El meu amic David s'ha pegat, com sempre, una "currada" sobre el Tour i m'ha dit si ho volia publica. Però al igual que a la meva germana els hi falta consició. Així que només publicaré el resum de les etapes i no de la història. Aquí ho teniu:
Difícilment veurem alguna vegada al Tour fent recorreguts experimentals o sortint-se massa dels esquemes habituals: pròleg, set o vuit etapes més o menys planes (fins fa poc amb una contrarrellotge per equips pel mig) per apropar-se a la primera part de muntanya (ja sigui Alps o Pirineus) i a la primera contrarrellotge, dues o tres etapes de transició per arribar a la segona tanda muntanyenca i etapes finals més o menys de transició i la segona i definitiva contrarrellotge per arribar als Camps Elisis de Paris. No és que en aquesta edició poguem parlar de revolució en aquest sentit però sí que hi ha alguns detalls significatius: a part que continua absent la contrarrellotge per equips (que diria l'amic Manolo Saiz si encara es mogués per aquest "mundillo"!!!) i que també trobem una vegada més a faltar una cronoescalada, per un costat s'ha suprimit el pròleg i el primer líder serà el guanyador de la primera estapa en línia, presumiblement un sprint en aquest recorregut per la Bretanya francesa que ens portarà de Brest (el Tour torna a sortir de França!!!) a Plumelec. També és molt important, sobretot pel desenvolupament dels primers dies de carrera, la supressió de les bonificacions que farà que la classificació general reflexi exactament els temps reals de cada corredor en fer el recorregut, sent més just però treient una mica l'emoció a aquestes etapes normalment una mica més intrascendents o ensopides. Però per sobre de tot això jo destacaria dues coses: per un costat la interessant incursió a Itàlia en les etapes alpines amb el final a Prato Nevoso (cim conegut del Giro però inèdit al Tour) i l'etapa que surt de Cuneo amb final a Jausiers amb el cim del Tour (la Bonnnete-Restefond) després de pujar el desconegut i llarg Colle della Lombarda encara a terres transalpines. També el fet de que en aquesta edició gairebé no trobem etapes de les que podríem denominar planes i la majoria, veient els croquis, tenen un perfil bastant atractiu pels aficionats que tinguin la sort de poder seguir la cursa per televisió. No és que hagi molta més alta muntanya que altres anys però si que globalment sembla un perfil molt més atraient pels espectadors, especialment en el dia a dia.
Ja analitzant el recorregut ens trobem després de la comentada etapa d'inici a Brest amb un parell d'etapes aparentment intrascendents que ens portaran a Nantes i a la contrarrellotge que tindrà inici i final el dia següent a Cholet. Escassa la distància de 29,5 km per fer les primeres diferències en un terreny molt pla, però segur que els especialistes s'aprofiten una mica dels escaladors i de la gent que vingui a la cursa amb l'intenció d'anar agafant la forma amb el pas dels dies i que aquesta etapa els agafarà molt aviat. Això és el que més sorprén d'aquesta etapa, la col·locació estratègica, encara que suposo que és per compensar la falta delpròleg. Després esperem trobar-nos amb bons moments de ciclisme amb les etapes que el dijous 10 i el divendres 11 ens portaran per la mitja muntanya del Massís Central sota probablement un sol i una calor de justícia... en la zona més càlida de França. Segur que trobem a faltar a un home com Jalabert, expert en donar espectacle en aquest tipus d'etapes, però si hi ha algun valent que ho prova pot ser una prova de foc pels equips dels favorits controlar la cursa en aquestes circumstàncies. Així dos finals en Super-Besse i Aurillac que poden donar bastant de joc, encara que trobarem a faltar, evidentment, una nova visita al mític Mont Ventoux, port clàssic d'aquesta zona. Després d'una etapa més còmoda que acaba a Toulose, el segon diumenge de la cursa arribem als Pirineus, on esperem molts aficionats espanyols. Teòricament l'etapa que acaba a Bagnères-de-Bigorre no és especialment dura, perquè els mítics ports de Peyresourde i Aspin son complicats però curts i a més no és complementaran amb altres pujades com les habituals de Aubisque, Tourmalet, Luz Ardiden, etc., però no oblidem que serà el primer dia d'alta muntanya i això sempre fa mal i segur que alguns suposats favorits ja diuen adéu a les seves opcions a la cursa. Però jo penso que l'etapa que pot marcar molt el futur d'aquest Tour 2008 serà la següent que ens portarà el dilluns 11 a Hautacam. Només dos ports importants (Tourmalet i la mateixa arribada a Hautacam) però quins ports!!! Com a mite res pot comparar-se al Tourmalet i Hautacam encara que és una pujada relativament nova en la història del Tour sempre s'ha presentat com molt dura i decisiva per la cursa. És tracta d'una pujada d'uns 14 km amb prop del 8% de pendent mitjana i zones molt dures al 10% i 11%, sense parlar de la calor... Així que d'aquí segur que ja surt una nòmina molt reduïda d'aspirants amb opcions reals.
Després d'un dia de descans i d'una etapa que acabarà a Foix amb una pujada de primera categoria una mica lluny de la meta que no crec que porti conseqüències entre els millors (però compte amb les escapades...) tindrem tres etapes de transició, encara que sobre tot la de Digne-Les-Bains pot donar algun joc, per arribar a la que sortirà de Embrun el diumenge 20 i, ja dins d'Itàlia ens portarà a la pujada de Prato Nevoso després de superar el molt més complicat Coll d'Agnello. Prato Nevoso és una pujada d'uns 13 km amb més del 7% de pendent de mitjana i no és especialment dur però sí bastant constant en l'exigència. Dilluns tenim de nou dia de descans per afrontar les dues etapes que probablement acabaran de decidir la cursa: el dimarts 22 els ciclistes aniran de Cuneo a Jausiers amb les comentades abans cimes de la Lombarde i Bonnette-Restefond amb el seu cim a 24 km de l'arribada. Apart de la llargada i duresa de les pujades típiques dels Alps, tots dos ports, especialment el segon, estaran per sobre dels 2.000 metres d'altitud, amb la dificultad afegida que això comporta pels ciclistes. I, finalment, encara que amb la cursa probablement sentenciada ja, ens trobem el dimecres amb la "etapa reina" indiscutible d'aquest Tour: Galibier, Croix de Fer i final al mític Alpe d'Huez, al que anomenen "muntanya dels holandesos" i amb els seus famosos 21 revolts. Els dos primers son ports no extremadament durs però que fan molt de mal per la seva llargada (21 i 30 km respectivament) i la calor, i Alpe d'Huez si que té bastant més complicació a part de ser el final d'etapa. 14 km amb una mitjana del 8% de pendent i amb algunes fases també molt dures i pocs moments de descans. No és el Mortirolo o el Angliru, ni molt menys, però segur que provoca moltes diferències, encara que a aquestes alçades de cursa la gent pugui estar més pendent de conservar el lloc a la general que el buscar riscos que després es paguin. Finalment, dues etapes de perfil més quebrat del que és habitual en el recorregut francés a aquestes alçades de cursa, ens portaran dissabte 26 a la crono decisiva amb final a Saint-Amand-Motrond. 53 Km encara que molt plans que decidiran com queden els llocs més importants de la general, encara que no sabem si afectaran als homes que lluiten pel podi i la victòria. I diumenge 27 festa a Paris amb l'homenatge popular als supervivents i als guanyadors dels diferents premis i maillots que s'otorguen. Encara recordem quan un any a l'organització se li va ocórrer posar una contrarrellotge a Paris per acabar el Tour de 1989 i Lemond li va treure al ídol local Fignon el seu tercer triomf per uns pocs però suficients segons (només l´inefable José Maria Garcia li donava la victòria a Laurent fins que la evidència dels temps es va fer clara...) En lloc de rebre un homenatge Fignon va acabar perdent el jersei groc amb el que sortia aquell dia... En aquesta ocasió el passeig pels Camps Elisis mana i sembla que la lògica s'imposarà i el guanyador ja estarà confirmat dissabte
2 comentaris:
Abans de tot, Maida, gràcies per publicar-me això. L'altra part crec que encara era més llarga i a més escrita a les tantes de la matinada, així que era una "ida de olla" considerable...:-) En qualsevol cas, Javi, no pateixis, ja t'ho enviaré...
Teníem pendent l'anàlisi de participants i favorits i intentaré ser breu: no m'extendré sobre l'absència de l'home que hauria de defendre el nº 1, el flamant guanyador del Giro, Alberto Contador. Això obre encara més els pronòstics i més tenint en compte que el tercer home del podi de l'any passat, l'americà Leipheimer tampoc va pendre la sortida ahir a Brest. Així que Cadel Evans es queda com teòric favorit (a més llueix el nº 1) i potser en teoria els seus màxims rivals podrien ser Damiano Cunego (si per una vegada es trenca la maledicció dels italians al Tour...), Denis Menchov i el nostre Alejandro Valverde, en un moment de forma espectacular (de fet ja és líder de la cursa després de la seva victòria en la primera etapa), cosa que dona por de cara a que arribi en condicions a la tercera setmana. Però potser no seria extrany que en un Tour tan incert aparegués alguna sorpresa important d'algun home semidesconegut, i més amb un recorregut en el que les contrarrellotges seran menys decisives que altres anys.. En qualsevol cas, com a segona línia de candidats podriem parlar del nostre incombustible Carlos Sastre, del Òscar Pereiro (al menys per fer el Top 10), Andy Schleck, l'incògnita després del desgast del Giro de Ricardo Riccó, Kim Kirchen, Popovych, els dos homes de Euskaltel Haimar Zubeldia i Samuel Sánchez... llàstima del Mauricio Soler, tot un espectacle a la muntanya que, com al Giro, sembla que té problemes físics i avui ha perdut més de set minuts.
Els dies de competició aniran filtrant poc a poc i reduint el nombre de candidats al maillot groc de Paris. Davant de tot espero que disfrutem de l'espectacle ciclista.
Qué grande eres, Deivid. Como quiera que Maida te acusa de falta de concisión, te auntoenvías un comentario de 30 líneas. Al final le acabarás colando el texto completo. Gracias de todas formas por el repaso, ya sabes que estoy entregao. ¡¡Que viva el ciclismo!! A ver si hoy nos da una alegría el gran Oscar Freire. Algún apunte? No sé... Sí, el colombiano (Soler) ha empezado como en el Giro, hostión y probablemente retirada en los próximos días. Al pobre le tienen más que avisado en su equipo, que baje con cuidado porque es bastante torpe (su postura en la bici lo dice todo), pero no hay manera, no gana para hostias. Lo mismo le pasaba a Zulle (problemas de visión), Franck Schleck (más de lo mismo, no todos van a bajar como el falco Savoldelli...
Ánimos para Alejandro, ya sabes que siempre he pensado que un Tour está fuera de su alcance pero es un corredor brutal y ojalá me equivoque. Los demás que has nombrado, pues sí: Evans máximo favorito, Carlos Sastre estará ahí, entre los 5, Damiano Cunego creo que también, Menchov lo mismo. Andy Schleck es muy bueno aunque a lo mejor no ha llegado todavía su momento. Riccò irá a por su etapita y punto, Zubeldia no pasará de los 10 primeros y el gran Samuel lo mismo (a ver si cae una etapita también). Popovych, buen corredor pero ya está, Kirchen, pues hombre, para un podio en el Tour tampoco está. Sorpresa extranjera: Andy Schleck y a lo mejor Robert Gesink. Sorpresa española...a ver Juanjo Cobo.
Veo que yo tampoco resumo demasiado bien.
Baude.
Publica un comentari a l'entrada