single Interlude cantat per Morrissey & Siouxie (i que jo vaig fer posar sí o sí al vídeo resum del casament)
En l'altre costat vaig fer una tria que es deixava, per exemple, 'Le baiser de l'Hotel de ville' de Doisneau. Una fotografia divina que per molts anys semblava robada a uns amants i que recentment es va descobrir preparada (sense que això li tregui ni un tros de bellesa). Però hi ha moltes obres i en aquell moment vaig agafar les que em van ser més fàcils de trobar (no és com ara que cercant una mica per internet pots trobar les coses més estranyes). Clar que també podia haver posat el petó de Times Square que anys després vaig emular al costat de l'escultura.

Hi havia dues obres de Rodin: Le Baiser i The eternal idol (aquesta pur erotisme)...

Rodin era en aquells moments el meu escultor preferit i encara ara està força amunt en el rànquing, però com a conjunt d'obra admiro ara de manera profunda Brancusi, ja que la primera vegada que vaig veure el seu 'Le Baiser' vaig entendre que mai ningú podria dir tant sobre l'amor amb tanta simplicitat i d'una forma tan meravellosa. Per mi explica l'amor com ha de ser, donant-ho tot però simple, sense complicacions. I tenir la sort de veure una exposició al Guggenheim de NY i veure-la en directe no va fer més que confirmar-ho.

Dins les esculptures no podia faltar el neoclassicisme d'Antonio Canova amb la bella 'Psique reanimada por el beso del amor', una història d'amor (Eros i Psique) tan dramàtica que només un petó expressat en aquest marbre pot salvar-la.

Però moltes vegades un petó acaba en alguna cosa més, així que no podia faltar el sexe del kamasutra en les meravelloses escultures en pedra dels temples de Khajuraho...

I dins la pintura, evidentment el meu petó preferit, 'Der Kuss' de Klimt, del qual només vaig poder posar una escena ampliada perquè sinó m'hagués ocupat tota la carpeta...

I una raresa, 'Le petit baiser' de Jean Dubuffet, una obra pictòrica d'un pintor-escultor molt més conegut per les escultures fantàstiques com la que podeu veure a la plaça del Chase Manhattan Bank de NY.

La tria, com tot el que s'ha de seleccionar, és imperfecta però en aquell temps, molt marcada per les possibilitats d'aconseguir certes imatges. I segur que per molts amics amb massa importància d'un tipus d'art que diuen no entendre, però l'art no s'ha d'entendre, s'ha de sentir, i no necessito que sigui figuratiu per entendre'l (tot i que aquí tot és figuratiu :-)

PD: Hauré de seguir parlant d'art, m'adono que em fa viure, que em permet emocionar-me, cosa que el cinema no aconsegueix darrerament.

El caganer

Boníssima!!

3 en 1 o 1 en 3 (Crònica de 3 moments musicals)

3 concerts en una setmana o una setmana amb 3 concerts... Crec que mai havia fet això (festivals a part) però així va ser la setmana del 21 al 28 de novembre: 21 de novembre Depeche Mode, 24 de novembre Muse, 27 de novembre Owned. Els vaig veure en ordre descendent a nivell de fama però fins i tot l'últim, tot i ser un concert en el marc d'una festa major tenia ingredients que em permeten fer una crònica conjunta de semblances i diferències:

• L'aforament: en clar sentit descendent, des del ple gairebé absolut de DM (tot i ser el segon dia), al gairebé ple de Muse (tot i competir amb el Barça-Inter i un canvi d'escenari i dia) i al reducte d'incondicionals i groupies (:-) del concert d'Owned.
• Els teloners: No els vaig veure ni al primer ni a l'últim concert (tot i que tampoc és que fossin teloners, sinó companys d'escenari), i sí al segon, però Biffy Cliro em van agradar molt més al Summercase (mola veure com el tio es mou i envia la suor per tot arreu)
• L'efecte 'fideuà': Quan el Marc C. em va preguntar per l'efecte 'fideuà' a Muse, vaig tenir que fer servir el Google (em sorprén que això es pugui escriure en un diari seriós:-)... Crec que tots dos concerts van patir en excés de l'efecte, que a hores d'ara a més de fideus (braços) té també cloïsses (les càmeres). Abans s'aixecaven els encenedors en els moments àlgids, ara és una constant. A Owned vam patir més aviat l'efecte sushi, que vindria a ser les convulsions per l'ingesta de wasabi (sobretot patides pel Pol), i en el meu cas en escoltar els covers de Pixies.
• La posada en escena: Tot i les limitacions del Palau Sant Jordi, tant Muse com DM van lluir-se però per mi en el primer cas va ser espectacular, apoteòsic i molt elegant (si un escenari de rock pot ser així considerat). El que em va encantar en tots dos casos van ser els live vídeos amb qualitat tant HD que semblen antics... Res a dir d'Owned, l'escenari no donava per més... però les llums van donar prou com per fer fotos prou bones
• El cost de l'entrada: Que els artistes no guanyen amb l'edició de CD està molt clar amb el preu de les entrades... Sí que hi ha molt per pagar, però ja s'està convertint en un tradició pagar com a mínim 35€ per un concert (i em foto negra si llegeixo allò de costos de distribució...), així que el millor el concert d'Owned, tot i els 16€ del taxi de tornada.
• Les birres: Si l'entrada és cara, el tema birres ja és espectacular... 10€ una birra (per molt de mig litre que sigui) en el concert de Muse... Almenys a Owned la barra d'Esquerra era a preu popular (també el bar del costat :-)
• El concert: Deu ser l'únic punt en què hi ha unanimitat... tot i les diferències entre els tres grups, em van agradar els 3. DM no els havia vist mai, i Muse i Owned era la segona vegada.
• Es cantant: Per ser cantant cal tenir un feeling especial. Dave Gaham és un monstre de l'escenari que a la seva edat encara és capaç de mostrar múscul; Matthew Bellamy em va sorprendre ja fa molts anys a Benicàssim (aquell FIB del 2002 per veure The Cure) i és un veritable showman... I l'Adolfo, té un convenciment sobre l'escenari que augura bones coses... però no cal que sempre posi cara d'estar patint :-)
• La resta de grup: aquí tinc una debilitat pel baixista d'Owned, però és el que passa quan el pateixes gairebé cada dia de l'any (i a més té menys panxeta que el de Muse :-)... Molt bons els bateries, i què dir dels guitarres, sobretot aquest Pol que com no vigili es fotrà qualsevol dia de dalt a baix de l'escenari.
• La canya: Aquí hi ha un clar moviment ascendent... La potència de so no era la mateixa, però ja et dic jo que els veïns de Sant Andreu se'n recordaran d'aquest concert :-)
• La durada: 2 hores, 1.30 i vés a saber quan (per les interrupcions tècniques), prou hores de música... per una temporada :-) Seriosament de la durada dels concerts només tinc un què, la poca gràcia dels bisos... S'acaba el concert però ja saps que l'allargaran fins arribar al promès. Abans els bisos venien a ser un regal per la bona feina feta. Ara hi ha bisos perquè n'ha d'haver... Menys pantomima JA!
• La companyia: A mi no m'agrada anar sola als concerts, així que sempre em busco bona companyia. En aquests concerts també... Alguns van repetir de concert (com a públic o com a star), d'altres no, però un concert t'agrada més si els que estan amb tu també el disfruten. Això sí, en cada concert, com a la feina, hi havia un Marc (sou la plaga!!!) i en l'últim tres, un a dalt i dos a baix (i no penseu malament :-)
• Les fotos: S'ha acabat allò de no portar la càmera de fotos al concert per si no es pot entrar. En tots tres concerts vaig poder fer fotos i vídeos a cor que vols. Les millors, les d'Owned. No hi ha res com conèixer-los per poder agafar primera fila.

PD: Primavera amb Pixies i The XX (+ Pavement)... MJ confio en ti... Este año no fallo :-)

Talent de la casa

Ahir el Messi va guanyar la Bota d'Or i va dir que se sentia orgullós de ser el primer futbolista de la cantera en guanyar-la.
Però ell no és el primer de la cantera amb que es mereix un reconeixement. Catalunya sempre ha estat una terra de gent (de naixement o d'adopció) emprenedora, visionària i amb talent... Per això és motiu d'orgull poder felicitar la Macarena i l'Anna (El Delgado Buil) pel seu premi “Barcelona és Moda” a l'empresa emergent, perquè quan es reuneix talent, treball, inteligència i a més a més simpatia i modèstia, arriben els fruits (ja tocava un reconeixement des d'aquí després dels èxits a Pasarela Cibeles).

Us passo l'entrevista que els va fer la Bibiana Ballbé a Ànima, on estan fantàstiques (llàstima que durés tan poc)

PD: Macarena, a veure si em passo a provar-me (i si em queda bé comprar-me) la faldilla que portaves tu... que veig que té molts pretendents

PD2: Si arriba un dia que feu desfilar als vostres coneguts, jo em demano el vestit de núvia i el passejo per Barcelona :-)