Si fuera... (llegir 'a la Carrà')

Pensava que només tenia una adicció confessable, les pel·lícules, però en tinc una altra relacionada, les sèries. A dia d'avui, i gràcies al DVD enregistrador, en segueixo 10 a la setmana. Algunes han acabat fa poc la temporada (sempre parlant del Digital; no descarrego res i no és pas per convicció, sinó per no embogir definitivament) i d'altres la començaran, però és un bon moment per fer un 'Si fuera...'
<>Les que estic veient:

• Si fuera... Miénteme seria... una microexpressió de sorpresa (Lie to Me, Fox, veient la 1a temporada). O com un gran actor com és Tim Roth no li cal fer el goril·la per estar genial.
• Si fuera... The Beast seria... Ellis, per estar 'really, really hot' [noies us recomano buscar a Google imatges Travis Fimmel] (The Beast, C+, veient la 1a temporada). Per veure l'últim treball de Patrick Swayze (els últims capítols es veu bastant afectat).
• Si fuera... Daños y perjuicios seria... una advocada d'èxit, la dolenta, la més dolenta o l'encara més dolenta (Damages, C+, veient la 2a temporada). Trames complexes amb un ús incremental del flashforward.
• Si fuera... FlashForward seria... un altre món és possible (FlashForward, AXN, veient la 1a temporada). Podem canviar el nostre futur? Si us va saber greu que el Charlie morís a Perdidos aquí el podeu recuperar.
• Si fuera... Fringe seria... el calb que tot ho observa (Fringe, C+, veient la 2a temporada). Perdidos és una paranoia, però això és l'increïble. Molt millor la sèrie a partir de la meitat de la 1a temporada. A més puc veure el meu actor preferit de 'Dawson crece' (sèrie de 'quinceañeros' que em flipava)
• Si fuera... Dollhouse seria... una impromta de cantant, la meva gran frustació (Dollhouse, Fox, veient la 1a temporada). Algú s'oferiria voluntari per ser alienat i convertit en personatge per satisfer les il·lusions d'altres?
• Si fuera... 5 hermanos seria... una republicana al llit de Rob Lowe [no em sento capaç de ser la Calista, no m'agrada gens, però ell m'agrada massa encara:-)] (Brother & Sisters, Fox, just acabada la 3a temporada). No existeix una família així però és genial.
• Si fuera... Ganando el juicio seria... l'advocat milionari d'ofici per vocació (Raising the bar, TNT, veient la 2a temporada). Per veure el noiet ros de 'Salvados per la campana' com a abnegat advocat d'ofici. Es pot separar feina de plaer? Ells ho fan, lluiten a l'estrada i prenen copes plegats.
• Si fuera... Gossip Girl seria... un dels xulíssims minivestits de la Serena (Gossip Girl, Cosmo, veient la 2a temporada). El glamour de l'Upper East Side o la bohèmia de Brooklyn?
• Si fuera... El mentalista seria... mentalista (The mentalist, TNT, veient la 2a temporada). Un tio ben estrany que resol casos sent a 'pain in the ass'

<>Les que han de tornar (algunes aquest mes, altres el mes que ve i moltes per al 2010)

• Si fuera... True blood seria... una proveta de sèrum 'V' per veure l'efecte en la gent (True blood, C+, esperant la 2a temporada). Admetrieu els vampirs a la vostra vida de cada dia si no s'alimentessin de sang humana.
• Si fuera... Los Tudor seria... Tomas Moro, a hores d'ara ja amb el coll tallat, però l'únic sincer amb el rei (The Tudors, C+, esperant la 3a temporada). Sexe, història, sexe, història, sexe, història...
• Si fuera... Perdidos seria... un altre, sempre un altre que pogués despistar-ho tot (Lost, Fox, esperant la 6a temporada). La sèria que fins i tot ha fet comportar al Lluís com un adicte.
• Si fuera... Héroes seria... Nathan Petrelli, no perquè m'agradi el seu personatge, però és que m'encantaria poder volar (Heroes, Sci-Fi, esperant la 4a temporada). Si et despertessis amb un superpoder quin voldries tenir? (Superfollador no és un poder :-)
• Si fuera... Dexter seria... un ganivet esmolat (Dexter, Fox, esperant la 4a temporada). A més d'una gran sèrie, els millors títols de crèdit en anys.
• Si fuera... Weeds seria... la fulla de marihuana que s'escola en cada principi de capítol (Weeds, C+, esperant la 5a temporada). Molt divertida, planteja un curiós dilema sobre el món de la droga.
• Si fuera... Californication seria ... la mà que bufeteja Hank Moody (Californication, Fox, esperant la 3a temporada). Una altra sèrie on el sexe és el més important de tot.
• Si fuera... Mad Men seria... un got de whisky o una cigarreta, sempre presents (Mad Men, C+, esperant la 3a temporada). L'entorn laboral que més m'agrada, la publicitat, en l'època que més m'agrada, finals 50, principis 60

<>Les que ja han acabat per sempre. N'hi ha moltes a recomanar, però just ara ha acabat una que immerescudament no tindrà continuació. Si voleu només veure 13 capítols sense final tancat, us la recomano

• Si fuera... Kings seria... les papallones taronges que es posen sobre el cap de David per mostrar el relleu real. (Kings, Fox, 1 temporada ) O com la monarquia, autoritària o no, encara no està feta per l'audiència americana. O potser adonar-se que les guerres amb esperit comercial s'assemblen massa a les provocades pels USA?

PD: Xulo, xulo... Estrenen el mes que ve des del començament a C+2, una de les sèries que m'havien recomanat des de fa temps: A dos metros bajo tierra (que després va fer True Blood)

The XX vs Hermanas Borràs

Dilluns va ser una nit especial. Per primera vegada en molt de temps anava a un concert en petit format, a veure un grup cridat a ser la revelació de la música alternativa (o com li vulguis dir, però el que està clar és que no són el relleu de David Bisbal). Em van passar pel cap els records d'aquells concerts dels 90 on vam descobrir grups: Blur al Zeleste 2 (ara Razzmatazz 2), concert gratuït d'Smashing Pumpkins a l'Apolo i tants d'altres... però en aquest cas em sentia com una nena amb sabates noves diposada a disfrutar de la seva música amb tots els sentits.
I curiosament els teloners eren Extraperlo, el disc dels quals m'havia regalat el David pel meu cumple. Així que en un sol concert podia conèixer les últimes novetats que m'havien fet arribar (i no sabeu com agraeixo a gent com el Marcos, el David, el Marc que em donin a conèixer grups...) i a sobre amb una companyia esplèndida.
Anem a fer un compte enrere dels moments més destacats de la nit (i és només una numeració, no una gradació):

10. La calvície és símbol de potència sexual... La frase és del Marcos quan la meva germana es queixava al bar preconcert que tots els de la seva edat ja tenen una bona zona d'aterratge... Sense comentaris.
9. L'obsessió dels tres per les semblances: que si ella és com la filla de Californication, que si ell em recorda al Marc Almond (quan era jove), que si aquesta cançó té una tirada a Chris Isaak, que si aquesta cançó és com un 'polvo'... Sembla que només sabem opinar per comparació... però la veritat és que és un joc ben divertit.
8. Un públic més madur del que em creia, força guiris i més d'un notes, com el que un cop acabat el concert i mentre sortíem li diu al seu company: 'Este concierto ha sido como lo del Marqués de Esquilache, todo para el pueblo pero sin el pueblo'. I l'altre li contesta: Sí, puro 'esquilachismo' [Per cert Carles, com sempre, tenies raó, és la frase resum del Despotisme il·lustrat]. I després algunes crítiques diuen que estava ple de modernillos cridaners... que coi!! estava ple d'intel·lectuals :-). I per cert, com creix la gent, quins tios més alts... no havia manera més que de veure una mica dels capets dels cantants, i de tant estirar el coll se m'ha empitjorat la contractura
7. I al crit de 'Bañadores', t'entren unes ganes boges que torni a ser l'estiu... pur pop tropical o l'etiqueta que els vulgueu posar... perquè Extraperlo no és un grup fàcil d'etiquetar, perquè les seves cançons sonen a platja, les seves lletres a veritat i la seva imatge a... tot el contrari.
6. El so, bastant defectuós per a Extraperlo, ja que semblaven uns Planetas als qui no s'entén res del que diuen. Tampoc la sonoritat de la sala era la ideal per a The XX, especialment en el seu moment més shoegaze.
5. El 'moquillo' de la cantant que al més pur estil U2 al Camp Nou, va obligar a començar de nou una cançó... però aquests nois tan joves ja tenen unes taules que els van permetre fer un gran concert tot i tenir la baixa de la segona guitarra.
4. Guerra al tabac. Increïble arribar a casa d'un concert sense pudor a tabac. Uns 'segurates' molt eficients (i crec que amb un implant de detector de fums) tallaven qualsevol intent d'encendre una cigarreta.
3. L'espera desesperant d'un bis que no va arribar, possiblement no per falta de ganes d'ells, sinó pels encarregats de la sala. No tenen més que les cançons del seu únic LP però no ens hagués im portat repetir-ne alguna: digue-li Stars, digue-li VCR...
2. La poca confiança en mi a les copes postconcert. Desconcert inicial en veure un Bracafé, sorpresa en baixar unes escales, calidesa a l'entrar a una sala on sí es podia fumar, entusiasme al prendre el Pisco Sour (que la meva germana va conèixer a Xile) i aprovació final vist l'ambient del dilluns. Molts ja ho sabreu, parlo de la cocteleria Milano.
1. Sexe... i és que les seves cançons em van semblar molt sexuals, i tot i que no poso música quan faig l'amor... de fer-ho, posaria qualsevol d'aquestes cançons fosques però càlides, sobretot pels contrastos de la veu masculina i femenina.
0. Crec que després de l'expectació creada i tot i la baixa van estar més que a l'alçada. Així que quedeu-vos amb aquest nom: The XX... us els recomano
Al final no he fet cap crítica, perquè no hi ha res a criticar, a mi em van encantar... I tampoc sé utilitzar el vocabulari dels crítics musicals... A mi les coses o m'entren o no m'entren :-) [Ja hi ha blogs i revistes musicals on podeu llegir crítiques del concert]

PD0: Sí, era l'últim concert... però de la gira europea...
PD1: Per cert el títol de l'entrada és la frase que va posar el Marcos al Facebook per dir que anava amb nosaltres al concert... No us podeu ni imaginar els comentaris que va haver :-)

PD2: El vídeo és lamentable, però la foto amb la càmera del mòbil més, així que les fotos estan agafades de la web http://www.indienauta.com/

Sense Sitges però amb cisternes...

Aquesta frase és un estúpid acudit que només poden entendre els que han treballat al SIR però em servei xper titular l'entrada sobre les pel·lícules que no vaig poder veure a Sitges (aquest any el tema 'canguril' de les àvies i la no preparació pel fet de ser una setmana després d'arribar de Nàpols ho han evitat). Però tinc bons espies, el principal dels quals el Pablo, que com va visualitzar-ne 25, va poder triar les millors per ell. Així que amb el seu permís el cito textualment:

Entre las 25 películas que he visto, las mejores fueron: Moon (la ganadora), Pandorum (mezcla de Alien 3 y Horizonte final muy interesante), The Road (gran Viggo Mortensen y futuro apocalíptico de total depresión), Celda 211 (motín carcelario con un inmenso Luis Tosar), The Orphan (Niña diabólica en película muy bien hecha) y Carriers (lástima que cambiaran el final original). En plan más "friki" divertídisima película Noruega "Dead Snow" sobre !ZOMBIES NAZIS!. Aplausos generalizados y risas entre las 3:30 y las 5:00h de la madrugada (Tiene mérito a esas horas,je,je). No he enganchado ningún tostonazo por suerte. Este año el nivel ha sido superior al del año pasado y por primera vez no ha llovido ni un sólo día y una temperatura casi,casi veraniega.

Sobre The Road m'ho va confirmar la Geni. I me n'alegro, tot i que em sorprèn, perquè sí he llegit el llibre i apart del desassossec que provoca, no el vaig considerar gens cinematogràfic... Una que sabe!! jajaja. Per cert, 3 de les que recomana el Pablo ja podeu degustar-les al cinema. Per la meva banda vaig fer el meu propi Sitges veient força pel·lícules aquella setmana, algunes de les quals han estat al festival o hi podrien estar... I com fa molts dies (n'he vist només 84 des d'aleshores) que no comento pelis que he vist, faig un resum de les millors (o destacades per una altra raó):

• 28 semanas después (28 Weeks Later): Pitjor que la primera però bastant interessant dins del cinema d'infectats i diria que bona incursió de Juan Carlos Fresnadillo en les majors.
• Más extraño que la ficción (Stranger than Fiction): Títol bastant surrealista i inclassificable que posa al seu director com un dels més prometedors de la dècada.
• Zodiac (Zodiac): Un boníssim thriller inspirat en un assassí en sèrie mai descobert i que a més compta amb la presència d'un dels meus actors talismà: Robert Downey Jr.
• El último rey de Escocia (The Last King of Scotland): Terriblement ben interpretada, un calfred recorre el cos en les escenes més cruentes de la pel·lícula. Una biografia per mostrar molts dels mals patits per Uganda.
• Control (Control): Una altra biografia, en aquest cas de Ian Curtis, que intenta mostrar els motius del seu suicidi. Evidentment, destaca la BSO i la fotografia en B/N.
• Rocky Balboa (Rocky Balboa): Ja vaig comentar que no havia vist més que una pel·lícula de la sèrie i no pas la primera... Tot i estar molt atrotinat físicament, la pel·lícula és una bona reflexió sobre l'èxit i l'ocàs dels esportistes.
• Once (Once): Una pel·lícula senzilla sobre la música, les persones, el trobar una ànima bessona. Amb una de les cançons que en els últims anys sí ha merescut l'Oscar. La recomano especialment un dia que tingueu els sentiments a flor de pell.
• El truco final (The Prestige): Duel interpretatiu, emoció, misteri, època. Una bona barreja del director d'una de les pel·lícules més impactants del començament de la dècada, Memento.
• Diario de un escándalo (Notes on a Scandal): En aquest cas duel femení, en una història on domina la gelosia. Curiositat: La meva ment sempre tan vívida en els somnis, em va fer somiar una història similar, que em penjava d'un cambrer surfista que resultava tenir 15 anys... Sense comentaris.
• Death Proof i Planet Terror: Divertidíssimes pel·lícules de sang i fetge dels dos 'niños malos' del cinema actual. Veig que cada vegada m'agraden més les pel·lícules inversemblants.
• Kill Bill: Vol. 1 i Kill Bill: Vol. 2: Sí, sí, en un parell de setmanes em vaig actualitzar una mica de Tarantino. Sota el meu punt de vista molt millor la primera que la segona. La cançó 'Goodnight Moon' de la BSO m'acompanya tots els matins (la tinc d'alarma) des de molt abans que veiés la pel·lícula, com a record d'una vetllada genial.
• Up: A hores d'ara, i dubto que canviï, la millor pel·lícula de l'any. Pur sentiment i emoció a flor de pell, no hi ha millor manera de mostrar l'amor entre dues persones que en el recull d'imatges de l'Ellie i el Carl.
• Carmen Jones: Peculir versió de l'història de Carmen on es mostra fins a quin punt pot arribar l'amor malaltís. De tota manera no sé si fins i tot és més dura la biografia de l'actriu, que podeu veure a 'Dorothy Dandridge'
• 4 meses, 3 semanas, 2 días (4 luni, 3 saptamâni si 2 zile): Aquesta cal que l'agafeu en un dia optimista perquè sinó us ensorrarà. Sense cap concessió al sentimentalisme, narra de forma molt dura com aconseguir un avortament quan aquest és il·legal.
• 300: Tot i que em va agradar bastant l'estètica i el disseny de les lluites, vaig trobar molt poca empatia amb el protagonista.
• Shoot 'Em Up: Qui la vegi després de les meves lloances dirà que no n'hi ha per tant, però és pura adrenalina, el Clive Owen està genial, i per mi hi ha un dels polvos més canyeros de la història del cinema (com a mínim un dels menys factibles en el món real)... i per als tios, la partenaire és la Monica Bellucci.
• Resacón en Las Vegas (The Hangover): Tot i ser un peli que decreix en intensitat és una de les més divertides dels últims temps (que fer riure és molt més complicat que fer plorar), a més dormen a l'hotel que vam estar en la nostra honeymoon, i té en el personatge de l'Alan una perla de frases cèlebres. Per cert, la vaig veure als Icaria i només estàvem un noi i jo... Els dos partint-nos alhora.
• [REC]: Gairebé a l'hora que preestrenaven la 2a, estava jo encara intentant saber qui és la nena Medeiros. Un altre tema d'infectats que em va fer pensar en: si passés una infecció massiva d'aquestes zombístiques (olé adjectiu pillat al vol) preferirieu ser dels primers a caure i no preocupar-se més o quedar dels últims intentant ser un heroi sense futur?
• El ultimátum de Bourne (The Bourne Ultimatum): Per mi la millor de la saga, els primers minuts són pur cinema d'acció.
• El orfanato: Crec que el cinema espanyol està fent una bona especialització cap al cinema de terror (visual o psicològic) en els últims anys i sinó repasseu la meva llista i la del Pablo.
• Hairspray: Un musical molt divertit i molt menys escatològic que la versió de John Waters amb la immensa, en tots els sentits, Divine, i aquí amb un immens John Travolta.
• Toy Story: Tretze anys després però en versió 3D. La pel·lícula no ha perdut ni un tros de genialitat (l'Ariadna no es va moure ni un sol moment de la butaca tot i les ulleres) però el 3D està poc aprofitat. Si us recomano, almenys pel tràiler que van fer, veure Alice in Wonderland en aquest format, però haurem d'esperar per al març del 2010.

I com sempre m'he passat... I jo que em tenia per una bona resumidora :-)

PD: Si voleu saber l'acudit. Hi ha un mòdul en el projecte en el que estic (SIR-Sistema d'informació ramadera) d'enregistrament d'elements del sector lleter, entre ells sitges i cisternes (Els de l'Escrich són bastant més bons)
PD2: I encara em queda parlar un dia sobre sèries
PD3: Sí, he fet una petita renovació d'imatge en el bloc... ja m'havia cansat del verd