dilluns, 7 de juliol del 2008

I per què?

Portava molts dies sense escriure res, però estic passant uns dies molt 'putes' a la feina i quan arribava la nit, que és la meva hora, no podia fer res. Ahir vaig passar un dia molt relaxat i vaig entendre moltes coses que no vénen al cas, i avui em sentia amb moltes ganes d'escriure, així que no m'he tallat.
L'últim escrit d'avui va dedicat a la nostra filla que ha estat amb els seus avis a la platja durant el cap de setmana i quan avui ha arribat m'he adonat que havia canviat. Ha entrat en l'època del perquè, aquell forat negre del qual els pares no podem sortir. Avui m'ha semblat molt divertit però m'espanta pensar en els propers dies :-)
Exemple d'una conversa d'avui:
- A: Es fa fosc.
- M: Sí
- A: Per què?
- M: Per què el sol s'amaga
- A: I per què?
Aquí comencen les suors fredes i intentar donar una resposta del tot convincent que eviti un nou perquè.
Si algú és un especialista en els perquè, que comenci a donar consells o resposta a tots els perquès del món (també volia saber perquè les rajoles del bany dels seus avis tenien com unes pedretes que no eren ben bé pedretes)
Sort que quan no hi ha un perquè, hi ha un 'Com es diu?' i evidentment pot ser qualsevol que passi pel carrer.
Visca la curiositat dels nens!!!

1 comentari:

Anònim ha dit...

No crec que el nens siguin més curiosos que els adults. Simplement, apart de que, evidentment, parteixen d’un nivell de desconeixement molt gran, tenen aquesta inocència de pensar que realment totes les preguntes d'aquest món tenen resposta i per això les fan sense cap tipus de restricció. Això una mica és el que aprenem els adults poc a poc (alguns menys que altres…), que hi han molts moments en els que no és massa pràctic pretendre trobar resposta a tot allò que ens succeeix a nivell personal en aquesta vida o, anant més enllà, a tots els enigmes del món o de la naturalesa humana, perquè potser ens acabarien trobant en un laberint sense sortida que difícilment pot portar a una situació de benestar o felicitat. És precisament la capacitat d'evadir-se (fins a un límit, tampoc es tracta de restringir les inquietuts personals...) d'aquest joc de preguntes sense respostes el que ens pot simplificar l'existència i aportar-nos més equilibri i satisfaccions.


En quan al problema en concret de qué dir-li als nens en aquestes situacions com la que expliques de l'Ariadna està clar que hi han preguntes i preguntes. Moltes es respondran amb certa facilitat i potser el més difícil del aspecte educatiu és en quin moment s'han de respondre les que tinguin una implicació o significació més gran i, per altre costat, tenim les que ni els mateixos adults, com comentava abans, són capaços de resoldre, aquí també és important per l'educació del nen començar a compendre que no tot es blanc o negre o que no tot es pot saber, i el moltes vegades escoltat "per que si" com a "socorrida respuesta" sempre és una opció a evitar perquè crec que només porta confusió i desconeixement. En qualsevol cas, aquestes inquietuts de l'Ariadna són un indicatiu de que la feina educativa dels pares entra en una nova etapa i no precisament senzilla...:-)

Felicitats per l'aniversari!