SOS 4.8 Edició 2009 - Dia 1

Divendres 1 de maig a les 6 del matí arribàvem a l'aeroport de Barcelona amb destí Alacant i després amb cotxe cap a la destinació final: Múrcia i la segona edició del festival SOS 4.8. Aquest any es presentaven novetats: més escenaris, més grups, una part artística més treballada amb el comissari Jota Castro i més conferències sobre sostenibilitat, la raó del seu títol. Però sense perdre les nostres tradicions: passi VIP, estança a l'hotel de l'organització, bon temps i sobretot molt bona companyia.
Vam arribar d'hora a Múrcia i no vam poder fer ni el check-in ni els passis, així que vam optar per fer una volta pel centre, relaxadament, dinar i fer una bona migdiada per estar en forma. Després de trobar-nos ja al recinte amb la Cris, la Gemma i l'Òscar vam fer una mica de temps esperant les pulseres i les entrades per al concert de PJ Harvey . Una de les novetats d'aquest any eren els dos concerts amb aforament limitat a l'Auditori. Durant tot el dia s'havien produit cues per aconseguir les entrades. Nosaltres teníem 'enchufe'. Moltes gràcies Hèctor per reservar-nos-les (tot i la confusió inicial amb les entrades del dia següent). Concert màgic, amb molta força, amb una PJ ben acompanyada de John Parish que li dóna un aire molt més canyero i vibrant (sobretot comparant amb l'actuació que havia vist jo al Summercase 2007). Totalment esquelètica i vestida de blanc van oferir un repertori basat en l'últim disc i l'únic però el vaig trobar a faltar en la manca de cançons dels primers discs (però la durada limitada és el que té).
S'havia avisat diverses vegades des de l'organització que no es podria entrar ni sortir un cop començat, però es van veure obligats a obrir portes perquè la gent que s'havia quedat fora, sense raó, es va posar a picar les portes.

El vídeo és molt piratilla..., No van avisar que no estava permès l'enregistrament d'imatges i jo vaig anar fent fins que em van venir a cridar l'atenció... Sóc una nena dolenta. La veritat és que estem en un punt que entre càmares i mòbils ja no té massa sentit no deixar fer fotos, i de fet no et posen pegues a entrar càmers, però entenc que en recintes tancats i no massa gran no es permeti... més que res per evitar que l'artista se senti com un monstre de fira.
Al sortir vam veure 3 o 4 cançons de Maxïmo Park... Em va saber greu no haver escoltat més perquè pintaven bé, però no és pot estar a tot arreu. Aquest és un dels problemes de tenir més escenaris. Has de triar.
La següent era la quota 'mediàtica' del dia: Duffy. Havia tingut problemes amb la seva maleta i va improvisar el vestuari però es va presentar radiant amb tota la seva blancor, encara més magnificada per un focus blanc que reforçava el seu halo. Gracioses també les miniduffies, el cor de dues bessones, petits clons d'ella. No n'esperava molt del concert i potser per això em va agradar força. Ella canta molt bé i el grup que l'acompanya és bo. Potser no té encara la grapa d'una gran estrella però no li manca bona presència damunt l'escenari.

I a continuació Babyshambles, una aposta arriscada, no per la qualitat musical, sinó per la inestabilitat del seu cantant i estrella 'Pete Doherty'. Vestit com un dandi, no va quedar encorsetat per la roba, i es va dedicar a moure's per l'escenari sense caure ni una vegada... excepte al final quan es va tirar sobre el públic. Potser la veu no és el seu fort, però les cançons són bones i el resultat del concert va ser molt satisfactori. Música amb guitarres de so punk clàssic i carisma, que en el món de la música és important. A aquelles hores vaig començar a patir uns forts atacs de son, i com costava molt estar a la zona VIP perquè feia fresca (pel matí va ploure i l'aire del riu es calava als ossos si no estaves dins la massa de gent) vam anar a fer un tomb mentre esperàvem el començament del concert de 'Prodigy'. Em va passar el mateix que l'any passat amb 'Chemical Brothers'. És un tipus de música que excepte en comptades excepcions em ratlla. Entenc que si estàs a dins, ballant i immers en el tipus de música, t'ho pots passar molt bé, però si et quedes una mica al marge, vas directament fora. I entrar a la massa era una tasca massa arriscada (tinc ja una edat per rebre trepitjades i prefereixo els concerts menys multitudinaris)... així que vam optar per l'escenari Radio3... Sorpresa: Peaches, amb una aparença extravagant i unes certes reminiscències a Nina Hagen, va sortir vestida de maduixa i es va anar treient peces de roba en cada cançó. Llàstima que no estigui bona. Pel poc que vam veure (la son em va vèncer), possiblement el millor del divendres.

PD: Aquest any amb el cartell d'entrades venudes pels dos dies, es va començar ja a denotar una forta presència d'estrangers (anglesos bàsicament) que a més de parlar un altre idioma, es reconeixen pel grau d'alcohol en sang, sempre molt superior al dels nadius.

PD2: Em va saber greu perdre'm el concert de CatPeople i també la sessió de Miqui Puig, personatge odiat per molta gent però que m'encanta de DJ (ja el vam veure l'any passat) i amb el seu grup (vist al Summercase 07).