Stop, Sookie is mine!

Aquesta és la frases clau del tercer capítol de 'True Blood', una de les últimes estrenes de sèries a la que m'he enganxat totalment. Ja els títols de crèdit i la cançó que els acompanya donen ganes de ser-ne la protagonista. Viure en aquest moment estrany en què una sang sintètica (la del títol de la sèrie) permet que els vampirs puguin conviure amb els humans (però en ambdues parts hi ha interessos que no sigui així). Però la convivència no és fàcil ja que la sang dels vampirs és un bé molt preuat per les seves propietats afrodisíaques (més aviat viagrils).
Però no és l'única sèrie que em captiva aquests dies. Un amic, amb qui comparteixo sèries, em va amenaçar de disfressar-se de Hank Moody, l'encantador caradura protagonista de 'Californication' que fa poquet ha estrenat la segona temporada. És una sèrie on el sexe és més que la base, és l'argument, és l'humor, és la vida dels personatges. Tot i no agradar-me el David Duchovny i no entendre que lligui tant, no deixa de ser ideal per al paper, gràcies a la seva vessant més cínica.
I per acabar amb sèries amb sexe, ahir es va acabar la segona temporada de 'Los Tudor' que tal i com va tindrà sis temporades, una per cada dona.
I dos petites notes més: 'Los Conchords', una sèrie de les més frikies que he vist últimament sobre el no triomf de dos músics neozelandesos a NY; i última temporada de 'The Wire', últim cop per disfrutar una de les millors sèries de tots els temps i de la qual ja faré algun dia una entrada.
Aprofito aquesta entrada per fer un petit incís en el món del cinema. Fa poquet vaig veure una de les pel·lícules que més m'ha agradat en els últims temps, V de Vendetta. Té un romanticisme fosc, té una acció tranquila (i només cal veure la genial escena de la lluita d'un contra tots, i no dono més pistes per si algú la vol veure), una ambientació molt de còmic i molt bons actors i una actriu que si fos home seria una fixació. El JM em va dir que el còmic encara era millor, i l'he demanat per Reis.

PD: [I wanna do bad things with you]

La lluna també està a Barcelona

Aquests dies he tingut les nits ocupades preparant les postals de Nadal (cada vegada em costa més trobar alguna cosa original...) però no volia deixar de comentar un bon sopar de Nadal amb antics companys de gedas (Bayo, Trici i Pifa... posa't així sembla el nom de tres clowns). Com sempre els vaig fer servir de conillets d'índies i els vaig portar a 'Au port de lune', per dir-ho d'una manera un lloc on es respira menjar francés, i on el producte es veu tan fresc com el que venen al lloc on està ubicat, la plaça de Sant Galdric, més coneguda com la plaça de les pageses de la Boqueria (potser ara ja no hi són, hi eren quan jo hi anava de petita)
L'oferta es basa en dues opcions. Per una banda, el menú, amb plats que venien molt de gust (com un confit d'ànec) o amb molt bona pinta (com les ostres que estan descartades perquè no les tolero) però que vam decidir deixar per un altre dia, i per l'altra pel menú que diríem de 'taules' (opció 2 i 4 persones). Vam escollir el Gainsbourg (per 4 persones): una bona amanida amb formatge de cabra, una selecció de formatges i una selecció de patés. Crec que aquest últim plat és excel·lent. Llástima no haver pres nota dels quatre tipus però estaven boníssims (ens van portar com doble ració de torradetes i tot). També estava molt bo el vi de la casa i l'únic postre, una mena de muffin-french-style amb gelat.
Us recomano reservar perquè el lloc tot i tenir tres pisos té aquell encant de les petites coses, dels racons que val la pena conèixer a Barcelona.

PD: Encara m'han de confirmar si aquest restaurant és al que els meus amics de la facultat van anar amb el Mo.

Devil inside

Aquest vídeo no és per parlar d'aquesta cançó i dels meus bons records associats, ni per parlar dels suicidis (Michael Hutchence ja fa 11 anys), ni per excusar-me quan trec tota la mala llet que tinc dins (que no seria molt superior si tingués el diable a dins). És per parlar d'una cosa més banal que m'ha passat avui. Un fet ocult en el meu interior i que he d'explorar. M'ha fet gràcia i ho explico.

Avui he anat a fer la revisió mèdica que tenia pendent de quan em vaig apuntar al Mediterrani. M'han medit, m'han pesat, m'han fet un electro, una espirometria i una prova d'esforç. Tot normal. Però el metge de cop em diu: - Tu has practicat esport?; - No, fa molt que no faig el que es diria practicar esport; - És que tu pels resultats tens fusta d'esportista; - Però si m'ofego quan corro 10 metres; - Si entrenessis ràpidament agafaries resistència.

Collons!! Ho podia haber sabut abans això!! Ara seria una Messi (o per l'edat ja una Guardiola entrenadora)

Shibui 渋い, la subtil bellesa d'un restaurant japonès

Segons la wikipedia, Shibui és un adjectiu que ha evolucionat fins a ser servit com un terme aplicable a tot el que és bell, agradable i ben fet però de manera que no resulta ostentós.

Crec que així ens vam sentir el dijous quan vaig anar al restaurant Shibui amb la Carol, l'Ester i la Glòria, unes excompanyes de gedas amb les que anem a sopar de tant en tant (a més de la Karin que va faltar per malaltia).
La decoració és una oda a l'elegància, d'una subtilitat tal que pots passar de llarg per davant del restaurant. I el menjar és boníssim, gairebé sublim, sempre sota el nostre punt de vista, però d'aparença normal, no gens luxosa.

Quan vam decidir fer el sopar de Nadal amb elles, quedava triar el lloc. Es va parlar d'un japonès i com feia relativament poc en la revista Time Out va haver un especial 'El millor sushi', tenia un parell d'idees. El restaurant en 4a posició era el Shibui. Tenia bones referències d'algun amic però no n'havia parlat ni amb la Reika ni amb la Tomomi (que sent japoneses són encara més bona referència). Vaig buscar per internet i l'únic problema que hi veia era que posava uns 40€ per persona i això en un restaurant ja saps que acaben sent 45-50€. En aquest cas no.

Vem menjar molt bé i de preu també, 30€. Així que és una molt bona recomanació, especialment si a més gaudiu de bona companyia, com va ser el cas. Això sí, reserveu, perquè era dijous i estava ple tant al pis de baix (on hi ha taules orientals) com al de dalt.

El que vam menjar va estar basat en clàssics que ens van servir en dues tongades (cadascuna en una de les fotos):

- Yakigyôza: les empanadilles de carn i verdures amb una pasta molt i molt fina i delicada.

- Yakisoba: els fideus a la planxa amb verdures, carn i llagostins. Molt melosos.

- Kakiage don: Arròs amb llagostins i calamars, servit en la plataforma de fusta i acer que es veu en la foto, que permetia guardar la calor. Quina dificultat amb els bastonets!

- Tenpura no moriawase: Potser el plat del que menys vam disfrutar tot i estar també molt bo.

- Tori no teriyaki: Pollastre amb salsa de soja. La veritat és que estava deliciós però només el vaig tastar per tal que la Carol i la Glòria que no els agrada el tema cru, tinguessin per menjar.

- Chichûkai setto: Combinació de sushi i sashimi amb un peix finíssim, melós i que de tan suau no tenia ni gust de peix.

- Uramaki: makis de tonyina, alvocat i llagostí arrebossat. És l'especialitat de la casa. Quan el maître ens va venir a demanar el que volíem ens ho va recomanar. No vam fer molt bona cara i ens va dir que ens portava mitja ració (un maki per persona) però que ho havíem de provar. Ho vam deixar pel final. Definitivament i com ja recomanava la revista (però jo no recordava el nom) es va convertir en el plat orgàstic de la nit. Tant és així que vam repetir una altra mitja ració.

I per acabar Toryufu, unes trufes de te verd i sake.

Tot regat amb cervesa japonesa que per tenir poca bombolla queda prou bé amb el menjar.

Espero que si hi aneu la bona crítica no us creï unes expectatives que després no es compleixin.

'Confianza ciega' o la Marató de Tv3

Fa uns anys va aparèixer aquest programa en què tres parelles havien de confiar en el seu/la seva company/a que estava en una altra casa on tenia tot de temptacions de l'altre sexe. No és d'això del que vull parlar, però sí de la confiança com a base de la societat i de les relacions. I per què?
Per que avui quan estàvem esmorzant s'ha produit una estranya discusió sobre la Marató de TV3. Sobre el fet de donar diners a aquest esdeveniment.
Hi havia un apunt que podia tenir raó sobre la conveniència o no que una televisió pública s'hi impliqui. Però el que no hem pogut entendre de cap manera era l'argument dels que no volien donar diners perquè no sabien què en feien i no tenien clar si algú s'enriquia, no confiaven del bon ús d'aquests diners. Preferiria un argument del tipus 'Sóc egoista i els meus diners són meus' que no pas això.

Com pot viure algú en societat i no confiar: Confiem en la nostra parella (i no fer-ho és viure amargament), confiem amb els amics (i sabem que les seves respostes envers nosaltres mai ens perjudicaran) , confiem amb els metges quan estem malalts (i si poden ens curen), confiem amb l'empresa on treballem (treballem sense saber si ens pagaran), confiem amb els bancs (o com a mínim hi deixem els diners), confiem amb tota la gent que ens transporta (no pensem que esitmbaran l'avió a propòsit) i seguim confiant en un munt de coses però no hi reflexionem.
I és que quin sentit té viure sense confiar? Potser sí, t'emportaràs alguna garrotada, però desconfiant també te n'emportaràs i a més hauràs viscut amargat.

Per tot això aquest any tornaré a fer una petita aportació a la Marató perquè no només em refio que els diners no se'ls queda ningú sinó també que els projectes que els reben en fan bon ús. I ja m'he fet fan de la pàgina de la Marató a Facebook.

Dedicat als meus companys d'esmorzar, especialment a aquells en qui confio.

'Confiem massa en els sistemes i molt poc en els homes' - Benjamin Disraeli
I tot i així no volem donar diners a la Marató?

He arribat al quilòmetre

Molt breu. Avui he aconseguit les 40 piscines, el quilòmetre:
((6 braça + 6 esquena + 6 crol) x 2) + 2 braça + 1 esquena + 1 crol
I d'aquí no passo. Però està prou bé.

Franz Ferdinand

Feia dies que no quedaven entrades. No pensava pas que hi anirira. Però de cop sento que l'Adrià n'ofereix una al Marc R. Jo hi foto cullerada i m'apunto a anar-hi, però en veure que és una i no hi va ell dic que no. Al cap d'una estona ja són dues, la parella que havia d'anar-hi no hi pot anar. Perfecte!! Busco un acompanyant: un parell de trucades i el Marc C. s'anima (tot i que ja havia anat de concert el dia anterior). Unes quantes trucades més per organitzar la logística de recollir les entrades i tot preparat.A les 21 prenem una cerveseta prop de casa, que allà a l'Espacio movistar tot és molt maco però el preu de les cerveses també ho és (3€ les petites i 6€ les grans).
Arribem i aparquem gairebé a la porta amb la inevitable companyia dels transvestits, unes veritables heroïnes de la nit, ni que sigui pel fred que feia i la poca roba que portaven. Després de beure'ns a fora un parell de llaunes que no vam poder entrar, accedim a la sala. Una carpa espectacular i molt ben muntada que lamentablement movistar farà desaparèixer en breu (en temps de crisi no surten els números). Són gairebé les 10 i la gent ja té ganes de començar. Està ple i ens quedem força enrera, després de saludar a l'Héctor que fa anàlisi de possibles fitxatges per al seu festival (aquest any hi tornaré a anar a fer una nova crònica; les dates les mateixes: pont de l'1 de maig). Comenten si ja que presenten en primícia mundial el nou LP només tocaran aquest. Jo espero que no perquè sinó fliparé (finalment 1/3 part del concert, és a dir, 5 cançons)
Comencen amb una nova i un hit. Vaig gravant algun vídeo i fent fotos, però és incompatible amb saltar. He de compartir l'espai amb uns pijos insuportables i 'notes' (però que en un moment donat aportaran quelcom interessant) però tot i així la qualitat musical fa que m'ho vagi passant cada cop més bé. De les cançons dels dos primers LPs només dir que són una canya i que en directe milloren. La veu del Kapranos en certs moments em recorda al millor Jim Morrison (salvant les distàncies). Us poso el vídeo de The Dark of the Matinée (una cançó amb tots els ingredients per ser un himne). La qualitat és molt dolenta perquè saltava molt, però el so és força bo:

Sobre les noves cançons, en certs moments tenien un deix d'ska. A mi m'ho va semblar i el Marc no em va dir pas que no (potser em feia la pilota). Les vaig trobar un pèl menys roqueres del que ens tenen acostumats aquesta gent però la qualitat no semblava pas haver baixat. En general el concert va anar de menys a més (que és l'ordre general de les coses :-) i cada cop el tio estava més enxufat (i no crec que només fos en sentit figurat). La llàstima va ser que el concert va ser curtet, una hora i quart i cap a casa, i jo estic acostumada als concerts de 3 hores de The Cure i als festivals de moltes hores.

PD: I quina aportació van fer els pijos? Resulta que entre cançó i cançó (que per cert se sabien de memòria) cantaven coses com la de 'El venao, el venao'. I de cop es van posar a cantar: 'tu cuerpo se mueve como una palmera, suave, suave, su-su-suave'. Al Marc li va fer gràcia i quan vaig arribar a casa vaig posar-ho a google. La primera entrada és aquest sketch de Muchachada nui que em va encantar (de fet hi penso i em poso a riure sola):

Super Pop (i m'he quedat més que curta)

Deia aquest matí que ja la comprava sobre l'any 85 (fent càlculs en tinc records de 7è i 8è) però clar tots deieu que era dels 90. Doncs no tenia raó, no, però vosaltres tampoc, la revista va ser fundada al 1977 per Jordi Sierra i Fabra. La revista inicialment era musical enfocada a fans, en poc temps ja venia mig milió d'exemplars i tot i les crítiques encara es ven (Si busqueu per Google, només hi ha referències al pèsim gust de la revista, a les tonteries que diu, i trobar informació m'ha costat). Algunes dades més de la revista al següent post (el del dia 24 de jul escrit per akowa)

PD: És un altre dels records dels meus 80, la meva adolescència amb milions de fotos del Rob Lowe. I records de grups efímers com Bros amb el seu hit:

Resum dels 80

L'altre dia la Maria va publicar en el seu perfil del facebook aquest vídeo. Tot venia d'un dia dinant que havíem parlat de sèries de la nostra infantesa. Escolteu la cançó, hauria de ser un hit.

El vídeo m'ha fet pensar en coses curioses com:
- El primer disc que em vaig comprar va ser el Thriller de Michael Jackson.
- Recordo anar a El Corte Inglés a comprar el 'Like a Prayer' en K7 i recordo que estava perfumat.
- El meu primer ordinador va ser un Amstrad 128k amb pantalla de color i sempre jugava a un joc que es deia Commando. També estaven de moda les miniconsoles (per dir-ho d'alguna manera) d'un joc. El hit: Donkey Kong
- No sé quin curs va ser però estava de moda portar una Back Pack (i això era la marca). La meva crec recordar que era gris i vermella.
- La sèrie V, el millor de l'època.
- La primera disco que vaig entrar, el Gatopardo de Segur de Calafell. Ara és un bloc de pisos.
- Veure 'Dirty Dancing' unes 5 0 6 vegades i saber-me totes les cançons de memòria
A aquestes hores estic espesa però segur que entre tots tenim records molt curiosos que podem compartir.

Estrenat l'AVE

Aquest cap de setmana hem fet una visita familiar (família ampliada: avis materns i tieta inclosos) a Madrid. Mitjà de transport escollit: AVE. La veritat és que va bé, és bastant ràpid, et posen pel·lícules ('Elizabeth. La edad de oro' i 'Ahora o nunca'), pots arribar dos minuts abans que marxi, els lavabos són més grans que els de l'avió, arribes a un lloc ben comunicat tan a Madrid com Barcelona i va per terra (:-). Com a inconvenient personal és que em marejo, com en la resta de transports.

Pel que fa a Madrid, va ser un cap de setmana tranquil, de passejar i prendre canyes i vermuts de sifó inclús en terrassa. Visita al Reina Sofia per tornar a admirar el Gernika i veure l'ampliació, tot i que a les fosques perquè ja era de nit. Dues molt bones exposicions a la Fundación Mapfre, una de Degas i l'altra de pintura espanyola a cavall entre el segle XIX i XX. Aquí la Núria va quedar admirada per la modernitat de les pintures d'Anglada Camarasa. I diumenge una ració de Prado amb cua inclosa per veure l'exposició de Rembrandt i les clàssiques obres (Velázquez, Goya i el Greco). Per cert, l'exposició de Rembrandt no em va entusiasmar, clar que a mi no em van regalar el catàleg com a la cunyada de la reina que corria per allí.

En el tinter es va quedar fer una visita al Caixaforum però a canvi vaig estar al Rastro i la meva germana i jo ens vam comprar el barret de la foto (per 5€ no podia perdre l'oportunitat). Espero que faci una mica més de fresca i el pugui lluir.

Tampoc vam tenir temps per anar a tots els restaurants que m'havia preparat l'Amèlia però els que vam provar molt bé:

- Dinar dissabte --> Mercado de la Reina: restaurant amb aparença d'aquells modernets que et quedaràs amb gana i et clavaran però no. Ni de bon tros. Amanida amb ventresca boníssima.

- Sopar dissabte --> Taberna jerezana: Estàvem tan cansats que només teníem set. Al final, cambrer català, sopar amb cava i en el meu cas 'Soldaditos de Pavía' (bacallà arrebossat) molt bons.

- Dinar diumenge --> Bogabar (El bogavante del Almirante): Bon arròs de llamàntol i ambientació curiosa. Hi havia un actor però no sé dir-ne el nom. Fa uns anys vaig anar a 'El pepinillo de Barquillo' que és dels mateixos. En aquell penjava un cogombre gegant del sostre, en aquest una pinça de llamàntol.

Així que un bon cap de setmana que va acabar comprant loteria a Doña Manolita

Recordant dibuixos

L'Ariadna ha agafat afició a aquest vídeo i ja fa dies que em ronda pel cap una pregunta que no sé si algú em podrà contestar: La famosísima cançó que es canta sobre el llop ve d'aquesta versió animada del conte dels Tres porquets o ve d'una altra cosa. És que si ve d'això em sembla impactant que un sol dibuix hagi quedat tan en la memòria

Per cert si no el voleu veure tot, encara que val la pena, la cancó que dic està en el minut 1.58

Hi ha feina després de la Crisi?

Us passo un vídeo que ha penjat la Dàcil i que m'ha agradat molt. Ara que tots els meus companys i jo mateixa estem amenaçats per un ERE a T-Systems, potser val la pena pensar que sempre hi ha una altra feina esperant, no importa com l'hagis d'aconseguir :-)

John Adams

La setmana passada no vaig veure cap pel·lícula de les que tenia enregistrades. Durant aquest mes d'octubre s'han anat estrenant sèries i de moment n'estic seguint unes quantes per acabar de decidir quines trio. Ho portava bé i a bon ritme podia veure-les i seguir veient pel·lícules, però la setmana passada se'm va trastocar tot.
D'una sola passada van emetre els 7 episodis (aproximadament d'1.15 cadascun) de John Adams. El que comunment es diu minisèrie. L'he vist en VOS i la veritat és que tot i que la vida del segon president d'EEUU després de George Washington potser no és un tema proper, m'ha agradat moltíssim. Possiblement la gran intepretació de Paul Giamatti i Laura Linney hagi ajudat (guanyadors de 2 dels 13 Emmy que se li van atorgar fa poc). Per poc que us agradin els temes històrics us la recomano. Però sobretot per veure com neix una nació i com no perdre la integritat amb el poder.
Resta de sèries que miro:
The Office (TNT, Temp 4): Ja n'he parlat... Genial.
The Riches (C+, VOS, Temp 2): Temàtica molt curiosa ja que parla dels nòmades de la carretera (una mena de gitanos irlandesos dels EEUU) amb una Minnie Driver molt atractiva.
The Wire (TNT, Temp 4): Una sèrie de policies i drogaadictes adictiva i diferent. On l'acció importa menys que la psicologia. Fins i tot Obama admira al sanguinari Omar (que exerceix sobre mi una forta atracció)
I ara les que estan en avaluació:

Big Bang (TNT): Comèdia de frikies amb poca facilitat per relacionar-se amb les dones. D'entrada la seguiré veient
Chuck (Calle 13): Després de no veure-la a TV3 encara no tinc clar si val la pena seguir les aventures d'aquesta aprenent d'espia.
Club contra el crimen (Fox): La més senzilla de totes i bastant òbvia, és la primera que vaig veure quan encara bo havia sèries i ara em costa soltar-la. 4 amigues de diferents àmbits (policia, jutge, forense i periodista) que resolen casos (SEMPRE i RÀPID)
El show de Katy Brand (C+, VOS): Humor una mica barroer aprofitant-se dels famosos però amb alguns bons gags
En terapia (Fox): Sobre un psicoanalista, els seus pacients i els seus propis problemes. Episodis curtets. Segurament continuarà.
Generation kill (C+, VOS): Dels creadors de The Wire, una altra manera de veure la invasió d'Irak a través de les vivències dels marines.
Mujeres de Manhattan (Fox): La nova Sexo en NY, de moment em sembla menys interessant, però li donaré un pèl de marge.
Reglas de compromiso (Paramount Comedy): Comèdia de parelles. M'agrada i són episodis curtets.
Rockefeller Plaza (Paramount Comedy): Tot i el seu èxit als Emmy no m'acaba de convèncer el tipus d'humor. O potser no m'agraden les sèries que van sobre la tele (Ja em va passar amb Studio 60 que vaig abandonar)
Último aviso (Fox): Una altra d'espia abandonat a la seva sort però que té un bon toc d'humor.

I mentre espero la nova temporada dels Tudor, us passo la promo de la 5a temporada de Lost que m'ha fet arribar el Lluís (Per cert sí que va haver resum de motos)

Sant Facebook?

Agrair al Facebook que m'hagi permès demanar perdó i recuperar el camí d'una amistat que pensava que havia perdut per sempre. El Facebook és l'instrument, ara ens queda a nosaltres retrobar-nos i reconfiar l'un en l'altre... Estic contenta!
I també m'agraden tota la sèrie de retrobaments amb gent que potser fa 20 anys que no veia!!!

Piropos o floretes

Fa una estoneta al sortir de la feina m'he creuat amb un iaio que m'ha llençat un piropo: 'Te tengo que mirar porque no sé como te las apañas pero cada día que te veo estás más guapa. Coño!'.
Normalment no em fan gràcia però és que el senyor ho ha fet amb tant art, apartant-se al meu pas i movent el braç esquerra cap enrera com un torero, que li he donat les gràcies i tot. A més avui ja m'havien dit que estava guapa :-)

Noves marques

Avui he marcat el que crec que serà la pauta de natació d'ara en endavant (700 metres o 28 piscines):
- Sèrie de 6 piscines de braça
- Sèrie de 6 piscines d'esquena
- Sèrie de 6 piscines de crol
- Sèrie de 4 piscines de braça
- Sèrie de 4 piscines d'esquena
- Sèrie de 2 piscines de crol
Donat el temps que tinc per nedar, uns 35 minuts, potser puc augmentar l'última sèrie i arribar a les 30 piscines, però no crec que gaire més.
De tota manera estic molt contenta, des que tenia 12 anys que no havia fet tantes piscines

Walking the line i moltes més pel·lícules

Per desgràcia vaig poquet al cinema però miro moltes pel·lícules de les que tinc enregistrades (encara en tinc en VHS però ara ja gravo al DVD gravador). Ahir vaig veure 'Walking the line (En la cuerda floja)'. La pel·licula està prou bé, però com en la majoria de biografies inclús les 2'15 minuts queden una mica minses per explicar les coses. El que més em va agradar és la petició de matrimoni de Johnny Cash a June Carter. De fet és un moment molt romàntic que em va emocionar com el fet que després de tantes negatives d'ella estessin 35 anys junts. Fins a la mort en la que només es van portar uns mesos de diferencia.
Us poso el vídeo de la cançó 'Jackson', en la que ell atura un concert per demanar-li que s'hi casi.
Em va agradar molt la Reese Witherspoon i crec que l'Oscar és merescut.


Mini resum de les pel·lícules que he vist durant la setmana (des del dissabte 11):
- Corrupción en Miami (VOS): No em va agradar gens tot i que hi surt el Colin Farrell (i també m'agraden molt els altres dos actors(. Mai vaig ser superfan de la sèrie, però com a pel·lícula és molt poca-solta
- Un lugar maravilloso: Del milloret de la setmana. Sensible i molt ben interpretada explica com el fet de ser fill d'un americà al Vietnam no és el millor que et pugui passar. També bona nota per la BSO.
- Enigma: No sé que dir d'aquesta pel·licula. No està mal però crec que fan el guió massa enrevessat sense que això aporti interès a la pel·licula. Bona ambientació.

- City of Ember (VOS): La meva quota d'aquest any en el Festival de Sitges. Després de meditar-ho hauré d'acabar donant la raó i considerar-la una pel·lícula familiar. Presència de director i guionista amb la seva filla després del lliurament de premis on el més destacat és la sincera sorpresa de Fernando Guillén al rebre el premi honorífic. Pablo, estic esperant el teu resum de pel·licules per publicar-les al blog
- Guardando las apariencias: comèdia lesboxinesa ben feta però sense massa a destacar
- Flight 93: telefilm que deu ser semblant a United 93. Es deixa veure per ser un el que és. Et fa pensar en què hauries fet en una situació com aquesta.
- Memoria negra: Documental molt interessant sobre la petjada del colonialisme espanyol a Guinea Ecuatorial. Especialment la reacció de l'advocat que era la mà dreta del dictador Francisco Macías
- Dos colgados muy fumaos: Comèdia sobre dos penjats de les drogues i les seves aventures per menjar unes hamburgueses (Rafa P, tu también harías todo lo que hacen?)
- Monster House (VOS): Pel·lícula d'animació però que no puc gravar per l'Ariadna perquè li faria una mica de por. El millor, la veu de l'Steve Buscemi com a Nebbercracker.
- A todo gas - Tokyo Race (VOS): Si vols flipar amb la conducció de cotxes, és la teva pel·lícula. Per la resta, argument poca solta. Interessant: veure l'aparició estelar de Vin Diesel (reconec que em perd, i té una veu al·lucinant)
- American Dreamz. Salto a la fama (VOS): Encara estic flipant sobre aquesta comèdia que toca temes tan dispars com els terroristes, OT a l'americana i el president dels USA. Que va prendre el guionista?

Gadgetobotellón de classe

Un dia d'aquests vaig anar a comprar un parell de benjamins d'Anna de Codorniu. A casa sempre tinc les tres mides petites de cava: benjamí, mig litre i litre. Sí, em falta un Magnum, però això és per a molta colla i últimament no faig massa festes.

El tema és que quan vaig anar a agafar-les anaven dins d'un bonic package de plàstic. Vaig suposar que portaven algun regal i al mirar-ho d'una reullada em va semblar que era una copa de cava.

Arribo a casa i obro la 'bossa'. Sorpresa la meva. Sí, són copes, no una, sinó dues, però especials. De fet són com taps en forma de petita copa, per posar al coll de l'ampolla i beure cava encara que no tinguis una copa formal a mà.

M'ha semblat un regal molt aprofitable ja que suposo que es pot enganxar a tot tipus d'ampolles, i queda més classy que no pas beure a morro.

Suposo que amb les meves explicacions no queda massa clar, així que us penjo la foto. Aaixò sí encara no les he estrenat. Quan ho faci, faré una altra foto.

Per fi ahir no em vaig ofegar

En una piscina et pots ofegar per no saber nedar o per quedar-te totalment esgotat. Ahir va ser el primer dia que vaig poder fer sèries decents de piscina. Però anem per parts.
Al setembre vaig apuntar a l'Ariadna a un curs de natació els dilluns i dimecres de 18.15 a 19 al Mediterrani. Com l'havia d'acompanyar i m'havia d'esperar, entre l'opció bar i l'opció esport, vaig triar aquesta i em vaig fer sòcia. El Mediterrani del carrer Begur té 4 piscines (1 olímpica, dues de 25 metres i una petita d'activitats) i el primer dia com feia sol em vaig decidir per l'olímpica, que és descoberta. Diríem que nedar una piscina sencera (50 metres) en qualsevol dels estils va ser una agonia i després de cadascuna havia d'estar una bona estona descansant, especialment en el crawl.
Això em va fer adonar que a més de la baixa forma, havia adquirit vicis importants en la respiració. Seguint l'esperit del meus amics runners (els quatre tenen blog i són consultables des del meu) vaig decidir-me a estudiar com respirar millor i a marcar-me petits objectius.
Després de 8 sessions (algun dia hem faltat per malaltia) he aconseguit nedar amb una mica de criteri i a partir d'ara puc establir un punt anar a millor. El punt van ser 550 metres (ara nedo a la piscina de 25m que la gran fa fred) amb la següent cadència: 4 piscines de braça, 4 d'esquena, 4 de crawl i repetició de la sèrie amb només dues piscines de crawl. El que em fa estar orgullosa és poder fer 4 piscines seguides sense parar, però vull anar a més.
Sóc una sirena!

Speakasy o com el clandestí acaba sent el preu

El restaurant Speakeasy es defineix a sí mateix com 'Clandestine Back Room Restaurant & Bar' i està ubicat a un antic magatzem de la cockteleria Dry Martini.

Ahir per la nit vaig anar-hi a sopar amb dues de les meves amigues des de parvulari, la Sònia i l'Isa. La veritat és que va ser una nit molt agradable posant-nos al dia de molts temes i vam estar ben bé dues hores i mitjà molt a gust. Però és clar el títol de l'entrada ja deixa entreveure que no tot són flors i violes.

La idea del restaurant és recrear la privacitat dels speakeasy de la llei seca, els locals on se seguia comercialitzant amb l'alcohol. I l'ambientació és perfecta, elegant i molt alcohòlica (rodejada per estanteries plenes d'ampolles). I el servei atent, però no embafador. I el menjar, deliciós i fet amb cura. Però el preu és bastant exagerat. De fet quan vaig veure el compte em va fer mal: 186€. Veient la carta jo comptava 45-50€ per cap, però no 62.

Però és clar hi ha detalls inequívocs que demostren que ha de seguir sent un restaurant especial no apte per anar-hi cada dia (tot i que sent dimecres i amb crisi estava ple): copa de cava 6€, cobert 4'5€ (sí, panets molt bons, aperitiu molt bo, cocktail gelatinós de nova generació però si ho hagués refusat m'ho haurien descomptat?), mitja ampolla de vi 18€, i postres mínim 8'5€.Així que al final el que acaba sent clandestí és el preu, perquè és lícit quedar-se tant marge?

Tot i així és recomanable encara que només sigui per sentir-te com si estessis fora de la llei.

Val la pena parlar de la crisi?

Sembla mentida que sigui economista. Per mi anar a una entitat financera em resulta pitjor que anar al dentista (suposo que si hi treballés com gran part dels meus amics, hauria d'acostumar-m'hi), però les dimensions de la crisi fan pensar en una cua de gent presa del pànic fent cua davant dels bancs i caixes per recuperar els seus estalvis, i potser els que millor hauríem de donar un vot de confiança serem els primers de la cua.
Com la cosa no està per riure massa us passo un vídeo i un article que m'ha recomanat un company de feina. El vídeo és una aproximació irònica de dos còmics anglesos a la gènesi de l'especulació. Molt bo i està subtitulat.

L'enllaç és un article d'un professor de sobre els orígens de la crisi i conté una visió bastant aguda del que ha passat (en versió castellana aquí -té menys humor negre-)
En temps de crisi ja se sap menys sortir i més follar (dedicat a tots els que diuen que aquest blog no sóc jo)

Ell ha marxat però la seva imatge ho serà per sempre

Paul Newman, l'actor més bell de Hollywood va morir aquest cap de setmana amb 83 anys. L'última pel·lícula seva que havia vist (no ben bé vist ell) era la seva veu per 'Doc Hudson' a la pel·lícula 'Cars' i crec que l'anterior havia estat una revisió de 'La leyenda del indomable (Cool Hand Luke)', una de les meves pel·lícules preferides tan d'ell com del tema penitenciari, amb l'escena memorable dels ous.
Tot i que era conegut pels seus ulls blaus, a mi el que més m'agradava són els llavis (els qui em coneixen saben que és una de les meves obsessions) i de fet hi ha algunes pel·lícules seves que al veure-les em provocaven angoixa, perquè surt tan guapo que fa mal. Una d'elles la coprotagonitza amb la seva dona a la vida real 'Desde la terraza (From the Terrace)' i per mi és on més atractiu apareix.
A part de l'esmentada abans, les meves pel·licules preferides (de les que he vist) són:
- Marcado por el odio (Somebody Up There Likes Me)
- La gata sobre el tejado del zinc (Cat on a Hot Tin Roof)
- El buscavidas (The Hustler), molt millor que la que li va permetre guanyar un Oscar
- I 'El golpe (The Sting)' que a més de reunir els dos guapos de Hollywood és una pel·lícula molt divertida i amb una de les músiques més conegudes de la història del cinema.

Si no les heu vist aprofiteu per fer-ho, el bon cinema no passa mai de moda

Amics d'en Musculman

Ahir vaig escoltar per la ràdio que una nova iniciativa inèdita està gestant-se a través d'internet i més concretament del Facebook. Són els 'Amics d'en Musculman', un petit lobby de gent que vol demanar a TV3 que tornin a reposar la sèrie. Només hi ha un problema, TV3 ja no té els drets i no sé si estarà per la labor de tornar-los a comprar.
No sé si n'havíeu vist algun capítol, jo recordo veure-la quan anava a la facultat i la veritat és que m'encantava aquest heroi una mica anti. Per cert originalment el seu nom és Kinnikuman.
Us poso el vídeo de l'entrada musical en català:

El show de Kathy Brand

La setmana passada va començar una nova sèrie al Digital, 'El show de Katy Brand' o 'Katy Brand's Big Ass Show', basada en paròdies de personatges famosos com Angelina Jolie, Kate Winslet o d'altres.
El primer capítol em va semblar irregular però amb possibilitats. Del segon em quedo amb el primer sketch de 'Sadie (Frost) & Stella (McCartney) & Kate Moss' a l'institut que parlen sobre sexe. La Kate li recrimina l'Stella que no mai no ha passat ni de la tercera base ni sap quines són les bases: petons, tocar els pits, una palla i la 4a xupar-li o arribar al final.
L'Stella que és lletja com un pecat i porta patilles com els Beatles, li diu: però i el que et fa ell a tu?
L'altra li diu que de què parla i aquesta li respon que estimular el clítoris oralment.
Aleshores ve el moment boníssim en què la Kate li diu que això és asquerós i pervertit.

PD: Convé mirar-ho, les meves explicacions no són tan divertides

GP de Japó: Rossi campió 2008. El millor de tots els temps?

Avui estic molt contenta. No es pot estar d'altra manera, quan es veu que després de dos anys de dificultats es fa justícia i el títol retorna a qui no hauria hagut de marxar desde l'any 2006. Però, avui és un dia de felicitat, no ens posarem malenconiosos.

Avui a falta de 3 curses per la fi del campionat ( 4 si comptavem la d'avui) en Rossi tenia el primer match ball per fer-se amb el campionat. Per a això en tenia prou en fer podi si guanyava l'Stoner i sino en tenia prou en ser .

En Rossi sortia 4t i Stoner segon i així ja era matemàticament campió però els que coneixem al Rossi sabem que li agrada endur-se els mundials guanyant la cursa(en 4 dels 5 campionats de Motogp ho havia fet així) i avui ho ha tornat a fer.
La victòra ha estat relativament fàcil tot i que en sortir desde la 4a posició ha hagut de fer alguns avançaments sobretot a Stoner i Pedrosa que avui estaven forts i no ha pogut desempellegar-se d'ells fins que mancaven 10 voltes pel final. La cursa ha acabat amb aquest ordre: Rossi, Stoner, Pedrosa i Lorenzo que en les últimes voltes li ha posat díficil les coses al Pedrosa.
La celebració pel mundial ha estat més tranquila que de costum( ha signat amb un boli-càmara un casc especial davant de notari) però acompanyada d'una camiseta amb molt significat, en la que indicava en la part de davant 'Scusate il ritardo' o el que és el mateix perdoneu el retard fent alusió als 2 anys que hem hagut d'esperar per aquest mundial. I en la part de darrere de la camiseta, els ingredients per l'obtenció d'aquest mundial, en els que entre d'altres estava la seva Yamaha, el seu equip tecnic, les seves manetes...

La victòria i mundial d'avui m'ha fet reflexionar sobre el fet de si podem estar parlant del millor pilot de la història del motociclisme. Sobre això hi ha moltes opinions. I sobre el paper encara no és el pilot amb més mundials però a part de les espectaculars estadistiques que seguidament us citaré hi ha un parell o tres de coses que el col.loquen com un dels més grans de tots els temps, sinó el més gran.

Per una banda, amb el mundial d'avui es converteix en el segon pilot ( després del gran Giacomo Agostini ) capaç de recuperar la corona després de dos anys perdent-la. I per altra banda, també ha estat el tercer pilot després d'Agostini i Lawson capaç de guanyar un mundial amb dues marques de motos diferents. Per molts això va ser el punt d'inflexió a la seva carrera, que el va fer passar de ser un boníssim pilot a un grandíssim pilot, en deixar, després d'haver guanyat 3 títols mundials sense rival, la poderosissíma Honda per anar a la Yamaha d'aquell moment que es trobava en una molt delicada situació. M'incloc entre els que pensen això.

I si el mundial del 2004, va ser especial per aquest canvi el d'avui també ho ha estat perquè a part del fet de recuperar la corona després de 2 anys també ha demostrat que va prendre la decisió correcta en deixar Michelin i anar-se'n a Bridgestone.

Però,hi ha una cosa que el diferència del reste i que és l'únic qui ho ha fet. I és que els mundials que ha guanyat han estat en les categories de 125 cc, 250 cc, 500 cc (antiga classe reina de 2 temps) i l'actual classe reina o també dita de MotoGP( de 4 temps) que ha evolucionat desde els 990 cc als 800 cc actuals.

Us deixo un petit resum de les seves estratosfèriques estadístiques:

* Amb el d'avui té 8 títols mundials en el còmput global de categories, només superats pels 15 d'Agostini, els 13 de Nieto i els 9 de Hailwood i Ubbiali.
* Pel que fa a la categoria reina són 6, superat només en aquest cas pels 8 d'Agostini.
* Es el primer pilot pel que fa a número de victòries a la categoria reina. Concretament, 70. Recordem que en fa dues va superar el récord d'Agostini que era de 68.
* 207 curses disputades. És a dir, des de el seu primer GP el 31/03/1996, no s'ha perdut cap prova.
* 96 victòries absolutes, superat només per les 123 d'Agostini. El que suposa curiosament un 46% de victòries. És a dir, gairebé la meitat de vegades que ha corregut ha guanyat la cursa.
* 140 pòdiums, és a dir, 67.6% de les curses ha acabat a alguns dels calaixos del podi.
* 49 poles position.
* 76 voltes ràpides de cursa.
* 22 vegades ha conseguit en un mateix GP la pole, la volta ràpida i la victòria.
* 131 cops ha sortit des de la primera linia de la graella de sortida.
* 31 són els circuits en els que ha corregut i ha guanyat. Només en 5: Eastern Creek, Johor, Jarama, A1-Rin i Istambul no ho ha fet. En els tres primers només ha corregut un cop.
* Vencedor de les 8 Hores de Suzuka l'any 2001.Hi ha participat en dues ocasions (2000, 2001)

No sé que en pensareu després d'això. Certament, és difícil de dir, sobre el paper sembla que l'Agostini encara està un pas per davant d'ell ja que encara té dos campionats més en la categoria reina ( el reste de mundials van ser en la categoria de 350 cc) i 122 victòries en el còmput global ( però cal recordar que abans es solia córrer en dos categories el mateix any i que durant anys la superioritat de la MVAgusta va deixar sense rival a Agostini, però això no seria molt vàlid com a justificant ja que el Rossi també va tenir els seus anys daurats a Honda.
Per altra banda, Nieto va ser molt gran aconseguint 13 mundials però aquests mundials van ser en les categories petites i això el col.locaria doncs un esglaó per sota i més ara que ja l'ha superat en victòries.
Altres opinen que en Hailwood podria tractar-se també del més gran ja que va aconseguir 9 mundials en tan sols 8 anys i es va retirar quan es trobava en el moment més alt de la seva carrera.

Però per molts el que ha aconseguit en Valentino Rossi pel mundial de motociclisme, en exportar aquest esport fins a l'últim racó del món gràcies al seu caràcter extrovertit ( i gràcies a les seves estadístiques també és clar)i en donar sempre el màxim de sí en cadascuna de les curses que disputa el col.loquen com el millor pilot de tots els temps. En això hi juga un paper molt important també el fet que en tractar-se d'un pilot agressiu ( sempre dins de la legalitat)dóna un gran espectacle amb els seus avançaments( mireu Laguna Seca 2008), frenades ( mireu Catalunya 2007-2008), remontades històriques ( mireu Assen 2007), actuacions estelars sota la pluja( ex. Xina 2005, Indianapolis 2008)....

Al cap i a la fi, encara ens queda Rossi per dies, i l'esperit d'inconformisme i motivació que el caracteritza el pot portar a batre aquestes poques estadístiques que li queden. Proper objectiu 2009: 9è mundial per igualar en Hailwood. I per això demà mateix es posa a entrenar ja en el prototip de moto de l'any que ve.

Bé, que en penseu vosaltres sobre aquesta reflexió? Com heu viscut la victòria d'avui? Jo amb molta son :) però amb molta felicitat.

Gooooool o quan començar a beure

Ahir vaig veure '¡Goool!', una pel·lícula com moltes que he vist d'esport, noi jove talentós amb dificultats econòmiques i/o socials que acaba triomfant, en aquest cas amb el Newcastle (amb intervencions de Shearer). Tot i així la peli està bé (exceptuant un moment en què surten Zidane, Beckham i Raul i parlen del Madrid), però va haver un diàleg que em va encantar perquè mostra dues coses típicament angleses, la flegma i la passió per beure.
Reprodueixo el diàleg en castellà (En Jamie és l'anglès i en Santiago el mexicà quue viu il·legalment a LA fins que marxa a Newcastle a fer una prova):
- Jamie: Escucha te enseñaré la ciudad si quieres esta noche: sitios de moda, copas, mujeres
- Santiago: Sí, necesito carnet?
- Jamie: Carnet? Carnet de identidat?
- Santiago: Sí, bueno, a que edad te dejan beber alcohol aquí?
- Jamie: A los 11
(Aquesta frase s'ha de llegir veient la cara del noi com dient, això és obvi)

Primer GP de F1 de nit

Us haureu adonat que fa molt que no us poso al dia sobre motos però és que m'he pres unes llargues vacances :).
Bé, de moment encara us haureu d'esperar una miqueta perquè avui us vull parlar de F1.
Aquest cap de setmana ( 26-28 Septembre-2008) tindrà lloc el primer gran premi de la història de Fórmula 1 de nit.
El GP es caracteritzarà no només per la nocturnitat sinó també pel fet que es tracta d'un circuit urbà. I és que el GP tindrà lloc als carrers de Singapore. El circuit s'anomena Marina Bay per ser aquest el nom del barri per on transcorrerà la major part de la cursa.
Com a curiositat cal destacar també que es correrà en sentit oposat a les agulles del rellotge (com passa a Interlagos i Istambul).
Sembla ser que el que a priori podria ser una preocupació pels pilots pel fet de conduir de nit no serà un gran problema, ja que s'ha aconseguit que la iluminació sigui 4 vegades superior a la que es troben cada cap de setmana els futbolistes a un estadi de futbol.
Per l'experiència del GP de MotoGP de Qatar d'aquest any que també va transcórrer de nit sembla que no hi ha d'haver major problema pels pilots (tret d'algunes petites molèsties visuals en els primers entrenaments).
Pel que he pogut veure sembla ser que el circuit passarà per sota d'una de les graderies! Realment espectacular! Així doncs la perillositat vindrà més pel propi circuit urbà en sí: per la dificultat d'alguns revolts i perquè pot presentar en alguns llocs problemes d'adherència, que no pas perquè sigui de nit.
Sembla doncs que l'emoció està servida, però la única cosa que podria anar en contra de l'espectacularitat és el fet que per les característiques del circuit els avançaments són casi impossibles. Però esperem que en poguem veure!
De totes maneres, jo no me la penso perdre i també us recomano a vosaltres que no us la perdeu perquè només per veure una ciutat com Singapore amb tots els edificis il.luminats ja val molt la pena, si heu estat a Singapore estareu d'acord amb mí oi?
Us deixo un vídeo on es recrea una simulació del traçat.



I ara algunes fotos que vaig fer a finals de Juliol del que seria el traçat del circuit sense jo ser-ne conscient :):
Graderies de la tribuna principal

Es veu una mica petit però són fàcilment identificables perquè són de colors i es troben al centre de la foto, just abans de la nòria des d'aquesta perspectiva.
Raffles Boulevard

Es tracta d'una de les rectes més llargues on s'agafaran les majors velocitats.

Pont Anderson

Aquest pont dirigeix els pilots cap a St. Andrews Road. No sé com el veieu vosaltres però jo el veig molt estret pels monoplaces.
St.Andrew's Road

Aquí es pot veure totes les llums instalades per dur a terme la 'super il·luminació'.

Converse. I ara què, un iphone?

A Copenhague vaig fer una petita bogeria, comprar-me unes Converse All Star de color platejat. Bogeria perquè allà em van costar ben cares i perquè jo mai he sigut molt de vambes, però aquestes em van molt bé.

Color ideal que s'adiu amb tot (i no és negre, per variar) i a més molt més fàcils de netejar que les de roba.

No tenia clar si em veuria bé amb elles però crec que ja m'hi he acostumat i les he portat també amb faldilla.

Si me les veieu posades podeu opinar. Dues persones ja m'han dit que els agradaven molt (suposo que les vambes i no pas jo :-).

Per completar la meva faceta jovenívola (és el que té fer-ne 36, que vols semblar més jove!) l'altre dia buscant un regal a la Disney per l'Ariadna em vaig comprar una dessuadora de 'Pesadilla antes de Navidad' (una de les meves pelis preferides), negra i amb dibuixos platejats del Jack.

Què em queda per completar la meva vida de 'modernilla'? Un iphone (pronuncieu /aifon/ per ser cools)? Segurament sí, en corren massa al meu voltant i m'està donant enveja. L'únic que m'atura (apart del preu que em fa pensar-m'ho una mica) és pensar si realment li trauré el partit que m'ofereix.
Demanaré consell.

Quimet&Quimet

Avui, aprofitant les vacances d'aquesta setmana hem fet una ruta molt interessant. Hem anat a veure l'exposició de Mucha al Caixaforum que recomano moltíssim i després hem anat a dinar de 'picoteo' a un temple, el 'Quimet&Quimet'. Tot i que fa molts anys que el coneixia de nom, encara no hi havia estat mai. I ens ha encantat.

Us recomano qualsevol 'montadito' de les cent varietats que el mateix Quimet diu que prepara. Nosaltres n'hem provat de boníssims: de salmó amb iogurt, de Torta del Casar amb castanyes, de musclos amb tomàquet confitat i caviar, de bolets amb formatge de cabra, de patè amb ceba confitada. També us recomano els combinats de marisc (de llauna, però de la bona) i les begudes, totes de qualitat, entre elles un vermut boníssim o qualsevol de les cerveses.

Sobre el preu, jo esperava que després de tot el que ens hem fotut, pugés més. Al final, 37€ per dues persones amb 6 montaditos, 4 tapes i 5 begudes (em sembla que no m'he oblidat res).

La veritat és que val molt la pena però suposo que només és recomanable entre setmana perqùè amb la seva petitesa no em puc imaginar com estarà un cap de setmana.

Per cert està al carrer Poeta Cabanyes, 25 (Poble Sec) al costat d'un altre lloc que m'agrada molt, el Barcelona Rouge.

PD: Si feu vacances així estranyes aneu a l'Ikea. Ahir vaig flipar, hi havia més gent que qualsevol dissabte!!!!

Festa del Vi 2008

Aprofito que aquest any tinc el blog, per fer una mica de publicitat d'una festa (la Festa del Vi a Gandesa) a recomanar per diversos motius i a la qual no hem faltat des del primer cop que hi vam anar:

1r. És la festa del vi de la Denominació d'origen Terra Alta. Ocasió extraordinària per conèixer uns vins fantàstics però que encara estan llaurant la seva expansió fora del seu territori.
2n. Per als qui no coneixeu aquesta part de Catalunya, permet descobrir una zona molt important en la història de la Guerra Civil i també un lloc on es poden fer excursions i on es poden visitar llocs com Horta de Sant Joan, poble del que Picasso va dir 'Tot el que sé, ho he après a Horta'.
3r. Per què qui no hagi menjat mai 'La Clotxa', ho ha de provar. I és tot menys lleuger (Gràcies David per la foto).

Aquest any la festa és el cap de setmana de l'1 de novembre (de fet sempre és el primer cap de setmana de novembre). Si algú si vol apuntar, el més problemàtic és l'allotjament, que a Gandesa és escàs (N'hi ha més a altres pobles però beure bon vi i després veure la carretera és una mica incompatible) . Així que doneu-vos pressa. Us passo les dues adreces de Gandesa: Hotel Piqué (977 42 00 68) i Fonda Serres (977 42 10 25)

PD. Com de moment només hi ha el flyer, us poso l'enllaç de la festa de l'any passat.

La rentrée / Viatge a Dinamarca

Nois (i noies),això de l'estiu s'acaba... I per molts també s'han acabat les vacances. Alguns estem més morenos, d'altres estan directament negres pensant en les coses a comprar per l'escola i els de més enllà pensen com gastar-s'ho tot a les vacances que han deixat per al setembre. Però ens queden els records i les fotografies (digitals?) dels dies que no hem hagut de passar per l'adreçador.
En el nostre cas a part d'uns dies de platja, n'hem passat uns quants (poquets) a Copenhagen. Com aquest no és un blog de viatges (per a blogs de viatges visiteu el de l'Héctor), només en faré un resum, un 'Top' en positiu i en negatiu:
1. Ideal per nens. Potser aquesta no és una ciutat espectacular per veure monuments i museus però és plena d'encant i molt recomanable per anar-hi amb nens, ja que té molts llocs per anar i coses per fer que els hi poden agradar:

• Parc d'atraccions de Tivoli. Situat al centre, té atraccions per totes les edats i restaurants de tota mena, inclús amb una estrella Michelin (The Paul). L'Ariadna s'ho va passar d'allò més bé a l'àrea infantil gratuïta on havia un llit elàstic gegant.
  
  
• Museu d'art Modern Louisiana. Està a 40 minuts en tren i és dels museus més macos que heu visitat mai (juntament amb el de Peggy Guggenheim a Venècia). Amb un parc d'escultures a l'aire lliure amb vistes a Suècia, una àrea infantil de tres plantes on es pot fer fang, pintar i muntar Legos i una molt interessant col·lecció d'art modern.


• 'La Sirenita'. Què millor que visitar la protagonista d'un dels contes més coneguts i explicats.

• Parc de Dyrehaven. Aquest inmens parc natural a 20 minuts en tren dóna la possibalitat de fer una passejada caminant o amb una calesa amb cavalls, i si hi ha sort (i nosaltres la vam tenir) veure un dels 2000 cèrvols que hi viuen en llibertat. Al costat hi ha un altre parc d'atraccions, el de Bakken, el més antic del món, amb un ambient molt familiar.

• El Zoo. Amb unes zones molt realistes respecte a l'habitat dels animals i amb una Casa d'elefants molt gran dissenyada pel Norman Foster. També un zoo infantil molt divertit.




• Passejada pels canals amb un vaixell. Un clàssic molt turístic però que val molt la pena per veure les coses des d'una altra persepectiva.

2. Ideal per disfrutar de l'aire lliure: Bicicletes i terrasses.

• La ciutat és plena de bicicletes. Tothom les fa servir, joves i grans. Alguns hi porten els nens (en les bicicletes de Christiania) i d'altres gairebé hi porten la casa sencera. Sí que és cert que l'orografia permet fer-les servir sense problema, però també ajuden uns carrils bici com Déu mana, amples,ben senyalitzats i per tota la ciutat. Ara que m'he aficionat a la bici, he sentit una gran enveja.

• L'altra cosa que m'ha provocat una enveja sana és el gran nombre de terrasses que hi ha. Sempre m'ha fet certa ràbia que en els països més al nord hagi sempre una terrassa, ni que siguin dues cadiretes i una taula. Els agrada tant estar a l'aire lliure que inclús hi ha mantes a disposició dels clients en molts bars o restaurants per si es gira fresca.

3. Estil i compres. La ciutat té una zona, l'Strøget, que de fet és un carrer amb diversos noms que està ple de botigues de roba i d'objectes de disseny. Em van encantar els grans magatzems Illum, les botigues de joguines de fusta, els anticuaris a Bredgade. La ciutat desprén tot un estil de viure en el qual em sentiria bé.

I ràpidament les cosetes més negatives:

• Els preus. Les butxaques d'aquí no estan preparades per al nivell de vida d'allà: un segon plat per al JM, un plat infantil per l'Ariadna, un primer plat per mi, les begudes i sense postre uns 60€ (que si pagués en VISA es veu incrementat entre un 3 i un 6% de comissió). Preferia no passar les corones a euros per tal de no pensar-hi.
• El menjar. Em va semblar que havia poca variació, però és que jo sóc bastant especial i si he de repetir massa em canso. Tot el que vam provar, no obstant, era bo i l'Ariadna es va aficionar al suc de poma.
• El temps. Tot i que vam tenir molta sort i majoritàriament va lluir el sol (acompanyat d'algun núvol i algunes gotes, que no ens donaven ni temps a posar-nos l'impermeable), l'últim dia va ploure d'aquella manera que veus que no pararà i que deu ser la forma predominant.

Espero que els propers viatges siguin tant bons com aquest.

PD: No vaig trobar cap danès o danesa espectacular... Els nens són molt macos, però sembla com si quan es fessin grans perdessin l'encant
PD2: Res de veure Carlsberg normal!!!! Sobretot la Carls Special, fosqueta, com a mi m'agrada

'Gallina de piel'

Aquests dies no tinc internet i no tenia pensat escriure res fins tornar de vacances, però després del que va passar ahir a les 16.30 de la tarda he sentit la necessitat d'anar a un ciber per posar aquestes ratlles. Crec que ahir vaig veure un moment únic en la història del jocs olímpics: la victòria amb un nou recorddel món aturat a 9.69 per Usain Bolt als 100 metres (si no ho heu vist, busqueu el vídeo). Tot i l'exhibició i la superioritat que està demostrant des del primer dia el Michael Phelps a la piscina (i aquesta nit ja ha batut tots els records possibles), el que es va viure ahir a l'estadi olímpic és el millor que he vist mai en atletisme (i possiblement en qualsevol esport -sempre que no hi inclogui el Barça-).
La imatge és estar en un restaurant, pagant el compte i esperant la cursa... Comença com sempre malament, va recuperant i treu una avantatge espectacular, s'adona que no té rival, obre els braços, es toca el pit i creua la línia. Crido: increïble, brutal, no m'ho puc creure!!!. Miro el temps: 9.69. Però com ho ha fet? Com pot guanyar així frenant en els últims 20 metres? Quina marca podria haver fet? La superioritat d'Usain Bolt ha estat tremendament insultant però esperonats tots els rivals gairebé han baixat dels 10 segons (L'últim hagués estat bronze a Barcelona).
El títol de l'entrada no és una exageració, realment se m'ha posat la pell de gallina. I cada vegada que he vist la repetició (potser unes 10 vegades) m'ha passat el mateix. A aquest corredor no el conec en persona (del 92 ja no queda ningú) però sembla molt humil tot i el poder que demostra sobre el tartan. Espero que aquesta imatgeque dóna sigui tal qual i venci també en els 200 metres (i trenqui el rècord de Michael Johnson, que mai ha estat sant de la meva devoció) i en el relleu 4x100. I tot i que segur que l'ombra del dopatge el perseguirà, espero que només sigui això, una ombra que no corre a 9.69 els 100m.

PD: Tots els companys corredors, ho sou de llarga distància, però suposo que estareu igualment admirats.

Més participació

Avui el Lluís em demanava un premi per a les persones que més participen (crec que ho fa perquè ara encapçala el ranquing).
Vinga!!! Convido a una cerveseta i a unes braves al Tomàs al qui faci més comentaris d'aquí a finals d'any.
Aprofito aquesta entrada per tornar a desitjar bones vacances. Jo no escriuré res fins al setembre (Quan estic de vacances no tinc connexió a internet)
Espero que diumenge ens toqui el heavy de l'ONCE i no faci falta tornar a treballar... Si no és així, al setembre cantaré aquesta cançó per tal que algú em salvi :-)

'Temazos' indies dels inicis dels 90

Llistat que m'agradaria, que entre tots els que anàvem a l'A Saco i al New York, m'ajudéssiu a completar. La llista no té ordre de preferència, només alfabètic, només són els meus records i els dels meus amics que he anat extraient dels comentaris a la meva entrada 'Revival in Summercase' i a les xerrades entre birres al Summercase. Això sí treballades gràcies a la Wikipedia i al Youtube. No he posat només les que m'agraden (tot i que es veuen el meus preferits), sinó les que ballàvem, per això trobareu a faltar algunes com menys ballables com 'To the End'. He marcat en taronja les que més em transporten a aquella època. I he posat com a límit l'any 1995 (any en què vaig acabar la facultat)

• Australian Blonde (la quota d'indie espanyola): 'Chup Chup' (1993)
• Beck: 'Loser' (1993)
• Björk: 'Human Behaviour' (1993), 'Violently Happy' (1994)
• Blur (el meu grup brit): 'There's No Other Way' (1991),'Sunday Sunday' (1993), 'Girls&Boys' (1994), ‘Parklife’(1994) ,‘Song 2’ (1994), 'End of the Century' (1994), 'Country House' (1995), 'Charmless Man' (1995)
• Counting Crows: 'Mr Jones' (1993)
• Dinosaur Jr: ‘Feel the Pain' (1994)
• Echobelly: 'King Of The Kerb' (1995), 'Great Things' (1995)
• Elastica: 'Connection' (1995)
• Escape with Romeo: 'Somebody' (1990)
• Hole: 'Miss World' (1994)
• Garbage: 'Stupid Girl' (1995)
• Inspiral Carpets (Lluís, estic d'acord, perfecte com revival en un festival de l'any que ve): 'Saturn 5' (1994), 'I Want You' (1994)
• James (impressionant si mires els vídeos i veus la foto que es va fer amb mi a Múrcia el cantant): 'Ring the Bells'(1992), 'Sometimes' (1993), 'Laid' (1993), 'Say Something' (1993)
• Juliana Hatfield: 'My Sister' (1993)
• Nirvana: ‘Smells Like Teen Spirit’ (1991), 'Come As You Are' (1992), 'Lithium' (1992), 'Rape Me' (1993)
• Oasis: 'Supersonic' (1994), 'Live Forever' (1994), 'Roll With It' (1995), ‘Wonderwall’ (1995)
• Pavement: ‘Cut Your Hair’ (1994)
• Pixies: 'Here Comes Your Man' (1989 - Llicència poètica pels millors dies de festa dins del meu R11), 'Allison' (1990)
• Pulp: 'Babies' (1994), 'Do you remember the first time?'(1994),‘Common People’ (1995)
• Radiohead: 'Creep' (1992 i 1993), 'My Iron Lung', ‘Just’ (1995)
• Rage Against the Machine (l'altre dia em vaig trencar la sabata ballant això al Magic): 'Killing in the Name' (1993), 'Bombtrack' (1994)
• Shed Seven: 'Dolphin' (1994), 'Speakeasy' (1994)
• Sonic Youth: 'Sugar Kane' (1993), 'Bull in the Heather' (1994), 'The Diamond Sea' (1995), 'Little Trouble Girl' (1996)
• Suede (El segon grup que més vegades he vist): 'Metal Mickey' (1993), ‘Animal Nitrate’ (1993),'So young' (1993), 'New Generation' (1995),
• Supergrass: 'Alright' (1995)
• Terrorvision: 'Oblivion' (1994)
• The Boo Radleys: 'Wake Up Boo!' (1995)
• The Breeders: ‘Cannonball’ (1993)
• The Charlatans: ' The Only One I Know' (1990)
• The Cure (posaria tota la discografia però em centro a l'època, tot i que els clàssics sempre sonaven): 'Friday I'm in Love' (1992), 'High' (1992)
• The La’s: ‘There She Goes’ (també a cavall de les dues dècades però triomfant als 90)
• The Lemonheads: 'It's a Shame About Ray' (1992), 'Mrs. Robinson' (1992), 'Into Your Arms' (1993), 'It's About Time' (1993)
• The Smashing Pumpkins (amb la Geni els vam veure gratis a l'Apolo!!): 'Today' (1993), 'Disarm' (1993)

Veig que la llista ha quedat llarga i encara falten moltes coses. El Marc parlava d'una cançó amb sitar, em vénen flaixos però no la sé identificar. Alguna ajuda?

Tancant temporades de sèries (però obrint altres)

Dijous passat vaig veure l'últim capítol de la primera temporada de Mad Men. Triomfadora en els últims Globus d'or amb els premis de millor sèrie dramàtica i millor actor, recrea el món de d'una agència de publicitat als 60, amb l'epicentre en un dels executius. No és una sèrie on hagi massa acció però té certes coses que la fan altament recomanable:
- Ambientació impecable
- Títols de crèdit molt 'hitchkonians'
- Càsting encertat, especialment en el món de les secretàries.
- Poder veure coses tant políticament incorrectes actualment com:
1. Fumar a tot arreu: no només a l'oficina, cosa que passava no fa gaire sinó a la consulta del ginecòleg!!!
2. Treballar i beure, celebrar-ho tot a la feina amb una copa de whisky a les mans, incloent les reunions per decidir una campanya
3. Menyspreu per la dona, on qualsevol secretària ha de ser objecte d'atacs pels executius
4. L'homosexualitat amagada d'un dels personatges
Potser molts que la mirin no la trobaran interessant però toca dues coses que m'encanten, el món de la publicitat i l'American way of life dels 60.

Una altra que s'ha acomiadat a casa meva és la quarta temporada de Perdidos. Després d'uns quants últims episodis bastant desconcertants (i clarament concebuts en un coffee-shop d'Amserdam), l'última part de l'últim episodi va ser clarament superior a la temporada i permet tornar a estirar la corda en un cinquena temporada.

I finalment un retorn esperadíssim, cinquena temporada de Nip/Tuck a TV3 i ara a Los Angeles...

PD: Sobretot en canals de pagament, no estaria bé fer una aturada de sèries a l'estiu? Pablo, David, hem de coordinar-no que jo no m'ho puc gravar tot!!!

My sister is abroad

Quines vacances té previstes la meva germana Núria!!!
Avui estava ja a Kuala Lumpur després de passar per Singapur...
No m'ha passat el recorregut exacte però després de fer unes voltes per Malàisia estaran a la illa de Sulawesi
Només desitjar-los bon viatge a ella i les seves tres amigues...
Avui estic nostàlgica, i us posaria qualsevol cançó clàssica dels Beatles per fer-vos companyia durant el viatge però us poso aquesta perquè vagis on vagis l'important és allò que visquis, no on estiguis.

PD: T'estimo Núria

Estiu per fi?

Semblava que no havia d'arribar l'estiu però aquests dos últims dies ens volen demostrar el contrari...
Només desitjar unes vacances a tots, als que ja les han fet, als que comencen ja, als que les fan d'aquí 15 dies, al que les fan al setembre i als que no en tenen fins l'any que ve...
Tot i que la cançó parla totalment del contrari, em sembla un cançó fantàstica per sentir l'estiu, per vestir mig despullat, per anar a la platja, per ser feliç, per aconseguir somnis, per estimar i en el fons per viure més intensament tot el que es viu durant l'any

PD: Mira't el vídeo Susana i digue'm que no t'hi assembles...

Can Paixano (Un bar típic)

A mi m'encanta que em portin a llocs nous, aprendre coses noves de Barcelona, sobretot bars, restaurants i llocs per anar de festa. Però no sé perquè moltes vegades em toca a mi portar a la gent.
Avui he portat un amic a fer una copeta al Can Paixano. Feia molt que no hi anava, però no havia canviat, molt i molt ple (i eren les cinc de la tarda), de locals i de guiris. Barat, bastant barat. Perillós, molt perillós: una copa bé, dues potser, una ampolla la perdició. Freak, també. Això m'ha dit ell, tot i que li ha agradat.
Si com ell no hi heu estat mai, aneu-hi. Això sí, el vestit de mudar us el podeu deixar a casa.

Premiere 'The Dark Knight' (23/7/2008)

Com em va agradar un mail que em va enviar la Isa dilluns!, per dir-me si volia anar a la preestrena del nou Batman... A més una preestrena amb actors internacionals! Feia temps que no anava a cap, molt de temps (L'última preestrena amb actors va estar molt bé, 'Salvador', però era més d'aquí). Això em fa pensar que un dia d'aquest faré un post amb les fotos d'actors que tinc, el pal és escanejar-les.
La proposta era per dimecres. Les entrades, molt xules (veure foto) anaven dins un sobre negre tancat per una pegatina on deia 'Why so serious?', l'eslògan de la pel·lícula. A dins hi havia una carta amb una banda Joker i a l'altra banda els horaris i els actors que venien.

Com no havia numeració, calia estar d'hora. Vam arribar a les 21.50 i ja no quedava gaire lloc, però vam decidir agafar dos foradets separats en dues files. Se suposava que a les 22.30 començava la pel·lícula però ja temíem que la cosa s'allargaria quan l'equip va arribar a les 22.20. Per tenir-nos entretinguts dins de la sala, es podien veure a la pantalla del cinema les signatures que van fer a la gent que estava esperant a fora, les entrevistes i les fotos , actes que van durar fins a les 23 . Per cert, van ser molt educats (tots, inclús el violent del Christian Bale) i van atendre molt bé a la gent preguntant inclús el nom a l'hora de dedicar les fotos.



Quan van entrar a la sala enmig d'una forta ovació, va ser el moment que vaig tenir per fer algunes fotos. La veritat és que he de canviar de càmera, aquesta està feta pols i cada vegada em dóna un rendiment pitjor. En interiors em queden fosques i en exteriors clares. Sort del Photoshop! Però sí, els vam tenir aprop, prou per fer alguna foto decent.





El J. A. Bayona va fer les presentacions de l'equip de la pel·lícula present: el productor Charles Roven, el director Christopher Nolan i els actors principals (és clar, sense el desaparegut Heath Ledger): Christian Bale (quina diferència al nen de 'L'imperi del sol'), Aaron Eckhart (molt i molt atractiu en persona i molt més que a 'Amigos y vecinos') i Maggie Gyllenhaal (molt més alta del que em pensava).

El director va fer una petita xerrada típica i tòpica però molt simpàtica i que s'entenia molt bé. I cap a casa, o a sopar o al que sigui... A fugir, de fet, de veure la pel·lícula. Cosa que entenc, ja que està bé veure-la una o dues vegades però no les mil preestrenes que fan.

I la pel·lícula... Els que em coneixen saben que em costa fer comentaris d'una pel·lícula que acabo de veure però faré un esforç i faré un petit esboç. Primer fets objectius, en el seu primer cap de setmana d'estrena ha recaptat 158 milions, que en 5 dies n'ha recaptat 200 i que espera trencar un nou rècord recaptant 300 milions en 10 dies. A hores d'ara està en el Top 1 de l'imdb amb més de 124000 vots.

Sensacions personals: La primera és que havia sentit que era una pel·lícula fosca. No, no ho és pas estèticament, però si ho és en la seva concepció. Fosca en el sentit d'indagar en el perquè de l'ànima humana, en la vulnerabilitat de les persones. Fosca també en mostrar certa fredor respecte al que passa. I amb moments angoixants, emotius, que com es feia abans, van fer aplaudir al públic.

Rítmica, una pel·lícula de 152 minuts que no es fa gens pesada és fonamental per tal de sentir-se a gust. Amb acció, molta acció, alguna escena amb una violència divertida, si és que la se'm permet la llicència poètica (divertida és l'escena violenta de l'últim episodi de 'Four Rooms').

Es mereix el Heath Ledger un Oscar pòstum? La veritat és que ho fa bé, però potser amb un personatge així és fàcil fer-ho bé.

En resum: bona pel·lícula del circuit molt i molt comercial.

PD: Isa, haz tu la crítica adecuada, a mí se me da mejor colgar las fotos.