SOS 4.8 Edició 2009 - Dia 2 i tornada

L'hotel Nelva es fantàstic, té una piscina molt recomanable que va ser la nostra primera destinació del matí quan ens vam poder llevar. Solet del bo i fotos sexis (jajaja) al costat i dins de la piscina (aigua gelada amb efectes tensors de flipar).


Per continuar un dinaret amb tot el grup a la Plaça de Santa Catalina i un cafè amb el Christian, un excompany de facultat, que també havia anat al SOS i al que em va fer molta il·lusió veure i compartir després bona part dels concerts. Per cert, felicitats de nou per la Dana, que està a punt d'arribar (i Chris, penja les fotos ja).

Durant el dinar i el cafè, la conversa era si veure o no el Barça. Tots excepte la Cris, el Pep i jo es van decantar pel partit. Nosaltres per l'increïble i vibrant concert de Matthew Herbert i la seva big band. Una apassionant combinació d'una brutal vocalista (incomensurable veu i mida la d'Eska Mtungwazi), una genial orquestra de jazz i el treball amb samplers, per contagiar al públic reivindicació i ritme i inclús formar part d'una performance molt treballada. Així que vam acabar tots dempeus, ballant i disfrutant (i més sabent ja el 2-6). La gent a posteriori em deia que com no havia vist el futbol. El partit i els gols els puc veure quan vulgui. Aquest concert no.

L'arribada a l'escenari Estrella de Levante per veure el final d'Spiritualized es va traduir en una visita alcohòlica a la zona VIP (acaparant toooots els sofàs per fer temps fins al concert de Keane. Em van sorprendre gratament. Per ser un grup que va triomfar ràpidament, a vegades esperes veure un bluff sobre l'escenari, però ben al contrari. Entrega total del cantant (amb la seva careta típica de porquet) que tot i que amb apunts anava dient frases en castellà buscant la complicitat del públic, i sobretot moltes ganes de moure't al ritme del seu rock-pop pianístic (el tio del piano no para d'una banda a l'altra per tocar un dels 3 o 4 pianos que havia sobre l'escenari) i de les seves cançons més conegudes, més una versió de l'Under Pressure.

Underworld. La gent que hi va ser diria que en va disfrutar, especialment amb la interpretació de Born Slippy (BSO de Trainspotting). Vam escoltar algunes cançons però vam decidir anar a l'escenari petit (des d'allí sí vam veure els globus-penis -eh, Chris!!- que van muntar en la cançó esmentada). Els que hi havien de tocar tenien molt bona pinta i no em van decebre en absolut.

Concert brutal el de The Wombats. Es va fer curtíssim i m'hagués agradat que hagués durat tota la nit, va ser tota una festa. Dinamisme a tope, a part de cantar una cançó genial com 'Let's Dance to Joy Division' (veure vídeo), en certs moment l'ús dels baixos em recordava un The Cure més punkarra. Però és que a més la veu del vocalista és la d'un Robert Smith rejovenit i no tan sinistre. I si nos us ho creieu escolteu el vídeo:

Dels concerts fora de l'Auditori, el millor.

Ladyhawke, no els coneixia però mentre estàvem esperant que toquessin, la gent m'havia generat expectació per veure-la (més quan el seu especial teclista havia estat esmorzant amb nosaltres). Però jo no sé si va ser el so o què, no vam passar de la primera cançó.

Així que ens vam acostar a l'escenari gran on els 2ManyDJs tornaven a la penya boja. Nosaltres vam aprofitar per acomiadar-nos de tothom, ja que al dia següent cadascú tornava d'una manera. I vam estar en el moment de l'apertura del xampany (sí, Moet) per celebrar el nou èxit del festival.

I per acabar, al dia següent una visita a Elx per admirar el seu palmerar després d'haver pujat les 170 escales en espiral de la torre de l'església (sort que no tenia ressaca).

PD: Aquest any cap foto amb cantant... Però diversió no n'ha faltat gens.

PD2: Com en tots els festivals, el principal problema és el menjar. Això sí millor que l'any passat.

PD3: Èxit absolut del autos de xoc. Una de les estrelles del festival.PD4: L'hotel com l'any passat estava ple de comunions. Aquest any a més hi havia l'equip de l'Eibar (que va rebre 2 gols del Múrcia)