Le penseur

L'altre dia la meva germana va penjar al Facebook una foto que s'havia fet amb 'Le penseur' de Rodin a Rambla Catalunya. Amb la meva, sempre retorçada, associació d'idees vaig anar a parar pensar en la seva altra obra 'Le baiser' i d'aquí a l'altre petó escultòric de Brancusi i encara més a la meitat de la carpeta que vaig dedicar al petó en l'art, en un dels cursos de la facultat. I tot i que encara la tinc, reprodueixo aquí les obres que hi vaig posar, esperant que me n'amplieu la sèrie.

En un costat hi havia l'aspecte fosc: una foto de Robert Smith, que tot i que no té res a veure amb un petó, els seus llavis malpintats de negre podien haver donat molt de si; una foto del meu amic Matute en una sessió que van fer en B&N dins d'una casa abandonada; tres retrats en B&N de la colla d'Andy Warhol i la portada del K7 amb el single Interlude cantat per Morrissey & Siouxie (i que jo vaig fer posar sí o sí al vídeo resum del casament)
En l'altre costat vaig fer una tria que es deixava, per exemple, 'Le baiser de l'Hotel de ville' de Doisneau. Una fotografia divina que per molts anys semblava robada a uns amants i que recentment es va descobrir preparada (sense que això li tregui ni un tros de bellesa). Però hi ha moltes obres i en aquell moment vaig agafar les que em van ser més fàcils de trobar (no és com ara que cercant una mica per internet pots trobar les coses més estranyes). Clar que també podia haver posat el petó de Times Square que anys després vaig emular al costat de l'escultura.

Hi havia dues obres de Rodin: Le Baiser i The eternal idol (aquesta pur erotisme)...

Rodin era en aquells moments el meu escultor preferit i encara ara està força amunt en el rànquing, però com a conjunt d'obra admiro ara de manera profunda Brancusi, ja que la primera vegada que vaig veure el seu 'Le Baiser' vaig entendre que mai ningú podria dir tant sobre l'amor amb tanta simplicitat i d'una forma tan meravellosa. Per mi explica l'amor com ha de ser, donant-ho tot però simple, sense complicacions. I tenir la sort de veure una exposició al Guggenheim de NY i veure-la en directe no va fer més que confirmar-ho.

Dins les esculptures no podia faltar el neoclassicisme d'Antonio Canova amb la bella 'Psique reanimada por el beso del amor', una història d'amor (Eros i Psique) tan dramàtica que només un petó expressat en aquest marbre pot salvar-la.

Però moltes vegades un petó acaba en alguna cosa més, així que no podia faltar el sexe del kamasutra en les meravelloses escultures en pedra dels temples de Khajuraho...

I dins la pintura, evidentment el meu petó preferit, 'Der Kuss' de Klimt, del qual només vaig poder posar una escena ampliada perquè sinó m'hagués ocupat tota la carpeta...

I una raresa, 'Le petit baiser' de Jean Dubuffet, una obra pictòrica d'un pintor-escultor molt més conegut per les escultures fantàstiques com la que podeu veure a la plaça del Chase Manhattan Bank de NY.

La tria, com tot el que s'ha de seleccionar, és imperfecta però en aquell temps, molt marcada per les possibilitats d'aconseguir certes imatges. I segur que per molts amics amb massa importància d'un tipus d'art que diuen no entendre, però l'art no s'ha d'entendre, s'ha de sentir, i no necessito que sigui figuratiu per entendre'l (tot i que aquí tot és figuratiu :-)

PD: Hauré de seguir parlant d'art, m'adono que em fa viure, que em permet emocionar-me, cosa que el cinema no aconsegueix darrerament.

El caganer

Boníssima!!

3 en 1 o 1 en 3 (Crònica de 3 moments musicals)

3 concerts en una setmana o una setmana amb 3 concerts... Crec que mai havia fet això (festivals a part) però així va ser la setmana del 21 al 28 de novembre: 21 de novembre Depeche Mode, 24 de novembre Muse, 27 de novembre Owned. Els vaig veure en ordre descendent a nivell de fama però fins i tot l'últim, tot i ser un concert en el marc d'una festa major tenia ingredients que em permeten fer una crònica conjunta de semblances i diferències:

• L'aforament: en clar sentit descendent, des del ple gairebé absolut de DM (tot i ser el segon dia), al gairebé ple de Muse (tot i competir amb el Barça-Inter i un canvi d'escenari i dia) i al reducte d'incondicionals i groupies (:-) del concert d'Owned.
• Els teloners: No els vaig veure ni al primer ni a l'últim concert (tot i que tampoc és que fossin teloners, sinó companys d'escenari), i sí al segon, però Biffy Cliro em van agradar molt més al Summercase (mola veure com el tio es mou i envia la suor per tot arreu)
• L'efecte 'fideuà': Quan el Marc C. em va preguntar per l'efecte 'fideuà' a Muse, vaig tenir que fer servir el Google (em sorprén que això es pugui escriure en un diari seriós:-)... Crec que tots dos concerts van patir en excés de l'efecte, que a hores d'ara a més de fideus (braços) té també cloïsses (les càmeres). Abans s'aixecaven els encenedors en els moments àlgids, ara és una constant. A Owned vam patir més aviat l'efecte sushi, que vindria a ser les convulsions per l'ingesta de wasabi (sobretot patides pel Pol), i en el meu cas en escoltar els covers de Pixies.
• La posada en escena: Tot i les limitacions del Palau Sant Jordi, tant Muse com DM van lluir-se però per mi en el primer cas va ser espectacular, apoteòsic i molt elegant (si un escenari de rock pot ser així considerat). El que em va encantar en tots dos casos van ser els live vídeos amb qualitat tant HD que semblen antics... Res a dir d'Owned, l'escenari no donava per més... però les llums van donar prou com per fer fotos prou bones
• El cost de l'entrada: Que els artistes no guanyen amb l'edició de CD està molt clar amb el preu de les entrades... Sí que hi ha molt per pagar, però ja s'està convertint en un tradició pagar com a mínim 35€ per un concert (i em foto negra si llegeixo allò de costos de distribució...), així que el millor el concert d'Owned, tot i els 16€ del taxi de tornada.
• Les birres: Si l'entrada és cara, el tema birres ja és espectacular... 10€ una birra (per molt de mig litre que sigui) en el concert de Muse... Almenys a Owned la barra d'Esquerra era a preu popular (també el bar del costat :-)
• El concert: Deu ser l'únic punt en què hi ha unanimitat... tot i les diferències entre els tres grups, em van agradar els 3. DM no els havia vist mai, i Muse i Owned era la segona vegada.
• Es cantant: Per ser cantant cal tenir un feeling especial. Dave Gaham és un monstre de l'escenari que a la seva edat encara és capaç de mostrar múscul; Matthew Bellamy em va sorprendre ja fa molts anys a Benicàssim (aquell FIB del 2002 per veure The Cure) i és un veritable showman... I l'Adolfo, té un convenciment sobre l'escenari que augura bones coses... però no cal que sempre posi cara d'estar patint :-)
• La resta de grup: aquí tinc una debilitat pel baixista d'Owned, però és el que passa quan el pateixes gairebé cada dia de l'any (i a més té menys panxeta que el de Muse :-)... Molt bons els bateries, i què dir dels guitarres, sobretot aquest Pol que com no vigili es fotrà qualsevol dia de dalt a baix de l'escenari.
• La canya: Aquí hi ha un clar moviment ascendent... La potència de so no era la mateixa, però ja et dic jo que els veïns de Sant Andreu se'n recordaran d'aquest concert :-)
• La durada: 2 hores, 1.30 i vés a saber quan (per les interrupcions tècniques), prou hores de música... per una temporada :-) Seriosament de la durada dels concerts només tinc un què, la poca gràcia dels bisos... S'acaba el concert però ja saps que l'allargaran fins arribar al promès. Abans els bisos venien a ser un regal per la bona feina feta. Ara hi ha bisos perquè n'ha d'haver... Menys pantomima JA!
• La companyia: A mi no m'agrada anar sola als concerts, així que sempre em busco bona companyia. En aquests concerts també... Alguns van repetir de concert (com a públic o com a star), d'altres no, però un concert t'agrada més si els que estan amb tu també el disfruten. Això sí, en cada concert, com a la feina, hi havia un Marc (sou la plaga!!!) i en l'últim tres, un a dalt i dos a baix (i no penseu malament :-)
• Les fotos: S'ha acabat allò de no portar la càmera de fotos al concert per si no es pot entrar. En tots tres concerts vaig poder fer fotos i vídeos a cor que vols. Les millors, les d'Owned. No hi ha res com conèixer-los per poder agafar primera fila.

PD: Primavera amb Pixies i The XX (+ Pavement)... MJ confio en ti... Este año no fallo :-)

Talent de la casa

Ahir el Messi va guanyar la Bota d'Or i va dir que se sentia orgullós de ser el primer futbolista de la cantera en guanyar-la.
Però ell no és el primer de la cantera amb que es mereix un reconeixement. Catalunya sempre ha estat una terra de gent (de naixement o d'adopció) emprenedora, visionària i amb talent... Per això és motiu d'orgull poder felicitar la Macarena i l'Anna (El Delgado Buil) pel seu premi “Barcelona és Moda” a l'empresa emergent, perquè quan es reuneix talent, treball, inteligència i a més a més simpatia i modèstia, arriben els fruits (ja tocava un reconeixement des d'aquí després dels èxits a Pasarela Cibeles).

Us passo l'entrevista que els va fer la Bibiana Ballbé a Ànima, on estan fantàstiques (llàstima que durés tan poc)

PD: Macarena, a veure si em passo a provar-me (i si em queda bé comprar-me) la faldilla que portaves tu... que veig que té molts pretendents

PD2: Si arriba un dia que feu desfilar als vostres coneguts, jo em demano el vestit de núvia i el passejo per Barcelona :-)

Si fuera... (llegir 'a la Carrà')

Pensava que només tenia una adicció confessable, les pel·lícules, però en tinc una altra relacionada, les sèries. A dia d'avui, i gràcies al DVD enregistrador, en segueixo 10 a la setmana. Algunes han acabat fa poc la temporada (sempre parlant del Digital; no descarrego res i no és pas per convicció, sinó per no embogir definitivament) i d'altres la començaran, però és un bon moment per fer un 'Si fuera...'
<>Les que estic veient:

• Si fuera... Miénteme seria... una microexpressió de sorpresa (Lie to Me, Fox, veient la 1a temporada). O com un gran actor com és Tim Roth no li cal fer el goril·la per estar genial.
• Si fuera... The Beast seria... Ellis, per estar 'really, really hot' [noies us recomano buscar a Google imatges Travis Fimmel] (The Beast, C+, veient la 1a temporada). Per veure l'últim treball de Patrick Swayze (els últims capítols es veu bastant afectat).
• Si fuera... Daños y perjuicios seria... una advocada d'èxit, la dolenta, la més dolenta o l'encara més dolenta (Damages, C+, veient la 2a temporada). Trames complexes amb un ús incremental del flashforward.
• Si fuera... FlashForward seria... un altre món és possible (FlashForward, AXN, veient la 1a temporada). Podem canviar el nostre futur? Si us va saber greu que el Charlie morís a Perdidos aquí el podeu recuperar.
• Si fuera... Fringe seria... el calb que tot ho observa (Fringe, C+, veient la 2a temporada). Perdidos és una paranoia, però això és l'increïble. Molt millor la sèrie a partir de la meitat de la 1a temporada. A més puc veure el meu actor preferit de 'Dawson crece' (sèrie de 'quinceañeros' que em flipava)
• Si fuera... Dollhouse seria... una impromta de cantant, la meva gran frustació (Dollhouse, Fox, veient la 1a temporada). Algú s'oferiria voluntari per ser alienat i convertit en personatge per satisfer les il·lusions d'altres?
• Si fuera... 5 hermanos seria... una republicana al llit de Rob Lowe [no em sento capaç de ser la Calista, no m'agrada gens, però ell m'agrada massa encara:-)] (Brother & Sisters, Fox, just acabada la 3a temporada). No existeix una família així però és genial.
• Si fuera... Ganando el juicio seria... l'advocat milionari d'ofici per vocació (Raising the bar, TNT, veient la 2a temporada). Per veure el noiet ros de 'Salvados per la campana' com a abnegat advocat d'ofici. Es pot separar feina de plaer? Ells ho fan, lluiten a l'estrada i prenen copes plegats.
• Si fuera... Gossip Girl seria... un dels xulíssims minivestits de la Serena (Gossip Girl, Cosmo, veient la 2a temporada). El glamour de l'Upper East Side o la bohèmia de Brooklyn?
• Si fuera... El mentalista seria... mentalista (The mentalist, TNT, veient la 2a temporada). Un tio ben estrany que resol casos sent a 'pain in the ass'

<>Les que han de tornar (algunes aquest mes, altres el mes que ve i moltes per al 2010)

• Si fuera... True blood seria... una proveta de sèrum 'V' per veure l'efecte en la gent (True blood, C+, esperant la 2a temporada). Admetrieu els vampirs a la vostra vida de cada dia si no s'alimentessin de sang humana.
• Si fuera... Los Tudor seria... Tomas Moro, a hores d'ara ja amb el coll tallat, però l'únic sincer amb el rei (The Tudors, C+, esperant la 3a temporada). Sexe, història, sexe, història, sexe, història...
• Si fuera... Perdidos seria... un altre, sempre un altre que pogués despistar-ho tot (Lost, Fox, esperant la 6a temporada). La sèria que fins i tot ha fet comportar al Lluís com un adicte.
• Si fuera... Héroes seria... Nathan Petrelli, no perquè m'agradi el seu personatge, però és que m'encantaria poder volar (Heroes, Sci-Fi, esperant la 4a temporada). Si et despertessis amb un superpoder quin voldries tenir? (Superfollador no és un poder :-)
• Si fuera... Dexter seria... un ganivet esmolat (Dexter, Fox, esperant la 4a temporada). A més d'una gran sèrie, els millors títols de crèdit en anys.
• Si fuera... Weeds seria... la fulla de marihuana que s'escola en cada principi de capítol (Weeds, C+, esperant la 5a temporada). Molt divertida, planteja un curiós dilema sobre el món de la droga.
• Si fuera... Californication seria ... la mà que bufeteja Hank Moody (Californication, Fox, esperant la 3a temporada). Una altra sèrie on el sexe és el més important de tot.
• Si fuera... Mad Men seria... un got de whisky o una cigarreta, sempre presents (Mad Men, C+, esperant la 3a temporada). L'entorn laboral que més m'agrada, la publicitat, en l'època que més m'agrada, finals 50, principis 60

<>Les que ja han acabat per sempre. N'hi ha moltes a recomanar, però just ara ha acabat una que immerescudament no tindrà continuació. Si voleu només veure 13 capítols sense final tancat, us la recomano

• Si fuera... Kings seria... les papallones taronges que es posen sobre el cap de David per mostrar el relleu real. (Kings, Fox, 1 temporada ) O com la monarquia, autoritària o no, encara no està feta per l'audiència americana. O potser adonar-se que les guerres amb esperit comercial s'assemblen massa a les provocades pels USA?

PD: Xulo, xulo... Estrenen el mes que ve des del començament a C+2, una de les sèries que m'havien recomanat des de fa temps: A dos metros bajo tierra (que després va fer True Blood)

The XX vs Hermanas Borràs

Dilluns va ser una nit especial. Per primera vegada en molt de temps anava a un concert en petit format, a veure un grup cridat a ser la revelació de la música alternativa (o com li vulguis dir, però el que està clar és que no són el relleu de David Bisbal). Em van passar pel cap els records d'aquells concerts dels 90 on vam descobrir grups: Blur al Zeleste 2 (ara Razzmatazz 2), concert gratuït d'Smashing Pumpkins a l'Apolo i tants d'altres... però en aquest cas em sentia com una nena amb sabates noves diposada a disfrutar de la seva música amb tots els sentits.
I curiosament els teloners eren Extraperlo, el disc dels quals m'havia regalat el David pel meu cumple. Així que en un sol concert podia conèixer les últimes novetats que m'havien fet arribar (i no sabeu com agraeixo a gent com el Marcos, el David, el Marc que em donin a conèixer grups...) i a sobre amb una companyia esplèndida.
Anem a fer un compte enrere dels moments més destacats de la nit (i és només una numeració, no una gradació):

10. La calvície és símbol de potència sexual... La frase és del Marcos quan la meva germana es queixava al bar preconcert que tots els de la seva edat ja tenen una bona zona d'aterratge... Sense comentaris.
9. L'obsessió dels tres per les semblances: que si ella és com la filla de Californication, que si ell em recorda al Marc Almond (quan era jove), que si aquesta cançó té una tirada a Chris Isaak, que si aquesta cançó és com un 'polvo'... Sembla que només sabem opinar per comparació... però la veritat és que és un joc ben divertit.
8. Un públic més madur del que em creia, força guiris i més d'un notes, com el que un cop acabat el concert i mentre sortíem li diu al seu company: 'Este concierto ha sido como lo del Marqués de Esquilache, todo para el pueblo pero sin el pueblo'. I l'altre li contesta: Sí, puro 'esquilachismo' [Per cert Carles, com sempre, tenies raó, és la frase resum del Despotisme il·lustrat]. I després algunes crítiques diuen que estava ple de modernillos cridaners... que coi!! estava ple d'intel·lectuals :-). I per cert, com creix la gent, quins tios més alts... no havia manera més que de veure una mica dels capets dels cantants, i de tant estirar el coll se m'ha empitjorat la contractura
7. I al crit de 'Bañadores', t'entren unes ganes boges que torni a ser l'estiu... pur pop tropical o l'etiqueta que els vulgueu posar... perquè Extraperlo no és un grup fàcil d'etiquetar, perquè les seves cançons sonen a platja, les seves lletres a veritat i la seva imatge a... tot el contrari.
6. El so, bastant defectuós per a Extraperlo, ja que semblaven uns Planetas als qui no s'entén res del que diuen. Tampoc la sonoritat de la sala era la ideal per a The XX, especialment en el seu moment més shoegaze.
5. El 'moquillo' de la cantant que al més pur estil U2 al Camp Nou, va obligar a començar de nou una cançó... però aquests nois tan joves ja tenen unes taules que els van permetre fer un gran concert tot i tenir la baixa de la segona guitarra.
4. Guerra al tabac. Increïble arribar a casa d'un concert sense pudor a tabac. Uns 'segurates' molt eficients (i crec que amb un implant de detector de fums) tallaven qualsevol intent d'encendre una cigarreta.
3. L'espera desesperant d'un bis que no va arribar, possiblement no per falta de ganes d'ells, sinó pels encarregats de la sala. No tenen més que les cançons del seu únic LP però no ens hagués im portat repetir-ne alguna: digue-li Stars, digue-li VCR...
2. La poca confiança en mi a les copes postconcert. Desconcert inicial en veure un Bracafé, sorpresa en baixar unes escales, calidesa a l'entrar a una sala on sí es podia fumar, entusiasme al prendre el Pisco Sour (que la meva germana va conèixer a Xile) i aprovació final vist l'ambient del dilluns. Molts ja ho sabreu, parlo de la cocteleria Milano.
1. Sexe... i és que les seves cançons em van semblar molt sexuals, i tot i que no poso música quan faig l'amor... de fer-ho, posaria qualsevol d'aquestes cançons fosques però càlides, sobretot pels contrastos de la veu masculina i femenina.
0. Crec que després de l'expectació creada i tot i la baixa van estar més que a l'alçada. Així que quedeu-vos amb aquest nom: The XX... us els recomano
Al final no he fet cap crítica, perquè no hi ha res a criticar, a mi em van encantar... I tampoc sé utilitzar el vocabulari dels crítics musicals... A mi les coses o m'entren o no m'entren :-) [Ja hi ha blogs i revistes musicals on podeu llegir crítiques del concert]

PD0: Sí, era l'últim concert... però de la gira europea...
PD1: Per cert el títol de l'entrada és la frase que va posar el Marcos al Facebook per dir que anava amb nosaltres al concert... No us podeu ni imaginar els comentaris que va haver :-)

PD2: El vídeo és lamentable, però la foto amb la càmera del mòbil més, així que les fotos estan agafades de la web http://www.indienauta.com/

Sense Sitges però amb cisternes...

Aquesta frase és un estúpid acudit que només poden entendre els que han treballat al SIR però em servei xper titular l'entrada sobre les pel·lícules que no vaig poder veure a Sitges (aquest any el tema 'canguril' de les àvies i la no preparació pel fet de ser una setmana després d'arribar de Nàpols ho han evitat). Però tinc bons espies, el principal dels quals el Pablo, que com va visualitzar-ne 25, va poder triar les millors per ell. Així que amb el seu permís el cito textualment:

Entre las 25 películas que he visto, las mejores fueron: Moon (la ganadora), Pandorum (mezcla de Alien 3 y Horizonte final muy interesante), The Road (gran Viggo Mortensen y futuro apocalíptico de total depresión), Celda 211 (motín carcelario con un inmenso Luis Tosar), The Orphan (Niña diabólica en película muy bien hecha) y Carriers (lástima que cambiaran el final original). En plan más "friki" divertídisima película Noruega "Dead Snow" sobre !ZOMBIES NAZIS!. Aplausos generalizados y risas entre las 3:30 y las 5:00h de la madrugada (Tiene mérito a esas horas,je,je). No he enganchado ningún tostonazo por suerte. Este año el nivel ha sido superior al del año pasado y por primera vez no ha llovido ni un sólo día y una temperatura casi,casi veraniega.

Sobre The Road m'ho va confirmar la Geni. I me n'alegro, tot i que em sorprèn, perquè sí he llegit el llibre i apart del desassossec que provoca, no el vaig considerar gens cinematogràfic... Una que sabe!! jajaja. Per cert, 3 de les que recomana el Pablo ja podeu degustar-les al cinema. Per la meva banda vaig fer el meu propi Sitges veient força pel·lícules aquella setmana, algunes de les quals han estat al festival o hi podrien estar... I com fa molts dies (n'he vist només 84 des d'aleshores) que no comento pelis que he vist, faig un resum de les millors (o destacades per una altra raó):

• 28 semanas después (28 Weeks Later): Pitjor que la primera però bastant interessant dins del cinema d'infectats i diria que bona incursió de Juan Carlos Fresnadillo en les majors.
• Más extraño que la ficción (Stranger than Fiction): Títol bastant surrealista i inclassificable que posa al seu director com un dels més prometedors de la dècada.
• Zodiac (Zodiac): Un boníssim thriller inspirat en un assassí en sèrie mai descobert i que a més compta amb la presència d'un dels meus actors talismà: Robert Downey Jr.
• El último rey de Escocia (The Last King of Scotland): Terriblement ben interpretada, un calfred recorre el cos en les escenes més cruentes de la pel·lícula. Una biografia per mostrar molts dels mals patits per Uganda.
• Control (Control): Una altra biografia, en aquest cas de Ian Curtis, que intenta mostrar els motius del seu suicidi. Evidentment, destaca la BSO i la fotografia en B/N.
• Rocky Balboa (Rocky Balboa): Ja vaig comentar que no havia vist més que una pel·lícula de la sèrie i no pas la primera... Tot i estar molt atrotinat físicament, la pel·lícula és una bona reflexió sobre l'èxit i l'ocàs dels esportistes.
• Once (Once): Una pel·lícula senzilla sobre la música, les persones, el trobar una ànima bessona. Amb una de les cançons que en els últims anys sí ha merescut l'Oscar. La recomano especialment un dia que tingueu els sentiments a flor de pell.
• El truco final (The Prestige): Duel interpretatiu, emoció, misteri, època. Una bona barreja del director d'una de les pel·lícules més impactants del començament de la dècada, Memento.
• Diario de un escándalo (Notes on a Scandal): En aquest cas duel femení, en una història on domina la gelosia. Curiositat: La meva ment sempre tan vívida en els somnis, em va fer somiar una història similar, que em penjava d'un cambrer surfista que resultava tenir 15 anys... Sense comentaris.
• Death Proof i Planet Terror: Divertidíssimes pel·lícules de sang i fetge dels dos 'niños malos' del cinema actual. Veig que cada vegada m'agraden més les pel·lícules inversemblants.
• Kill Bill: Vol. 1 i Kill Bill: Vol. 2: Sí, sí, en un parell de setmanes em vaig actualitzar una mica de Tarantino. Sota el meu punt de vista molt millor la primera que la segona. La cançó 'Goodnight Moon' de la BSO m'acompanya tots els matins (la tinc d'alarma) des de molt abans que veiés la pel·lícula, com a record d'una vetllada genial.
• Up: A hores d'ara, i dubto que canviï, la millor pel·lícula de l'any. Pur sentiment i emoció a flor de pell, no hi ha millor manera de mostrar l'amor entre dues persones que en el recull d'imatges de l'Ellie i el Carl.
• Carmen Jones: Peculir versió de l'història de Carmen on es mostra fins a quin punt pot arribar l'amor malaltís. De tota manera no sé si fins i tot és més dura la biografia de l'actriu, que podeu veure a 'Dorothy Dandridge'
• 4 meses, 3 semanas, 2 días (4 luni, 3 saptamâni si 2 zile): Aquesta cal que l'agafeu en un dia optimista perquè sinó us ensorrarà. Sense cap concessió al sentimentalisme, narra de forma molt dura com aconseguir un avortament quan aquest és il·legal.
• 300: Tot i que em va agradar bastant l'estètica i el disseny de les lluites, vaig trobar molt poca empatia amb el protagonista.
• Shoot 'Em Up: Qui la vegi després de les meves lloances dirà que no n'hi ha per tant, però és pura adrenalina, el Clive Owen està genial, i per mi hi ha un dels polvos més canyeros de la història del cinema (com a mínim un dels menys factibles en el món real)... i per als tios, la partenaire és la Monica Bellucci.
• Resacón en Las Vegas (The Hangover): Tot i ser un peli que decreix en intensitat és una de les més divertides dels últims temps (que fer riure és molt més complicat que fer plorar), a més dormen a l'hotel que vam estar en la nostra honeymoon, i té en el personatge de l'Alan una perla de frases cèlebres. Per cert, la vaig veure als Icaria i només estàvem un noi i jo... Els dos partint-nos alhora.
• [REC]: Gairebé a l'hora que preestrenaven la 2a, estava jo encara intentant saber qui és la nena Medeiros. Un altre tema d'infectats que em va fer pensar en: si passés una infecció massiva d'aquestes zombístiques (olé adjectiu pillat al vol) preferirieu ser dels primers a caure i no preocupar-se més o quedar dels últims intentant ser un heroi sense futur?
• El ultimátum de Bourne (The Bourne Ultimatum): Per mi la millor de la saga, els primers minuts són pur cinema d'acció.
• El orfanato: Crec que el cinema espanyol està fent una bona especialització cap al cinema de terror (visual o psicològic) en els últims anys i sinó repasseu la meva llista i la del Pablo.
• Hairspray: Un musical molt divertit i molt menys escatològic que la versió de John Waters amb la immensa, en tots els sentits, Divine, i aquí amb un immens John Travolta.
• Toy Story: Tretze anys després però en versió 3D. La pel·lícula no ha perdut ni un tros de genialitat (l'Ariadna no es va moure ni un sol moment de la butaca tot i les ulleres) però el 3D està poc aprofitat. Si us recomano, almenys pel tràiler que van fer, veure Alice in Wonderland en aquest format, però haurem d'esperar per al març del 2010.

I com sempre m'he passat... I jo que em tenia per una bona resumidora :-)

PD: Si voleu saber l'acudit. Hi ha un mòdul en el projecte en el que estic (SIR-Sistema d'informació ramadera) d'enregistrament d'elements del sector lleter, entre ells sitges i cisternes (Els de l'Escrich són bastant més bons)
PD2: I encara em queda parlar un dia sobre sèries
PD3: Sí, he fet una petita renovació d'imatge en el bloc... ja m'havia cansat del verd

Ad, joke or truth?

Fa un parell de setmanes va aparèixer aquesta tanca publicitària davant de l'empresa on treballo. D'entrada em va xocar. Diguem que ja no està molt de moda la publicitat 'expectativa', és a dir, aquella en què no se sap qui la paga fins després del segon anunci o segona tanca.

I obro parèntesi perquè en la memòria de tots (o almenys dels de la meva edat) està el mític anunci de la ONCE 'Traerá cola' , el de la cua de gent esperant, que va marcar un hit en la publicitat espanyola al ser el primer en fer servir aquesta tècnica.

Així que suposant que no sigui aquest el cas. Què pot ser? Una broma? D'entrada gastar-se diners en una tanca per fer una broma (per exemple, a un treballador de l'empresa de davant) no té massa sentit perquè si no ha variat, quan tu contractes tanques, pots arribar a contractar unes certes zones, però mai la tanca exacta. Per aquest mateix motiu tampoc tindria sentit que la persona que apareix fos un autèntic morós al qui es volgués molestar.

No obstant això el missatge és contundent i extraordinàriament realista (i si substituíssim morós per corrupte encara més), així que no pot ser un caprici de la naturalesa ni unes cares de Bélmez que han aparegut allà.

Algú n'ha vist a algun altre lloc? Teniu alguna idea? Sou els autors? Es desvetllarà el secret o canviaran de tanca i posaran un anunci de un cotxe que no tindrà cap lligam i ens quedarem amb un pam de nas?

Sóc una exhibicionista

Aquesta serà sens dubte l'entrada més egocèntrica i autoaduladora de totes les que he escrit fins ara. Però per una persona poc acostumada a les 'floretes', girebé mig any d'afalacs fa créixer, i molt, l'autoestima, sense cap necessitat de llibres d'autoajuda... :-)
I el truc és ben fàcil, perdre els 5-6 quilets que no eren per mi, però que alguna mala persona m'havia cedit temporalment. I com molta gent m'ha preguntat com, doncs us ho diré: Mètode Montignac. No entraré a explicar-lo (si algú vol em pot demanar el llibre) ni a jutjar-lo, només que a mi, sense ser estricta m'ha permès assolir el meu objectiu sense cap penúria (els qui em coneixeu ja sabeu que dieta i jo són paraules a cada cantonada del quadrilàter)... Si faig una petita confessió, el més complicat per a mi va ser reduir molt el consum d'alcohol els primers mesos, ja que entre casaments, comunions, festivales de música, sopars diversos i partits del Barça, no m'ho van posar fàcil. I com a complement una mica més d'esport: Pilates (des de ja fa dos anys), natació des de fa un any i plataforma vibratòria des de fa dos mesos (i això ho recomano fervorosament... qualsevol pot tocar-me les abdominals - només les abdominals, eh!- per veure-ho).
Ara direu, tampoc és tant 'ohquebonaqueesticitothomm'hodiu'!! No patiu que ara ve el meu moment d'estrella: vaig a fer la passarel·la d'aquests mesos amb els models més comentats que també serveixen per veure que hem fet durant l'estiu:

• Model "Portes el vestit més curt del casament" i/o "Estàs espectacular": Vestit d'Etxart & Panno. Un èxit en els dos casaments de l'agost (Marco & Susana, Fede & Roser) i un altre desig acomplert, ja que feia molt que volia portar un vestit curt en una cerimònia.
  
• Model "Doncs et queda molt bé la Palabra d'honor" i/o "I no portes sostenidors?": Vestit llarg de Mango amb cinturó comprat a Menorca. Vestit ideal pel comiat de soltera de la Susana i per anar a menjar una caldereta de llagosta al restaurant Es Pla de Fornells.

• Model "Si que vas juvenil...": Samarreta i faldilla de Topshop... No en aquesta foto (aquí més aviat diria que era infantil), però el dia que m'ho van dir, calia, un concert on la majoria dels assistens podien ser fills meus.

• Model "Estàs més guapa que Elizabeth Taylor". Disfressa d'egípcia. Cal dir que la família potser em té en massa bona consideració. Un altre any de disfressa per les festes majors de Gandesa (I sí, com sempre, tota la família).



• Model "Mama, ets com una sirena". Biquini model Halle Berry (però a anys llum d'ella). Això és el que es diu amor de filla. O la famosa aigua del Carib a Cala Macarella.





• Model "37 anys molt ben portats" o "Últimament vas molt sexy". Vestit que tan serveix per un sopar a un dels llocs més xic de Menorca (Cales Fonts) com per celebrar amb bons amics el meu aniversari.
  

Model "Que te tengo que ir a buscar una qué". O de com em vaig comprar una pamela a l'Accesorize de l'aeroport abans de la final de Roma... i li vaig fer anar a buscar al Javi, per no haver-la de passejar. Per cert una opció ideal per al fort sol que feia a Maó.

I després d'aquest passeig per l'exhibicionisme de premsa groga... Quin és el vostre preferit (Sí, ja sé que és difícil de triar davant aquesta diversitat però... aquí està la gràcia, com sempre eclecticisme al poder)

PD: Gràcies a la Dàcil per les web de recollit de cabell
PD2: Espero que si algun dia torno a estar tan guillada per tornar a fer una pasarel·la com aquesta pugui ja incloure el models de "El Delgado Buil" que ja estan a l'armari. Aprofito per felicitar a la Macarena i l'Anna pels 5 anys de la botiga, per la desfilada 'Majorettes' a Cibeles i per la foto a 'El País' (suplement de moda) de la setmana passada.

Fall sound o vergonya... d'escriure això ara

Fa 4 mesos vaig anar al Primavera Sound i no vaig escriure res perquè amb l'entrada sobre la Champions se'm va acabar tota la força... Han anat passant els mesos i ja em feia una mica de vergonya, però com a deure moral amb mi mateixa escriuré una llisteta dels concerts que vaig veurei/o escoltar (gairebé tots a mitges com a bon festival), més que res per recordar-los.
No tenia idea d'anar al Primavera, tot i que sabia que no havia Summercase, havia anat ja al SOS 4.8 i no havia cap grup que em tornés boja, però una meravellosa proposta d'entrada VIP (i que bé s'estava assegudeta a les gandules) a bon preu que em va aconseguir la MJ em va fer canviar els plans. Així que primer de tot: moltes gràcies MJ perquè vaig descobrir cosetes interessants i vaig passar molt bones estones amb molta gent.
Dijous 28: La meva presència a Roma el dia 27 i haver dormit només 3 h, a més de la distància al Fòrum em van fer retirar-me del primer dia i haver esperar al 28 per escoltar la punyent música de My Bloody Valentine (i l'adjectiu ha estat suau pel que em van explicar els col·legues)
(Les meves fotos i vídeos són amb la càmara del mòbil i com són més aviat patètics, poso enllaços del youtube)
Divendres 29:
*17h (Auditori): Damien Jurado. Començar un divendres amb un cantautor pot ser una mica de dormir-se, però el noi canta bé i va fer un bon concert. (Suposo que el David m'hagués dit d'anar a Estraperlo, i com no hi vaig anar em va regalar el CD pel meu cumple)
*19'30h - 20'20h (Saló MySpace): Limbo Starr Orquestra i Kitty Daisy & Lewis. En aquest mini escenari com si estessis a casa, vam conèixer la revelació del festival, els germana de KD&L que amb només tres cançons ens van animar a veure el concert seu del dia següent.
*21'45h (Auditori): My Bloody Valentine. Tot i la por que m'havien posat al cos, com a mínim l'arribada i la 'colada' de més de 200 persones va ser per morir-se de riure. Amb l'avís vaig decidir posar-me els taps però el concert em va agradar encara que em vibrés tot el cos i que no calgués cantant (no se l'entenia)
*22'45h (RockdeLux): Throwing Muses. Un concert canyero per tota una senyora del rock... Jo no parava de dir-li al David si tocaria Your Ghost (una canço preciosa de Kristin Hersh), però ja veia que no quadrava gens amb el concert... Llàstima
*23'55h (Estrella Damm): Jarvis Cocker. Bon concert però preferia Pulp tot sencer. El tio a més està totalment 'skinny'. De fet vaig estar tot el concert dient-li al Marcos que em recordava els intelectuals o científics que als 80 sortien de la URSS com a refugiats polítics.
I a partir d'aquí una visita amb el Marcos pels diversos escenaris i amb massa cervesa al cos per ser molt objectiva, no obstant:
*1'00h (Pitchfork): Dan Deacon Ensemble. Primer tenia pinta de ser una ratllada, però la veritat és que tot un grup de gent dalt de l'escenari i amb molt bon rotllo (de fet semblava que d'allà anessin a la comuna a fer una orgia) va fer que m'ho passés molt bé.
*1'30h (ATP): Shellac. Només una petita estona per un concert molt dinàmic de camí cap a...
*2'00 (Ray-Ban Vice): A Certain Ratio. Digue'm que d'aquí fins que vaig sortir, la música era un acompanyament a les xerrades (endarrerides) amb el Marcos... I també la possibilitat de veure gent estirada al terra envoltada de cervesa i les coses que fan les tantes de la matinada :-)
Dissabte 30:
*19h (Ray-Ban Vice): Kitty Daisy & Lewis. La veritat és que el concert va ser genial, divertit, ballant sense parar i envenjant el vestidet de marinera d'una de les germanes (gairebé teenagers per cert). I tant em va agradar que va servir d'inspiració a un gran regal d'aniversari.
*19'45h (Auditori): Michael Nyman. Només dues cançonetes per dir que havíem estat... Evidentment bona orquestra però em va agradar més el Matthew Herbert a Múrcia.
*21'15h (Estrella Damm): Neil Young. I aquí el protagonista del festival (de fet no havia alternativa a ell) que evidentment és un gran músic, però que a mi especialment no em motivava gaire... Així que vaig tirar de gespeta del VIP per veure'l tranquilament i de passada xerrar amb el David (que el pobre sí volia veure el concert)
*23'50h (RockdeLux): Deerhunter. Tot i estar xulo no comparteixo l'enfervoriment del Marcos i el Nacho, però m'ho vaig passar molt bé al concert
*1'00h (Estrella Damm): Sonic Youth. Espectacular la pàjara en aquest concert que em va obligar a fer una pausa a la zona VIP. Uns altres megaveterans amb els anys molt ben portats.
*3'00h (Ray-Ban Vice): Black Lips. Un altre concert de música de fons i uns frankfurts obligats per entrar en calor.
I com a resum, dos dies molt divertits en companyia de bons amics i amics d'amics escoltant música nova (em va faltar The Pains of Being Pure at Heart) i els clàssics que mouen masses.
PD: L'anècdota va ser que el primer dia vaig entrar un ganivet (del dinar de migdia) però en cap moment me'l van detectar.
PD2: Encara no tinc portàtil nou, espero no haver perdut l'esquena, però o em poso a escriure o explicaré les coses de l'estiu, no a la tardor sinó a l'hivern

Petits plaers a la Zona Franca

Quan treballava a gedas al costat de la SEAT, a vegades deixàvem de banda el menjador i feiem excursions a la recerca de millors menús. Van ser anys dels restaurants del Consorci, dels empatxos de frankfurts i sol al Gran Via amb el Marcos i l'Emilio (DEP), del Boviscum que vaig conèixer pel Chema, i també d'aquells restaurants al Passeig de la Zona Franca: Mai Ona, Tip Top, Arlequin, La Pineda... Però mai vaig trepitjar un lloc que des d'avui s'instal·la en el meu temple personal de la bona cuina: Granja Elena (Pg de la Zona Franca, 244)
N'havia llegit elogis al Time Out però pels seus horaris (només al migdia i entre setmana) era difícil de visitar. Així que avui, aprofitant aquesta setmana de festa, hi hem anat prèvia reserva ahir (I ja que la primera idea era anar a degustar la Ruscalleda però... he oblidat reservar).
De primer: Cards guisats amb cloïsses (podeu veure la foto). És curiós perquè no m'agraden els cards (almenys com els feien a casa només bullits) però les dues vegades que els he menjat fora, han estat sublims (l'altra al Harry's Bar de Venècia en un boníssim rissotto de gambes i cards). I avui em venia de gust provar alguna cosa que no m'entusiasmés d'entrada. I l'he encertat. Però crec que en qualsevol de les opcions ho hagués fet.
De segon: Calamarsets d'Arenys a la planxa amb all i julivert. Plat senzill en què es nota la qualitat del producte amb que es treballa en aquesta casa.
Per acabar: Safata de formatges: un de cabra, un Parma i un Gorgonzola que han donat per finiquitada l'ampolla del Verdejo que hem pres.
Preu: 50€ pp, però pagats molt i molt a gust (No hem agafat pas els plats més barats, però tampoc el més car, un plat de caviar de 89€ :-)
I tot això paït amb la primera excursió conjunta amb el Pep en bicing...

PD: També hem estat fent compres a un centre comercial just enfront, es diu wala i hi ha molt material d'esport i samarretes del Barça a 60€ però també roba de carrer. És molt gran i avui no havia gaire gent.
PD2: Divendres passat vam anar a La Taverna del Clínic. Tapes molt recomanables i originals i no només les famoses braves del número 1 de Time Out (que per cert també estaven molt bones però prefereixo les clàssiques)

Your last dirty dancing

Després de mesos lluitant contra un càncer terminal ha mort Patrick Swayze. Tot i ser un fet que es podia produir en tot moment, avui m'ha sorprès ja que justament ahir l'estava veient en els segon episodi de la primera temporada de la sèrie 'The beast' (C+), on interpreta un agent de l'FBI que no segueix les normes i està sent investigat. Seguirem veient la sèrie ja que va gravar tota la primera temporada.
PatrickSwayze potser no ha estat un gran actor però, especialment per les de la meva generació, va lligat a papers que em van marcar molt en la meva adolescència: Dirty Dancing, de la qual em vaig aprendre de memòria totes les cançons i que segueix sent la pel·lícula que he vist més vegades (crec que 6, de les quals 4 al cinema), i també la sèrie 'Norte y sur'.
Després també tindria dos papers molt famosos: Ghost, lacrimògena però font de revisió de 'The Righteous Brothers' i que no puc negar que en el seu moment em va agradar (crec que no ha envellit massa bé) i 'Le llamaban Bodhi (Point Break), un thriller surfero amb Keanu Reeves que fa poc vaig tornar a veure i també havia perdut molt.
Però només pels balls plens de sensualitat el trobaré a faltar.

PD: Per problemes del portàtil i a l'espera del que m'he de comprar, tinc pendents les entrades de l'estiu... però valdrà la pena esperar i veure'm amb tots els modelets :-)

9.58

Crec que no hi ha res més a dir... IMPRESSIONANT!!
Usain Bolt ho ha tornat a fer... Ha rebaixat en 11 mil·lèsimes el record del món...

I vaig dir que no escriuria excepte per ell i aprofitant que estem a Barcelona a l'espera d'agafar demà el vaixell... aquestes ratlles d'admiració.

Tancat per vacances

Sí, marxem de vacances

Demà agafaré el cotxe per anar a la feina i una estona després, el tren cap a Segur de Calafell i en quatre dies, de nou el cotxe... per embarcar-nos cap a Menorca.

Necessito una mica de relax que porto uns dies que estic insoportable... i a més anirà acompanyat de desconnexió de blog, de facebook i d'internet... així que... fins a la tornada, on explicaré noves tonteries, lluiré nous modelets (jajaja) i m'acostaré perillosament... fins que m'atrapin, els 37 (Per als més oblidadissos: 9/9... i si tot va bé amb alguna mena de festeta)

PD: Entrades pendents: Primavera Sound (més com a recordatori personal que una altra cosa) i casament de Marco i Susanna (un altre capritx de vestuari acomplert) i tot el que pugui sorgir en aquestes tres setmanes... (Suposo que no haurà una nova exhibició com la de l'Usain Bolt que em faci anar a un cyber)

PD2: Marc, your car is cool... and the photo is funny... thanx for the ride

Dol perico i del món del futbol

Quan ahir el JM em va dir que havia rebut 2 sms d'un company seu del futbol dient-li que Jarque havia mort vaig quedar en shock. Allunyats d'internet no vam poder saber gaire més que havia mort presumiblement d'un infart.

Havia de ser pare en un mes, i tenia una prometedora carrera a l'Espanyol o potser a un altre club, però la mort l'ha vingut a buscar abans del que tocava. Igual que va fer amb Puerta, dos jugadors de la final de la UEFA a Glasgow de fa 2 anys. I tot i l'impacte d'aquella mort perquè va ser en joc, aquesta m'ha deixat molt més afectada. Possiblement perquè l'Espanyol és un equip que m'és molt més proper, i perquè Jarque sempre m'havia agradat.

En moments com aquest no hi ha colors ni enveges sinó un sentiment agermanat de dolor.Així que tot el meu suport als amics pericos que estaran molt afectats per la notícia i DEP, Dani.

Bones vacances (record per als meus orígens)

Us desitjo a tots que hagueu, esteu o passeu unes bones vacances a la platja, muntanya, ciutat o allà on sigueu més feliços (sofà i tele, llit i ...companyia)
I us ho desitjo amb una cançó que tot i que no té res a veure amb les vacances (però sí amb l'amor, i diuen que és durant aquestes que més parelles es trenquen :-), quan la vaig escoltar l'altre dia en una estranya festa del barri, ja vaig pensar que ilustraria aquesta entrada

A part d'això, voldria fer-vos un suggeriment per a les vostres properes vacances/excursions/sortides. Com la majoria ja sabeu la meva família (a excepció de la meva mare, ja nascuda a Barcelona) , prové de Gandesa, a la Terra Alta. Aquesta és una comarca de Tarragona, tan desconeguda que molta gent pensa que no està ni a Catalunya. Dissortadament només sembla que es conegui per desgràcies com la Batalla de l'Ebre o pel foc que va cremar part dels Ports i prendre la vida a 5 bombers. Sempre que puc en faig propaganda i amb això que ha passat crec que amb més motiu cal impulsar-ne la visita.
És una zona amb encara poc turisme, però amb ofertes molt interessants de tipus aventurer (com la Via Verda), enogastronòmic (com la Festa del Vi que uns quants de vosaltres ja heu provat), paisatgístic (Excursions a la Fontcalda -el santuri del nom de la meva mare-, als Ports), i cultural (Espais de la batalla de l'Ebre) que permet una bona escapada tant si són dos dies com si en són 15. I amb l'afegitó que us puc fer recomanacions.

Us passo algunes webs genèriques i us he penjat algunes fotos (la primera de la dreta dels Ports des d'Arnes; la segona unes cabres salvatges que ens vam trobar):
http://www.terra-alta.org/
http://www.terra-alta.altanet.org/
www.xtec.cat/~jferre15/

PD: Especialment li dedico un molt bon viatge a Perú a la meva germana Núria

Moby is white but it's not a whale

És curiós veure com la percepció de les coses permet que llegeixi la crítica d’un concert, i em plantegi seriosament si els crítics i jo vam anar al mateix. Això m’ha passat amb el concert de Moby al Palau de la Música dimecres passat (per cert dia del meu sant, Maria Magdalena). Com no vaig poder fer la crònica el mateix dia i he estat fora el cap de setmana, he pogut llegir 3 crítiques (Avui, El Periódico, Público), i encara que algunes diuen veritats, no crec que la nota general sobre el concert coincidís amb l’opinió en una entrevista a peu d’escala amb els assistents.
Així que faré un anàlisi de la crítica versus les meves percepcions (I segueix sent una crònica, perquè el meu desconeixement musical no permet fer res més):
- Afirmació número 1: ‘Oferir la mateixa actuació que hagués fet en un espai com el FIB o el Razzmatazz’. Totes les notícies prèvies deien que faria un concert intimista, reflexiu i melancònic (i això, amb el cansament que duia a sobre em feia témer un concert de roncs per la meva part), però no, Moby va començar així, tranquil, però a partir de la 5a cançó, es va passar als èxits i a portar la gent a ballar com bojos. És això dolent? Cal que un concert com el de Moby no aprofiti la bona acústica del Palau per fer vibrar a la gent? Cal que s’ajusti al guió que havia venut?
Tots els que estàvem allà vam disfrutar de l’energia i vam aplaudir sense parar.
L’únic que diria jo és que li posin el ‘set list’ amb lletres més grans, que es tornava boig mirant quina era la propera cançó!!!
- Frase número 2: ‘Sense contiuitat argumental en l’enllaç dels greatest hits’. Això és un llibre, una pel·lícula o un concert? Si llibres i pel·lícules sense continuitat argumental triomfen, perquè n’ha de tenir un concert? No conec prou la discografia de Moby però si en ella hi ha canvis d’estil, no els pot també traspassar en el concert? Algú havia vist alguna vegada els K7 que em feia als 90 amb els hits indies? Tampoc tenien continuitat argumental (Què hi ha en comú entre ‘Take the skinheads bowling’ i ‘Your ghost’?) però a mi m’encantaven (I m’encanten!!!)
- Frase número 3: ‘Ni una sola menció a ‘Last Night’ o curiositats de qualsevol tipus, més enllà de la versió de ‘Walk on the wild side’’. Què és el que volen, que s’hagués disfressat d’un zombi de ‘Thriller’ i n’hagués fet una remescla amb ‘Natural Blues’? Deixem JA en pau al pobre Jacko amb els suposats homenatges. Cal fer coses originals en un concert? Potser si les fas, passes a la història com Jimi Hendrix a Woodstock tocant l'himne dels EUA. Però crec que ha arribat a un punt que els artistes fan veritables tonteries per semblar originals i a la gent li importa un rave. A la gran majoria ens va agradar molt com va quedar i si algú volia una altra cosa, que convidi a Moby a casa seva i que li toqui en acústic.
- Frase número 4: ‘La posada en escena i les formes ens van recordar el pitjor Moby que coneixem’. La meva sort o potser desgràcia és que només en conec un de Moby, i tant en disc com en concert (i encara més en concert) m’agrada moltíssim. Si alguna vegada el torno a veure podré ser capaç d’avaluar si aquest és el pitjor Moby. Posada en escena? El Palau té molt bona acústica (i moltes recambres per amagar diners, diuen) però Domènech i Montaner no va pensar en poder-hi plantar plataformes per volar per sobre del públic. Què hi farem no era un home amb visió de futur!
- Frase número 5: ‘Per entregar-se a un talós instrumental sense personalitat […] més propi d’un grup de pop sofisticat sense ànima’: Deixe-m’ho córrer… deu ser que cada vegada m’agrada més el guitarreo canyero… Tothom té vicis ocults…
- Frase número 6: ‘Difícil trobar les set diferències entre el novaiorquès i els seus músics i una formació de versions qualificada’. Sort que en la resta de la frase salva la vocalista Joy Malcom, d’un nivell increïble i amb un paper tan important com el de la vocalista del concert de Matthew Herbert. Si les bandes de versions han de ser totes com aquesta, benvingudes siguin.
- Frase número 7: ‘Ensopit, gris i repetitiu recull de cançons de l’últim àlbum, rebudes amb passivitat a platea o fins i tot amb alguna minibecaina’. Ho he de confessar, no l’he escoltat pas l’últim àlbum però el que vaig veure al concert em va semblar, tendre i delicat. El tio que dormia també ho va fer amb ‘Raining again’ o amb ‘Lift me up’? Potser és que estava cansat.
A la meva fila no hi dormia ningú (i segons la foto tampoc), només al final s’hi va aplegar més gent, entre ells Javier de las Muelas, que s’havia deixat la coctelera a casa però no el fill i la dona.
I podria seguir però es faria encara més llarg i pesat que les seves crítiques. Així que us deixo els tres titulars: ‘Discurso vacío, público en pie’, ‘Badalls en la intimitat’, ‘Un Moby directe i a la jugular’. I el meu, que ja vaig escriure al Facebook: ‘Gràcies Moby per animar-me el dia’

Només per veure l'ambient... Els altres vídeos eren molt llargs

PD: Un parell d’acudits reforçant el tòpic dels americans ignorants, per disculpar-se de no parlar català. I un record per a Obama (Sabeu que tenim nou president) dient que quan va composar ‘Lift me up’ pensava seriosament marxar a viure en qualsevol lloc fora d’EUA
PD1: No tinc entrades per Muse. He arribat a temps per les de Depeche Mode.

STRIPJAPOHAND

Dissabte vaig anar a un comiat de soltera (en plan culturilla general: Hen party -noies-, Stag party -nois-)... i feia molt temps que no anava a cap. He tingut més casaments d'amics que d'amigues i en general no he anat als comiats de les parelles dels amics... així que em venia especialment de gust... I a més fent una cosa nova (una més a afegir a les 30 coses noves que havia de fer en la trentena... un dia d'aquests hauré de recopilar), una classe d'stripdance, que com va dir el profe no és d'striptease. Vestides comodament (algunes amb sabates amb taló tal com ens havien recomanat -i és que amb bambes no es pot ser sexy-) vam anar a l'Aqua disposades a disfrutar de balls amb coreografies plenes de sensualitat... especialment amb la primera, una cançó tan inspiradora com aquesta...

Vam riure molt i la pena és que no puc penjar cap vídeo ja que surt més gent, que no vol ser vista ballant, així que només he pogut penjar la foto als vestuaris abans de començar...
I després de la suada (perquè tot i no ser una classe dura va ser canyera i una mica accidentada amb el blau que em vaig fer amb un dels 'moments cadira'), cap a la piscina del centre... No havia jacuzzi (espatllat) però els xorros feien un bon massatge i després vam fer unes fotos al jardí, inspirades en les odalisques de les 1000 i una nits. Estàvem tan posades en moments sexy!!!!!!!!

I entre una cosa i una altra es va fer l'hora d'anar a sopar. El lloc triat, el Shibui (podeu veure l'entrada que ja li vaig dedicar), però aquest cop assegudes en la part de Kotatsu. La qualitat excel·lent, tot i que al ser un grup gran en algun moment el servei va ser lent. Però això va servir per fer-li tot de petits regals picants (com la bonica funda de pene de la foto) a la Susanna, a part d'un bonic conjunt de llenceria i passar-li un emotiu vídeo amb tot de fotos recopilades i que hem convertit també en àlbum... I amb alguna anècdota, com la d'un noi del grup del costat, que a la sortida pensava que li havíem robat la corona que li havien regalat... però, evidentment estava al restaurant.

Al sortir, ja era força tard, gairebé la 1, tot i que semblava d'hora per anar a La Sal, on teníem una mena de reserva... Mentre ho decidíem, un petit grup amb la núvia inclosa ja era de camí cap al Hand Bar, l'opció alternativa que s'havia preparat prèvia a la disco... ja que sempre hi ha molt ambient (tot i la seva ubicació) i es pot ballar (per desgràcia meva més música espanyola que internacional)... I allà vam tenir el gran moment de la nit: incapaces de demanar al DJ la cançó que havíem practicat a la classe, finalment vam triar 'You can leave your hat on' de Joe Cocker... Van accedir, sempre que la núvia pugés dalt de la barra a ballar (tipus Coyote Ugly), i ho va fer. I tant que ho va fer... I no anava borratxa, però tenia la marxa al cos i la gent va aplaudir a rabiar amb l'exhibició... (també hi ha vídeos que la núvia no em deixa ensenyar, així que poso una foto de la pista)...

I d'aquí jo cap a casa amb un somriure a la boca i un cansament total al cos...

PD: Si alguna de les assistents ho llegeix... en breu us penjo les fotos i vídeos...

San Fermin a la memòria

Vaig dir que escriuria poc... i de tan poc que gairebé no he escrit. Però degut a la desgraciada mort produida pe un toro de Jandilla, s'ha parlat bastant del sentit de la festa i fins i tot s'ha arribat a dir si caldria eliminar-la.
Pamplona no seria el mateix sense els Sanfermines, però cal aclarir que l'encierro no és l'únic que hi ha aquests dies de festa: estan les atraccions de fira, enormes i molt animades, les exhibicions d'esports tradicionals (foto de la nostra visita als Sanfermines l'any 2003), els concerts de música, la festa pel carrer, la tòmbola, els focs d'artifi i inclús les corrides... El que sí és cert és que és l'acte més important, més famós i que porta més gent són els encierros, i aquest últim punt és el més important. Per que hi ha molta gent que empesa per sentiment de 'Això és fàcil', es col·loca també en el recorregut... I sortir a córrer (o quedar-se quiet en un recó) davant d'aquests animalons, ni estant ben preparat, és un acte que hauria de ser de valentia extrema... no fruit d'un pensament que creua fulgurant per la ment d'algú...
Però tot i les desgràcies... m'agrada i sóc de les que pensa que ha de mantenir-se. De fet si tingués la valentia i les condicions físiques, m'agradaria córrer... però córrer, no amagar-me a veure si 'el capotillo' de San Fermin em salva...
Un breu resum de les corrides:

• 7/7/09 (Alcurrucén): 2'30''; 4 traumatismes, cap ferit de banya. Cursa ràpida amb alguns moments on s'han pogut fer algunes bones carreres com just al final de Santo Domingo i al final d'Estafeta, quan un dels toros s'ha avançat als esquellers.
• 8/7/09 (Cebada Gago): 2'35''; 2 traumatismes i 1 puntada. Tot i ser dels toros amb més mala fama, s'han comportat prou bé (i aviat això deixarà de ser atípic). Han anat força junts ,tot i les caigudes, fins al final d'Estafeta, on s'ha pogut veure alguna bona carrera (com la del seguidor del Real Madrid amb la samarreta del 22, un dels clàssics) tot i la gran quantitat de gent que havia durant del recorregut.
• 9/7/09 (El Ventorrillo): 2'20''; 7 traumatismes. Cursa molt ràpida però emocionant, sobretot amb una gran carrera feta a un lloc perillosíssim, l'entrada a Estafeta per l'esquerra. La resta del recorregut ha estat difícil agafar toro, però al final d'Estafeta hi ha hagut algun moment de perill per caigudes de corredors i toros que al separar-se han permès alguna altra carrera.
• 10/7/09 (Jandilla): 4'28''; 8 traumatismes, 4 ferits per banya, un d'ells a fins a la mort. Durant molt de temps es recordarà Capuchino, mentre que la carrera neta, maca, ràpida i emocionant dels altres no ho serà. Totalment perdut després de caure a l'ajuntament on ja ha embestit uns corredors, ha seguit donant puntades a diversos corredors fins que s'ha trobat amb Daniel (DEP), en un dels costats i li ha clavat la banya al coll, tot i que per sort no s'ha vist a la TV. Més sort ha tingut el noi que ha agafat espectacularment al carreró.
• 11/7/09 (Dolores Aguirre): 2'52''; 4 traumatismes. Carrera molt emocionant després del tràgic dia d'ahir on s'han pogut fer bones carreres a l'anar diversos toros separats. L'últim ha provocat un bon ensurt a l'aixecar amb les banyes un 'nerd' que li ha entrat pel costat.
• 12/7/09 (Miura): 5'; 6 traumatismes, 5 ferits per banya. Els toros més presents a Pamplona i amb fama de nobles han protagonitzat el més terrorífic dels encierros (tot i al desgràcia del dia 10), especialment Ermitaño, que s'ha quedat sol al caure a l'entrada a Estafeta. A més d'altres puntades, quan ha arribat a Teléfónica ha agafat un dels mossos (mosso mosso) i l'ha embestit, no una, sinó dues vegades, provocant-li dues greus ferides de banya. Per cert, gran carrera de David (corredor habitual) amb un dels toros.
• 13/7/09 (Fuente Ymbro): 2'23''; 3 traumatismes. Una cursa molt ràpida amb molts menys corredors, que ha permès bones carreres als corredors amb bona forma (amb ensurt per al David) i amb algun moment de perill a l'entrada a plaça degut a un petit muntó.
• 14/4/09 (Núñez del Cuvillo): 2'20''; 4 traumatismes. La carrera més ràpida, només per als molt ben preparats, sobretot el primer toro que s'ha emportat a més d'un per velocitat però sense greus consequències.

I això ha estat tot... Esperant ja l'any vinent... (Núria, quin mèrit veure les dues primeres des de Xile)

PD: I demà: què és una classe d'stripdance?

This is my treasure...

Suposo que el Pau Gasol deu dir el mateix quan contempla l’anell de vencedor de l’NBA... amb quina facilitat es planten ara els jugadors europeus de bàsquet comparat amb aquells pioners com Fernando Martín... I direu, què explica aquesta ara, si ja fa un mes que van guanyar l’NBA... Doncs que el dimarts 7, ens vam trobar que en Pau Gasol va decidir anar a sopar al mateix lloc que el JM i jo... (aquesta és la foto millor que va aconseguir el JM). Nosaltres hi celebràvem el nostre aniversari de casament, ell no ho sé pas, potser la medalla que li van donar al dia següent a Madrid. Però anava només amb una noia.
De tota manera l’entrada no és per parlar del Pau sinó dels últims llocs nous (vull dir que no hi havia anat mai) on he anat a menjar:

• Petit Comité (7/7/09): l’outlet (només cal comparar preus) del Fermí Puig, xef del Drolma. Cuina catalana amb la intenció de posar-la al lloc que es mereix. Molt ben decorat, havia llegit unes crítiques tan negatives que vaig estar a punt d’anul·lar la reserva. Cuina a la vista, personal jove però amable i educat. I sensitivament l’experiència va ser agradable, no és barat, però tot es paga i va sortir com l’Speakeasy però aquí vam menjar primer, segon i postre tots dos (això sí sense ampolla de vi, nomes copes). Ple, tot i ser un dimarts i haver crisi. Per cert, Isa i Sònia, tot i les fotos, la celebració del triplet em diuen que va ser al Solo (side by side). Seria més normal, ja que al Petit Comité, com el seu nom indica és petit (o millor dit, organitzat de manera que seria difícil posar tots els jugadors del Barça i les seves parelles)
  
• Carmen (3/7/09): Feia temps que havia sentit parlar bé d’aquest restaurant a un pas de l'estació de Sants i vaig aprofitar el sopar periòdic amb la Karin, l’Esther, la Carol i la Glòria (que al final no va poder venir) per fer-ne una provatura. I la veritat és que vam fer un menú degustació per 17€ amb beguda altament recomanable: amanida de formatge, pernil de jabugo, calamars i croquetes, bacallà i filet (poquet de cada, clar). Ara vull tornar-hi per menjar de carta.


• La Bombeta (3/7/09): Un clàssic de la Barceloneta on menjar de tapes i que no havia tingut el plaer de visitar encara. Va ser una bona entrada amb alguns companys de feina per a una tarda ben regada després de cervesa a El Vaso de Oro. Evidentment cal provar, la bombeta, que és un veritable artilugi picant, però em quedo amb el pop, per mi la millor de les tapes, junt amb el turbio (això no és una tapa, oi, Enric?)
• Biergarten (19/6/09): Recreació d'un cerveseria bàvara però a petita escala. Salsitxes acompanyades d'amanida de patata i xucrut (molt bo tot i que en general no m'agrada). El menjar està bo i bé de preu, les cerveses són un pèl cares, però ja se sap que les terrasses sempre tiren cap a dalt. Ambientació cuidada amb cambreres vestides a l'estil bavarès i música alemanya
• Xemei (17/6/09): Un italià diferent a la falda menys coneguda de Montjuïc, just al límit del Poble Sec. El millor, tot i això va ser la notícia de l’embaràs de la Sònia. De nou, moltes felicitats! Em van agradar moltíssim els entrants però la pasta, tot i que bona, no em va semblar extraordinària, crec que el rissotto de la Isa i la Sònia estava més encertat. Sí, va estar molt bo el postre...

Seguirem informant dels propers sopars... però el que tinc més ganes de fer és el de la caldereta de llagosta que em penso fotre a Fornells aquest mes d’agost. M’han recomanat Es Cranc, per qualitat-preu. Algú em proposa una altra cosa?