La mort de l'àngel ha quedat eclipsada per la mort d'un músic que cal considerar com a molt especial, que sempre ha mogut masses de fans, que ha estat un geni de la música, però com molts genis ha tingut sempre rampells desmesurats en el seu comportament que li han restat credibilitat musical però alhora li havien creat una certa aureòla d'immortalitat. Lamentablement no ha estat així i molta gent, com el Manu i la Silvia, es quedaran sense els concerts de Londres. I això em recorda aquell concert de Nirvana (3 mesos abans de la mort de Kurt Cobain) que no vaig anar a veure per tenir un examen al dia següent i sabent que amb la fama que tenien, segur que tornarien... EJEM EJEM.... Així que no es pot perdre l'oportunitat quan es presenta, per això vaig dijous a veure U2 i possiblement Depeche Mode al novembre... Són dos clàssics que encara no he vist mai... (I també hauria d'anar a Madonna però com deia el David aquesta toca pocs clàssics)
Tot i que l'àlbum Thriller va ser un dels meus primers vinils de música adulta, mai vaig ser prou seguidora del Michael Jackson. És curiós, però veient les reaccions de la gent per la seva mort, m'he adonat que a mi em manca el 'segell fan'. Qui em coneix sap que m'encanta trobar-me amb famosos, fer-m'hi fotos, però no en tinc cap pel qui faria alguna bogeria. Sí, em faria molta il·lusió trobar-me amb Robert Smith o, si encara pugués, amb Paul Newman, però això és tot... sense devoció. I especialment en música, tothom té un grup pel que trencaria esquemes...
Així doncs no vaig ser de les afortunades que el va veure el 88 a un ja exclusiu preu de 5000 pessetes, però sí hi va ser el Marc C que m'ha passat l'entrada original per fer-vos enveja a tots...
Com tots els vídeos del Michael tenen la inserció eliminada, els faig el meu particular homenatge (DEP) amb aquest vídeo:
4 comentaris:
La desaparició de qualsevol artista d'aquest nivell no pot deixar indiferent a cap melòman.
Mai vaig ser-hi fan, de fet mai em va agradar. Tinc el Thriller en CD (això ho diu tot...), remasteritzat i de fa pocs anys perque és un dels millors discos d e la historia del pop i, digue'm friki, per tenir la cançó de Sir Paul MacCartney fent duet, en (la gran) "The girl is mine" (molt millor que el "Say, say, say" posterior del disc del Macca).
Però era un enorme ballarí i, si, una gran veu (falsete inclós), per no parlar dels videos i dels pollastres que montava en les seves gires...I com acostuma a passar en el món del "showbussines" la seva decadencia personal no va fer més que engrandir encara més el mite, o com la ficció sovint supera la realitat.
Per aquells que vulguin acostar-se al primer Jacko cantant, i per aquest dies de jacksonmania, recomano efusivament el disc "Maybe Tomorrow" dels Jackson 5:rodilla en suelo!!.
De la Farrah només aportar que una seva foto en banyador va ser la primera i última pegatina suposo que surtia en un pastelito)d'una noia que vaig posar en una llibreta (espiral tapa dura) de l'escola.
PD
Maida, parles de U2, de Depeche....però el dia 7 tenim els PSBoys al Poble Español!!! Que passa?? El muntatge és tremendo (versió del Viva la Vida inclos al set list), i a Barcelona sempre és una festa...Tu misma.
Ostres, els PSB, d'aquests sí que m’agradaria anar al concert...
Doncs sí, qui no recorda aquell Nadal del 83 que apuntava la Maida quan van passar per la tele amb tota l’expectació del món el “terrorífic” vídeo de la cançó “Thriller”, i això que era el cinquè! single del disc a Europa que havia aparegut just feia un any. Quina sort tenir el vinil original!!! Com vaig dir l’altre dia al Facebook coincideixo en que “The girl is mine” i “Billie Jean” són possiblement les dues cançons que més m’agraden d’ell. No puc dir el mateix, en general, de les cançons de “Bad”, però sí que és cert que era una época en la que escoltava molta música i era inevitable no acabant sentint el Michael durant els dos anys de promoció que va tenir el disc (amb nou singles d’onze cançons que tenia l’àlbum, una barbaritat !!!) En qualsevol cas tot un geni per l’estil que va crear a nivell musical i les coreografíes, per no parlar dels seus curradíssims (i moltes vegades innecessariament recarregats visualment parlant) vídeos. Té raó Lluís quan diu que hi ha detalls interessants per descubrir en alguns dels seus primers discos tant en solitari com amb els Jacksons (o Jackson 5, segons el moment)
I l’altre dia pensava en la mateixa línea que encapçala aquesta entrada del blog, en el sentit de que cada vegada, mentres anem celebrant aniversaris deixem molta gent enrera, començant per famosos que en un moment determinat de la nostra vida vam poder tenir la seva influència, o inclús de mites com el Michael.
Tot un detall recordar la sintonia i entrada de la primera temporada de “Los Ángeles de Charlie”, l’única en la que va sortir la Farrah, si no m’equivoco. Suposo que tots teníem una de favorita, la meva era la Sabrina (Kate Jackson), encara que després em va agradar Cheryl Ladd, però Farrah va ser una mica l’estrella original de la sèrie. En el seu moment també era de les meves sèries favorites, fa un parell d’anys vaig veure un parell d’episodis i uff, uff, és notava el pas del temps potser massa, però els bons records no els pot treure ningú. I una pena que la seva mort hagi estat minimitzada per l’efecte mediàtic del Michael.
I sí, ja és veu que amb això dels concerts mai és sap. Sempre, per una raó u altra pot ser l’últim, así que si a un li vé de gust i té l'oportunitat... Per exemple, a mi pensó que un d’U2 em podría agradar, encara que no em fan massa gràcia els seus últims discos, però... en canvi, Madonna, com li vaig dir a la Maida, toca molt pocs clàssics de la seva época dels 80, dels que sembla que renega, i quan ho fa és amb versions massa modernitzades i allunyades de l’esperit original de les cançons.
P.D.: No vaig comentar res del tema de les braves perquè no podía comparar i llavors no tenia sentit votar. En quant al nou Ciurana he passat algún dia i sembla bastant avançat, però no té pinta de que això pugui rememorar l’encant cutre de l’antic local..., ja veurem.
U2, DEPECHE MODE, PET SHOP BOYS!!!!!!!!! Com col_ _ _ ns us ho feu per aconseguir aquestes entrades?
Em moro d'enveja, a BXL només bé en Eros Ramazzotti... i d'aixo en diuen la Capital d'Europa...
Els que em coneixen saben que jo no soc gaire/gens melomana: els abans mencionats + Nirvana i bandes mitiques espanyoles (ex. El Ultimo de la Fila) son els meus més destacats punts de referència musical i ens els quals m'he quedat estancada.
Anar de concerts tampoc va amb mi, només cal dir que vaig renunciar a una entrada/invitacio per veure els Rolling Stones a BCN a finals dels 80, tot pel meu irremeiable pànic a veure'm rodeixada de masses(simptoma Heissel). L'unic grup pel que mouria el cul i faria el cor fort seria els U2 pero les dues vegades que n'he tingut l'oportunitat les entrades es van exhaurir en 2 hores. I reitero COM COL_ _ _ NS US HO HEU FET PER TENIR UNA ENTRADA PELS U2?
PS: Referent a les dues morts, l'unica impressio que vaig sentir va ser la seva premeturitat; 50 i 62 anys son 'molt pocs'. Aixo d'envellir ho porto FATAL
GEMMA
Dia 7: 8è aniversari del meu casament... de moment la idea és anar a sopar però si canviem ja t'avisaré (i al David també). Hi aneu?
-----
Gemma, l'entrada del segon dia no va ser tan difícil d'aconseguir... de fet no vaig ni fer servir l'opció Barça
Publica un comentari a l'entrada